Eco de Sitges, 2 de desembre
Life takes VISA
“Todo necio confunde valor con precio” Antonio
Machado
Com entendre la rendibilitat i/o la sostenibilitat d’un servei
municipal? Compte perquè entre un concepte i l’altre hi pot haver la mateixa
distància que la que hi ha entre fer diners i no perdre’n més del necessaris,
per no parlar de l’obligatorietat de no llençar-los. On és el llindar? On el
gestor del servei consideri, a partir de la convicció de prestar-lo en base a
una argumentació que, fonamentalment, ha de tenir l’objectiu del bé comú. Pels
qui necessitin quelcom més enllà d’aquesta expressió inicial, em permeto
adreçar-los al text legal de referència. La llei de bases del règim local,
datada el 1985, deixa ben clar quines són les competències bàsiques dels
municipis des d’una perspectiva molt àmplia, que resumeixo en quatre paràgrafs,
des de la generalitat fins a l’especificitat: El Municipio, para la gestión
de sus intereses y en el ámbito de sus competencias, puede promover toda clase
de actividades y prestar cuantos servicios públicos contribuyan a satisfacer
las necesidades y aspiraciones de la comunidad vecinal. Aquesta premisa inicial,
molt edificant, lògica i necessària quan es parla d’allò que han de perseguir els
ajuntaments, amaga el parany enverinat del desequilibri econòmic si no es tenen
en compte les veritables capacitats del municipi per a administrar tot allò que
creu que ha d’oferir als seus ciutadans. Sigui com sigui, el mateix marc legal
s’encarrega de definir les prioritats: Los Municipios por sí o asociados
deberán prestar, en todo caso, los servicios siguientes: alumbrado público,
cementerio, recogida de residuos, limpieza viaria, abastecimiento domiciliario
de agua potable, alcantarillado, acceso a los núcleos de población,
pavimentación de las vías públicas y control de alimentos y bebidas. I
segueix amb les obligacions específiques d’acord amb el nombre d’habitants
censats: En los Municipios con población superior a 5.000
habitantes-equivalentes, además: parque público, biblioteca pública, mercado y
tratamiento de residuos. En los municipios con población superior a 20.000
habitantes-equivalentes, además: protección civil, prestación de servicios
sociales, prevención y extinción de incendios e instalaciones deportivas de uso
público. Finalment, la llei també fa referència al paper dels ens
supramunicipals, que en la pràctica molt sovint es treuen les puces i encolomen
responsabilitats als municipis sense dotar-los de recursos per afrontar-les,
però això ja seria una altra questió. El text diu: La Administración del
Estado, de las Comunidades Autónomas y otras entidades locales podrán delegar
en los Municipios el ejercicio de competencias en materias que afecten a sus
intereses propios, siempre que con ello se mejore la eficacia de la gestión
pública y se alcance una mayor participación ciudadana.
Ara ja poden començar a enumerar tots els serveis que presta
l’Ajuntament de Sitges en l’actualitat, i que no es relacionen en aquesta
llista establerta fa 25 anys, en un context social, no cal ni dir-ho, absolutament
diferent al d’avui. Probablement, en trobaran un munt, i, també probablement,
en podran questionar la necessitat d’alguns, d’acord amb els criteris que pot
tenir cadascú a l’hora de valorar allò que és, o pot ser, essencial, i allò que
és, o pot ser, fins a cert punt prescindible. Vet aquí un dels quids de la questió: seria bo no
confondre el cost dels serveis o de les feines amb el seu valor, perquè cost i
valor no són nocions equiparables, malgrat que, després de la dècada gloriosa del totxo, hagi crescut
la cultura de considerar les coses pel que costen i no pel que valen, sota pena de malinterpretar el que hi
pot haver a cada plat de la balança de les retallades. Obviament, la
valorització del que sigui té quelcom de subjectiu, on els números intervenen
però no sempre han de ser definitoris quan es tracta de justificar la gènesi dels
serveis públics. Arribats a aquest punt, podem coincidir en que, bona part
d’ells, han nascut d’acord amb la sensibilitat vers les demandes socials, o gràcies
a les iniciatives destinades a oferir productes que millorin la qualitat de
vida dels empadronats, que qualsevol institució ha de tenir com a fita. La
crisi ha posat sobre la taula diferents models de gestió, entre els quals
l’externalització n’ha estat un dels més recurrents. Així, hem bescanviat el
significat final del qualificatiu municipal
a l’hora d’aplicar-lo sense restriccions a la denominació d’equipaments dirigits
per empreses privades, que n’han aconseguit la gestió a través d’un concurs
públic. Avui, enmig de la crítica cojuntura econòmica, la paradoxa pesa com una
llosa: perquè parlem de serveis municipals quan, en la pràctica, l’Ajuntament
no pot intervenir directament davant de casos tan punyents com el de les
treballadores de les llars d’infants? He tornat a pensar-hi de nou arran de
l’exemple del Rusc, on, una vegada més, el que fa mal de debò és constatar que
tothom té part de raó: les treballadores a l’hora de defensar –des de l’enuig
d’haver conegut la notícia del tancament de la forma menys ortodoxa possible- la
singularitat del centre pel que fa al tracte vers els nens que precisen d’una
atenció especial, i l’Ajuntament a l’hora de pronunciar-se sobre l’herència d’una
gestió desastrosa amb l’empresa, a la qual, com tantes altres, la casa gran deu
un disbarat de diners, com si l’externalització hagués servit per a oblidar-se
del compromís de pagar als qui tenen el mateix dret de cobrar que els
treballadors amb nòmina de la casa.
I com si no n’hi hagués prou amb haver d’ésser conscient que cal gestionar
la misèria, cal empassar-se les conseqüències d’haver malbaratat la bonança.
Durant el ple del passat dilluns es donaren a conéixer les xifres globals de
despesa de les 10 VISES que
s’utilitzaren durant l’anterior legislatura. Entre les àrees de presidència i
ciutadania, l’agència de turisme i l’ens Sitges model XXI es gastaren, en restaurants,
càterings, desplaçaments en avió, tren o taxi, benzina, hotels i faramalla
diversa un total de 385.584€ des del Gener del 2008 al Juny del 2011. No
reiteraré les reflexions de fa setmanes. Hi afegeixo una factura de 645,50€ -anecdòtica si volen per
la quantitat, però definitòria per la revelació- que, segons assegura la CUP en
el seu perfil de facebook, correspon a 20
menús reunió departament de cultura. L’àpat hauria tingut lloc el 25 de
maig d’enguany. Si les referències de la CUP són bones, tres dies després de
les eleccions municipals, doncs, encara s’hauria tingut temps per a celebrar o
agrair el que fos –m’és enterament igual- a càrrec de la caixa comuna. Bon profit els
hagi fet als qui s’entaularen, per obra i gràcia i permís del qui ho va
permetre, perquè aquesta despesa, com un bon grapat de les explicitades en els
informes d’intervenció, desautoritzen i desacrediten als qui no varen saber, o
no varen voler, mesurar-se en l’ambició personal per menystenir la
responsabilitat que suposa el tocar el diner de tothom. Durant el
desenvolupament del punt de l’ordre del dia relacionat amb aquestes dissortades
targetes, es plantejà la possibilitat de posar en marxa una comissió que vetlli
per a que mai més no es repeteixin fets semblants. Com interpretar-ho? Des de
l’assumpció que els actuals òrgans de control de l’Ajuntament no controlen prou,
o no controlen gens? O des de l’assumpció que els càrrecs públics necessiten un
ens fiscalitzador perquè poden caure en la temptació de la desmesura, sense
poder tampoc controlar-la? Resulta decebedor pensar que persones entenimentades
i amb voluntat de ficar-se al servei de tothom, hagin de reconéixer que és
necessari un instrument que els vigili, per si en el futur algú –Déu no ho
vulgui- torna a excedir-se.