Eco de Sitges, 23 de Juliol
Digue’m per on retalles...
I et diré qui ets. Malgrat tot, es pot fer valer la reciprocitat de la frase. Digue’m per on vas gastar, i també et diré qui ets. Abans de ficar-me dins de la polèmica sobre la minva dels serveis d’urgències, un benvingut incís per a deixar constància de l’inici del ritual emocional de la Festa Major, amb la presentació en societat dels pendonistes i la pregonera. Per molts motius, la comissió ha fet una elecció excel.lent escollint Isidre Pañella, Elena Ferré i Loreto Almirall. Temps hi haurà per a dibuixar alguns trets destacats de la personalitat de cadascun dels protagonistes, d’aquells que poden raonar el perquè el seu merescut nomenament ha despertat la satisfacció general. Superada la primera estació, la propera parada –tradicionalment esperada amb espectació de fa anys- serà la presentació del cartell –un encàrrec singular- i del programa. Mentrestant, la rumorologia –a més de donar voltes sobre les possibles, probables o hipotètiques rebaixes pressupostàries que poden afectar a la festa gran- comenta que el resultat final de la restauració del Drac no deixarà indiferent. En Pep Pascual treballa en el marc d’un secretisme absolut. Gairebé ningú no sap, gairebé ningú no diu, o no gosa dir per si es desfà el secret. Serà, asseguren, un impacte dels que recuperen les essències... El titular de la Festa Major d’enguany ja està assegurat. I si no.. ja m’ho... diran.
La setmana passada es parlava dels nous horaris del CAP a Sitges amb un titular prou gràfic : La Generalitat de Catalunya pren aquesta mesura després de detectar una demanda molt baixa. Vet aquí, i tenint en compte la veracitat inquestionable de l’estadística, la forma eufemística de disfressar que han arribat les retallades, mal que siguin de caire estacional, per bé que a casa nostra la estacionalitat tingui una especial trascendència que no hauria d’ésser menystinguda. Sense necessitat d’afegir aigua al vi, servidor creu que la decisió més preocupant de les preses pel departament de salut a la comarca és la que afecta al nucli de Garraf, que es quedarà sense consultori sine die. Els seus veïns, per tant, hauran d’anar al CAP de Sitges, i, fins al 30 de Setembre, si tenen una urgència entre les nou de la nit i les vuit del matí, caldrà que posin a prova el neguit per arribar als Camils. Emprant la política dels fets consumats, la Generalitat ha fet un pas enrere, perquè, quan es tracta de serveis públics essencials, l’anul.lació absoluta mai no pot ser prou excusada per la manca de demanda, perquè aleshores s’obre la porta a futures decisions impròpies del criteri que hauria de regir les institucions públiques. I Sitges ho ha viscut des de la perspectiva d’uns grups municipals que només s’han mostrat unànims a l’hora d’expressar la seva insatisfacció per la mesura, sense arribar a ser capaços de conciliar un posicionament col.lectiu davant de la Generalitat. Decebedor. Deixant de banda la part del debat polític, sovint massa polaritzat a l’hora d’abordar assumptes com aquest, la inevitable polseguera que ha aixecat la mesura, afegida a la preocupant vaga del servei d’ambulàncies, i a la poca –o nul.la- sensibilitat que sembla haver demostrat la conselleria, a l’hora de delimitar els àmbits concrets d’aplicació de les mesures dràstiques, no he pogut evitar tornar a recordar –i no és el primer cop- una frase lapidària del doctor Sebastià Lorente –gran persona i metge per damunt de tot, i militant del PP a continuació- que el temps ha demostrat que fou premonitòria. La pronuncià fa molts anys, quan la crisi no es vivia amb aquesta contundència, i deia : S’estan carregant els metges de capçalera. Lorente fou un dels recordats especialistes de la nostra generació. Un grup apreciat, valorat, diria que fins i tot estimat pels seus pacients. Els poden posar en l’ordre que vulguin : Serramalera, Celis, Ortí, Antón... Hereus de Benaprès i Padrol, i predecessors dels professionals d’avui, immersos dins d’un sistema que molt sovint no permet que els valors humans intangibles, que són inherents a la relació entre facultatiu i pacient, i importantíssims per a l’èxit del diagnòstic, siguin tant presents en la vida diària com ho eren aleshores.
Lorente, doncs, alertava dels mals que patim ara fent valer els èxits d’un periode en el qual la majoria dels ciutadans només posava els peus a les urgències de l’hospital quan en passava una de molt grossa. Si no, tot es guaria a casa: refredats, angines, xarampions, grips i febrades diverses rebien la visita periòdica dels metges de capçalera, o el seu suport telefònic a l’hora que fes falta. Sense radiografies o analítiques a la primera de canvi, i sense necessitat d’anar a petar compulsivament a l’antibiòtic de torn... I si calia, arribaven els practicants amb les injeccions a punt i un somriure desdramatitzador. En Josep Carbonell i la Juanita Torremorell, o fins i tot en Pere Sanahuja, sabien tranquil.litzar els ànims mentre la sensació freda del cotofluix amarat d’alcohol presagiava que la fiblada era a punt d’arribar. Estavem tranquils perquè d’aquell conjunt experiències casolanes amb els doctors la família en treia recursos i coneixements bàsics per a poder salvar la majoria de dolències quotidianes de petits i grans sense perdre el món de vista... Es pagava una quantitat mensual mínima i hom se sentia tranquil de saber que, donat el cas, a casa sabien on trucar, i el metge tenia un coneixement profund de l’expedient de salut dels malalts de la seva consulta, que el permetia poder garantir solucions en un percentatge elevadíssim dels casos. Segur que no era l’ideal, i que el context no és extrapolable, però a fe de Déu que funcionava. Quants llençols hem perdut pel camí? Un grapat, i alguns de fonamentals per al manteniment del sistema sanitari que no ha pogut suportar les demandes d’una societat paradoxalment parafarmaciada però menys acostumada a espavilar-se davant de contingències de salut –com a conseqüència de l’erradicació del paper del metge de família, entre d’altres- i a qui la mala assumpció del necessari equilibri entre els drets assolits i els deures que neixen de la pròpia responsabilitat han convertit en garantista, malfiada, i exigent des de la intransigència fins a nivells de paranoia. En paral.lel, molts han cregut –o els han fet creure, perquè la gratuïtat o la promesa de l’ajut sens mida ha estat l’arma perfecta per a la captació del vot acrític i fidel- un axioma pervers, com és el de considerar gratuït qualsevol servei que tingui la condició de públic, quan es tracta, simplement, de garantir l’accés gratuït als serveis només a tots aquells ciutadans que no se’n poden beneficiar perquè no disposen dels recursos suficients. Gràcies a aquesta mitja mentida o mentida sencera de la gratuïtat universal, tothom ha acabat pagant l’ús, o l’abús, dels avantatges d’un reconegut sistema de salut que no ha sabut purgar, com en tants d’altres àmbits, les males pràctiques de molts dels seus usuaris, i vagin a saber si d’alguns facultatius. Quants avis jubilats han aconseguit medicaments o material farmacèutic per encàrrec dels seus familiars? Seria un exemple proper del reguitzell que podriem enumerar i que, possiblement, explicarien bona part de les angoixes motiu de controvèrsia. Sóm víctimes de la mà trencada dels aprofitats. La culpa? la culpa és fosca i no la vol ningú. A Itàlia, que es veu que estan pitjor que nosaltres, el govern ha tirat pel dret i ha decidit cobrar 10€ per visita mèdica i 25€ si es tracta d’una urgència. Quan el conseller Castells i la consellera Geli proposaren el 2010 el copagament dels serveis públics per als nivells de renda més elevats –amb l’exemple d’1€ per visita si mal no recordo- els crits se sentiren des de Mallorca... i ara ho proposa el conseller Boi Ruiz... El debat de fons és, com tots els de la crisi, un debat de valors estructurals. La resta són pedaços.
