Eco de Sitges, 5 de gener
Feliç any
pitjor!
Amigues i amics, quin desastre de titular no? Demano disculpes als qui
creuen fermament, i amb tot el dret, que no estan les coses com per a expressar
massa somriures, ironies críptiques, o bromes diverses sobre el que estem
vivint. Tenen raó. Tota. Em costa recordar un traspàs d’any en que en l’ambient
general es respiri tanta incertesa i emprenyamenta
a parts iguals. Lògic. Els pragmàtics, els qui ho són de debò, o els qui ara
n’exerceixen el paper pujant al carro del tot
això ja es veia a venir, asseguren que, amb aquelles dades quantificables i
estadísticament interpretables, el 2012 que encetem serà pitjor que el 2011 que
hem deixat enrere. M’agradaria pensar que, gràcies als intangibles que formen
part de la vida de cadascú, i que precisament no poden mesurar-se en valor
perquè no tenen preu, també per a alguns, o per a molts fins i tot, l’any que
comencem serà millor perquè viuran moments extraordinaris que res tindran a
veure amb la crisi. Deixo l’esperança, per si de cas. Amb tot, hi ha coses que
no canvien. M’agradaria poder exposar-los un apunt reflexiu sobre els estralls
que la condició humana segueix essent capaç de causar, quan es deixa que superi
els límits ètics del nostre model de societat. Arran de la intervenció de
l’estat en la gestió de moltes entitats financeres, la llei els ha exigit que
fessin públiques les nòmines dels seus màxims responsables. Així, hem pogut
saber que el president de Bankia, i ex ministre d’economia i ex director del
FMI, Rodrigo Rato, cobra 2,4 milions d’euros anuals. Adolf Todó, president de
Catalunya Caixa, nacionalitzada de fa quatre dies, en cobra un milió i mig. I Jordi
Mestre, president d’Unnim, la caixa que
suma deutes des que va néixer, en cobra 960.000. Que tenen en comú aquests
tres homes? Una pena. Una pena moral, vaja. De les que apunten a la
consciència, encara que no puguin servir de gran cosa per a consolar-nos en el
nostre dia a dia. Probablement, cap d’ells –com tants d’altres en magnituds i
situacions diferents- mai no podrà justificar el que cobra faci el que faci,
perquè la vara que ha quantificat el seu sou no està dins de l’àmbit del sentit
comú. Cap d’ells tampoc podrà resoldre per si sol la situació dels bancs i
caixes que els han contractat. I, per suposat, cap d’ells podrà ajudar a llimar
les arestes del model econòmic que vivim, tot i que tinguin una remuneració
digna de qui exigeix un impossible i creu que pot pagar el que sigui per
aconseguir-lo. Aleshores, tenint en compte l’evidència, perquè cobren aquestes
quantitats astronòmiques? Per a no empitjorar allò que només pot millorar
venint d’on venim? En el fons, aquestes tres persones viuen en una paradoxa que
el sistema no ha pogut, volgut o sabut desmuntar. En determinats casos, l’ésser
humà, limitat per naturalesa, pot rebre contraprestacions econòmiques fora de
mida, en base a uns criteris mai prou definibles, transparents o ponderables
des de la perspectiva de la realitat. La pena de la resta de mortals no és
altra que la d’assumir la frustració de ser testimonis d’aquesta circumstància sagnant,
on les retribucions malenteses acaben convertides en l’enemic de les suposades capacitats
de qui les percep.
Ben aviat arribarem al llindar dels primers sis mesos de legislatura, i
és difícil pensar que puguin confluir tants problemes sobre la taula de
l’Ajuntament. L’assumpte de les treballadores de les llars d’infants i de
l’augment de quotes als pares, l’incert futur de les obres de la nova escola
Agnès de Sitges, el tancament del Rusc, el deute en general, i el de Cespa en
particular, el rum rum soterrat amb la policia local, el sindicat de la qual
questiona sense embuts les capacitats dels regidors Castillo i Carretero, la
difícil situació de l’escola de música, agreujada amb el fet que m’asseguren
que els professors no han cobrat el desembre, les primeres notícies en relació
a les actuacions sobre la plantilla de treballadors municipals... No envejo
l’equip de govern. Més aviat el planyo, però a la vegada vull creure que els
qui el formen són avui, o eren ahir, conscients –en tot o en part- d’on es
ficaven i del compromís que assumien a l’hora de ficar-s’hi, de manera
voluntària o remunerada. Per tant, qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Hi
ha hagut bones notícies. S’han desbloquejat els pagaments pendents a moltes
petites empreses o la reforma dels museus ja és un fet, per exemple. Però ni
aquestes, ni la darrera sobre la petició que l’Ajuntament ha fet a la Diputació
de Barcelona per a la cessió de Can Falç –un brindis al sol perquè la casa gran
prou feina té ara amb el que té- no serviran per a alleugerir una extesa sensació
de malestar general, nascuda de la desconfiança de molts ciutadans que estan
tips d’haver de pagar les conseqüències d’una mala gestió en el passat, de la
qual no en són responsables, i d’haver d’assumir les d’una gestió del present
que tampoc no deixa de questionar-se. No en tindrà prou l’equip de govern amb
l’equívoc discurs de l’IBI que només augmenta el 3% -quan cal suposar que manté
la part proporcional que es destinava a pagar el servei de recollida
d’escombraries, avui segregat en una nova taxa que ja ha trucat a la porta dels
veïns-, o amb la positiva reunió de l’alcalde amb el 10% del nombre total
d’aturats dels 1500 amb els que prometia reunir-se en campanya, per a
contrapesar l’evidència. La ciutadania sembla exigir, més que en cap altra
ocasió, que s’expliquin i es defensin, les vegades que faci falta, les raons
que hi ha darrera d’algunes de les mesures no tan falagueres d’aplicar.
Dels darrers dies voldria destacar una noticia i un testimoni. L’equip
de govern ha fet amb Sitges Reference allò que els tècnics en la matèria farien
a l’Ajuntament si fos possible. Obrir un concurs de creditors. O sia, bàsicament,
la societat propietaria de l’immoble es declara incapaç d’afrontar els deutes
pendents, que hauran de ser gestionats per un administrador concursal. Segons
publicava El País el passat 20 de desembre, Endesa i Movistar ja
amenacen amb el tall del servei si no es paga el que es deu, per no parlar de
la hipoteca enverinada –d’uns 40.000€ mensuals grosso modo- que pesa sobre l’edifici com una maledicció. Kafka no
ho hauria fet millor en la ficció del que ho van fer els titulars de la
societat durant l’anterior legislatura. En paral.lel, l’auditoria que revisa
els procediments ha constatat quelcom bastant més greu: l’antiga Proinosa,
companya de l’Ajuntament en aquesta dissortada aventura, redactà, modificà i
visà el projecte del Sitges Reference dos mesos abans que s’obrís el concurs
públic per a la seva adjudicació. Hi ha fermes sospites, doncs, que era
coneixedora de les intencions del consistori amb el solar de les Pruelles. De
confirmar-se aquesta hipòtesi, que s’interpretaria com un cas clar de tracte de
favor, això pot acabar molt malament pels qui ho varen permetre. Un desastre.
Pel que fa al testimoni, clar, entenedor, respectuós i a la vegada punyent, fou
el d’una mare que, durant la celebració del darrer ple municipal, i arran del debat
sobre la pujada de quotes de les llars d’infants, interpelà a l’alcalde sobre
les angoixes de trobar-se en el grup de ciutadans que superen el llindar de la
renda per a rebre ajuts públics i, a la vegada, no poden assumir els nous
preus. Una intervenció corprenedora pel missatge que exposà, i exemplificadora
d’un dels petits drames quotidians. Vet aquí la impotència d’un alcalde que no
pot fer el que voldria fer, o el que va prometre, perquè no té recursos per a
fer-ho, enfrontada a la d’una ciutadana que contempla, igualment impotent, com la
mateixa institució que ha malbaratat tants diners, ara no pot, o no troba la
forma de respondre davant d’un trasbals familiar que, malauradament, no és
l’únic. El Sitges de les persones apreta.
Que els reis deixin carbó a aquells que no volgueren, o no saberen,
obrar amb mesura quan tingueren l’or a l’abast. Bon any i bons desitjos.
