Eco de Sitges, 8 d'Agost
L'hotel Alenti, al C/Primer de Maig, 19
Obra de l'arquitecte Carles Ferrater
Clochemerle
Ara que el poble està impossible -impossible de gent, altrament fonamental per a que la màquina turística no s’aturi- surto a fer un tomb vestit d’estoïcisme, costum estiuenca a la qual crec que hi estem bastant avesats els veïns del centre-casc antic-espai de la mediterrània, quan ens trobem envoltats per molts passavolants que intenten orientar-se sense brúixola, mentre s’aturen de manera sobtada d’aparador en aparador, fins que, si la sort ens acompanya, fan gastu. Benvinguts siguin, si s’administren amb civisme. El cas és que feia dies –potser mesos- que volia referir-me a algunes construccions mereixedores d’atenció. No. No parlaré de l'arbre-Mondvagan de La Fragata. Prefereixo no fer-ho, perquè poden donar per segur que no em sortiria res d'esperit tan falaguer com el que inspirà al gran Costa i Llobera el seu celebèrrim Lo pi de Formentor. Primer per incapacitat, i segon per manca d'empatia vers aquesta acció artística molt pròpia d'un Sitges que cada dia es desperta amb quelcom nou -sigui això, una wamba gegantina o qualsevol il.luminació- encara que, de vegades, costi de trobar les raons que han fonamentat la decisió d’aprovar-ho, i, en consequència, de pagar-ho.
Començo el resum de la passejada per la neteja de cara de dues cases. Fa dies que les bastides ja han marxat de la gran façana de l'edifici Francesc Ferret i Obrador, situat a l'inici del carrer Sant Francesc, des del 1919 -i conegut per hostatjar la furnícula del Sant- i també de la de la casa d'Antoni Ferret i Llopis, construïda el 1886 al carrer Illa de Cuba, 34-36, i en la qual, segons m'explicaren, hi va viure Artur Carbonell durant molts anys. Totes dues han quedat esplèndides. Els colors vius de la segona em suggereixen, fins i tot, un aire a estètica Nova Orleans. La secció felicita als propietaris pel resultat del seu esforç, que és un gaudi per la vista. L'objectiu final del recorregut, però, era arribar a baix a mar, on hi ha hagut canvis. M'estalvio les consideracions sobre la ja acabada i inenarrable torre de nova planta de tanca il.luminada, i em dirigeixo cap a dues grans reformes ja acabades de fa temps: La del xalet Navarra, just abans d'arribar a l'hotel Subur Marítim, i la de la casa Joan Duran, de Josep Maria Martino, erigida al passeig Marítim 24, just quan s'inicia la part emblemàtica de la nostra façana marítima. Sobre la primera, un dels pocs edificis racionalistes que queden a Sitges, i obra de l’arquitecte de Bilbao Manuel Ignacio Galíndez, en trobaran un munt d'informació al bloc de Beli Artigas, que acostuma a ésser font de consulta habitual de qui escriu, per la quantitat de dades sobre aspectes de l'arquitectura contemporània sitgetana poc difosos fins avui, i d’importància manifesta. De la segona, poca cosa a afegir que no sigui igualment positiva. Per la resta, abans de continuar haig de confessar que, de nou, em moc en un petit dilema que enutjarà als més ortodoxos, i que podria resumir-se així: Prefereixo una reforma allunyada de l'original, que no haver de contemplar un immoble en l'abandó més absolut. L'arquitectura ha nascut per a tenir una funció, i perd el seu sentit quan deixa de tenir-la. A partir d'aquí hi hauria molts matisos que podrien afegir-se a la reflexió inicial, perquè no és menys cert que, de totes les rehabilitacions fetes a primera línea de mar, ben poques han estat prou escrupuloses amb els models originals, inclosos en el catàleg de béns patrimonials del municipi. M'esperava que Villa Capri esdevindria un bon exemple a seguir, però està clar que tampoc no serà així, perquè la remodelació mantindrà les golfes que hi havia, corregides i amb prou feines dissimulades per un doble frontó d'estètica dubtosa venint de l'arquitecte que ve. Llàstima. Està clar que una linia molt fina separa la reforma de la reinterpretació o la reinvenció. Si la norma urbanística ho permet, res a dir.
Més enllà dels aspectes urbanístics, als quals hi tornaré d'aquí uns paràgrafs, al passeig marítim crida l'atenció un lavabo-wàter-urinari públic, que fa parella amb un d'exacte situat a l'inici de l'espigó del Club Nàutic, en substitució dels poc estètics poly-klyns de torn. No es pot negar que la instal.lació dels serveis ha generat un cert enrenou, deixant de banda l'absoluta necessitat de la vila de comptar amb instal.lacions d'aquest tipus, es tinguin o no problemes de pròstata. El cas és que, sense caure en la escatologia, la discussió m'ha acabat recordant un clàssic de la literatura còmica francesa, que la BBC convertí en serial el 1972. A Clochemerle, novel.la costumista i satírica de Gabriel Chevalier, s'explica la història de Bartomeu Piechut, l'alcalde republicà de Clochemerle-en-Beaujolais, que, a principis dels anys 20, decidí construir uns urinaris públics a l'entrada del carreró dels frares, just al costat de la parròquia del poble, per a escarni i mofa dels veïns, que, a la vegada, acolliren amb èxit la iniciativa. Tot anava prou bé fins que una beata militant, defensora de la moralitat pública, inicià una campanya per a enderrocar aquella porta de l'infern que propiciava la luxúria entre els joves, empesos per les temptacions de la vida moderna. Res a veure amb el cas que ens ocupa està clar. Aquí, es tracta d'una questió de criteri estètic a l'hora d'integrar l'artefacte en el paisatge. Si a La Fragata no hi fa mal, és evident que al passeig marítim la presència d'aquesta petita baluerna grisosa, just davant d'una de les cases de Martino, trenca l'encant sense contemplacions. De nou, la sensibilitat imposava una altra solució, a la manera dels lavabos situats en un dels baixadors a la platja, perfectament dissimulats dins de l'entorn. Entendria la ubicació del megawàter si es tractés d'una solució provisional d'estiu, però desitjaria que aquesta interferència visual no quedés allí per sempre.
Torno al rovell de l'ou, i m'espera quelcom d'impacte visual contundent, i, en consequència, obert al debat i a la crítica. Darrera la cantonada del nou hotel Alenti -rotunda, moderna i poc sitgetana si tenim en compte el que l'envolta- hi ha la mà de l'arquitecte Carles Ferrater. Ho han endevinat, el mateix a qui fa un quart de segle s’encarregà l’aleshores mercat nou d’infeliç memòria, i objecte de maquillatge recent. Confesso que, a diferència de la majoria d'opinions que he escoltat, el bloc del carrer Primer de Maig 19 m'agrada molt. Em sembla magnífic de concepte i execució, mentre reconec que em costa de creure com ha pogut construïr-se quelcom de plantejament tan agosarat i ambiciós en aquesta zona, que no deixa de mantenir un diàleg difícil amb el teixit urbà proper, que apareix caduc al seu costat. Visito el web de l'establiment, on s'expliquen de forma simple i planera els criteris que han impulsat la propietat a desenvolupar el projecte –d’inauguració propera segons es diu- i només hi trobo a faltar, hores d’ara, la no presència del català, i l’omnipresència de la denominació calle del pecado cada dos per tres. No en sortirem. Sigui com sigui, posats a escollir prefereixo amb diferència aquesta façana que la de l’antic hotel Sant Joan, tal i com va quedar després del bany de blau de cel de pessebre.
I acabo. Carmen Parellada exposa al Miramar obres bellíssimes, delicades, sensibles, optimistes, vitals i expressives, manifestades a través d’una tècnica exquisida en l’ús de l’aquarel.la i la tinta xinesa sobre el paper, que a la vegada pren vida a base de relleus i incisions. Que lluny queden les primeres exposicions de l’artista al pati de la biblioteca Santiago Rusiñol. De fruitar als sentits és un magnífic punt d'inflexió.
