Eco de Sitges, 23 de novembre
"No
manem nosaltres"
És clàssica l'anècdota de l'home que volia manar i, un cop amb la vara a
la mà, s'adonà que no podia decidir tant com volia, però aleshores ja era tard
per a fer marxa enrera. Sense necessitat de vincular-la amb la segona part de
la història, perquè no seria extrapolable, vet aquí la expressió perfecta
d’aquest aforisme en boca de Vinyet Lluís, regidora d’una corporació tutelada,
que no intervinguda. En aquesta cursa traumàtica, obligada, malaltissa i
obsessiva per aconseguir eixugar el dèficit, assumint un cost social de
conseqüències imprevisibles, el govern de Miquel Forns també es posa en
situació de risc potencial, perquè a la ciutadania li queda ben poca corda per
carregar l’esperit, davant d’una corrúa d’esforços que no rep a canvi cap
reciprocitat mínimament motivadora en el dia a dia. La darrera informació
fonamental per entendre el que passa, m’arribà la setmana passada de la mà del
regidor d’hisenda, malgrat que m’assegurin que això ja era sabut per tothom.
L’estat –i millor serà no parlar de l’estat- obliga a l’Ajuntament a eixugar
tots els serrells de deute que li quedin abans no finalitzi el 2013. Qualsevol
ingrés extraordinari que generi la institució ha d’anar integrament a complir
amb aquest objectiu per davant de qualsevol altre. Lligats, doncs, de peus i
mans, i deixant de banda el que s’ha eixugat a través del pla Montoro i del seu draconià full de ruta que obliga a moltes
altres coses, la institució preveu que queden per pagar 3,6M€, sense tenir en
compte quelcom de fonamental importància, com és contemplar la possibilitat que
la resolució final d’alguns dels procediments judicials oberts es fallin contra
l’Ajuntament, i, ja sense la carta del recurs, calgui pagar-los d’immediat. No
envejo el govern de Forns. Viu en un camp de mines on cada dia en peta alguna,
i li cauen marrons per totes bandes,
la qual cosa no és obstacle per a creure que qui s'hi ha posat és perquè ha
volgut i cobra per a intentar resoldre-ho, i no empitjorar-ho.
Com que ja varem quedar que no es pot fer una truita sense trencar ous,
l'Ajuntament té tres opcions bàsiques a seguir per a intentar superar aquesta
monumental ensulsiada del dèficit enverinat, de les quals ja ha posat en marxa
les dues que, malauradament, sempre apareixen a les primeres pàgines dels
manuals de gestió de les crisis, per mor que son les més socorregudes i
expeditives, malgrat demanin empassar-se algunes previsions/promeses electorals.
Primera: pujar els impostos. Segona: rebaixar el capítol 1 del pressupost de
l'administració, pel fet de ser una de les partides grosses del global.
Tercera: vendre (o intentar no malvendre) patrimoni. I encara n’hi podriem
afegir una quarta d'aquelles de pecat mortal, que consistiria en subhastar quatre
quadres de bandera als russos i treure'n una picossada que salvés les restes
del naufragi. ”El 2013 ens hi va la vida”
confessa sense embuts el regidor d’hisenda que, davant l’ultimàtum legal,
no vol ni sentir a parlar de la possibilitat d’ingressar menys, i si de
l’esperança que a partir del 2014 la vida serà una altra si hi arribem. El cas
és que tinc una certa sensació que el context està obligant a Jordi Mas a
posicionar-se en un plantejament de màxims, víctima de l'angoixa de poder trobar-se
l'any que ve amb palangres impossibles de pagar sense coixí. A comptar, en
definitiva, amb una provisió de fons que no vol fer pública, perquè va
destinada a tenir un racó per si de cas, quelcom que, fins a cert punt, seria
comprensible, però no sense explicar-ho obertament a la ciutadania, peti qui
peti. Ho exposo així perquè el debat sobre la questió impositiva no s’ha
resolt, i té poques possibilitats de resoldre’s si es tenen en compte les
diferents reunions entre l’equip de govern i la plataforma per uns impostos i
serveis justos, que s’han saldat sense acord sobre la rebaixa del coeficient
multiplicador del rebut de l’IBI aplicable als anys 2014 i 2015, que la
plataforma voldria més gran del que li ofereixen. Ajuntament i interlocutors
veïnals assumeixen que el 2013 la clatellada serà gran, degut als efectes del
coeficient multiplicador del 1,213 que s'aprovà per ple el mes de juny, sense
cap -repeteixo cap- alegació en contra*. Per aquest motiu, el col.lectiu de
ciutadans enten que l'única forma de compensar-ho és reduïnt de manera
considerable el coeficient pels exercicis dels dos anys següents, tot afirmant,
amb les xifres a la mà, que l'Ajuntament pot assumir els venciments del pla
d'ajust i del deute sense necessitat de plantejar uns números tan folgats, que
insinuarien una gana excessiva. D'uns coeficients inicials previstos al pla
d'ajust d'1,180 i 1,140 respectivament, hores d'ara, l'equip de govern proposa
un 1,090 pel 2014 i un 1,020 pel 2015, i la plataforma creu que tot el que
superi el 0,850 és difícilment negociable. En qualsevol cas, fora del debat
sobre el coeficient, allò que de debò crida l'atenció és la diferència entre els
comptes sobre la previsió d'ingressos en concepte d'IBI que han fet uns i
altres. El regidor assegura que el 2012 l'Ajuntament recaptarà uns 15 milions
en números rodons, i l'any que ve uns 18, mentre que els números de la
plataforma preveuen que s'ultrapassin els 20 milions. O sia, hi ha, com a
mínim, una diferencia de dos milions d'euros entre ambdúes previsions d'ingressos,
i no cal ser un honoris causa per a considerar-la inexplicable. A qui creure?
Pendents, doncs, de trobar una sortida a aquest conflicte, l'altra gran
patata calenta apunta al personal. En especial als laborals i als interins,
perquè els funcionaris, fins que Angela Merkel no tensi la corda, en queden
exempts. Per uns moments he recordat el cèlebre poema que el pastor protestant
Martin Niemöller va escriure el 1946, i que comença amb un: "Primero fueron a buscar a los
comunistas, y yo no dije nada, porque yo no era comunista" i acaba
sentenciant: "Luego vinieron a por
mi, pero no quedaba nadie para protestar". Amb l'objectiu de reduir en
1M€ la partida destinada al personal de la casa gran, l'Ajuntament proposa un
ERO d'acomiadament per a 47 treballadors laborals, temporals i interins, o, si
es vol evitar, rebaixar un 15% del sou al gruix del col.lectiu d'aquesta
condició. L'alcalde confessa que no voldria acomiadar ningú i que li agradaria
que els funcionaris s'afegissin solidàriament als seus companys per a que la
repercussió de la mesura fos més petita per a tothom. Forns també es refereix a
la renúncia a la paga extra de Nadal dels regidors, però és evident que la
situació està generant una mala maror general que apunta als gestors polítics,
a les dietes per assistència a plens o juntes de govern local, als càrrecs de
confiança, als qui sempre han viscut amb un ós a l'esquena -que també n'hi
ha- i, en general a tot allò que es mou
i es creu darrere de la llarga llista de greuges comparatius sense resoldre existents
a la casa. Els mateixos que ja existien i que els diners cobrien, com la farina
de galeta maquilla la carn quan s'arrebossa, i el sucre la cremor d'un mal cafè.
Els representants laborals lamenten que la decisió hagi caigut del cel sense
cap avís previ per part del regidor de recursos humans, que tot es redueixi a
un inflexible o caixa o faixa, i
volen obrir una tercera via de negociació, mentre que tenen previst
manifestar-se el proper dilluns, aprofitant la sessió ordinària de ple. Amb la
boca petita es reconeix l'evidència. L'assumpte té una mala sortida... Davant
del dilema d'haver de decidir entre allò dolent i allò pitjor, es corre el risc
d'utilitzar el valor d'una feina com a arma estratègica per a apretar als més
febles. Perquè l'alcalde també reconeix que la llosa de la situació actual cau
sobre els qui pengen d'un fil, i a la vegada considera que només la classe
política pot canviar les regles del joc... Sobre quant de temps haurà de passar
no hi ha resposta....
Trobaran en aquest Eco
sentides i merescudes glosses dedicades a Sam i Dani Barrachina. No coneixia en
Dani però vull recordar en Sam com aquell lector impenitent a qui, quan la
vista no li ho va permetre, li llegien aquestes lletres cada setmana. Va per
ell.
* Tot i no faltar a la veritat, aquesta apreciació no respon a la realitat de la sessió del ple. La propera setmana els ho explicaré a manera de fe d'errades. Gràcies al lector que m'ha aportat un matís important del qual crec que cal deixar-ne constància.
* Tot i no faltar a la veritat, aquesta apreciació no respon a la realitat de la sessió del ple. La propera setmana els ho explicaré a manera de fe d'errades. Gràcies al lector que m'ha aportat un matís important del qual crec que cal deixar-ne constància.
