Eco de Sitges, 8 de Gener
“Cap sitgetà hagués perdonat que el Club Natació tanqués”
Laura Pinel, 27 de Desembre
Amigues i amics, feliç any nou. Començo el 2011 amb la sensació que ses majestats els reis d’Orient -vatua l’olla que un d’ells tenia una veu que semblava la de l’alcalde- han deixat un flotador salvavides al Club Natació, un petit-gran crèdit a l’Ajuntament per a tapar forats i un pagaré a l’oficina de Caja Navarra, que els assegura allò que no tenien gens segur fins fa ben poc. El 2010 acabà amb l’acord unànim del ple municipal, per a posar en marxa el consorci que ha de permetre salvar al Club Natació, o almenys això s’assegura amb èmfasi. Si la savia naturalesa es comporta com cal esperar d’ella, i no m’atorga una longevitat exagerada, d’aquí 49 anys el cronista que els saluda serà mort. Podria gairebé assegurar també que d’aquí gairebé mig segle les pedreres del Garraf estaran tancades, Sitges totalment urbanitzat, i qui sap si el tren soterrat. Sigui com sigui, ja no seré a temps de saber si el Club Natació haurà pogut recuperar les instal.lacions que, des de ja mateix, passen a formar part d’un organisme participat per l’Ajuntament en la seva majoria. En el gran llibre sitgetà de les paradoxes, pendent d’escriure, n’hi podrem afegir una altra arran d’aquest cas. Amb tots els matisos que hi puguin ficar els responsables d’una negociació exitosa i envejable –després els diré perquè- es creuen les històries d’una piscina definida com a municipal, construida sobre sòl públic donat per la causa i que està gestionant una empresa privada, i la d’un club esportiu privat amb piscina, formador de grans campions, que ha acabat municipalitzat per mor d’un astronòmic, impossible, incomprensible i inexplicable deute de 4,2 milions d’euros. Malauradament, necessito posar davant del carro de les argumentacions, el recel personal a la capacitat futura del Club Natació de treure’s del damunt aquesta llosa, i de recuperar allò que s’ha vist obligat a cedir. Em sap greu dir-ho, però crec que l’operació acabarà amb el tancament de l’entitat, la requalificació dels terrenys, i els guanys repartits entre els que amparen una moratòria d’incert termini. I, de tot cor, desitjo equivocar-me.
Probablement, i més enllà dels tics de mala educació que van enterbolir el discurs –per altra banda amb apunts interessants- d’un emprenyat Lluís Marcé, el debat sobre l’assumpte que ens ocupa pot resumir-se en una pregunta pronunciada per Armand Paco i en una afirmació deguda a Ramon Artigas. La primera: Ajudem o no al Club Natació?, estableix el punt de partida del nou capítol que s’obre en la història de l’entitat. La segona: No es poden solucionar totes les penes que hi ha, rebla la conclusió final que se’n pot treure del procés, tot prevenint als qui creguin que poden enmirallar-se en aquest precedent, que no hi haurà segones parts. Entre les dues apreciacions expressades en el ple, hi ha hagut un any i mig de negociació intel.ligent, molt intel.ligent si tenim en compte, només, les circumstàncies de les parts que hi han concorregut. Vet aquí una entitat esportiva ancorada en la fallida. La presidenta del Natació diu que quan va arribar al càrrec el club ja arrossegava un dèficit d’un milió d’euros. Pensaren aleshores en fer un pas endavant amb unes ambicioses obres de millora i demanaren una hipoteca… Ni les obres varen sortir d’acord amb la planificació prevista, ni l’hipoteca s’ha pogut anar pagant, i els 25 treballadors han viscut, i viuen encara, a la corda fluixa. Mitja dotzena d’ells dins d’un malaurat Ero. Hi poden afegir l’èxode de socis a la piscina municipal i la crisi general i acabaran de dibuixar el fatal escenari que va portar a la junta del club a parlar amb l’Ajuntament. Caja Navarra és la principal creditora. Malgrat que el natació pot dir que ara per ara ja no acumula deute, que no deuen diners als proveïdors, i que el nombre de socis ha tornat a pujar fins els 1500, Laura Pinel afirma que les negociacions amb l’entitat financera estaven encallades perquè no estaba por la labor. Lògic. Des del pragmatisme, a cada soci li correspondrien 2800 euros del deute acumulat… La segona balda de la cadena és, doncs, una caixa situada en un atzucac sense sortida. Per una banda, sabia que no podia estirar més del club per aconseguir una certa garantia de retorn dels diners de la hipoteca, i, per l’altra, tampoc podia esperar, en cas d’embargar-lo, cap possibilitat de rendibilitzar-ne el patrimoni en un futur immediat, perquè, hores d’ara, el pla general no dóna cap altra opció en aquell indret que no sigui la de mantenir l’equipament esportiu. En aquest estat de coses, entra en escena la institució pública. Assumint l’indiscutible trajectòria històrica de l’entitat, i, per tant, convençut que cal fer alguna cosa per a reflotar-la, l’Ajuntament acorda amb Caja Navarra subrogar-se la hipoteca del club en una operació que ha inclòs en paral.lel -i així ho va manifestar l’acalde en el seu dia- l’aprovació d’un crèdit per a la casa gran, que servirà per a satisfer les urgències que no poden assumir les eixutes arques municipals. Dos ocells d’un tret.
Amb la creació del Consorci, entre Ajuntament i Club Natació, el club cedeix el seu patrimoni al nou ens –a l’Ajuntament en definitiva-, i, segons un draconià calendari establert, que li atorga un periode de carència de cinc anys, a partir de l’any 2016 haurà de començar a pagar al consorci per dos conceptes: primer, pel lloguer d’unes instal.lacions de les quals en serà inquilí i no propietari com fins avui, i segon, pel préstec hipotecari que cal retornar. Si tot va bé, i els pagaments se succeeixen sense dificultats, l’any 2060 el Club Natació Sitges podrà recuperar la propietat d’allò que ha estat seu, el consorci es dissoldrà i pau i glòria. Si no és així els remeto als paràgrafs anteriors. Mentrestant, l’Ajuntament, que incorpora a la seva cartera un patrimoni valorat en 7 milions i mig d’euros que, en el pitjor dels casos -i cal no perdre de vista aquesta possibilitat, perquè és el quid que el diferencia de les capacitats de Caja Navarra- sempre podrà requalificar si venen maldades, començarà a satisfer el deute d’immediat, a partir de la signatura de tot el paperam administratiu prevista pel proper 12 de Gener. Vist així, ningú no hi surt perdent d’entrada. De sortida, ja en parlarem. El natació se salva i té cinc anys per a fer guardiola, l’Ajuntament pot dir en veu alta que ha ajudat a salvar al club i, de passada, ha pogut rebre gràcies a la negociació una injecció de diners que necessita imperiosament, i Caja Navarra s’assegura el cobrament d’una hipoteca carregada de mals averanys. Fins aquí, una estratègia ben jugada, per la qual cal felicitar als negociadors. El que pot passar a partir d’ara no és tan falaguer i dependrà, obviament, de la capacitat del club d’assumir unes espectatives que qualsevol imprevist pot engegar a dida.
Calia rescatar el Club Natació? No es pensi la presidenta que la frase que encapçala l’article sigui acceptada amb generosa empatia. És cert que tothom lamenta la situació actual del club, però tampoc no són pocs els qui creuen que els números evidencien una gestió poc acurada –per no dir una altra cosa- que el diner públic no hauria d’assumir la responsabilitat de sanejar. Quants industrials o petits empresaris a qui l’Ajuntament els deu diners, i dels quals en depenen, en major o menor mesura, treballadors i famílies, poden pensar que es troben en una situació de greuge comparatiu, davant la solució trobada per a reflotar el Natació? Que hi hagi sort.
