Eco de Sitges, 2 de Maig
Hèrnia fiscal
“L’any 1840, l’Ajuntament decidí construir la Ribera, des del Cafè de la Marina fins al Fortín. Per l’estat crític de l’Ajuntament en qüestió de cabals, ja que els seus pressupostos se saldaven amb un gros dèficit, decidí que el poble fes les obres. L’Ajuntament decidí fer treballar en la construcció del passeig un dia a la setmana tots els fills de Sitges, rics i pobres. A fi que tothom hi prengués part, el municipi de Sitges disposà que el qui no pogués treballar pagués el jornal d’una persona que ho fes. La proposició de l’Ajuntament fou contestada amb gran entusiasme pel nostre poble, i totes les classes socials contribuïren amb llur esforç als treballs de construcció de la Ribera”
“Sitges dels nostres avis”, Emerencià Roig (1934)
De la reedició del GES (1994) Pàgina 22.
Temes pendents, per començar. Passo ràpid pel Cap de la Vila. Dia rera dia els operaris continuen embetumant-lo de ciment –o del que sigui perquè ja no m’hi fixo- potser amb l’esperança que, a més de vorar-lo, s’enfosqueixi una mica, i que el maquillatge aconsegueixi el miracle de fer maco un paviment que té ben poques possibilitats d’embellir-se. Si per Sant Jordi l’alcalde fou obsequiat amb una fotografia de la cruilla de carrers tal i com estava a principi de segle, em cal una mica d'esperança. Esperaré a veure si amb unes quantes jardineres i un bocí de color natural s'ajuda a desviar l’atenció de les mirades i la cosa es recondueix, mal que sigui una mica. En canvi, la part final del carrer Sant Francesc, la que mena cap a Espalter i a una de les cruïlles eternament transitades de la vila, aquella que fou escenari d'embussos cronificats, aparcaments maldestres, i caos circulatori, s'ha reconvertit en un petit oasi de pau, tenint en compte d'on veniem. A través d'una intervenció ben simple, centrada en la reforma de les voreres i el canvi en el sentit de la circulació, és evident que la zona ha guanyat en aspecte, tranquil.litat i comoditat per a veïns, vianants i establiments. És cert que, a primer cop d'ull, sobta l'exagerada amplada de les voreres, però és probable que el conjunt agafi coherència amb algunes peces de mobiliari urbà, i la presència de les terrasses col.locades de manera menys atapeïda que han estat fins avui. Finalment, a la platja Sant Sebastià s'hi exposa -o almenys allí hi estava la setmana passada- el model de barana definitiu que caldrà col.locar per a que l'obra passi el vist-i-plau de la normativa. És discreta, moderna, lleugera. Vaja, que costaria trobar-ne una que concilïi millor la obligació de col.locar-la, amb el desig de molts que no s'hi col.loqués res. Malgrat tot, estem lluny del final encara.
I ara, recupero el paràgraf inicial. Així, amb una evocació a l’esperit de superació col.lectiva, testimoniada per un dels llibres de capçalera d’allò que en venim a dir sitgetanisme, finalitzà l’alcalde la presentació de la memòria del 2008, i del Pla d’Acció Municipal per enguany. De la combinació entre la mega crisi global i la victòria de Barack Obama n’ha sortit una mena de corrent igualment globalitzat, que vol enaltir els valors fonamentals de la societat civilitzada, a través de glosses, prèdiques, i arengues diverses que volen esdevenir antídot per un món malalt d'ambició. No falla. Quan les autoritats es dirigeixen als nostres sentiments, tot apel.lant a la necessitat de l'esforç de tothom, senyal inequívoc que van maldades. No és res de nou. La història és plena de periodes difícils, on els polítics, seguint el manual, han cercat el recurs sempre eficaç de motivar l'empatia ciutadana. La segona legislatura de Baijet -com la dels seus coetanis aquí i arreu- s'escriurà amb C de crisi. En aquest sentit, el batlle reconeix que el text d'Emerencià Roig pot considerar-se metàfora d'una demanda personal d'ajut davant la delicada situació que vivim. Una demanda que va dirigida als ciutadans i a la resta de forces polítiques, talment com si les circumstàncies instéssin a la concòrdia i la conciliació, o a la complicitat i la col.laboració en els temes capdals, per allò d’haver de sumar esforços, en un missatge proper als que s'utilitzen en els governs de concentració. Sigui com sigui, l’insigne sitgetà autor del text es referia, el 1934, a uns fets ocorreguts el 1840. O sia, ara fa gairebé 170 anys, el suficient per a poder concloure que les coses han canviat molt, i determinats valors, costums i tradicions -de ser-hi- han estat bescanviats/des de lloc en la llista de prioritats de cadascú. Hores d'ara, se'm fa difícil pensar en la vigència d'aquella iniciativa del passeig de la Ribera, per moltes raons, que no cal enumerar per òbvies i sabudes. El fragment de referència conserva en ple segle XXI un sentit solidari intemporal aplicable als mals moments i, a la vegada, un parany interessant, en el qual val la pena aturar-se. Caldria saber, d'una banda, fins a quin punt des de l'àmbit polític pot demanar-se la col.laboració dels ciutadans, en un moment on la desafecció sovinteja, i, de l'altra, quines contraprestacions poden exigir els ciutadans a la classe política, i la classe política a ella mateixa, en un context on l'autocrítica i les solucions han de prendre camí comú, quan, precisament, d’autocrítica n’hem anat molt mancats de fa temps. De moment, Baijet promet portes obertes al diàleg, i confessa que no li cauran els anells si es tracta d'arribar a pactes en temes trascendentals amb qui sigui. Ho diu convençut, caldrà veure si els fets li donen la raó.
Mentrestant, en el rerafons dues questions que, de nou, propicien el debat. Arran dels impagats que moltes corporacions locals mantenen amb autònoms i petites empreses –ofegats per la demora en el cobrament de factures- l’estat ha posat en marxa un pla per a facilitar als Ajuntaments la resolució de bona part d’aquests deutes. En el fons, un nou pegat, revestit de pòlissa de crèdit, que resoldrà el problema d’avui, sense assegurar com podrà ser resolt en el futur. Vivim l’època de les urgències. Cal suposar que ben aviat podrem comprovar si les receptes han estat bones. Parlant de receptes, segueixo copsant, amb una certa insistència, que la hipòtesi del retorn de la taxa d’escombraries pren força. Des d’aquell daltabaix de l’IBI i de la revisió del cadastre a inicis dels noranta, ningú no havia parlat del tema, qui sap si perquè, segons em diuen, Sitges és, avui, un dels pocs municipis on la taxa d’escombraries està incorporada a la mare de tots els impostos de l’Ajuntament. I ara que la millora del servei ha suposat una inversió importantíssima, el desequilibri dels números canta, com canta la brossa incívica. No s’espantin. De moment, l’assumpte no passa de reflexió en veu alta….
