Crònica local
Eco de Sitges, 12 de Març

L’espina

Avui toca anar amb peus de plom. I no hi ha temps per a repensar les paraules. Som-hi doncs. D’entrada, sí, ho sé. La secció és conscient de no haver viscut el millor enterro de la història. En qualsevol cas, amigues i amics, els demano disculpes si em permeten avantposar la subjectivitat per davant d’altres consideracions i agafar el fil per la part personalment més emotiva i críptica de l’assumpte. Recordaré un enterro que, malgrat emocionar-me, amb tota probabilitat en d’altres circumstàncies no m’hagués donat motius suficients per a recordar-lo amb entusiasme. L’anorac, el típic anorac, ja dorm el somni dels justos en companyia de sa majestat Carnestoltes. Així volia que acabés. Incinerat, volatilitzat, com a cloenda metafòrica d’una etapa que també es tanca, després de 20 Carnavals i 40 rúes (39 si descompto aquell Diumenge de pluja) amb la càmera amunt i avall. Ha estat bonic, cansat, divertit, emprenyador i avorrit en ocasions, distret en moltes d’altres, i prolífic en anecdotari divers en la majoria d’elles. Un anecdotari que podria començar en els moments heroics de Telefot, aquella estimada i estimable televisió, que vivia com els cargols encaixada dins el camió frigorífic dels Danones d’en Mario Parra, i que composava un equip de persones disposades a tot a canvi de gairebé res, o de res si ho comparem amb el que es mou avui. Si em permeten dos agraiments, sincers i sentits, el primer va per les persones de la colla Matxambrats que han permès que la parca pogués ser cremada durant la cerimònia del dimecres de cendra. I el cert és que no entrava dins de les previsions pròpies que hagués de prendre aquest protagonisme, perquè el meu prosaic desig inicial només demanava que fos llençada a la pira funerària a mitja tarda i allí es quedés, desapercebuda, ignorada, amagada en el més absolut anonimat enmig de tot el que s’acostuma a cremar. Allò que servidor desconeixia, doncs, era que es plantejava una cerimònia on l’únic que cremaria seria, precisament, la meva diguem-ne disfressa… Moltes gràcies, una vegada més, per aquesta atenció immerescuda. I el segon agraiment es dirigeix a Josep Maria Alegre -l’ànima de Telefot que també s’acomiada enguany perquè la jubilació no perdona- qui m’esperonà a col.laborar en l’invent. L’any que ve ho miraré per la tele, si aguanto les quatre hores es clar… Dit això, i arribats a aquest punt de la història del Carnaval recuperat, la recepta per a sobreviure a la festa és, hores d’ara, simple: qui no vulgui pols que no vagi a l’era, perquè l’era no canviarà, almenys per ara. És el que la majoria de sitgetans, per acció o omissió, semblen voler, encara que alguns se’n sentin exclosos o se n’autoexcloguin. No hi ha celebració multitudinària que pugui respondre a tants interessos diferents sense defallir, i el Carnaval no se n’escapa.

Dijous, 3. 19:30h. Fragata.

Vaig conéixer Carles Franco per telèfon, ara fa cinc anys. Fou arran d’una conversa tensa, relacionada amb l’opinió que em va meréixer l’Arribo d’aleshores. Posteriorment, hem coincidit en poques ocasions i, sense tensió, en Carles ha definit el record agredolç d’aquells moments com una espina que calia desclavar un dia o altre. I així ha estat. No mandé a mis hombres a luchar contra los elementos, digué Felip II quan els anglesos li desmantellaren l’armada. Es miri com es miri, Matxambrats va enfrontar-se amb envejable dignitat al pitjor enemic dels espectacles a l’aire lliure. I ho va fer amb nota, tenint en compte els condicionants de la meteorologia, que impediren el correcte desenvolupament del muntatge. Un video molt ben realitzat serví per a exposar una història interessant, creada a partir d’elements molt propers a nosaltres, i encarnada per personatges ben caracteritzats i participatius al servei de l’home que somniava amb el paper. A base de voluntat, en Kaza ha sabut posar-se en la pell d’un Carnestoltes sempre implacable a l’hora d’evidenciar les limitacions de qui l’encarna. I n’ha sortit airós. L’ha ajudat, també, trobar-se amb un predicot hàbil en la sintaxi, exempt de grolleria, i adaptat a les particularitats dels entorns on es pronuncià. En contrapartida, em costa recordar alguna presentació de la reina tan deslluïda com la de dijous. El grup, que esperava l’arribada de la primavera a l’Escorxador, arribà al mullat escenari de La Fragata quan el peix ja estava venut i no quedava practicament ningú. Lídia Martí no ha perdut mai el somriure encantador, però, amb tot el respecte per la feinada de Fantastik Show, crec que la presència pública de la colla ha quedat curta en impacte visual i en potenciar el paper de la reina en els moments rellevants de la setmana.

Dissabte, 5. Migdia. Cap de la Vila.

Com assenyalava l’any passat, l’exitosa cursa de llits ha esdevingut el reducte del fardo, de l’històric no me conoses del Carnaval dels avis. I això té un valor creixent perquè aporta el punt de sàtira enginyosa, lliure, oxigenada, que la salut del Carnaval necessita. Ha arribat a la vila una multitud, que no marxarà fins dilluns. L’hostaleria està contenta. Baix a mar, en una trista barraqueta de 3 x 3 plena de llumetes i lluentons, filmen a persones disfressades que, suposadament, sortiran al videoclip de la cançó d’eurovisió de TVE.... Que me quiten lo bailao demostra fins a quin punt queda lluny l’època de l’Après toi de Vicky Leandros...

Diumenge, 6. Nit. Cap de la Vila

La primera de les dues waka-rues desperta una espectació inusitada. Surt gent de sota les pedres, i la majoria és cívica. Celebrem-ho. A peu de Cap de la Vila existeix un Carnaval de la gresca, un del lluiment, i, si se’m dispensa la llicència sornaguera, existeix el Carnaval de la república independent de Nacho Ruiz, davant del qual servidor es treu el barret i saluda, perquè ofereix un espectacle sensacional, un Carnaval dins del Carnaval que, a la vegada, amaga un parany molt interessant per a la reflexió. Assumint que Sitges ha promocionat i es troba a gust amb un model de celebració que ha prioritzat l’estètica per davant del missatge, la colla 1,2,3 i…. ha tibat la corda, ha posat sobre la taula, sense cap mena de restricció, la dicotomia entre el dret de tothom a sortir, i la major o menor necessitat de lluir com cal, tenint en compte –reitero- que hem venut una imatge de Carnaval que exigeix uns mínims i, de vegades, desperta els egos... Vist així, la colla mereix una matrícula d’honor. Vist des de la perspectiva del protocol i dels drets de tothom, la colla ha vulnerat la norma. Que quedi clar, agradi o no, que als ulls del públic no totes les colles són iguals.

Dimarts, 8. Nit. Cap de la Vila.

Ojos que no ven, corazón que no siente. Entre la fatalitat de caure d’una carrossa on sigui, i caure al Cap de la Vila televisiu hi ha un petit món. Per fortuna, l’important esglai quedarà en l’anecdotari. Si de l’experiència en surt quelcom per a millorar, endavant. En la llista anual de colles hi fico Sabor a xocolà, Maracuyà i Asúcar, Carnavalia –que juga també en una altra divisió excepcional- No Kalia, Aliguinhos i la seva espectacular carrossa, el Club Natació i les seves vistoses transparències, Markatú, Setèkrit, Matxambrats i Sumo.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Març

El Carnaval de la crisi

Dues coses per començar. Primera. Un gran brindis per L’Eco, i un, de més gran encara, per en Josep, l’ànima humanitzada del diari, aquella que depassa, per categoria humana i professional, la pròpia consideració pública del mitjà, i que s’ha projectat i es projecta sobre els qui han estat, estan, i estaran vinculats a la vida de la publicació, per no parlar de la vida sitgetana en general. Vet aquí un diari, un petit univers lligat a la trajectoria personal d’un home i a l’apreci que Sitges li té, pel fet de representar un seguit de valors que ja no sovintegen i que s’han associat als millors moments de la nostra història recent. Com és prou sabut, aquesta setmana l’Ajuntament ha aprovat, per unanimitat, elevar a la Generalitat de Catalunya la proposta de concessió de la creu de Sant Jordi a l’Eco, amb motiu de celebrar-se el 125è aniversari de la seva sortida al carrer, en una decisió que de ben segur genera satisfacció i alegria col.lectiva. Malgrat aquesta joia compartida, no puc evitar que em vinguin al cap unes paraules de mon pare, quan em deia que, a determinades edats i en determinades circumstàncies, els homenatges semblen més pensats per a tranquil.litzar la consciència dels qui els proposen, que no pas per a satisfer els desitjos d’un homenatjat, a qui els anys i els cops de la vida han ensenyat a relativitzar esdeveniments d’aquest tipus i a trobar la felicitat en les petites coses quotidianes del dia a dia. Benvinguda, creu de Sant Jordi, sàpigues que t’han trucat tard. En qualsevol cas, benvinguda, repeteixo, i celebrada. Valdrà un més tard que mai per a compensar.

Segona. Deixo per passat Carnaval la crònica d’una impactant visita a les obres de reforma dels museus, seguint la petjada de la comitiva presidida pel delegat del govern a Catalunya, Joan Rangel, i tot respirant un ambient amb un punt de satisfacció endogàmica, arran de la decisió del fiscal d’urbanisme d’arxivar la denúncia de la plataforma. A primer cop d’ull crec no equivocar-me massa si els dic que les obres semblen haver travessat fa dies la barrera del no-retorn que hagués permès mantenir l’esperança als qui voldrien reconduir el projecte. Els confesso, i no crec que em calgui demanar disculpes, haver sortit il.lusionat de dins d’aquest gran trencaclosques sotmès a una cirurgia que fa respecte, que intenta recomposar i assegurar una arquitectura feta a base de pedaços i que amaga sorpreses a cada cantonada.

Amigues i amics, quan llegeixin la crònica ja faltarà ben poc per a que la corrúa de carrosses que fa anys va travessar el sostre de les quaranta, passi de nou per l’espai considerat cruïlla de carrers pels experts i plaça del Cap de la Vila per la resta de mortals. Per llavors cal pensar que les juganeres llambordes de la vianalització compliran el seu segon aniversari ben encaixades a la solera de la qual mai no hagueren hagut de desencaixar-se tant sovint, que la televisió estarà a punt per a rebre als qui l’esperen amb cert delit, que les multituds i la meteorologia voldran acompanyar-nos sense angoixes, i que les tanques mai volgudes acabaran salvant les situacions tensionades sense immutar-se. Torna la festa més arrauxada, i, paradoxalment, la més controlada, vigilada, normativitzada, delimitada, i probablement esforçada, patida i debatuda a partir de les petites polèmiques inflades amb el gas de la rivalitat. I torna amb un rerafons impropi de les alegries carnavaleres, però que, d’alguna manera, està deixant petjada. Vagi per endavant que no és cap novetat contemplar el Carnaval des del vessant del treball i l’esforç voluntari de molts. D’una majoria. En la base del seu èxit hi ha la qualitat del fet a mà, que no pot quantificar-se des de la perspectiva econòmica, perquè és impagable. Enguany, però, les restriccions de la crisi han aconseguit que l’experiència del Carnaval amb menys diners, el que protagonitzà tantes recordades estampes costumistes i quotidianes del passat, han estat viscudes amb més intensitat per les joves generacions, no tant acostumades a trobar-se davant d'una taula per a cosir i tallar. Els diners no compren les idees afirmen des de la colla Matxambrats, organitzadors del seguici del Carnestoltes. I tenen raó. De la mateixa manera, des de Fantastik Show es valora molt positivament l'experiència esforçada i compromesa que ha comportat l'organització d'un personatge sota les restriccions pressupostàries, ja sabudes i assumides. Ves per on, davant de l'escassetat econòmica sembla que prenguin força altres valors de major importància. És pot fer un Carnaval amb menys diners? Està clar que si. Sitges es pot permetre fer un Carnaval amb menys diners? Ja en parlariem. Hores d'ara, qui no es consola és perquè no vol i el que està clar és que una gran majoria, lluny de renegar de les mancances, ha espavilat la creativitat, tot prioritzant la capacitat d'implicació del personal per a sobreposar-se als imponderables de l'actual cojuntura, que han picat amb força a una festa de dimensions mastodòntiques. D'alguna manera, doncs, i després d'una dècada de bonança en la qual no s'ha deixat mai de treballar per vocació, m'ha semblat edificant retrobar aquell esperit positiu de l'esforç, per davant de la queixa recorrent de la subvenció minsa. Segurament per això, i abans de veure res, caldrà prendre en consideració aquest context en el balanç final.

Mentrestant, a casa nostra desembarcaran tots els cossos de seguretat habuts i per haver, llevat de l'exèrcit –Déu nos en guard- i de l’helicòpter que l’any passat ens féu creure que erem al Vietnam de Coppola. És, en definitiva, el retorn de l’estampa habitual i crònica dels dies previs, marcats per les controvèrsies sobre allò de sempre, o de gairebé sempre. Enguany, i per primer cop a la història des de l’arribada de la democràcia, sa majestat Carnestoltes ha anat de xatonada de Dijous Gras al Prado, en una decisió –comenten uns- imposició –comenten d’altres- que ha generat un petit espès i clar. Un nyigo nyigo comparable al de quan la reina es trobà amb el rètol de reservat el dret d’admissió a les portes del Retiro. Més enllà que la presidenta de la comissió de Carnaval de la Palla tingui ben clar que, posats a retallar per mor de la crisi, podria retallar-se tot el pressupost d’un dels personatges –endevinin quin- i que un excarnestoltes de pes, com Quencho Alcázar, s’afegeixi als que creuen que arribarà un dia en que la discussió sobre la reina caurà com creia Franco que cauria Gibraltar, el debat s’ha centrat en el pas del seguici pel Cap de la Vila, o, si volen, en com aconseguir passar pel Cap de la Vila d’una manera més àgil. Totes les entitats representades a la comissió són conscients que seria bo avançar en aquest sentit, però les tres principals han adoptat postures diferents davant el repte, sense que pugui garantir-se l’acompliment de l’objectiu, perquè de parlar-ne en una sobretaula, a trobar-s’hi a peu de carrer, amb la combinació temptadora de càmeres, focus i música, hi ha una distància emocional considerable. Veurem si la prova resulta. Major unitat de criteri hi ha hagut a l’hora de valorar amb recel la proposta del cos de mossos d’esquadra de posar en marxa un grup de voluntaris per a controlar els catorze accessos al recorregut de la rúa. La proposta, com era previsible, ha tingut poca fortuna, atès que pocs volen convertir-se en sparring per unes desagraides hores, que viurien, no cal dir-ho, sota la pressió de les peticions, les invectives i algun que altre insult fora de mida.

Bon Carnaval a tothom. Bona sort als qui la mereixen, després de tants esforços, i paciència condescendent pels qui consideren que al festa, així plantejada, no va amb ells.

Crònica local
Eco de Sitges, 26 de Febrer

Petites grans coses

Jordi Baijet ha estat escollit per aclamació candidat a l'alcaldia, i Andreu Bosch ho ha estat per unanimitat. Lluís Marcé ha passat la ITV dels seixanta -i, per tant, tornarà a repetir d’alcaldable, per enèsima vegada- i aquesta setmana la CUP també ha escollit el seu cap de llista... Si sí, la CUP ja té cap de llista i no se li coneixen vincles amb Hollywood. És aquell que vostès pensen, del qui tothom parlava feia dies, però que la formació no presentarà públicament fins el 13 de Març, en data propera a la que també contempla Convergència i Unió per a que Miquel Forns aparegui acompanyat del pom de dalt de la llista de la federació. Deixant de banda si alguna opció més s'afegeix a la corrúa de candidatures per a les properes municipals, queda pendent conéixer la confirmació de Jorge Carretero com a candidat del Partit Popular, i si al Sitges Grup Independent la decisió està entre Ignasi Garrigó, Vinyet Lluís, o algú altre. No hi ha pressa, el món continuarà donant voltes.

Divendres, 18 de Febrer

Mentrestant, el divendres es desperta amb un titular i se'n filtra un altre, que hores després es farà pública. L'Atlàntida no tornarà a obrir com a discoteca afirma l'edició del Diari de Vilanova, amb unes declaracions del regidor Armand Paco, que, d'alguna manera, confirmen les hipòtesis que apuntava la passada tardor Gerard Gasset, un estudiant de dret a punt d'acabar la carrera que s'interpelava sobre la idoneïtat de la concessió de la llicència d'usos atorgada a l'equipament, tenint en compte un marc normatiu que la questionava per totes bandes. Hi poden afegir la sentència que ha obligat la propietat a enderrocar la superficie construïda que envaïa zona de titularitat pública marítim-terrestre, i algunes infraccions urbanístiques ja denunciades en el seu dia arran de les cridaneres obres de reforma del 2010, i els quedarà un panorama difícil de reconduir, després de molta anys d'incerteses que sempre acabaven resoltes cada inici de temporada. Ara, tot apunta a que la propietat haurà de plantejar-se la viabilitat de, per exemple, un restaurant o una botiga d'enoturisme. Finalitzaria, així, la història d'una icona de les nits sitgetanes, sobretot en els seus inicis.

Per altra banda, el fiscal d'urbanisme de Barcelona ha arxivat la denúncia de la plataforma dels museus. Amb franquesa no ho esperava, si faig cas a la documentació existent sobre el particular, que no semblava susceptible de massa interpretacions dubtoses, tot i que tinc la sensació que el fiscal s’enreda. Sigui com sigui, i per a resumir-ho, el fiscal considera que, malgrat tots els malgrats, el projecte no suposa una desaparició o alteració rellevant d'elements protegits del patrimoni arquitectònic, històric o artístic de Sitges (sic). Bona notícia, doncs, pels partidaris de la proposta d’Hernández Cros –on segueixo militant- i un gerro d’aigua freda pels detractors, que obriran ara la via del contenciós administratiu. Enmig del procés, però, ha aparegut un nou informe prou interessant de constatar. És el que va redactar l’assessoria jurídica de la Generalitat per encàrrec de l’ex-conseller Tresserras, qui ho demanà per a contestar a tres questions molt concretes que la secció local de CiU plantejà a inicis del mes de Març del 2010, i que tenien relació amb el moll de l’ós del conflicte. El cas és que els especialistes tampoc no es varen mullar massa en l’assumpte, i el document cavalca entre la dualitat palesada en paràgrafs on, per un costat, es manifesta que en la mesura que el projecte va ser aprovat (...) cal suposar que s’adequa a la llei i que la seva execució és respectuosa amb la protecció del patrimoni mentre que, unes línies enllà, s’afirma que si efectivament fos cert que el projecte va més enllà del manteniment dels immobles, desvirtua la naturalesa del conjunt (...) i canvia la visualització històrica del poble de Sitges, el projecte podria entrar en contradicció amb l’esmentat en l’article i jurisprudencia anteriors. Total, el mes de Març passat, s’aconsellà al conseller de cultura que calia assegurar-se bé que el projecte que es vol subvencionar s’ajusti plenament a la legalitat, previ a la signatura del conveni. El conveni pel qual la Generalitat es comprometia econòmicament amb la reforma s’havia de signar una setmana abans de les eleccions al parlament, i va acabar signant-se el 23 de Desembre. Les obres, com és obvi, segueixen endavant.

Dilluns, 21 de Febrer

A les portes de Carnaval, hi ha un munt de notícies importants que han tingut, i tenen relació amb la veritable capacitat dels sitgetans de fer coses que valen molt la pena. No m’agradaria deixar-me ningú, començant pels administradors del Vinyet, ficats en una edificant aventura que ha d’aconseguir restaurar l’orgue del santuari, a cop de donatiu solidari. Segueixo. Entre moltes facetes artístiques, la periodista Lídia Gazquez -autora d’excel.lents reportatges al Què fem? de La Vanguardia i al programa La Malla tendències de la xarxa de televisions locals- il.lustra admirablement les argumentacions d’Eduard Punset i els seus convidats a Redes. Amb envejable seguretat davant dels fogons, Valen Mongay va saber conciliar, al cuines de TV3, els nous camins de la gastronomia, amb el respecte a la tradició i a la singularitat dels productes de casa. Dilluns que ve es presenta l’escumós de malvasia Monembàssia, i Slow food, amb la col.laboració de Caja de Navarra, ha editat unes boniques postals impreses en paper reciclat de considerable gramatge, on es reprodueixen, un per un, els diferents productes elaborats amb la varietat genuïna del raïm de la nostra malvasia. Rita Marzoa, directora del programa Solidaris a Catalunya Ràdio, ha rebut el reconeixement de l’institut de drets humans de Catalunya, per la seva labor de difusió d’una realitat social que no acostuma a sovintejar als mitjans. L’Alba Gràcia presenta un elaboradíssim treball en format de llibre sobre la presència de la dona a les festes tradicionals... Què més volem ? La llista –incompleta- seguirà i la secció serà feliç de continuar-la.

I Carnaval no se n’escapa. Aquella tendència que s’inicià al Prado fa cinc anys, avui és imparable. Les festes nocturnes pensades per i per a els joves són un veritable èxit. Dimecres el Cap de la Vila bullia per aconseguir entrades per a les nits Retiristes al Janio’s i el fenómen és extrapolable. Per cert, la secció felicita a l’autor o autora de la magnífica imatge gràfica del Prado per el Carnaval d’enguany, desenvolupada en diferents versions i amb un aire d’escut d’equip esportiu d’universitat americana molt ben trobat. L’Agrupació s’ha atrevit amb un cartell valent, agosarat, potser de factura perfectible, però amb aquella picant transgressió necessària i benvinguda. Markatú presentarà dijous gras Obatalà é energia (tremoleu al.lèrgics a les batucades que la colla vol posar en marxa una escola de samba) i, quinze anys després, Sitges Carnaval torna reversionada. Amb permís del mestre Janio, Jaume Miku Berbegal ha agafat el clàssic himne de tantes nits de ballaruga, i ha reconvertit la seva estètica musical, propera als tradicionals panachés, en quelcom que es dirigeix sense contemplacions al moll de l’ós del públic jove d’avui. Un Sitges Carnaval deconstruït, que batega compulsivament i repetitiva i només insinua la tornada. N’hi ha prou per a situar-lo amb coherència dins del repertori més canyero de la rúa. Amigues i amics, this is house.

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de Febrer

No fumeu

Dilluns, 14 de Febrer

D'haver-se rodat avui Casablanca, Bogart estaria denunciat per fumar en lloc prohibit, i perquè el lloc prohibit seria propietat seva. Probablement, abans o després de Bogart, per la mateixa comissaria ja haurien passat a declarar la Montiel, sense la chaiselongue de fumando espero, Josep Pla i la seva inseparable cigarreta, o Eugenio, o Jose Luís Balbín i la gran majoria dels convidats de La clave televisiva, o qualsevol de la llarga -llarguíssima- llista de personatges icònics, reals o de ficció, que han format part de l’experiència vital de generacions. En altres èpoques, la consideració del fet de fumar era una altra. Fumar quedaba bé, i els tòpics associats al tabac sovintejaven. Fumar feia grans als adolescents, independents i seductores a les dones, atorgava un punt d'estatus en determinats àmbits i, per descomptat, era, i és, una gran eina de socialització. Avui, el camí iniciat fa anys amb aquelles discutides als vagons de Renfe, protagonitzades pels fumadors intolerants que no volien admetre l'existència dels primers espais sense fum, ha evolucionat -o involucionat, segons com es miri- vers una situació que, tot i compartida amb alguns països d'Europa, molt em temo que aquí ha estat de més mal portar. Bàsicament per tres raons. Per començar, la Ley de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publicidad de los productos del tabaco arriba en una cojuntura econòmica especialment difícil en tots els àmbits i, obviament, també en el de la restauració i l'oci molt sensible als hàbits socials. Arriba, en definitiva, en el pitjor moment de la crisi. En segon lloc, l'estat no ha previst cap mena de compensació econòmica vers tots aquells locals que invertiren en reformar les seves sales, per a habilitar zones de fumadors i no fumadors. Ras i curt, els empresaris van fer un pedaç que ara només poden llençar a l'aiguera, perquè ningú no els rescabalarà de la despesa. Finalment, ben lluny del que podria intuïr-se a partir de legislació tan draconiana, l'estat, el mateix estat que es defensa amb el lloable i edificant objectiu de protegir la salut pública, permetrà, alhora, l'augment de punts de venda de tabac arreu, sense cap mena de recança, perquè, a més de matar, el tabac dóna molts diners, i diners i escrúpols no fan bona parella.

En paral.lel, la posada en marxa de normes d'aquest tipus, que responen fidelment a les paranoies que envolten un món que en algunes ocasions sembla haver llençat el sentit comú per la finestra, han començat a propiciar, mig instigades per la ministra del ram, situacions difícilment explicables en un país minimament avançat. La darrera, i més cridanera, ha estat la denuncia que un espectador ha interposat contra els productors de l'espectacle Hair, que es representa al teatre Apolo de Barcelona, perquè els seus actors fumen a l'escenari i a la platea. No fumen tabac, però fumen. En aquest espiral maximalista emparat per la llei pot acabar-se prioritzant, doncs, la recreació d'una realitat falsa però ajustada a la normativa, per davant de la representació de les coses tal com són, o tal com eren. Mentrestant, les voreres dels carrers comencen a estar plenes de burilles, i el sector ja ha palesat inquietud davant la nova realitat. Respecte les mateixes dates del 2010, els ingressos dels locals de lleure nocturn sitgetà han baixat vora el 20%, i han augmentat les sol.licituds per a instal.lar terrasses. Els responsables dels establiments s'han vist obligats a reformular el seu paper d'urbanos davant de les noves situacions conflictives que poden esdevenir-se al llarg de qualsevol jornada, i, per a rematar-ho, també han de vetllar per a que no s'ocupin taules ja ocupades, o per a que no quedin consumicions pendents de facturar, per mor del Ara torno que vaig a fumar... El futur immediat passa per la prova de foc de l'estiu, quan els carrers s'omplin de tots aquells fumadors que ja no poden fumar dins dels locals, i puguin generar-se, en determinades zones d'oci molt concretes, problemes de convivència veïnal. Canviarem fum per soroll? D’entrada, només espero que les festes carnavaleres se salvin dels inspectors furtius.

Fins a cert punt planyo als fumadors, i això que servidor forma part del gran col.lectiu que ha passat bona part de la seva vida convivint amb el fum dels altres sense discutir. Està clar que fumar és dolent, però no estic massa convençut que aquesta sigui la manera més raonable d'administrar el consum de tabac, quan resultaria molt més coherent apostar per les restriccions des de l'òptica del foment del consum responsable, que no pas prohibir per reial decret, tenint en compte que estem en una democràcia europea del segle XXI, i que, repeteixo, venim d'un periode on han pogut conviure els hàbits de cadascú de manera més lliure. Sobre els fumadors sembla caure, avui, una aureola d'estigmatització potser excessiva. En qualsevol cas, assisteixo, i ho agraeixo com cada any, a la primera xatonada sense fum de la història. I vagi per endavant que no hi ha res millor que tornar a casa sense la roba empudegada de nicotina, o del que sigui. Com d’habitud, la vetllada commemorativa del dia internacional del xató, organitzada al Retiro pel Janio's Bar amb l'ajut inestimable d'un important planter de col.laboradors excel.lents, fou un èxit rotund. Una nit magnífica, amanida per la prèvia, durant la qual l'alcalde responia amb un encara no, encara no a qualsevol que li insinués una confirmació de la seva continuïtat. En el pitjor dels casos no cal patir, les males llengües apunten que de presentar-se el rector -que no es perd ni un xeflis, ni tampoc perd l'humor- Baijet ho tindria perdut. Per cert, una enquestadora m’ha trucat a casa demanant-me l’opinió sobre Vinyet Lluís i Òscar Ortíz, entre d’altres polítics sitgetans… Vatua l’olla.

Dimarts, 15 de Febrer

Per la seva banda, i sabedor que ens trobem en els darrers mesos de legislatura, Marc Quero es mostra prou hàbil per a introduir el missatge de l'equip-de-govern-ha-fet-moltes-coses sense canviar el gest ni perdre el somriure, mentre es refereix al final de les obres del passeig de la ribera, a punt d'acabar-se. Un cop asfaltat, quedaran encara moments especialment cridaners de viure. Ho aviso en atenció als qui puguin tenir temps per a contemplar-los. Per un costat, els dos mòduls de formigó, que descansen temporalment sobre el passeig, seran introduïts-integrats-incorporats a l'estructura de pedra de l'espigó de La fragata, fins a quedar perfectament dissimulats a la vista. Les estructures encabiran la maquinària relacionada amb l'estació bombadora del clavegueram, situada a pocs metres. Per l’altre, tot és gairebé a punt per a que la sirena de Pere Jou deixi el seu malaurat exili, en aquella infecta banyera de trencadís, per a retornar als peus de les escales de la punta, tal i com s'anuncià el Maig del 2008. L'escultura, segurament una de les obres més estimades pels sitgetans, es retrobarà d'aquí unes setmanes amb l'escenari natural d'on no hagués hagut de marxar mai, i l'andròmina on s’encaixà fins avui serà enderrocada per a satisfacció general de la concurrència. Bravo. Deixo el balanç global de la reforma del passeig per quan passi la gresca carnavalera, a la que caldrà dedicar les properes cròniques, per no perdre el costum.

Crònica local
Eco de Sitges, 12 de Febrer

Entre línies

“De vegades, és curiós, les coses es poden fer més fàcils després d’unes eleccions que abans. Necessites un trencament per aconseguir trencar dinàmiques.. (…) Ara sí, ara ja està acabada aquesta legislatura. Necessitem una nova legislatura en la qual poguem plantejar nous reptes, noves accions, implantar nous models…

L’alcalde diu que al poble li convenen unes eleccions?

Sí.

Ho dieu d’una forma com si no hi hagués cap problema en que fossin la setmana que ve…

Cap ni un (…) La Generalitat ha necessitat un canvi, positiu o negatiu, per a canviar dinàmiques…

A veure si acabareu essent políticament incorrecte…

Jo no sóc políticament incorrecte. Sóc políticament correcte, perquè el que dic ho penso i ho dic de veritat. Vull que s’entengui que és molt important el canvi en les coses. Els canvis no són crisis, són solucions a grans problemes..

Sabeu que heu mig donat un titular? L’alcalde Baijet diu que a Sitges li convé un canvi?

No home no. (..) No vull dir que li convé un canvi polític i de color, que quedi molt clar, sinó que li convé un canvi de dinàmiques.”

Jordi Baijet, 8 de Febrer.

Despullades del paraigües del partit –que per això l’interessat es defineix com una persona que no és de partit partit- les paraules de l’alcalde permeten moltes interpretacions, i cap d’elles concluent més enllà de l’argument bàsic que queda molt clar. Tampoc no hauria d’estranyar. Malgrat que el mot canvi passi per ser el més utilitzat pels polítics des de la transició, lluny d’erosionar-se segueix mantenint aquella força conceptual que el converteix en inevitable en qualsevol discurs que vulgui generar una certa dosi d’optimisme, vingui d’on vingui i encara que ara, en aquest context de desafecció instituïda i cronificada, gairebé sigui necessari injectar-lo en vena. No ha de sorprendre, doncs, escoltar-lo de nou. El sorprenent, en aquest cas, és que el pronuncïi l’home que, des de fa vuit anys, és alcalde de Sitges i qui sap si possible o probable candidat a la reelecció. D’alguna manera, les declaracions de Baijet em renoven en aquell convenciment que exposava fa poques setmanes sobre els alcaldes i la seva circumstància, engolida per les inèrcies del sistema que, per acció, omissió o incapacitat pròpia, els acaba posant contra les cordes quan porten uns quants anys a la cadira. Agafades a la directa, no cal ser cap llumanera per a concloure que les paraules de Baijet destil.len un aire de final de cicle, malgrat que les pronuncia algú que diu no sentir-se cansat i assegura que manté la motivació per a continuar, perquè una cosa no treu l’altra. D’entre la corrúa de reflexions que han de desembocar en la decisió final del qui essent candidat fins avui ha obert ara un procés que mig neguiteja al partit, en destaco una, que respon a la pregunta basada en un maximalisme, que situa al responsable màxim de la situació actual, en la obligació ètica o moral d’entomar-ne la solució i, en conseqüència, de no deixar el vaixell ara que van maldades. També aquí la resposta no tanca l’enigma, per bé que es mou en l’àmbit de la coherència. Baijet creu que la il.lusió ha de moure la gestió i que tampoc no tindria sentit seguir si, personalment, no es tingués la certesa d’ésser, hores d’ara, la persona adequada per a fer front al preocupant context que vivim. I aquí rau bona part del debat intern del qui sap si renovat cap de llista. Dono per segur que cadascú de vostès té resposta al dilema de si Baijet és, o no, el candidat idoni, o, si molt m'apuren, si hi ha, de debò, un candidat idoni en el panorama polític sitgetà, però en el cas que ens ocupa només val la resposta pròpia del qui l’ha de donar. Sigui quina sigui, el món no s’aturarà per això...

Mentrestant, a la CUP de Sitges li han fet el que, amb tota probabilitat, el que pot considerar-se millor spot publicitari de caire polític mai realitzat al municipi. Simple de plantejament i efectiu en la difusió d'un contingut en el qual molts, i no només joves, s'hi sentiran identificats. La primera imatge ens mostra un despertador a punt de donar les 8. Comença el dia per a un sitgetà conegut que voreja la vintena, i que s'aixeca del llit, es calça les sabatilles de quadre escocés i es fa un cafè amb la típica moka. Tot plegat en silenci, en el silenci quotidià de primera hora. Mentre l'assaboreix, a pèl sense croissant ni galetes, mira per la finestra. Bé, de fet ens mira i el mirem. La seva finestra és el vidre d'una botiga, i el seu dormitori l'aparador davant del qual els vianants caminen sense sorprendre's. Amb un aire entre resignat i desmenjat -que l'actor cojuntural broda- el nostre protagonista veu passar la vida de carrer. La càmara s'allunya una mica, el just per a introduir de forma compensada el primer dels missatges, sense fer malbé la composició: No volem viure en un aparador. Ras i curt. Sense perdre temps, i mantenint el pla del sitgetà en aquest metafòric escenari, apareix la segona frase, que conclou: Volem un poble per viure-hi. Rebla l'espot una imatge de la nostra postal en calma. En calma tardorenca, aquella que permet escoltar el mar. La CUP s'ha presentat així i el cronista felicita als autors d'aquest producte rodó. Sobre si la formació esdevindrà un revulsiu semblant al que el 2003 suposà la irrupció d'Acció per Sitges, el temps ho dirà. Hores d’ara, fins passat Carnaval no es donarà a conéixer el cap de llista, tot i que, com és obvi, roden noms, o nom.

Mentrestant, em confirmen que el pas de Joan Manuel Duran per la secretaria d’acció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència ha estat fugicer. Ni un mes. L’exregidor no s’ha desvinculat del partit però va decidir fa ben poc renunciar a la nova responsabilitat per motius personals. Per tant, aquells que podien pensar en Duran com a cap de llista no cal que segueixin pensant-ho, almenys de moment i si no hi ha canvi de plans. M’ho diu Teresa Esteve, coordinadora del Garraf en el primer congrès comarcal de la formació. Ella és de Sitges, o de Sitges d’adopció segons confessa perquè viu a casa nostra des de fa 13 anys, i arriba de bell nou al món de la política activa, empesa per la sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut, que, com tots vostès saben, va fer molts amics arreu. Solidaritat, que va treure a Sitges 312 vots en les darreres eleccions al parlament, fregant el 3% de percentatge, no es planteja com a objectiu irrenunciable presentar llista, però els seus responsables creuen que hi ha prou quòrum com per a poder plantejar-se la possibilitat real de fer-la. La formació es mostra oberta, també, a converses amb els membres de la CUP si les coses es posen de cara. El rellotge no s’atura. Aquest cap de setmana, Acció per Sitges decidirà si oficialitza la candidatura d’Andreu Bosch, i Lluís Marcé només està pendent del vist i plau de l’ITV de la seixantena…De la cendra quaresmal a les flors de Maig la vida passarà accelerada.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Febrer

Precisió suïssa

Dissabte, 29

L’associació SOS Monuments ha atorgat a la plataforma SOS Sitges el premi Admiracions conservades 2010, per la (sic) constant campanya de defensa dels Museus Cau Ferrat i Maricel, i per l’oposició contra el projecte de la seva urbanificació que desfiguraria tant la imatge de la façana marítima com confondria la identitat dels seus espais interiors. En paral.lel, l’Ajuntament ha rebut, de part de la mateixa entitat, el premi d’Admiracions destruïdes per la (sic) desafortunada reforma dels museus Cau Ferrat i Maricel. Més enllà del crèdit o la importància que vostès li vulguin donar als donants o als receptors dels guardons, és innegable que el col.lectiu sitgetà ha pogut fer un cert encaix fora del terme municipal, i, sobretot, dins d'àmbits des dels quals cal pressuposar un fonament de criteri, tenint en compte el bagatge professional de les persones que s’hi mouen. En qualsevol cas, la plataforma ha rebut un suport moral que, com la majoria de suports morals, té poca influència de facto en la vida real. Les obres continuen a bon ritme i, de moment, sense contingències destacables (malgrat que, per a la plataforma, la desgràcia ja hagi estat consumada amb l'enderroc de Can Rocamora) mentre segueix el seu curs un procés judicial obert, que en questiona el marc legal dins el qual es desenvolupen. Les novetats cal emmarcar-les en el panorama polític. Dóno per segur que el nou conseller de cultura ha aconseguit una primera fita: que el mirin amb recel una bona colla de socialistes, i una no menys nombrosa colla de convergents, que arrufen el nas pel seu fixatge, i el de la seva mà dreta, Joan Pluma, tinent d'alcalde d'urbanisme de la monumental Girona, i protagonista d'enceses discussions i conflictes al ple municipal de la capital del Ter. Sigui com sigui, fent abstracció d'aquest context, m'asseguren, i ho crec, que l'exilat Ferran Mascarell és un home cultivat, de vasta cultura i àmplia capacitat de diàleg, com poden certificar des del sector. A Mascarell li agrada el projecte de Josep Emili Hernández Cros. Ja sóm quatre gats i un conseller, doncs. No és nova l'apreciació. Ja li agradava abans, quan no era -ai làs!- conseller de cultura de Mas. Així les coses, el que pot succeir a partir d'ara és interessant d'analitzar. En visita de campanya, i després d'haver-se entrevistat amb representants de la plataforma, Oriol Pujol -home locuaç, potser massa com ha pogut comprovar-se- assegurà que, d'arribar CiU al govern, es proposaria el reestudi o revisió del projecte. Des de la plataforma s'afirma que Pujol i l'actual conseller de governació, Felip Puig, s'han continuat interessant per l'estat de la questió, i que sobre la balança del jutge i dels analistes no hi ha el resultat estètic del mateix -motiu d'enceses apreciacions, per altra banda- sinó la possibilitat que la seva execució hagi vulnerat la norma urbanística existent. Vist així, que és una encertada manera de veure-ho, la influència del conseller de cultura en el debat intern que pugui produïr-se entre membres del govern de la Generalitat, es pot veure condicionada pel fet que el terreny de joc on es debat el moll de l'ós de l'assumpte, no rau, estrictament, en l'àmbit de les seves competències. Hores d'ara, el cert és que, mentre uns es mostren convençuts que les obres no podran aturar-se, d'altres no poden assegurar que la via dels tribunals, l’única que pot aturar-les, tingui data de sentència propera, mal que sigui perquè les taules dels magistrats estan plenes de casos per a resoldre.

Mentrestant, i arran del testimoni d'una sitgetana indignada, m'he tornat a mirar amb atenció la façana de la casa Vilanova-Massó. La façana de l'hostal Parellades, vaja, que ja va meréixer fa mesos una opinió molt positiva de la secció. El cas és que la sitgetana a qui em refereixo m'explica que la propietat de l'immoble ha estat multada perquè la reforma no s'ha ajustat fil per randa a la norma, i que aquells capitells de verd llampant hi han tingut molt a veure. Em costa trobar-li sentit i coherència a l'aplicació tan draconiana de la llei quan, tenint en compte la llarga llista de greuges que es poden veure arreu, potser hagués estat millor prioritzar la voluntat de la iniciativa i l'esforç econòmic dels propietaris, abans de castigar-los per mor d'uns capitells que d'aquí quatre dies hauran empal.lidit per l’acció del sol i els agents atmosfèrics. És bastant més trist comprobar, per exemple, com l'incivisme incontrolat ha embrutit impunement la cantonada de l'immoble amb el carrer Sant Pere.. A distància d’aquesta, la casa Sans i Bori, a la cruïlla Illa de Cuba-Sant Gaudenci, acaba de sotmetre's a un rentat de cara magnífic que també honora als seus propietaris, avesats a tenir-la sempre en estat de revista. Malauradament, a la cantonada següent, i tot i que l'Ajuntament guanyés fa temps el plet que obliga a retornar la casa a l'estat original, el Palauet Robert segueix igual...

Diumenge, 30. Migdia

Què diferencia el projecte de la fundació Stämpfli de Qualia? No és difícil respondre. Només cal seguir l'evolució de l'aventura des dels inicis. Bàsicament, aquesta és la història d’un artista metòdic i escrupulós, que coneix perfectament el terreny que trepitja, i el context en el qual es pot encaixar el seu petit-gran somni filantròpic, que ha compartit des de fa mig segle amb l’Anna, i, per extensió, amb Sitges. En conseqüència, el projecte de la fundació Stämpfli d'art contemporani neix d’algú que sap molt bé allò que vol, que sap com aconseguir-ho, que sap amb qui li cal parlar i acompanyar-se per a aconseguir-ho, i, finalment, que sap també com finançar-ho. Vet aquí la diferència. Només així s'explica el perquè de les bones sensacions que hom té cada cop que assisteix a algun esdeveniment relacionat amb la fundació. Tot respon a una estratègia precisa, mesurada i perfectament organitzada en el temps, que ens ha acostat, de manera periòdica, a fets i moments noticiables de l’evolució de tot plegat, des de la signatura dels convenis, fins a la inauguració de l’exposició al Miramar o, ara, la presentació del mercat del peix. L’aposta d’Stämpfli és agosarada. L’art contemporani no mou multituds, però l’evidència tomba. Sitges incorporarà una nova oferta cultural de primera categoria, de la qual acaba d’inaugurar-se’n un bocí, perquè la superfície total del complex s’aproparà als mil metres quadrats, repartits entre diferents seus.

A la contraportada de l'Eco de la setmana passada, Josep Maria Coll definia perfectament el concepte que ha presidit la reforma de l'antic mercat del peix, amb l'objectiu d'adaptar-lo a les necessitats precises d'un espai expositiu modern: “Volíem una caixa àmplia, neta i buida”. És l'aplicació eficaç de la màxima intemporal de la forma que segueix a la funció. L’edifici, amb molt bon criteri cedit a la fundació per l’Ajuntament, ha estat despullat de qualsevol artifici, tot respectant, i potenciant, els seus valors arquitectònics. Sota l’espectacular encavallat de fusta, amagat fins avui, ha quedat un espai d’ascetisme quasi monacal, de virginals parets blanques que amaguen amb elegància la moderna infraestructura de climatització que permetrà que les obres s’exposin amb les màximes garanties de conservació. Molts voldrien per a l’edifici de l’antic mercat, el que Stämpfli ha fet en el seu germà petit. Ha quedat perfecte.

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de Gener

El deute i les solucions (i II)

-Té al cap Gabi Serrano l'import total del deute de l'Ajuntament?

-Doncs jo no ho sé, la veritat és que no ho sé. Crec que ha d'estar per sobre dels 20.000.000 d'euros, però tampoc sé exactament la quantitat.

-És un problema que no ho sapigueu?

-No...jo crec... Això t'ho he dit perquè de memòria no me'n recordo (...) crec que el que hem de fer és intentar complir el pla de sanejament, per arribar al 2014 amb una situació financera corregida. (...) L'important és haver pres les mesures per a corregir-ho.

Gabi Serrano, 25 de Gener

Amb la intenció de no caure en el parany del malentès numèric, el cronista els reconeix un preocupant embolic, que, a la vegada, exemplifica allò que hauria d'ésser una preocupació pels gestors dels béns públics, com és la de poder definir amb una mínima exactitud quin és el volum del deute municipal. De les paraules escoltades fins avui servidor no en treu, precisament, una sensació edificant. Ans al contrari, ho contemplo amb el decensís d'una incertesa tan difícilment quantificable que l'aproximació a les dades crida l'atenció, perquè, lluny de mostrar-se coincidents, presenten destacables diferències en el balanç final, segons qui les expressa. Que els diré, com si assumida la magnitud del gec, ja no vingués d'afegir-hi una mica més o menys, quan, cal recordar-ho, un milió d'euros mai no ha deixat de ser 166.386.000 pessetes de les d'abans. Poca broma. No afegiré més teca al relat, perquè tampoc no ajudarà a escatir l'assumpte. Refresquem la memòria en quatre línies. L'alcalde salda el deute real de l'Ajuntament en 17 milions d'euros, i Ramon Artigas en 40. Sense voler esmenar la plana a cap dels dos, Armand Paco tampoc l'acaba de definir i el situa entre una quantitat i l'altra. Àngels Parés assegura que és molt, malgrat que no pot donar una xifra exacta, perquè diu que no és fàcil accedir a la documentació. El posicionament de Gabi Serrano l'acaben de llegir, i Miquel Forns afirma que, entre el volum generat per la despesa corrent i els crèdits bancaris, el muntant total del deute de l'Ajuntament s'acosta als 70 milions d'euros, segons les darreres dades disponibles de tresoreria, datades a finals del 2009, i que són les que també utilitza Andreu Bosch d'Acció per Sitges. Estariem, de considerar aquest pressupòsit, a 53 milions de distància del que Jordi Baijet considera el deute real, a no ser que en un any s’hagi reduït de manera dràstica. Arribats a aquest punt, i sense necessitat ni de militar ni de simpatitzar amb cap ideologia, resulta fàcil apel.lar a la confiança. A qui cal creure davant d'aquest núvol d'indefinicions? Quan van maldades, la condició humana acostuma a acostar-se als pitjors escenaris possibles, encara que després puguin coincidir o no amb la realitat. El principal problema que té al damunt la institució mereixeria, en conseqüència, una major concreció o coincidència general, si es vol aconseguir l’empatia de la ciutadania a l'hora de demanar un esforç col.lectiu per a superar-lo. De moment, es confirma la tendència de la setmana passada: els números són, per bé o per mal, interpretables, combinables, contraposables, mal.leables...

Seguint el fil on l'haviem deixat, i abans d'entrar en les altres dues possibles sortides a la crisi des de l'òptica municipal -perquè del que hauria de ser el debat sobre l'obligada aportació econòmica de l'estat als municipis, millor no parlar-ne- pot plantejar-se una pregunta a partir de les apreciacions ja recollides: s'autoenganya Miquel Forns? Sobre el ja candidat oficial de CiU a l'alcaldia pesa una paradoxa. L'home que ha col.locat el deute en l'àmbit més preocupant, és, a la vegada, l'únic que creu que es pot eixugar sense necessitat de pujar els impostos, sinó que n'hi hauria prou –i en això ja hi ha major consens general- amb una contenció absoluta en la despesa de la casa gran, amb la reducció de la seva estructura, i amb la bona gestió del patrimoni propietat del municipi. En qualsevol cas, com que les mesures que suposaran l'augment de l'IBI i la recuperació de la taxa de recollida d'escombraries ja han estat aprovades per ple, si mai arriba a l'alcaldia Forns tindrà sobre la taula els diners de l'augment dels impostos, encara que no els vulgui.

Vet aquí, doncs, les altres dues grans mesures anticrisi amb les quals les diferents forces polítiques mostren coincidències de criteri, que no d'aplicació. L'edifici Sitges Reference ha capitalitzat el debat a l'entorn de fins a quin punt, en el context de sequera actual, podran rendibilitzar-se els terrenys de titularitat pública que segueixen disponibles, i els immobles o locals de la mateixa condició, que quedaran deslliurats arran del trasllat de diferents departaments a Les Pruelles. La història és simple d'explicar. El 2006, Sitges Model XXI i l'empresa Proinosa s'embarcaren en la construcció d'aquest bloc d'oficines d'esperit avantguardista, tot creant una societat participada al 50%. Com que cap empresa s’hi ha instal.lat des de la seva finalització el 2008, l'operació ha resultat un fracàs econòmic que ara s'arrossega amb penes i treballs, perquè l'obra s'ha de pagar. Proinosa (avui Altiare) està embarrancada en un concurs de creditors, i l'equip de govern ha pensat en el mal menor. Descartat el projecte de construir un nou Ajuntament a la Plana Oest, bona part dels serveis municipals, que no dispensen atenció al públic en general, seran reubicats al nou equipament, per mor d'aprofitar-lo ja que cal assumir l'hipoteca estigui buit o ple. Amb tot, l'operació no és cap ganga. A més de l'important cost de l'èxode administratiu, el lloguer mensual puja-pujarà prop dels 41.000 euros. O sia, que l'Ajuntament haurà de pagar per estar en un edifici del qual n'és en la meitat propietari, uns 500.000 euros l'any. 80.000.000 de pessetes de les d'abans per estar de lloguer en una casa que no acaba de ser seva. Diverses poden ser les solucions de futur, però cap de viabilitat immediata. Entre elles, que la institució compri la part de Proinosa, per un valor aproximat d'uns 8 milions d'euros, que, no cal dir-ho, hores d'ara no poden sortir d'enlloc. L'esdevenidor, per tant, està per aclarir. Malgrat tot, Gabi Serrano -que com la resta dels seus companys defensa les bondats del canvi pels efectes positius que tindrà en la reducció de costos i en les sinèrgies (terme de moda) entre departaments- ha apuntat quelcom no menys interessant, en el sentit de questionar l’idoneïtat que l'edifici administratiu de l'Ajuntament se situi a la quinta forca del rovell de l'ou sitgetà, del centre de la nostra la vida quotidiana. Hi ha algun poble que tingui el seu Ajuntament en un polígon industrial/comercial? Si la distancia es el olvido és probable que, poc a poc, es vagi esvaint un vincle físic-emocional intangible, que potser no arriba als despatxos, però que no pot obviar-se.

Finalment, el darrer front d'actuació se situa en la necessitat d'aprimar l'estructura municipal, a base d'aplicar criteris de contenció de la despesa i de redimensionament de la plantilla. Mentre uns proposen l'eliminació d'algunes de les societats municipals, de llocs de treball eventuals, de càrrecs de confiança, d'incentius de multinacional, o de dedicacions completes de regidors, d'altres creuen que el nivell de serveis que avui ofereix l'Ajuntament es pot veure visiblement afectat per actuacions maximalistes. Un veritable trencaclosques.