Eco de Sitges, 23 de març
La conversió
de Pujol
“El meu deure és fer entendre a
la gent que no podem seguir com fins ara”
Jordi
Pujol, 16 de març
Entre els enigmes sense resoldre del 2012 hi poden ficar el que amaga la
paradoxa següent: Ha estat més fàcil quantificar el gran impacte econòmic del
festival de Patchwork, fins i tot abans d’inaugurar-lo, que no saber el del
Carnaval d’enguany, tot i que ja fa just un mes que va acabar. I qui diu el
d’enguany diu el del 2011, i el del 2010, i el del nou, i el del vuit.... És
simptomàtic, o, simplement, definitori d’una percepció diferent de les coses,
segons d’on bufa la festa i per on ens agafa la bufera. O bé no surten els
números, o bé si surten a alguns no els convé dir-los no fos cas que els
demanessin una contribució econòmica a la causa comuna carnavalera. Sigui com
sigui, la estampa costumista protagonitzada per la invasió de grups de senyores
ben vestides i amb inefable bossa de marca de filatures, que intentaven
orientar-se a cop de senyalització provisional, i que arrossegaren la família,
ompliren els establiments, varen fer gastu
sense embrutar, i, per a rematar-ho, exposaren veritables obres d’art en
teixit, no només segueix despertant la curiositat i algun comentari sornaguer,
sinó que molts l’esperen amb delit i amb un somriure de benvinguda complicitat
als llavis. Lògic. Entre el festival de Patchwork i les boniques i assortides
parades de la nova fira modernista, que han omplert el passeig de terra durant
l’assolellat cap de setmana sitgetà, hi ha hagut animació de la que interessa
segons m’insinuen, de la que no deixa danys colaterals que costin un ull de la
cara. De la que surt per Telecinco, en definitiva, per a parlar d’altres
passions que no siguin el dispositiu de seguretat dels mossos d’esquadra, o els
drames personals d’un periodista de Sálvame.
Pau i que duri. Mentrestant, i per mor de la cojuntura, es comença a parlar de
Festa Major abans de Pasqua. Un rum rum subtil que ha posat damunt la taula el
vell debat de la retribució econòmica a les colles i als músics. Contractaran
els XisPun! per a fer el castelldefoc? Tornarà la subhasta i el llevant
de taula? No s’espantin. Això del final és broma. Lo del final
només.
Dimecres, 14 de març. 21h.
Carrer Casp. Barcelona
La Cubana torna al Tívoli, per darrera vegada? Un degoteig constant de
declaracions de Jordi Milán en aquest sentit s’afegeix al claríssim redactat del
programa de mà de Campanades de boda: “Per a nosaltres el teatre és
una aventura, i com a aventura el gestionem i el vivim. Una companyia de teatre
com la nostra funciona així. Cada espectacle és com un tornar a començar... I
per això no ens sap greu que aquest pugui ser un dels darrers espectacles que
fem.” Tenen raó, amb l’única salvetat que en ben poques ocasions es torna a
començar des del zero absolut, perquè el cabàs de l’experiència no deixa mai
d’omplir-se. És nit d’estrena al costat dels estudis de Ràdio Barcelona, i un
enorme pastís de nuvis saluda a la concurrència a l’entrada del venerable
teatre, on la companyia ha viscut grans nits d’èxits. A la platea, una
amplissima representació del tot Barcelona. Des del conseller a qui no
li va agradar gens, gens, gens, però gens la gala dels premis Gaudí,
fins al gran Josep Maria Pou, tot passant per la quota de representació
sitgetana que La Cubana mai no oblida. Campanades de boda em
sembla l’espectacle més cubanament genuí des de Cegada de amor. Comencem amb una esbojarrada comèdia de tresillo
en tota regla, i acabem immersos, de cop i volta, en una no menys embogida
cerimònia de casament multicultural, on el públic hi participa de manera molt
activa, vistosa i divertida. És cert, són els ingredients de sempre, però revestits
de nou de manera molt eficaç. I a fe de Déu que funcionen perquè l’espectacle
passa sense adonar-te’n, amb una bona dosi de moments delirants, servits per un
elenc d’actors compensat i solvent, al servei d’aquella capacitat innata de
divertir que es manté des del primer dia. S’ho passaran molt bé.
Divendres, 16 de març. 14:15h.
Pic-Nic
D’un temps ençà Pujol està molt ubiquu en els mitjans. Sigui pel tercer
volum de les memòries, sigui perquè la seva locuacitat imparable sempre dona
joc, apareix per totes bandes disposat, fins i tot, a exercir d’avi incòmode
per l’establishment convergent, aquell
que neda o guarda la roba depèn del dia. Té 81 anys portats amb envejable
energia i decisió, i segueix interessant –o captivant segons el grau d’empatia
o adul.lació de qui l’escolti- pel que ha estat i és: un hàbil i intel.ligent animal
polític, que té l’enciclopèdia catalana al cap, i que despren un esperit de
fermesa i d’autoritat bastant més genuí que el de Mas, excessivament impostat,
i, no cal ni dir-ho, que el del seu fill Oriol, perdut en el camí de la
teatralitat, sovint histriònica, per molt que algú el predestini a la cadira
que ocupà son pare. En una època mancada de lideratges, l’ex-president es pot
permetre, si convé, parlar ex-catedra,
dir obertament el que pensa i assumir, en conseqüència, el risc d’enfrontar-se
a la revisió d’un passat on, en algunes questions fonamentals, hagués pogut mostrar-se
tant explícit, vehement i decidit com s’expressa avui, abans de caure en el parany-conflicte
ideològic-existencial del pragmatisme pactista i de l’equidistància, que han esdevingut
l’excusa perfecta per a sobreviure a la perillosa estratègia del pacto-i-em-queixo-però-pacto-i-em-torno-a-queixar-però-torno-a-pactar.
Segurament, ara és fàcil dir-ho. En el seu moment la vida era una altra i Pujol
assumeix, avui, un important grau de frustració personal a l’hora de referir-se
a la impossibilitat d’haver avançat en el camí de l’entesa entre Catalunya i
Espanya, des d’un posicionament inicial que volia, ateses les esperances
generades per la transició democràtica, el reconeixement d’una identitat nacional
més que no pas l’aposta per la via de la independència sense embuts. I ho fa
deixant titulars cridaners, que demostren la deriva personal vers posicions
antigament no contemplades, i que s’han fet fortes des que el tribunal
constitucional tombà la reforma de l’estatut. Els en deixo un altre: “No sóc espanyol si l’Espanya és aquesta que
ens volen imposar”. Vaja, que el
virrei –com el batejà José Antich- diu allò que no havia dit abans, i
demana que es faci allò que no havia fet, assenyalant la margarida que, entre
el pètal del referèndum i el de les eleccions anticipades, haurà –o hauria- de
desfullar Artur Mas si el pacte fiscal acaba a l’aigüera, on és probable que
acabi. Convidat per la revista On –reconvertida
a un format exclusivament digital, amb l’objectiu d’obrir el ventall a les
variades i atractives possibilitats de difusió de continguts que ofereixen els
nous dispositius de visualització- Pujol, acompanyat de Marta Ferrusola, capitalitzà
el dinar commemoratiu del 30è aniversari de la trobada entre 84 intel.lectuals
castellans i catalans, que va tenir lloc a Sitges el desembre del 1981,
organitzada pel govern de la Generalitat. Es destacà l’enriquidor debat que
s’obrí, l’heterogeni ideari dels presents, i les premonitòries paraules que
Jose Luís Aranguren ja pronuncià aleshores, tot fent referència a la
complicitat agonitzant entre els lletraferits d’ambdós costats de l’Ebre, a qui
el temps i les circumstàncies semblen haver distanciat irremisiblement. El
dinar al Pic-Nic acabà amb una
boníssima escuma de crema catalana. Pensava... fins i tot l’habitud de la crema
catalana hem perdut, i això ja deu ser culpa nostra, mal que sigui perquè no
tot pot ser culpa dels altres. Després d’una entretinguda sobretaula, el
matrimoni se’n va anar cap a El Corte Inglés. A ell l’esperava una
maratoniana signatura de llibres..... Aquest home és un no parar.