Eco de Sitges, 21 de setembre
'Cadàstrofe'
Aquest any m'hi encomanaré abans. 'Us
he mirat Santa Tecla, i em permeto preguntar-vos: Us han apujat l'IBI allà
dalt, o al cel no arriba la revisió cadastral?'. Amigues i amics, ahir va finalitzar el termini per a
poder descarregar-se del web del cadastre la documentació corresponent a
l'aplicació de la revisió dels valors cadastrals en els béns immobles urbans susceptibles
d'ésser gravats amb l'impost dels impostos per excel.lència en l'àmbit
municipal. I el cas és que estic fora de la mitjana. Fora de la forquilla
d'entre el 15 i el 20% dins de la qual el regidor Mas situa l'augment de la
liquidació de l'IBI per l'any que ve en la majoria dels rebuts. Tant fora de la
forquilla que la supero amb escreix fins arribar a un esponerós 49%, que depassa
qualsevol mesura raonable d'un any per altre. Com poden suposar, a desgrat ho
accepto sense questionar l'estadística oficial, que per això és oficial i haig
d'entendre que confiable. Viure al centre del poble té un valor -també moltes
més servituds que abans, encara que aquestes no descomptin- i, en conseqüència,
un cost a l'alçada del valor, tot i que les xifres dels experts del ministeri
continuen essent, per raons òbvies, molt inferiors a les del preu de mercat, perquè
sinó ja podriem plegar veles. Sense fer-ne cap escàndol, doncs, agafo la
calculadora. Si sumo els 220€ de més de l'IBI als 140 de la nova taxa
d'escombraries -aquells que el govern no vol que afegeixi perquè fan de mal
justificar- el 2013 pagaré 360€ més entre una cosa i l'altra. I si, a risc de
passar per demagog, torno a calcular el percentatge total d'increments incorporats
al meu IBI anterior, abans que se’n segregués la taxa d'escombraries, em surt
un 80% d’augment total, quelcom que depassa qualsevol norma per a entrar, de
manera decidida, en l’àmbit de l’excepcionalitat. I sense parlar de totes les
altres inflacions presents en les factures de gas, aigua, llum, telèfon, i que
ja responen a raons que piquen molt per damunt de la teulada de la casa gran…
Una bogeria.
Les dues bases que fonamenten l'augment de l'IBI son
bastant previsibles. Per una
banda, la regularització del valor del sòl i de la construcció, gairebé immòbil
des que es definí l'any 1994, i, per l'altra, l'aplicació d'un coeficient
multiplicador -establert per l'Ajuntament- dues dècimes superior al vigent fins
ara. Superada l’actitud un pèl estoicista expressada abans, i assumint la
clatellada des de la preocupació pels qui ho poden tenir molt difícil per
assumir-la, la pregunta és òbvia: què rebrem a canvi? Bàsicament, uns serveis
públics que no poden aspirar a cap altra cosa que a la supervivència,
arraconant, en la majoria dels casos, el debat sobre la seva qualitat,
condicionada per la manca de recursos que permetin mantenir-los a nivells
satisfactoris. Vet aquí la contradicció, que fonamenta l’emprenyada col.lectiva.
El nostre particular i paradoxal drama. Pagarem més però ningú no ens pot
garantir uns serveis millors. Com a molt, ens poden assegurar, per una banda,
que es farà el possible per a no tancar-los en alguns casos, i per a que no
empitjorin en la majoria, i per l'altra, que bona part del nou esforç que es
demana continuarà servint per a eixugar un deute monumental nascut, en bona
part, d’una gestió poc mesurada que ningú, des de dins i des de fora, no va
saber aturar quan tocava. Vist així, és inevitable pensar, a partir de
l'evidència, que estem pagant una mena de derrama sense tenir-ne cap
responsabilitat directa en les causes que l’han originada. Més enllà que sigui
moneda corrent encolomar les culpes als qui manaven abans o als qui manen avui,
el que està clar és que recórrer, de manera cíclica, al sacrifici econòmic dels
ciutadans, per a resoldre problemes que no han provocat, pot portar tensions
socials difícils de preveure.
Possiblement per això, ens movem entre la resignació emprenyada,
l’emprenyada resignada, o l’emprenyada sense embuts. La pròpia d'una comunitat
molt cansada, frustrada i, sovint, indignada davant de greuges coneguts i no
resolts. Pagar més per a tenir menys no es compatible amb massa discursos, que
no siguin els moguts per les vocacions filantròpiques, solidàries, religioses o
de qualsevol altra índole edificant. Políticament parlant, la revisió del
cadastre es pot agafar des de molts punts de vista, i es defensable o
censurable a parts iguals, segons el vent ideològic que bufi. La demanaren els
socialistes al final de la legislatura anterior, quan el vaixell dels comptes
ja feia aigües. Si no l’haguéssin demanada, l’estat els hagués obligat a fer-la
perquè ja superavem amb escreix els terminis de la revisió, i superar-los ens
ha suposat un recàrrec del 10%. Ningú no va pensar en tocar-los en 18 anys
perquè, a qui li agrada tocar els… impostos? Al final, la patata calenta ha
caigut sobre el govern actual, que, empassant-se munició electoral de campanya,
no pot fer fàstics a la demanda dels seus antecessors perquè necessita més que
mai els diners de l’IBI si vol salvar els mobles que queden, o els pocs que li
deixaren. I, per a reblar la dissort, en el rerefons s'hi troba el nou marc
legal, aprovat pel Partit Popular amb la col.laboració de CiU -prou que ho
lamenta l'alcalde- que obliga a les institucions públiques, entre elles a l'ajuntament
es clar, a prioritzar el pagament dels deutes als bancs per davant de qualsevol
altra cosa, incloent-hi les nòmines dels treballadors. Increïble en aquest suposat
estat del benestar i qui sap si en el
futur estat propi.
En l'actual i difícil cojuntura, la temptació d’agafar-se als manaments
estrictes de la llei de bases de règim local del 1985, és lògica, lícita i tan
temptadora per l'Ajuntament com ho era assumir competències no exigides per la
mateixa llei quan les vaques anaven grasses. Estiro d'un fil que vaig exposar
el desembre del 2011. Per llei, el municipi de Sitges ha d'oferir als seus
habitants els serveis d'enllumenat públic, cementiri, recollida i tractament de
residus, neteja viària, abastiment d'aigua potable i clavegueram, accés als
nuclis de població, pavimentació de vies públiques, control d'aliments i
begudes, parcs públics, biblioteca pública, mercat, protecció civil, prestació
de serveis socials, prevenció i extinció d'incendis i instal.lacions esportives
d'ús públic. I prou. Repeteixo, pot resultar temptador no marxar d'aquestes
línies ben delimitades, però, com que la llei no ha canviat, continua
presentant un paràgraf que no es pot perdre de vista en cap moment, i que pot
tornar-se en contra d'aquells criteris de gestió de la crisi, que puguin
establir-se exclusivament des del pragmatisme i l'ortodòxia dels números. És
aquest: El municipio, para la gestión de
sus intereses y en el ámbito de sus competencias, puede promover toda clase de
actividades y prestar cuantos servicios públicos contribuyan a satisfacer las
necesidades y aspiraciones de la comunidad vecinal. Això també ho diu la
llei, i això no es pot deixar de banda. L'alcalde afirma sense embuts que l'any
que ve no es farà res que no sigui passar el mal tràngol. Malgrat tot, hi ha
algunes cartes no descobertes. Hi ha empreses interessades en desenvolupar
projectes al camp d'Aiguadolç i a l'Aquàtic. Mentre afirma que Sitges continua
essent, malgrat tot, un pol d'atracció per iniciatives diverses, Forns no
obrirà la boca fins que al sac ben lligat no hi tingui el blat. Ja estaria bé
un baló d'oxígen. De moment, les treballadores de les llars d'infants avisen
que no han cobrat el mes d'agost....
I acabo. Bona Santa Tecla a tothom. A la pendonista, cordonistes,
pubilles i, en especial, als nens i nenes que han de fer-ho millor que
nosaltres en el futur. Per força ho hauran de fer millor. I del castelldefocs,
de la pirotècnia, i del pirotècnic de referència -envoltat d'incertesa,
malentesos i neguits- ja en parlarem.
