Eco de Sitges, 6 de Novembre
El cabdell
Ets un Qualiaescèptic! M'apunta un lector a qui li agrada la gresca verbal i el marro de bon rotllo. Li prenc la paraula, i confesso que m'arrenglero dins del grup -qui sap si relativament nombrós- dels qui veuen massa espines a les roses, sense deixar d'olorar-ne el perfum. Era evident, doncs, que l’article de la setmana passada generaria alguns comentaris, sobretot per part d’aquells que expressen un cert estat d’indefinició encuriosida i demanen una mica de concreció en les dades. Tothom sap que s’ha presentat quelcom gran i ambiciós, que portarà gent a Sitges –expressió clàssica del comerç i l'hosteleria local- però no tothom té massa clar de què va l’assumpte, perquè els intangibles tampoc no són senzills d’explicar. Mentrestant , aquesta setmana ha viscut una paradoxa molt gràfica de la situació que viu la Catalunya d’avui, i que pot servir per a dibuixar un estat de la questió dins del qual, com és obvi, cal que ens hi fiquem. Més enllà de les novament preocupants xifres de l'atur, en paral.lel hem sabut que Indo, una de les nostres empreses capdavanteres en la investigació i producció de productes d'òptica, ha presentat un ero que l'acosta al tancament, i que el govern de la Generalitat ha anunciat un nou pla d'incentius que proposa pagar un sou als joves que ni estudien ni treballen, plantejant-los participar d'un procés de formació, que ha de possibilitar als sol.licitants poder treballar a les empreses -a les que quedin- fins qui sap quan, o, com a mínim, durant almenys mig any que, en números rodons, pagarà la Generalitat. I després ja en parlarem si un gran percentatge dels perceptors de la subvenció tornarà a les llistes de l’atur o no. Vet aquí l'expressió del nostre present. En plena ressaca d'una època d'economia especulativa, vivim un procés de desindustrialització en el qual les institucions públiques estan prenent un paper fins a cert punt questionable en el marc de les regles d'una economia moderna, on se suposa que han d'ésser les empreses, amb la col.laboració i el control si cal dels estaments públics, les veritables generadores d'ocupació i riquesa, i no l'estat a cop d'incentiu perpetu. Estiro del fil. No es pot parlar de creació de llocs de treball si no hi ha empreses que ho demandin. I no hi ha empreses si no hi ha empresaris, siguin grans o petits. I no hi ha empresaris si no hi ha emprenedors. I no hi ha emprenedors sense un entorn que propicïi el poder desenvolupar iniciatives serioses sense entrebancs burocràtics. I difícilment es generen iniciatives serioses si no es fa treballar el cap. I difícilment es farà treballar el cap si no s'educa en la cultura de l'esforç... I així arribariem a la primera volta del cabdell, tot parlant si volen del mal que pot haver arribat a fer la LOGSE i aquell malaurat i eufemístic progressa adequadament amb el qual es despatxava als escolars, fossin brillants o mandrosos. Arribats a aquest punt, en aquest context fico Qualia, i precisament per això no puc evitar questionar-ne alguns aspectes, perquè, cal no oblidar-ho, el gruix del projecte es desenvoluparà en un terreny que valia, i tornarà a valer, un dineral, i el diner segueix uns viaranys que no sempre coincideix amb les bones intencions de qui el demana. Els darrers quinze anys així ho han demostrat.
Per un moment penso en el passat industrial de Sitges, perquè en varem tenir. D'aquí sortí calçat per als soldats de la primera guerra mundial, la innovadora sola tractor, jaquetes de pell i marroquineria que avui envejarien les grans firmes del sector, uns carrets de pesca que continuen essent objecte del desig pels afeccionats d'arreu, malgrat que les coses a can Sagarra acabessin de manera traumàtica. De Sitges també sortiren els sostenidors de les dones de mitja humanitat, i un grapat de malvasies guardonades internacionalment... No vull apelar a la inoperativa i recorrent nostàlgia, sinó només a l'esperit que va moure aquella economia, perquè tinc la sensació que és un dels millors referents que podem tenir per encarar els reptes de la que vingui.
Divendres, 29 d'Octubre
A la casa Llopis, únic reducte museístic que ens queda ara per ara, la tardor ha portat sota el braç un nou número de la feliçment recuperada “L'Amic de les arts”. Ha passat un any des que ens trobarem al Maricel a punt de tancar, i el segon és millor que el primer, que ja era excel.lent des de tots els punts de vista. Hom la mira, la fulleja i es pregunta si mai el llibre electrònic serà capaç de generar les mateixes sensacions que aquesta publicació pensada per a captivar els sentits i l’enteniment a parts iguals. Una felicitació ben merescuda per a tots els qui l’han feta possible.
Dilluns, 1 de Novembre
El Prado, que és aquell teatre que voldria protagonitzar titulars tan cridaners com els de Qualia i que espera el torn a la cua de l’esperança signada, ha tornat a desempolsegar l’escenari per a un clàssic de l’astracanada, al qual li han posat veu i ànima Fernan Gómez, Manolo Gómez Bur o Toni Leblanc, entre d’altres. A La venganza de Don Mendo que ha posat en escena el col.lectiu de la Gent de teatre de Sitges només li sobra minutatge. Passada la mitja part, el ritme de l’obra s’afeixuga irremisiblement i costa trobar la posició a la cadira. En qualsevol cas, no seria just deixar el balanç en aquest punt, perquè els actors principals varen estar a un gran nivell, tenint en compte que l’obra de Muñoz Seca, bastida a cop de ripio, no ho posa precisament fàcil. Manel Piñeiro, un desconegut pels sitgetans, i Carme Almirall abordaren sense excessos i amb empatia mútua els principals papers, amb un sentit de l’humor molt ben administrat, i acompanyats d’una llarga corrúa de vells coneguts que compliren amb absoluta eficàcia i seguretat en la declamació del text. Si m’és permesa la menció especial dins del grup, Joan Duran brodà el multifacètic rol del carceller Clodulfo, permetent-se el luxe d’entonar amb fidelitat alguns fragments clàssics del repertori operístic, introduïts amb gràcia dins del paper. Arrodoní el conjunt un vestuari de gran qualitat.
Dimecres, 3 de Novembre
Refresquem la memòria. Si la planificació no es torça, de moment compto 9 partits polítics en el ventall d’opcions disponibles per a les properes municipals del 22 de Maig del 2011. Anunciada la candidatura del Grup Independent de Sitges, aquesta setmana s’ha presentat la Candidatura d’Unitat Popular. Fa temps que un col.lectiu format majoritàriament per gent jove es mou darrera d’aquesta proposta que té aquell punt d’idealisme que vol canviar el món, des de la militància d’esquerres, desenvolupada a partir d’un discurs que, en ocasions, retroba alguns dels pilars ideològics que llegiem en els llibres d’història, com el de la necessitat de repartir la riquesa o el de la lluita obrera, que criden l’atenció pronunciats en veu alta en l’escenari del Sitges de disseny. Qui vulgui saber el cap de llista, haurà d’esperar fins Quaresma…
