Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Desembre

Coses dels blogs, només la veureu com cal si cliqueu la imatge.

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de Desembre



Misteris sense resoldre


“La por guarda la vinya”
Dita catalana

Primer misteri

La instantània els mostra d’esquena però, malgrat tot, no és gens difícil identificar-los. Què fan Pere Junyent i Lluís Marcé servint d’exemple gràfic, per a il.lustrar una notícia sobre les modificacions del nou Codi Penal, que, en principi, no tindria cap vinculació directa amb el seu dilatat procés judicial sobre l’abocador de la Fita? Qui va pensar que, més enllà de qualsevol imatge genèrica, pagava la pena presentar l’ex-alcalde i el regidor com a protagonistes d’un text que, un cop llegit, no té a veure específicament amb ells? El peu de la fotografia, publicada a les pàgines de Vivir de La Vanguardia del passat Diumenge 30 de Novembre, reblava el clau, tot dient: “Un proceso sonado. El juicio contra un ex alcalde y un ex concejal de Sitges por tolerar un vertedero municipal en un paraje protegido ha sido uno de los más notorios de Catalunya” Segur que aquest judici, encara pendent de sentència, ha capitalitzat l’interés de la majoria de catalans, com per a personificar en els seus encausats una informació de caire general? Sense voler questionar el lliure exercici del periodisme, segons els criteris que es creguin convenients, el cronista no pot evitar pensar en si, darrera d'aquesta pàgina sencera amb foto de gran tamany del perfil de Junyent i el clatell de Marcé, no hi havia intenció subtil i vetllada, per bé que em costa de creure que hagi existit si faig valer l'argument anterior sobre la importància real de l'assumpte. El cas és que, almenys a Sitges, hom pot testimoniar que a uns quants de vostès els ha sobtat trobar-se, de manera tan explícita, amb una imatge que depassava el contingut del titular, per a propiciar interpretacions directes del tipus Què ha passat ara amb Junyent? subjectes a entrar en l'àmbit indefinit de l'equívoc fàcil. Per fortuna, el suplement de tendències .es, que el mateix diari edita els dissabtes, glosava la nostra malvasia en el marc d’un reportatge que recollia un bon grapat de selectes menges pròpies de les denominacions d’origen espanyoles, moltes d’elles en perill d’extinció. Una de freda i una de calenta, doncs.

Segon misteri

Un tel de discreció absoluta envolta les causes per les quals ha renunciat al seu càrrec el fins avui cap del gabinet d’alcaldia de l’Ajuntament. La mà dreta de l’alcalde vaja. L’home que, professionalment, convivia en el llindar de l'ambivalència, en el canto d'un dilema moral, en la seva condició de regidor electe a Ribes -encarregat de la sempre delicada àrea d'urbanisme- i en la de càrrec de confiança a Sitges. Difícil equilibri aquest, malgrat s'establís des de les possibilitats ofertes pel marc legal existent. Després de la revisió de l’organigrama de gestió municipal, Josep Garcia Hervás acumulava, segons el decret del passat 16 d’Octubre, gairebé trenta atribucions i/o responsabilitats concretes, relacionables en bona part amb tasques executives de trascendència manifesta, i remunerada en conseqüència. Dos mesos després de l'aprovació del document, que el situava al pom de dalt de l'escalafó competencial, ho deixa. Quan passen casos així, s'apunten, com és habitual, raons de tota mena classe i condició, que puguin fonamentar-los. Davant de les personals, en cas de ser-hi, s'imposa, no cal dir-ho, el més gran dels respectes vers la llibertat individual per a decidir el que sigui. En el cas que ens ocupa, però, dins el núvol d'argumentacions, atiades per la rumorologia relativament intencionada, no hi han mancat les que relacionen el fet amb la part menys coneguda del funcionament intern de les organitzacions polítiques, o, senzillament, amb l'aplicació de les estratègies de contenció de la despesa municipal, anunciades de fa dies, d'acord amb les exigències de la crisi. Mala excusa aquesta darrera, perquè no pot fonamentar-se des d'una perspectiva raonable, ja que el sentit comú evidenciaria que, de ser certa la reflexió sobre les obligacions imposades per les angoixes econòmiques, hi ha molts càrrecs de confiança a l'Ajuntament, per sota de la importància del que avui ha estat notícia entre bambalines, que serien susceptibles d'ésser purgats, i està per veure, encara, què passarà si passa. En resum: Perquè ha marxat el cap del gabinet d'alcaldia? És necessari saber-ho? Canviarà alguna cosa pel fet de saber-ho? Saber-ho permetria interpretar quelcom interessant des del punt de vista de la gestió pública? Assumirà algú el relleu? Algú l'hauria d'assumir tenint en compte l'expedient de funcions atribuïdes al cap del gabinet d'alcaldia? Si no ho assumeix ningú, podem plantejar la hipòtesi de la necessitat d'aquesta figura? Si plantegem aquesta hipòtesi, podem extrapolar-la a d’altres casos qui sap si comparables en forma i fons? Conscient que el món continuarà donant voltes, vet aquí el segon misteri, sense més importància, o potser si....

Tercer misteri

El que han expressat molts davant les enormes cues esperant telecadira en les principals estacions d'esquí catalanes, durant el cap de setmana de la Puríssima. On és la crisi? Esquiant..... Davant dels micros, les declaracions de la majoria sonen, gairebé, a disculpa: Hem volgut aprofitar perquè des de l’estiu no sortim i si no aprofitem ara…Ben fet que fan, si poden. Tampoc no cal exagerar, perquè, de ben segur, la majoria no ha fet grans extraordinaris, i els qui podien fer-los sembla que se n’estan una mica, perquè ara fa de mal veure qualsevol expressió externa que pugui considerar-se mínimament superflúa o ostentosa, quan fins fa quatre dies era necessària si es volia donar una imatge de solidesa personal, professional o empresarial. Han disminuït, per tant, els sopars d’empresa, els lots de Nadal, i els menús carregats d’exquisideses i delicatessens. Benvinguts a la meravellosa època del sofert, i exquisit, pa amb tomàquet, les olivetes, les patates fregides, les escopinyes i els aperitius de tota la vida. Les pistes han estat tan plenes com buits els carrers de Sitges. No s’ha vist massa gent, i ara, després de la catàrsi viscuda pel sector del totxo, l’hostaleria passa per hores baixes, fins al punt d’haver de plantejar-se, en determinats negocis, si surt a compte tenir obert a l’Hivern… Recorden? No és una cançó nova, és la cançó d’un cicle que torna a començar. I no ho feia amb una força equivalent, des del final dels Jocs Olímpics, fa tot just quinze anys.

fe d'errades (12/12/2008)

Rectificació de dades, a partir de l'aportació d'un fidel lector. La notícia sobre la reforma del nou Codi Civil, aparegué a les pàgines d'economia, i no a la secció de "Vivir".

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Desembre




























El dispositiu instal.lat a l'hotel Estela (Foto:UPC)





El futur és elèctric

El temps passa, i el segon tram del carrer Jesús –seguint la denominació pròpia del Corpus- ha començat a encimentar-se, mentre el compte enrere del Carnaval ja tempta la capacitat emocional d’uns quants. Molt segurs han d’estar els tècnics d’Arian dels resultats de la cirurgia, perquè la solera de formigó armat, sobre la qual haurà de col.locar-se el popular gris Quintana, fa prou impressió com per a pensar que, si mai cal aixecar el paviment per mor d’un problema amb els tubs del clavegueram, qui ho faci haurà de suar sang davant la fortalesa d’aquest cobrellit que, des d’ara, amaga unes venes noves per al nostre cor particular. Travessada la gimcana de passarel.les de fusta i senderons de terra, al Cap de la Vila les coses avancen en la mateixa mesura. Enrere queden les restes d’aquella sitja mil.lenària, que va veure la llum per darrer cop fa prop de 75 anys arran d'altres obres, i els cables de la càmara de vigilància de vida efímera, que l'Ajuntament decidí instal.lar a inicis dels 90, tot encetant, aleshores, el debat públic que culminà amb uns quants versos de diables. Sigui com sigui, els veïns estan satisfets amb la forma amb la qual s'està gestionant l'obra, segurament perquè, malgrat els imponderables i els actes d'incivisme, treballadors i tècnics hi han estat sempre al damunt, tot intentant conciliar, en la mesura del possible, la vida quotidiana dels ciutadans amb el trasbals inherent al procés. Si es segueix la planificació prevista, queden quinze dies de coll per a deixar-ho just a punt d'enrajolar. El veritable tour de force, doncs, tindrà lloc durant el periode de temps comprès entre l'endemà de Reis i Dijous Gras. Un mes i mig per a rematar una feina que estrenaran les carrosses de la Rúa. Déu-nos-en-guard que no sigui així.....

Han tingut ocasió de veure mai un vehicle elèctric en funcionament?. Els ho poso fàcil. Una de les petites camionetes de recollida d'escombraries de Cespa funciona amb energia elèctrica. I es passeja per la vila amb absoluta discreció, ja que no fa ni soroll ni fum. Tan és així que, si hom no vigila, pot trobar-se l'artefacte al darrera sense gairebé haver-se adonat de la seva presència, perquè, més enllà d'un mínim brunzit quan accelera, la feina és poder distingir la remor mecànica de la de l'entorn. S'imaginen un poble on la majoria del trànsit compartís aquestes ecològiques característiques? Ni soroll ni fum. Un impacte, de ben segur, després de més d'un segle de convivència amb els motors tradicionals, veritable gènesi de la indústria automobilística des que va néixer, fa milions de cotxes. Deixant de banda la certa mitomania que envolta als amants de la mecànica -no m'imagino una Harley sense l'encant del seu característic batec, o qualsevol esportiu de bandera orfe de personalitat sonora- el cert és que, pel que fa al futur de la motorització, comença a aclarir-se el panorama de les energies alternatives al petroli. Entre l'hidrògen, el biocombustible -protagonista incipient d'un mercat especulatiu molt preocupant- i l'electricitat, la majoria de fabricants semblen haver-se decantat, definitivament, per la darrera opció a l'hora de dibuixar la mobilitat que ha de venir.

En el panorama actual, la presència de cotxes i/o motos elèctrics és irrisòria. Testimonial. Més fortuna han tingut els híbrids, que combinen un giny d'explosió amb un d'elèctric segons les circumstàncies d'ús i la necessitat de carregar les bateries del darrer, i dels quals el Toyota Prius n’ha capitalitzat les vendes. És evident que existeix una clara tendència a la desaparició de l'ús dels combustibles fòssils. Sense tenir-hi comissió, els convido a visitar la pàgina d'internet del Chevrolet Volt, presentat al públic el mateix dia del centenari de General Motors. Si el gegant americà no s'ensorra del tot arran de la crisi, per l'any 2010 l'empresa pensa treure al carrer una berlina, força lluida de disseny, que funciona totalment amb energia elèctrica, i que només utilitza un petit motor de benzina -sense connexió a les rodes motrius- per a carregar les bateries, cas de no poder-se trobar un endoll a mà. O sia, a mode de generador. A partir d'uns mesurats estudis sobre els usos i costums del conductor mig nordamericà en els seus desplaçaments diaris, els responsables del gegant automobilístic han contemplat un cotxe amb una autonomia propera als 60 quilòmetres, i que es carregarà un cop arribat a casa, com aquell qui carrega el mòbil. BMW, que fins avui havia apostat obertament per l'hidrògen, treurà l'any vinent, a manera de prova, cinc-centes unitats del seu popularíssim Mini en versió elèctrica, i només destinades, inicialment, al mercat de l’altre costat de l’Atlàntic….. I així seguiriem amb una llarga llista d'iniciatives que demostrarien fins a quin punt sembla haver-se desllorigat el capdell dels dubtes pel que fa a l’hereu definitiu del petroli. Com seguirà aquesta carrera? Fins a cert punt no és difícil pronosticar-ho. Marques com Renault ja han començat a experimentar amb petits vehicles, com el Z.E. (Zero Emissions) Concept, on la pintura, els nous materials, o els panells fotovoltaics situats al sostre, esdevenen fonamentals per a reduir la despesa energètica. Els dissenyadors estan tornant als mateixos criteris d'eficiència que impulsaren l'Escarabat del doctor Ferdinand Porsche, o André Lefèvre i l'equip de Citroën que introduí al mercat, ara fa seixanta anys, l'inefable paraigües amb quatre rodes que fou el 2CV, quan l’Europa de posguerra era plena de necessitats. Al segle XXI podem pensar que algun dia els nostres cotxes aconseguiran ésser autosuficients energèticament, i que no caldrà passar ni a omplir el dipòsit, ni a carregar piles a cap estació de servei. No tot són flors i violes, però. A la llarga llista d’avantatges del cotxe elèctric, es contrapesen dues questions encara no resoltes. Per una banda, el pes, l'embalum i la limitada autonomia dels acumuladors, i, per l'altra, les pegues mediambientals degudes a les complicacions del procés de reciclatge, al final de la vida útil de la bateria.

Al pàrquing de l'hotel Estela Barcelona, la UPC ha materialitzat el projecte de final de carrera de l’estudiant universitari José Fuentes. Es tracta d'un sistema de càrrega de vehicles elèctrics, anomenat parking, plug & charge. En poques paraules, un carregador de bateries gestionat per un sistema informàtic. És, fins avui, i segons els seus responsables, l'únic dispositiu d'aquestes característiques situat al sud de Barcelona. Tècnicament, gairebé s’han resolt la majoria d’obstacles. D’estendre’s la proposta arreu, el problema, i gros, serà un altre. Si, hores d'ara, tothom és coneixedor que els impostos suposen el percentatge més important del cost per litre de la benzina o del gasoil, quins impostos gravaran l'ús dels carregadors públics dels automòbils o les motocicletes elèctriques? Se'ls estalviaran tots aquells que endollin el cotxe o la moto al garatge de casa seva? Davant de la perspectiva actual, un vehicle que no depengui del preu del barril del petroli no serà negoci per les grans multinacionals. Per tant, controvèrsia assegurada.

L'arquitecte de les veles

La Sydney Opera House (Jorn Utzon, 1957-1973)
Fotografia del canal Flickr de Chee-Hian

I no són unes veles qualsevol. Són les veles més famoses del món, i, molt probablement, les que vàren costar més de construir. El passat 29 de Novembre va morir Jorn Utzon, l'arquitecte danès indisolublement unit a la imatge airosa de la Sydney Opera House. Amb 38 anys, un simple esbòs d'Utzon guanyà el concurs internacional que el govern de Nova Gal.les del Sud impulsà amb l'objectiu de construir una icona arquitectònica que projectés Austràlia arreu del món. I a fé de Déu que ho aconseguiren, però a costa de catorze anys d'obres, lluites polítiques de tota mena, pressupostos desbocats, i un arquitecte situat a la picota pública, que fins i tot fou obligat a abandonar el projecte, pressionat per totes bandes. Utzon deixà la capital australiana el 1966. No hi tornaria mai més. El complex s'inaugurà el 1973, i el 2007 l'UNESCO l'incorporà a la llista dels béns que són Patrimoni de la Humanitat.

Reportatge publicat al canal Arquitorturador de Youtube




Reportatge realitzat per Cedecom, per al programa Tesis del 2n canal de Canal Sur.

Més informació al web del Utzon Center a la ciutat d'Aalborg, on la familia de Jorn es traslladà des de Copenhage, quan ell acabà de néixer.

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de Novembre


El càntir i la font

“Els responsables d'una promoció de pisos privada, que no es ven de cap manera, han ofert a l'Ajuntament l'opció de poder-la comprar -a preu molt interessant- o poder fer quelcom per a poder-la vendre com a pisos de promoció pública. (...) S'estan produïnt situacions que mai no haguéssim pensat fa dos anys.”

Jordi Baijet, 25 de Novembre

Divendres, 21. Vespre. Mercat Nou

Descavalcat del quadre d'honor dels edificis més lletjos de Sitges, qui prendrà el testimoni deixat per l'antic mercat nou? Qui s'incorporarà a la caixa més alta del pòdium dels nostres bunyols arquitectònics de major anomenada? El cert és que de candidats no en manquen. La llista anterior ja era prou extensa en nombre, i a la benvinguda incorporació d'alguns exemples de reformes i restauracions digníssimes -com la del xalet Navarra, protagonista d’un post molt enriquidor en el bloc personal de Beli Artigas- s'hi contrapesen d'altres que fan grinyolar l'ànima, com és el cas de la torre situada en aquella parcel.la de terreny a primera linea de mar, que durant tants anys només ocuparen les bardisses. Tant de bo seguíssin allí. Les enyoro. Molt. Han estat substituïdes per quelcom que, encaixat amb calçador en una superfície que demanaria una vivenda de menys volum, esdevé el paradigma de la desmesura estètica i de la incoherència respecte el seu entorn més immediat. L'exemple més fefaent de la inutilitat dels diners si no van acompanyats de sentit comú és aquesta dissortada edificació de proporcions gegantines, mediocre inspiració clàssica, i intencionalitat exhibicionista. Tot barrejat en un exercici de pretensió, lícit, respectable i lliure, però que topa de ple amb el perenne llegat de Martino. Ho sento. Necesitava dir-ho, mal que fos per una questió terapèutica.

Just abans de la inauguració oficial del mercat tingué lloc la roda de premsa, on els responsables de la reforma varen fer valer, a manca de dades, el tradicional aforisme popular del tot va bé si acaba bé. Davant d’un notable grup de càrrecs de confiança -perfectes i disciplinats en el seu paper de figurants, qui sap si delerosos que la tarda seguís endavant per a poder encapçalar la comitiva de rigor- l’alcalde expressà l'evident satisfacció general que ha aixecat l’obra entre paradistes, Mercadona, clientela, regidors i professionals implicats. És una evidència que val la pena manifestar en veu alta, més enllà que, des del mer pragmatisme polític, la gestió d’una patata calenta d’aquesta envergadura acaba de convertir-se, des d’ara, en una carta excel.lent per a ensenyar a l’oposició més recelosa. En una contundent arma d'estratègia electoral, que només tindran dret a aprofitar aquells qui s'arriscaren en el seu dia a tirar endavant allò que ningú no s'havia atrevit a fer amb anterioritat. A la reraguarda dues questions pendents: saber el cost total del projecte fil per randa, i en quina proporció serà assumit per la institució pública i l'empresa privada, i certificar si el conveni signat en el seu dia permetia o no a Mercadona la venda de producte fresc, ja que, almenys el dissabte, era fàcilment comprovable com la peixateria de la planta baixa bullia d’activitat, i no tot el gènere es venia en safates congelades. Així doncs, ara només cal que passi el sedàs del temps, per a poder fer les primeres valoracions un cop travessada l'empenta inicial que, malgrat les vaques magres, genera tot equipament nou de trinca.

Dissabte, 22

Estan canviant les maneres de vendre. M’acosten un humil full publicitari de groc llampant, que anuncia els productes de l’horta que vuit pagesos han decidit distribuir per la comarca, sense les imposicions dels intermediaris. Preparen les comandes a mida de les necessitats del client i les porten a casa…. Sembla que aquest és un fenòmen que s’està extenent arreu, una manera de retrobar l’època en la qual els magatzems frigorífics encara no havien adquirit el protagonisme absolut en la cadena alimentària, i els pobles s’abastien dels conreus del seu terme municipal, curulls de verdures, llegums, hortalisses i fruita fresca de la màxima qualitat. Els avis ho recordaran, de ben segur. A veure si serà cert que, ara que ens ho hem venut tot per mor del progrés encimentat, la vida de pagès podria arribar a ser un negoci de futur, quan l’economia especulativa el feia impossible de concebre fa quatre dies. Poden afegir-ho a la llista de paradoxes.

Dilluns, 24. Seu del Gremi de Constructors del Garraf

Tomàs Gracia desgrana un rosari de greuges a l’hora d’analitzar, davant de la premsa, la difícil situació del sector de la construcció, arran de la crisi. La lletania de pretesos culpables no deixa ningú sense responsabilitat: la banca, ara poruga i esquiva si es tracta d'obrir el sac dels crèdits, els mitjans de comunicació i la seva tendència a emfatitzar la part negativa de la realitat, les institucions públiques, que han permès que la cosa se’n vagi de mare i no han sabut frenar les ambicions més àvides, els sindicats que no fan costat als industrials o l'excessiu cost dels acomiadaments…. Vaja, que de la intervenció del president dels empresaris del totxo en surt esquitxat gairebé tothom menys els propis interessats, fet que, com a mínim, costa de creure, després d'una dotzena d'anys ben bons de facturació engreixada a cop de llei d'oferta i demanda. Ara, el punt de mira se centra en els Ajuntaments, com a administradors d'obra pública susceptible d’encarregar-se a empreses de la comarca, o com a receptors de propostes singulars, semblants a la que encapçala l'article d'avui. Molt malament han d'anar les coses per oferir a la casa gran una promoció sencera d'habitatge privat acabada de fer.....

Dimarts, 25

L'alcalde puntualitza la informació apareguda al Diari de Vilanova. Aquest Nadal no debatrà amb la família la seva continuïtat a primera línia, sinó el Nadal de l'any que ve. Prou feina té ara en decidir que caldrà prioritzar en el procés de redacció d'un pressupost restrictiu, que s'acostarà, en números rodons, a la meitat de la xifra revisada a mitjans del 2008. O sia, un import total situat entre els 35 i els 40 milions d'euros, que, davant dels 58 milions que foren aprovats el desembre del 2007, i augmentats fins prop dels 80 el passat Juliol, suposen l'assumpció d'una retallada considerable, que caldrà veure com repercuteix en l'administració de serveis. Per cert, si li insinuen a Baijet sobre qui pot tenir punts per a succeïr-lo, els contestarà que qualsevol dels membres del seu equip seria capaç d’entomar la responsabilitat. És d'elogiar una mostra de convenciment tan generosa, per bé que no se si molts hi coincidiran.

Tchaikovsky forever

Dues versions que m'entusiasmen de sengles obres mestres de Tchaikosky (1840-1893): El concert per a violí en Re Major, Op.35 (1878), i el concert per a piano Núm.1 en Si Menor, Op.23 (1874-75). No tindria prou espai per a parlar d'Isaac Stern i d'Emil Gilels, però no puc evitar destacar que aquests enregistraments formen part de l'època daurada de la història del disc, per qualitat artística i tècnica. Un període on confluïren, a més d'intèrprets mítics, productors discogràfics convençuts de la trascendència d'allò que editaven, i enginyers de so que aconseguiren uns resultats envejables encara avui amb la tecnologia actual. Difícil superar-ho.

I.Allegro Moderato (17:29)

Isaac Stern, violí
The Philadelphia Orchestra
Eugene Ormandy
Editat originalment per Columbia (reeditat en CD/SACD per Sony Classical)
Enregistrat a l'hotel Broadwood de Philadelphia, el 23 de Març de 1958

















I.Allegro non troppo e molto maestoso (20:16)

Emil Gilels, piano
Chicago Symphony Orchestra
Fritz Reiner
RCA Living Stereo
Enregistrat a l'Orchestra Hall de Chicago, el 29 d'Octubre del 1955

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Novembre













Facebook



Que no tens Facebook?

Un petit recès aquesta setmana, perquè no tot sigui trinxar. Enriute'n dels safareijos de les nostres àvies, dels quartos de reixa, de les tradicionals trobades al Cap de la Vila, o de qualsevol plaça pública i barra de bar. El nou escenari de reunions col.lectives és virtual, es diu Facebook i és el darrer fenòmen d'internet, més enllà de Myspaces, Youtubes o Flickrs, i al costat de Twitters i Fotologs, als quals supera en prestacions, capacitat i flexibilitat. Si no saben del què els parlo poden començar a espavilar-se, perquè, sense excloure els hàbits del present, ni tampoc la nostra condició d'éssers humans que necessiten, i necessitaran sempre, mirar-se a la cara per a comunicar-se de debò, Facebook promet una revolució semblant a la de l'inefable Messenger, però des d'un altre concepte. Hi ha polítics, famosos, executius, músics, actors o empresaris, entitats i associacions, mitjans de comunicació, grups d'amics o locals d'oci. Tampoc no hi falten animals de companyia, aficions i aficionats, defensors i detractors d'ideologies variades i causes perdudes o no tan perdudes, motos i automòbils que demanen amistat, o grups que es reuneixen a partir d'innombrables fílies i fòbies.... Una febrada global, que ha provocat el nouvingut de més èxit dins d’aquest univers que els experts anomenen la xarxa social.

La història ve dels Estats Units, aquell país on la creativitat conceptual no sembla en crisi, malgrat s’ensorri l’economica. A la manera d'un guió cinematogràfic, els mitjans de comunicació expliquen com Mark Zuckerberg, estudiant de Harvard de 24 anys, que als 11 ja s'havia empassat un manual sobre llenguatge de programació informàtica -beneïda criatura- va rebre una còpia del llibre de les cares, la publicació de caire intern on hi constaven les fotografies dels qui serien els seus companys de classe, amb una breu ressenya biogràfica de cadascun. El 2004, mentre cursava segon de psicología, Zuckerberg ja tenia enllestida una versió on line del volum que li entregaren quan entrà a la universitat. En un mes, explica el dominical de El País, tres quartes parts del campus ja s'havia apuntat a The Facebook, i avui, quatre anys més tard, el portal aplega prop de 100 milions d'usuaris d'arreu del món, que han permès al seu creador entrar directament a la llista Forbes, amb una fortuna personal de prop de 1500 milions de dòlars. Conclusió, la gent contenta, i negoci rodó pel creador d'aquest gran joc de les coneixences. Primer consell, doncs: si veuen als petits de casa llegir un manual del tipus Informática para torpes o C++ para bobos, entre els llibres de les tres bessones, els dibuixos de Pocoyó i Doraemon, o els mastegots de Bola de Drac no els aturin....darrera hi pot haver uns genis en potència, als quals no convindria frustrar la vocació.

L'entrada d'un usuari a Facebook acostuma a seguir les mateixes passes de la vida real. Algú li suggereix a algú altre que s'hi fiqui, i, un cop dins, resulta difícil mantenir-se passiu davant del rosari d'eines disponibles per a posar-se en contacte amb d'altres amics, amigues, coneguts, conegudes, saludats o saludades presents a la xarxa. El cert és que si els inicis no venen acompanyats d'una mica de mesura, hom corre el risc d'apuntar-se de forma compulsiva al que volta per la pantalla de l'ordinador, siguin persones, grups, causes, activitats o propostes de tota índole, sense pensar massa en les conseqüències en la sensibilitat, que pot provocar la pressa implícita i consubstancial a un sistema que fa les coses prou fàcils, com per a que, en pocs segons, ja sigui possible allò que en la nostra vida quotidiana acostumem a fer de manera més asserenada. Les possibilitats d'ensenyar la intimitat pròpia i de contemplar l'aliena són a Facebook tan immenses, i, fins a cert punt, tan fora de control, que, de no obrar amb prudència, les sorpreses poden amagar-se darrera de cada connexió nova. I el cert és que l'eina és d'una potència tal, que permet desenvolupar fins a l'extrem tot allò de positiu, i de negatiu, que hi pot haver darrera les relacions humanes, des de l'únic criteri inicial del sentit comú. A diferència d’altres propostes que conviuen a internet, aquí, per fortuna, la identitat acostuma a fer-se present amb noms i cognoms, i em diuen que les amistats poden desfer-se clicant una opció del menú, sense que l’altra part en sigui coneixedora, fet que complaurà als qui no desitgin passar pel mal tràngol d’abordar la situació des d’una perspectiva més, diguem-ne, humana i real. I dic les amistats, prenent en consideració que aquesta paraula no té el mateix valor per a tothom. Segons el Facebook sóc, per exemple, l’amic 255 de qui ja va en camí dels 300 hores d’ara. Penso que ni James Stewart a Qué bello es vivir en tenia tants, d’aquí que no deixi de trobar-li el mèrit a l’assumpte, i que m’hagin cridat molt l’atenció les llarguíssimes llistes d’alguns usuaris i usuàries. Benvinguts siguin els 300, els 400 o els que siguin, mentre ho puguin ser de debò. Sigui com sigui, com que l’estri bàsic per a trobar-los s’anomena Personas que tal vez conozcas, és evident que tots en tenim moltes d’aquestes, i sempre hi haurà qui, a partir d’una major o menor afinitat vers qui sigui, li acceptarà una proposta d’amistat en xarxa, mal que sigui per a exercir el venerable, i molt sovint pervers, ofici de la xafarderia. Per la resta, no és estrany que els equips de recursos humans de moltes empreses ja hagin tombat la mirada cap a una font d’informació obertament explícita i actualitzada com la penjada aquí.

Sitges en general, i els seus veïns i veïnes en particular –especialment els més joves-, també tenen presència a Facebook. Clicant Sitges al cercador, apareix un llistat de gairebé 170 grups, que van des dels creats per antics alumnes de les nostres escoles, fins als que enyoren el paisatge pre-autopista, amb esplèndides fotografies de l’abans que no tornarà, passant pels locals d’oci nocturn, les entitats esportives, les colles de la Festa Major, els veïns que viuen sobre la via -i que lamenten que encara avui més d’un els miri amb la displicència associada al sitgetanisme malentès- o, ves per on, algun partit polític a l’ombra, que sembla, o almenys això diuen, que ja ha trobat candidat. Un petit món molt agraït de veure pel que té d’expressió pública de l’activitat de l’anomenada societat civil. Entre les causes i/o reivindicacions no he trobat res sobre el xató, però si, en canvi, una lluita pel canó de Sitges, que vol que torni l’artilleria que quedà a Vilanova, arran d’una donació centenària.I deixo pel final un grup definitori. El que ha creat Eduard Muntanya, i que ja compta amb 5.056 membres adherits. És el següent: Perquè m'agregues d'"amic" al Facebook si mai no em saludes pel carrer??. No em diguin que no és el més ver retrat de la hipocresia diària.

Vaig al mercat. Fins la setmana que ve.