Eco de Sitges, 17 de febrer
Els cops… de la
vida
Ells si que viuen bé, passejant-se com si fossin senyors indolents per
una pintoresca platja privada sense molèsties. Saluden a la gent, s’hi
barregen, reparteixen moixaines a la canalla i la seva serena bellesa es confon
dins del paisatge inspirador i quiet del Sitges hivernal que viu la crisi.
Semblen feliços, tot i que segur que deuen tenir els seus conflictes.
Probablement, els tres cignes més fotografiats de Catalunya els darrers dies
han vingut per a recordar-nos les coses que no tenen preu.
Dimecres, 8 de febrer
Jordi Baijet fou agredit dins del recinte de l’escola pública on
treballa, per un empresari a qui li devia prop de 240€. Es pot admetre
l’agressió a Baijet?. De cap manera. Ni a ell ni a qualsevol altre. S’hi poden
trobar motius que la puguin contextualitzar –que no justificar-? Tal i com està
Sitges en particular i el món en general –ple de gent que se sent traïda i
enganyada pel sistema i per algunes persones, entre elles la víctima- poden
trobar tots els motius que vulguin. Qui és avui Jordi Baijet? Un home amb la
carrera política esgotada –acabada o fulminada si volen- que viu aquella
quarentena plena de desenganys personals, pròpia del qui ja no desperta
l’empatia que despertava, quan la despertava, i ara li giren l’esquena i la
mirada. És, o torna a ser, a la vegada, un professor com tants n’hi ha, però,
fonamentalment, i a diferència de la gran majoria de nosaltres, és un ciutadà a
qui la seva condició d’ex-alcalde acompanyarà tota la vida, i, amb ella, tot
allò de negatiu que voldria esborrar i no pot, i tot allò de positiu que
conserva perquè vol, ho necessita i perquè també forma part de la seva
història. Molt abans que ho afirmés Mourinho, l’aforisme popular ja palesava de
manera concluent que les victòries tenen molts pares i les derrotes són
òrfanes. Estem, doncs, davant de l’home que, fora de l’exercici del poder, ha
de reconstruir un trencaclosques particular i professional, assumint les
conseqüències que determinades decisions o actuacions han tingut sobre ell
mateix i sobre la ciutadania a qui ha representat durant vuit anys. Tot plegat,
des d’una posició emocional molt ferida, vulnerable i insegura davant d’un
entorn que, si ahir era farcit de cofoisme i copets a l’esquena, avui es
presenta hostil i malfiat a cada cantonada. No és una història nova.
Probablement, molts estan passant quelcom comparable arran de la crisi, o ho
varen viure –amb tots els matisos que els diferencien- Junyent o Serra quan
perderen l’alcaldia, i, en una altra dimensió, polítics, dirigents, estadistes
o empresaris d’arreu del món abans i ara. Cadascú se sap lo seu que
dirien les àvies. Per a tothom, la vida real, a més de feliç, divertida i
enriquidora, també és crua, sovint injusta, i no sempre raonable, honesta o
sincera. I Baijet ha patit quelcom que, malgrat ser absolutament condemnable i
reprobable, forma part de la pròpia existència de l’home des que el món és món.
Arran de l’incident, s’han redactat comunicats i pronunciat declaracions
tan estimables com previsibles. En el manual de la política de totes les cases
s’ensenya, per un costat, que no hi ha lloc per als actes de contrició davant
de les errades, o per a qualsevol expressió pública que pugui interpretar-se
com a símptoma de feblesa, i, per l’altre, que la millor defensa és la
napoleònica. Així, a la lògica condemna dels fets, el PSC, a qui li està
costant molt sostenir la gestió dels qui ja no hi són, i digerir i
interioritzar el moment present, atribueix el succés al clima enrarit que
considera que ha creat l’arriscada actitud erosionadora de l’actual equip de
govern -i especialment de Nou Horitzó- vers els socialistes. Per la seva banda,
en nom de la nova majoria, que comparteix, obviament, el rebuig a l’agressió,
l’alcalde Miquel Forns defensà la consideració i el respecte institucional que
creu que s’ha tingut sempre vers Baijet, tot desvinculant-se de la iniciativa
de publicar a les xarxes socials les fitxes de les vises, o les dels càrrecs i
treballadors acomiadats, per tractar-se d’una acció particular d’un dels socis
del pacte, que, val a dir, incomodà als qui eren
partidaris d’una difusió més ortodoxa de la informació. De nou, doncs, les
estratègies semblen conduir actituds a un costat i a l’altre. I, paradoxalment,
alguns dels qui, de forma abraonada, enarboren la bandera de la defensa de
Baijet, podrien haver pres consciència quan tocava de si determinades
actuacions podien acabar perjudicant-lo, com el temps ha demostrat. No és bo
per a Sitges el que ha passat, encara que sigui, com espero, una acció puntual
que no ha d’encomanar-se enlloc i ningú no ha de menystenir. El bany de
realitat que envolta als responsables d’haver administrat la legislatura
anterior, és el mateix que pot arrossegar als de la que vivim si no mesuren les
conseqüències de les seves decisions. Per tant, seria desitjable que s’imposés
la prudència i la reflexió des de la serenor civilitzada. Mal que sigui per a
no repetir gravíssimes errades pretèrites.
Dissabte, 11 de febrer
Dos apunts. Primer: un aplaudiment pels autors de l’espectacle d’ombres
xineses Siluetes de Carnaval 2012. Una
petita sorpresa, fresca, enginyosa, creativa i estèticament plaent, nascuda des
de la modèstia. I el segon aplaudiment, el de cada any, per a tot l’equip,
sense excepció, que organitza la vetllada del dia internacional del xató. Una
nit rodona, fins i tot en la mesura del record a en Janio. El Carnaval ja ha
arribat, i anirà bé, perquè vull creure que tothom que el fa i/o hi participa
vol que vagi bé. Enguany la festa torna a marcar un punt d’inflexió, que no ha
sabut conciliar interessos. Un dia després de la multitudinària inauguració del
nou Ateneu, magnífic espai amb el qual l’associació vol obrir-se a un major
ventall de públic, allí se celebrà el debat del Carnaval, que, d’alguna manera,
apuntà les desavinences de criteri que la setmana ha acabat evidenciant. Elena
Ferré afirma que no hi ha ni una colla del Retiro a qui hagi agradat el canvi
d’horari i de recorregut, i que ha hagut de posar pau perquè els ànims estaven
bastant encesos. Otilia Blanco, dels independents, coincideix a l’hora de
definir l’estat d’ànim a casa seva, i Nacho Rubí, president del Carnaval del
Prado, ha mostrat la seva satisfacció pel fet que la comissió municipal ha
respost gairebé fil per randa a les demandes que formulava des de feia anys,
per bé que Rubí reconeix que a l’hora de conscienciar a les colles del casinet
de dalt sobre la bondat de la proposta, ha hagut de recorrer al concepte de la disciplina d’entitat (versió adaptada de
la disciplina de partit) per a evitar que ningú es desmarqui del discurs
oficial. El 2006, quan es va viure un dels episodis més traumàtics del periode
recent, recordo haver-me interpelat sobre quin sentit tenia sortir per a patir
d’aquella manera. Ara no puc fer altra cosa que preguntar-me si tenen sentit uns
canvis que no agraden a una bona majoria de les colles que surten, que, per a
reblar el clau, confessen haver-se sentit bandejades a l’hora d’haver pogut
expressar el seu criteri. Així de simple. De la mateixa manera, es constaten
contradiccions entre les afirmacions dels responsables dels mossos d’esquadra
al llarg de tot el procés de negociació, que obren una bona colla de conjectures
sobre si aquesta decisió ja estava presa d’antuvi, passés el que passés. Per un
costat, Prado. Per l’altre, Retiro i Independents. Dues maneres, antagòniques i
respectables, d’entendre el desenvolupament de les rues, d’acord amb sengles
objectius diferents. Un senyal que caldrà tenir en compte. Torna la rivalitat?
Bon Carnaval!