Eco de Sitges, 5 d'abril
Municipalitzar
o externalitzar
“La regidora
Vinyet Lluís vol agrair a les educadores la pressió que estan suportant per
l’enrenou que tot aquest afer comporta i, juntament amb l’Ajuntament, aposta
per aquest servei i té clar que, amb la nova licitació, hi estarà contemplada la
regularització del sou i noves garanties per a les educadores.”
Article: “El SGI fa saber”. Eco 5 de
gener.
“No puc
permetre que se m’acusi de mentir. Mai hem garantit que es compliria de forma
immediata l’augment de sou de les educadores. És cert que s’ha estudiat
contemplar l’augment, però també és cert que, malauradament, el pressupost del
2012, víctima dels deutes anteriors, no permet tancar unes condicions que donin
marge per a contemplar un increment de sous que, els asseguro, m’hagués agradat
anunciar”
Vinyet Lluís. Eco, 23 de març.
“Traspassar
les educadores al capítol 1 de l’Ajuntament suposa unes variables de sou molt
més altes de les que tenen amb una empresa i, lògicament, en aquest moment, amb
les dificultats econòmiques que té aquest Ajuntament, això és inassumible.”
Miquel Forns. 20 de març
Com si d’un petit castell de cartes es tractés, a l’Ajuntament li han
anat caiguent al damunt alguns dels contractes de concessions administratives,
a través dels quals es gestionen serveis prou importants. D’entrada, val la
pena considerar que, probablement, no estariem parlant de tot això si el
context econòmic no fos el que és, i si no es degués el que es deu a cadascuna
de les empreses de referència, enmig d’un panorama de casuístiques particulars
molt diverses, que van des del tancament del Centre Obert El Rusc, externalitzat durant la primera legislatura
de Baijet, fins al cas de CESPA, embolicat encara en feixugues negociacions
entre la corporació i l’empresa sobre la xifra final a pagar, que serà gran si
les coses acaben bé i enorme si acaben malament. Pel mig hi ha la situació de
l’escola de música, en ple concurs de creditors i gestionada per un
administrador judicial que és, hores d’ara, qui paga les nòmines del
professorat mentre es troba una sortida -que tot indica que passarà per un
replantejament total del model- o la difícil situació de les educadores de les
llars d’infants, que em servirà avui per a enfilar la crònica setmanal. Però no
tot ha estat externalitzar. Salvaria avui l’Ajuntament al Club Natació Sitges? El
cost del que fou una municipalització encoberta,
que paradoxalment vingué després de la creació d’una piscina municipal de
gestió externalitzada que precipità
la crisi del club, i que propicià aleshores la creació d’un consorci
públic-privat, i, a la vegada, l’obtenció d’un crèdit bancari que serví per a
injectar diners a l’assedegada casa gran, es posa en questió quan la presidenta
de l’entitat, Laura Pinel -que desitjaria ésser rellevada després de viure una
de les etapes més trasbalssades en els 87 anys d’història del natació- admet
que en la darrera assemblea extraordinària només hi assistiren dos socis. Ho
han llegit bé, dos socis. Una evidència que costa d’entendre, tenint en compte
els prop de 1500 abonats i l’esforç efectuat -300.000€ del pressupost municipal
d’enguany- per assegurar el futur de l’històric equipament. En fi...
Deixant de banda les grans obres, en general l’externalització respon
als desitjos de les institucions públiques de donar un major ventall de serveis
a la ciutadania sense inflar el seu organigrama organitzatiu ni tampoc descapitalitzar-se,
i amb la confiança que poden oferir les empreses especialitzades del sector,
que són contractades a través de concursos públics establerts dins d’un marc
legal concret, en el que la part contractant és conscient, per exemple, que els
treballadors de les empreses concessionàries difícilment tindran les mateixes
condicions laborals que els seus homònims del sector públic. La facilitat amb
la qual podien posar-se en marxa equipaments a partir de la cessió, per part
dels municipis, de terrenys o patrimoni ha propiciat arreu una corrúa d’inauguracions
amb la denominació municipal, que,
ara que van maldades, fa mal a la vista si es prenen en consideració determinats
aspectes de la lletra petita dels documents. És el cas de les llars d’infants
sitgetanes, de les quals El Cercolet és
a punt d’entrar en un nou procés de licitació. En política, com en la vida,
l’expressió dels conceptes resulta fonamental per a interpretar d’una manera o
d’una altra les coses. Entre el “hi
estarà contemplada” del primer paràgraf, i el “s’ha estudiat contemplar” del segon, hi ha, com a mínim, una
intenció desinflada pel camí, que pot tenir les seves raons, o no. Vet aquí un
problema semàntic: Acceptem contemplar per
incorporar? Contemplar per assegurar? Contemplar per garantir? O ho deixem en el terreny de
les previsions i bescanviem contemplar per
estudiar o contemplar per preveure? A
aquesta primera consideració n’hi podem afegir una altra no menys important.
S’està parlant d’un augment de sou, o de la recuperació d’una part de sou,
m’asseguren que cotitzada en el seu dia i eliminada posteriorment? La llavor
del drama d’avui té el seu origen en els responsables d’ahir, però això,
evidentment, no exonera a la institució d’assumir la resolució del problema, I
així ho ha assumit en part. Només en part, per les raons que la regidora Vinyet
Lluís ha deixat prou explícitades a contracor.
Al capdavall d’aquesta rocambolesca història hi ha una frase lapidària
de les treballadores, que no admet rèplica. Vindria a dir que elles no son les
que han de pagar un error aliè. I tenen raó, perquè l’error no ha estat seu. Tampoc
no ha estat dels qui avui manen. En canvi, ningú podrà negar que l’error fou de
l’Ajuntament, en connivència amb la concessionària que no arrufà el nas davant
de l’únic compromís d’una carta signada. Aquí rau el moll de l’ós de la
reflexió. Més enllà de la lícita demanda de les educadores a Educare XXI, i del seu enuig vers el
paper de la institució en el conflicte, l’Ajuntament –com cal pressuposar a qualsevol
empresa minimament seriosa- ha de poder respondre a les conseqüències de totes
les seves decisions o iniciatives, més enllà de l’encert de qui les prengui,
ampari o justifiqui, sigui regidor, alcalde o tècnic. I hi pot respondre perquè
per això té eines de control, per això es redacten informes, es fan seguiments
i valoracions, i existeixen persones amb alta responsabilitat en processos
administratius, que poden aturar a temps, i així ho han o ho haurien de fer si
convé, una mala decisió, hagi nascut de la bona fe, la ignorància, la
incompetència, la mala intenció, o altres condicionants menys edificants. I
l’Ajuntament també ha de vetllar per a que tots aquells processos en els quals
és part implicada, en menor o major grau, reponguin a les garanties legals i
ètiques que pot exigir per mor de la seva condició d’administració pública. Malgrat
els informes contraris, el 2010 no es va saber aturar una decisió que intentà
resoldre un greuge comparatiu amb el qual una bona majoria hi està d’acord. O
sia, algú va fer allò que sabia que no podia fer, mentre que els qui li deien
que no podia fer-ho no li ho impediren. Decideixin el que decidexin els especialistes
sobre si s’ha generat un dret adquirit o no, l’errada no va néixer en un
bressol, sinó en un despatx de regidoria. I el despatx obliga a la casa que
l’ampara, agradi o no.
I la setmana que ve, caramelles i... El
Cau Ferrat deconstruït. Bona Pasqua!
