Zones frontereres

Deixo el pressupost per la setmana que ve. Dilluns es va viure una planxa en tota regla ateses les expectatives publicades, però val la pena aturar-se en el difícil equilibri entre l’amortització del deute, la pressió fiscal i la inversió pública. Segueixo. Quan se li pregunta per si veuria amb bons ulls que en algun programa electoral de les municipals del 2015 es plantegés sense embuts la segregació de Sitges, Ana Diaz, la recentment nomenada presidenta de l'Associació de veïns de la zona platja de Les Botigues, diu: "Nosaltres el que volem és un compromís, ja sigui d'aquest consistori o del consistori que sigui, de què tindrem aquests serveis bàsics resolts. I això no només de paraula, sinó per escrit. I si el consistori que sigui es compromet a donar-nos aquests serveis, nosaltres ho proposarem i ho parlarem amb l'assemblea de veïns i amb les altres set associacions de veïns, i si s'escau que la gent prefereix un canvi.... però sempre seran els veïns qui ho decidiran". Vaja, que ha arribat un moment en el qual sembla imposar-se el pragmatisme: la gent estarà amb qui li ofereixi uns serveis en correspondència amb els impostos que paguen, fins al punt que si el compromís municipal es queda a mig camí hi ha un pla B a la cartera: presentar una candidatura amb l'objectiu d'incidir d'una manera més directa en la resolució dels problemes del nucli situat a 14 quilòmetres -i un massís- del casc urbà de Sitges. És un debat nou? Gens ni mica. És crònic, recorrent, propi en el fons d'aquells territoris d'aquí i d'arreu allunyats dels centres de decisió, o situats al llindar dels límits fronterers. Fa trenta anys exactes, el setembre de 1984, l'aleshores corresponsal de La Vanguardia, Joan Sella, es feia ressò de les paraules de l'alcalde de barri, Pere Saura, que es lamentava del dèficit generalitzat de serveis que abocava als veïns a la propera Castelldefels. Mesos després, l'advocat Fric Malagelada entrevistava per a Ràdio Sitges al regidor Jordi Contreras, que li reconeixia la necessitat que l'Ajuntament havia de fer un esforç per a redreçar la situació... I afegeixo dos exemples. El 2001, i amb l'autopista a ple rendiment, el popularíssim informe Roca encarregat pel govern de la Generalitat a un grup d'experts coordinats pel polític i advocat, proposava l'annexió de Les Botigues a Castelldefels, i durant la segona legislatura de Pere Junyent, la regidora Maite López definí en més d'una ocasió el territori com a zona fronterera, pel fet que administrativament depèn de Sitges, i per proximitat i comoditat del dia a dia els seus ciutadans utilitzen bona part dels serveis del municipi del Baix Llobregat.

Algú de Les Botigues voldria ser de Castelldefels. I algú de Rocamar voldria ser de Sitges.

Dicen que la distancia es el olvido, resa la tonada inicial del clàssic bolero. Amb els anys en allò fonamental poques coses han canviat a Les Botigues, i malgrat que des de l'associació es valora molt positivament la voluntat de l'Ajuntament d'atendre les seves peticions -entre les que hi ha la inversió de més de 800.000€ que la corporació destinarà a executar les obres del túnel de Vallbona a Port Ginesta- no és menys cert que la resolució dels problemes quotidians, de la neteja a la seguretat passant pel transport públic, l'assistència sanitària o el soroll de les guinguetes, no avança. El memorial de greuges és llarg i les crítiques al regidor responsable contundents. Voldrien que el barri lluís com va lluir durant les visites de l'alcalde o el dia de la celebració del ple municipal descentralitzat. Per uns moments, la secretària, Elena Alonso, evoca el pas de la caravana berlanguiana de Bienvenido Mr Marshall per a definir el que va sentir en aquells moments, mentre reconeix haver arribat a Les Botigues perseguint una tranquil·litat i una qualitat de vida que és tan certa com aquest deute històric de difícil solució.

Però, paradoxes de la vida, a la porta de Miquel Forns també han trucat els veïns de Rocamar, una altra zona fronterera molt enfadada en aquest cas amb l'Ajuntament de Ribes. Ves per on, més d'un estaria temptat de demanar la segregació per a integrar-se a casa nostra. Mal encaixats entre la recta de la Mata, l'autòdrom i la riera, tres límits que ja existien abans no es construís la primera casa de la urbanització –que encara avui no està recepcionada- la gent de Rocamar es manifesta contra la perspectiva d’haver d’assumir el dineral que costa construir un mur de contenció per a la riera, en un estira i arronsa amb la corporació municipal on no és aliena l’agència catalana de l’aigua. Plou sobre mullat.

Creixen les veus que demanen un debat sobre el model turístic de Sitges. L’etern debat….

Dilluns, 27 d'octubre

L’única època en la qual el model turístic de Sitges no era tema recorrent de converses i debats, fou quan l'economia especulativa l'escombrà. Amb les plusvàlues enfilant-se, les llicències d'obres que sobreeixien dels despatxos d'urbanisme, els paletes que cobraven més que un metge resident, o les agències immobiliàries en progressió geomètrica, no feia falta pensar massa en res. La construcció i el negoci immobiliari facturaven allò que no podia facturar cap altra activitat. Avui, torna a escoltar-se un cant de sirena. Amb motiu del desè aniversari de l’establiment converso amb Francisco Jiménez, el director del Dolce, i es mostra taxatiu: Sitges no ha abordat amb totes les conseqüències el debat sobre el model turístic que vol. Paraules que s’afegirien a les que dies abans em deixava l’alcalde. Portem, si fa no fa, tota una vida donant voltes al mateix sense resultats concluents, mentre m’asseguren que la competència avança…

Alta sensibilitat

Dimecres, 15 d'octubre

Marc Quero i Mercè Espada deixen el PSC. Amb anterioritat ella ja havia deixat Acció per Sitges, mentre que ell encara no havia deixat a ningú. El desacord ha vingut més pel rumb que ha pres la direcció nacional, que no pas per tensions locals irresolubles. D'aquí que ni els regidors hagin decidit deixar el grup socialista a l’Ajuntament, ni després de l'assemblea de dissabte, els seus companys hagin decidit expulsar-los. D'haver-ho fet, potser el candidat Ricard Vicente s'hagués trobat al grup de no adscrits a un orador amb ganes de gresca, del qual m'asseguren que ja ha tingut converses amb.... I aquí m'aturo, de moment. Al pas que va aquesta legislatura, entre els canvis a primera línia i els que s'estan produint a la rebotiga de cada casa, l'èxode bíblic semblarà poca cosa. Mentrestant, l'alcaldable socialista -conciliador de mena- fa la farina plana, s'empassa el mal tràngol i, des d'un proverbial positivisme, fa valer el sentit final de la funció del càrrec públic, que no és altra que la respondre a la confiança dels votants.

Quero i Espada deixen el PSC, que no el grup municipal. Els veurem en alguna llista?

Dissabte, 18 d'octubre

L'advocada ho té clar. Davant d'un cas de versos que arribi a denunciar-se cal delimitar si hi ha hagut -en l'argot del ram- animus iocandi (intenció burlesca o satírica) o animus injuriandi (intenció d'injuriar, ofendre o desacreditar). I cada cas és un mon, i cada circumstància un misteri, pel que cal analitzar la singularitat de cadascun d'ells. Ho va exposar Carmen Sánchez en el marc de la jornada Sàtira Satànica que organitzà la vella de diables per a parlar d'aquell equilibri compromès entre el dret a la llibertat d'expressió, al respecte als trets definitoris de les manifestacions folclòriques deutores de la tradició, i a la necessitat de considerar el context en el qual es pronuncien determinades afirmacions, davant dels igualment defensables dret a l'honor i al respecte a la vida íntima de les persones privades, en tot lloc, moment i entorn. El fil del debat s’estirà cap a evidències quotidianes que han vingut per a quedar-se, agradin o no. Primera. Estem immersos en una societat garantista i obsessivament normativitzadora, perquè també és conscient que l’assumpció de responsabilitats no és moneda corrent. D’aquí que molts tinguin la ma lleugera a l’hora de denunciar el que sigui i a qui sigui -es tracti del batall d'una campana a la matinada o d'un assaig de caramelles- sense massa empatia vers la idiosincràsia dels costums del lloc on viuen. Segona. L'imparable evolució de la tecnologia, incloent-hi l'accés massiu a la mateixa, està interactuant més que mai amb els mitjans de comunicació tradicionals en el seu paper de difusió dels fets de la vida quotidiana. Avui, qualsevol acció –bona, dolenta o qüestionable- és susceptible d’ésser filmada per un dispositiu mòbil i difosa a través de les xarxes socials de manera compulsiva, i no sempre amb la rigorositat desitjable, podent provocar, en el pitjor dels casos, conseqüències irreparables, i en el millor arribar a esdevenir un fenòmen viral envejable per a el millor publicista. És el signe dels temps, i no canviarà.

Plebiscitàries abans de Carnaval, i municipals abans de Corpus?. Cordeu-vos fort.

Diumenge, 19 d'octubre

Potser plebiscitàries abans de Carnaval, i assegurades municipals abans de juny. Ningú no podrà dir que l'any nou es presenti avorrit. Com a mínim vindrà farcit de postureig polític. Diumenge al matí, Carme Forcadell reclamà amb abraonada insistència des de l'estrada de plaça Catalunya: "President convoqui eleccions. President, volem votar en els propers tres mesos. President, president, president, volem iniciar la primavera del 2015 amb un Parlament constituït". En el tàndem amb Muriel Casals, Forcadell és el plat únic després de l'aperitiu. I a la tarda, Quim Arrufat confessà a l'Ateneu que Artur Mas deixà desencaixats als sobiranistes quan, en ocasió de la primera de les reunions mantingudes després de la suspensió del decret que convocava la consulta inicial del 9-N, el president els digué -segons el diputat de la CUP- que no hi hauria consulta, provocant un daltabaix emocional en l’ànima de Marta Rovira i Oriol Junqueras, convençuts que després de dos anys mossegant-se la llengua davant del catàleg de retallades ara escoltarien una altra cançó. El discurs d’Arrufat a l’Ateneu fou impecable d’estructura i coherència. És evident que és més fàcil de pronunciar i sostenir des de l’oposició que des del poder, i que es pot estar d’acord o no amb l’ideari, però el relat dels fets s’allunyà dels tòpics de les arengues per a militants convençuts, i es desenvolupà des d’un pragmatisme monolític que no va obviar la vida real: el de la consulta no ha estat, ni pot ser mai, un procés que pugui justificar-se sota el concepte de màximes garanties democràtiques, precisament perquè el marc legal per a desenvolupar-la depèn d’un estat que no vol prendre en consideració el debat polític que permetria modificar-lo per a que el 9N fos possible. Per tant, es plantegi l’estratègia que es plantegi, en algun moment el verb desobeir haurà de prendre carta de naturalesa si es tracta de fer un pas endavant. Un sorpasso en el sentit genuí del mot. Paradoxalment, el discurs d'Arrufat sonà molt menys emocional que el de Junqueras fa unes setmanes al Prado, i del qual servidor també en guarda un bon record. De ser cert el seu testimoni començo a entendre les raons del perquè el president d’ERC passà un veritable tràngol davant dels micròfons de Catalunya Ràdio el divendres després de la reunió al palau de Pedralbes...

Sprint final

El peix ja està venut. Comptat i debatut, queda mig any operatiu de legislatura. Queda, doncs, el temps just per a aprovar un pressupost, posar-lo en marxa, esgarrapar alguna inauguració sonada o presentació de projecte d'aquells que vesteixen, celebrar un nou Carnaval multitudinari, fer balanç, marcar personalitat política pròpia vers qui sigui -hagi estat adversari o no-, plantejar un grapat de bons desitjos als reis d'Orient i uns quants objectius de futur a la ciutadania, esperar una colla de presentacions públiques de candidats a l'alcaldia nous o retrobats i, per extensió, assistir a la posada en marxa de la maquinària electoral de rigor. I tot plegat sense oblidar que les exigències del dia a dia no donaran treva en un context general que segueix movent-se en l'àmbit de la incertesa. Això queda. Un aiguabarreig entre les coses fetes, les que han quedat per fer, i les que, probablement, estan tan cronificades que serà difícil que es resolguin si no s'han resolt fins avui.

Queda mig any de legislatura. El peix està venut i no se si en queda massa per vendre.

Jordi Mas admet, per exemple, que quedarà pendent de modificar el pla d'usos, del qual penja el catàleg d'activitats comercials i de lleure permeses o no al rovell de l'ou, i que ha acabat contribuint a dibuixar un mapa generador de tenses situacions de convivència veïnal. Un debat excessivament complex per a unes eleccions que arribaran d’aquí sis mesos. Vaja, quelcom semblant al que li pot acabar passant a la popularíssima ordenança de civisme, encallada sine die entre l'excusa perenne de reformular-la o la d'executar-la, sense que mai acabi de saber-se en quina situació es troba, i, en conseqüència, en quin marc poden emparar-se els qui han de vetllar per a que a la via pública no es puguin vulnerar amb impunitat determinades normes d’educació. Lluís Marcé afirma que ningú podrà prometre grans coses en el futur i es mostra satisfet perquè diu haver-se complert el 90% del pla de mandat, malgrat que servidor no tingui la sensació que el carrer visqui la seva satisfacció amb el mateix èmfasi. El líder de Nou Horitzó confirma, i això ja és més noticiable, que les municipals del 2015 seran les seves darreres eleccions com a alcaldable. Li demano que m'ho repeteixi no fos cas que m'hagués sobrevingut una sordesa momentània. I així ho fa mentre reconeix que continua cercant substitut, i apunta amb intenció a que en el seu dia ho hagués pogut ser Òscar Ortiz quan militava a les joventuts del partit, abans -molt abans penso- d'anar a petar a la CUP. Sigui com sigui, el passat cap de setmana començaren les converses per  emparaular el pressupost del 2015 que contempla rebaixar la pressió fiscal. Millor celebrar-ho que no malpensar en clau electoral.

Marcé anuncia que es presentarà per darrera vegada. Li ho he fet repetir per si de cas...

Dissabte, 11

Un cop d'ull a l'Eco i La Garriga comunica que tanca, i amb ella un bocinet de la història del nostre comerç intergeneracional. Un cop d'ull a la xarxa i al portal idealista.com apareix una petita sorpresa entre el llarg llistat del miler de vivendes disponibles a Sitges. Es ven un edifici patrimonial. Es tracta de la casa Josep Ferrer Torralbas, popularment coneguda amb el renom de Villa Anita, l'emblemàtica torre encaixada entre blocs de pisos situada al carrer de la Palma i deguda al mestratge del ja mencionat aquí en diverses ocasions Gaietà Buigas Monravà -l'arquitecte del mercat vell i del Patronat, i pare del creador de les fonts de Montjuïc-. La casa té una superfície d'uns 400 metres quadrats i per ella es demana un preu de 1.625.000 euros. I no és l'única. Al passeig Marítim 55 també penja el rètol de En venta del prominent balcó del sobri, blanc i eivissenc xalet Casablanca, un dels immobles de major encant de primera línia de mar, en contrast evident amb el segell estètic kitsch de Martino. En aquest cas, 400 metres quadrats de casa, amb l’afegit d’un annex pels convidats de 65 metres quadrats, es venen per 5.800.000 euros….

M'he descarregat la gigaenquesta.... No cal que vingui ningú a casa. No puc contestar-la.

M'he descarregat la gigaenquesta des del web. I bé.... vaja.... ara no sabria com definir la sensació de trobar-me fora de joc davant de cinc de les sis preguntes i de les tres opcions de resposta disponibles per a cadascuna, de les quals, malgrat que no s'especifiqui, vull creure que només se'n pot triar una. I no. Amb tot el respecte que pugui tenir a la labor abnegada dels voluntaris, em permeto avisar que no cal que ningú vingui a casa a explicar-me-la i a alliçonar-me. No puc ni crec que pugui contestar-la per molt que m'hi esforci. M'alliçona -o m'alliçonava- la consulta en ella mateixa, i em desconcerta un qüestionari que proposa al ciutadà haver d'escollir què és més prioritari d'entre la sanitat, l'habitatge o l'ensenyament, o d'entre la regulació dels sous dels polítics, la transparència en la gestió dels pressupostos, o el control de la corrupció. Rebla el clau la primera pregunta, on es demana decidir si la despesa pública s'hauria de destinar a construir infraestructures, o a educació, sanitat o pensions, o a abaixar els impostos. Una enquesta impossible per al meu trist enteniment, incapaç de decantar-me entre un hospital i una escola, o entre el dret a l'habitatge i el d'una jubilació digna. Al final ho posen molt fàcil: Anirà a votar el 9 de novembre? Vatua l’olla, aquí el problema no és la resposta. Aquella ploma estilogràfica de fabricació catalana, que havia d'incorporar-se aI fons del museu d'història de Catalunya, va signar un decret inútil en la pràctica. M'assalta el dubte de pensar si tot plegat era previsible, tant previsible que ara fa de mal pair l'aterratge a la vida real.

Un milió per a una idea

Li correspon al polític tenir sensibilitat vers el pols del carrer, i actuar en conseqüència. Una virtut que posa a prova la capacitat dels càrrecs públics per aconseguir garbellar entre aquelles demandes justes i enraonades que cerquen el bé comú o la resolució de greuges comparatius justificables, i les que responen a interessos menys edificants disfressats amb cel·lofana, o a les inefables vel·leïtats de governants sense distinció de jerarquia, delerosos de deixar empremta històrica. I no és fàcil posar en equilibri aquesta balança. Ni quan hi ha diners ni quan no n'hi ha. En aquest sentit, l'època del totxo deixà una gran lliçó de futur, exemplificada en el rosari d'estructures a mig fer, o fetes i perpètuament buides, o que pateixen enormes dificultats per a sobreviure a uns costos d'explotació superiors a qualsevol previsió de crisi. Avui, molts municipis encara contemplen amb desencís la impossibilitat de mantenir un munt d'equipaments que, sovint amb l'acrític vist i plau d'una ciutadania enlluernada, es posaren en marxa en època de les vaques grasses, i duraren el que durà la foguerada inicial. Governants de totes les tendències pujaren al cavall del diner fàcil i impulsaren poliesportius, teatres o qualsevol altre proposta ambiciosa agafant-se a aquell argument tan fàcil com pervers consistent en satisfer una suposada -i sovint mai quantificada de manera real- petició del poble. La llei de la oferta i la demanda sempre és complicada en política, des del programa electoral fins a la capacitat d'executar les promeses la cançoneta del perquè la gent ho demana pot servir per a justificar moltes propostes que més que demanades necessiten ser venudes a la ciutadania pel candidat de torn.

El pressupost participatiu és un petit exercici de democràcia genuïna. El problema és que un milió d’euros resoldria alguns assumptes pendents encara.

Assumint les conseqüències d'una època on el diner va forçar decisions no sempre coherents voldria creure que darrera la proposta del pressupost participatiu hi ha una definitiva clau de volta. Un petit canvi de paradigma que ajudarà als polítics a obrir més els ulls, i a la ciutadania a mostrar-se encara més pendent de la gestió de les qüestions que la preocupen i interessen, perquè assumeix un estadi de responsabilitat superior en els afers municipals. En essència, en l'esperit, el que es va presentar el passat dimecres és esperançador, intemporal i prou allunyat d'ideologies com per a assegurar que, en el futur, mani qui mani segur que ho tindrà en compte més enllà de les estratègies electorals. Un exercici de genuïna democràcia on es parteix de zero i seran els vilatans qui presentin i, posteriorment, escullin d'entre les propostes que ells mateixos hauran presentat. L'administració, doncs, només juga el paper de vetlladora i assessora d'un procés que ja té precedents en altres indrets del mon i del país, però que és nou a casa nostra i, per tant, susceptible de ser millorat a partir de l'experiència. La metodologia sembla senzilla, i ja s'ha explicat abastament en aquestes pàgines. D'entrada, fins al 24 d'octubre és oberta la possibilitat de presentar, a títol individual o en nom d'una entitat, projectes que impliquin quelcom que beneficiï a la col·lectivitat. O sia que la pregunta pot evocar a aquelles que formulaven les hostesses de l'uno, dos, tres. Provem-ho. Per la motivadora i generosa xifra d'un milió d'euros, diguin coses que poden ser bones per a Sitges, com, per exemple, la recuperació del Patronat com a indret de formació i lleure. I a partir d'aquí afegeixin el que vulguin: que si un despatx expenedor de receptes per a la gent gran al casc antic, que si la represa del projecte de mercat vell per a convertir-lo en museu etnogràfic, que si una plataforma davant del mar per a llençar el castell de foc i no haver de posar pirotècnia a les escales de la Punta, que se jo... Vostès mateixos poden omplir aquest calaix amb tot allò que no formi part de les obligacions de l'Ajuntament -les compleixi o no del tot-. No hi caben, per tant, les actuacions englobables en despeses de manteniment o serveis ja existents. Durant el mes de novembre, una comissió de coordinació s'encarregarà d'analitzar i valorar les idees presentades que s'adeqüin a les bases, per a que, finalment, siguin votades i en surti, o surtin, les millors.

He pensat en que pagaria la pena que Sitges recuperés el Patronat. 

On pot estar el principal enemic dels pressupostos participatius? Possiblement, en la quantitat que, d'entrada, ja s'assegura que es disposarà i que ha estat possible gràcies, bàsicament, a que  el llindar de deute de l'Ajuntament és menor del fatídic 110% i, per tant, la llei ja permet a la casa gran decidir sobre el destí dels diners de la caixa de tots. Aquest milió d'euros topa molt de cara amb la realitat quotidiana. Sense necessitat de posar en marxa el pressupost participatiu, molts es pregunten si una quantitat tan generosa ja podria tenir destí sense pensar massa ni demanar idees a la ciutadania, perquè sobre la taula hi ha prou assumptes pendents. Es podria dedicar part del milió a resoldre la problemàtica de les escales mecàniques i els ascensors del pas sota la via a perpetuïtat?, o a evitar que la celebració de la Festa Major i de la Santa Tecla de l'any que ve es visqui entre tantes angoixes de pressupost? O, sense anar més lluny, a rebaixar la pressió fiscal? o a començar el centre d'interpretació de la festa amb un calendari fixat? o a solucionar el malson dels veïns del mercat amb la desquiciant alarma que ningú no atura quan es dispara per qualsevol motiu a les tantes de la nit? o a millorar la neteja viària? o els serveis socials?

El ple del 9-N

Dimecres, 24 de setembre

En números rodons, Sitges forma part, des del passat dimecres, de la llista creixent dels 911 municipis catalans, d'un total de 947, que han votat, voten, o votaran mocions de suport a la celebració de la consulta del 9 de novembre. La iniciativa, vinguda des de l'alcaldia, ha merescut l'aprovació -matís amunt matís avall- de 17 dels 21 regidors de la corporació, el que suposa un 80% del total dels nostres representants públics. Ja fa temps que tot està dit, manifestat, posicionat, expressat, elogiat i menystingut sense embuts ni escrúpols en més d'una ocasió. Afortunadament, el ple fou un exercici de civisme a dalt i a baix de l'estrada. 

Mònica Almiñana va pensar que no li calia justificar el seu no a la consulta. I s'equivocà.

Dos apunts. Mentre que Jorge Carretero practicà un educadíssim capteniment en l'expressió, malgrat caure en un parany fàcil a l’hora de plantejar la incògnita de que si els qui volen la independència son majoria esto se tendrá que ver en algún momento -interpreto que no en aquest- Ferran Ignasi Llombart -l'home que, abans de desdir-se'n, va afirmar el desembre del 2012 que Si la mayoria de ciudadanos piensa que lo que hay que hacer es cambiar el nombre de la plaza de España pues lo cambiamos, porque todo en esta vida es cambiable- s'agafà ben ferm al manual de l'ortodòxia ideològica oficial per enfilar un vehement i innecessàriament abraonat discurs que el situà com a portaveu de facto ara que els seus companys de viatge ja son al grup mixt, per tot allò que vostès ja saben. Carretero sempre podrà dir que en la mateixa legislatura primer va marxar d'un equip de govern, i després l'han fet marxar del partit. No cal que pateixi, la que s'encetarà l'any vinent és probable que sigui la dels arrieros que se han encontrado en el camino. Per la seva banda, Mònica Almiñana no va parlar, i, probablement, li hagués convingut fer-ho donada la importància de la moció presentada en el ple, o per haver estat l'única en el seu grup que es posicionà vers el no, o, si volen, per simple respecte a la ciutadania que li agradaria saber el perquè de la decisió. Forçant la situació, podria entendre el silenci si vingués d'una nouvinguda aclaparada per les circumstàncies. Em costa molt acceptar-lo venint d'una regidora que és, a la vegada, senadora acostumada a entorns més formalment compromesos.

Llombart es queda sol. Volgudament sol. Com a portaveu d'un PP esqueixat a Sitges.

Divendres, 25 de setembre

En paral·lel al procés, o barrejat dins d'ell, arriba al parlament Jordi Pujol. La compareixença ha tingut un protagonisme fugisser als mitjans. El testimoni d'un ex-president a la picota ha quedat escombrat ràpidament, com tants d'altres temes poc edificants que estan quedant en un injust segon pla davant la preocupant –i qui sap si intencionada- omnipresència mediàtica del dret a decidir. Què pot fer un home de quaranta anys amb diners? s'interpelà Pujol abans d'enfilar una declaració que va tenir massa lloances a l'obra personal, i ben poc de resposta a les incògnites que la seva mateixa confessió deixà obertes setmanes abans. I quan els portaveus dels grups parlamentaris -amb major o menor desvergonyiment- l'acolarralaren, aparegué l'home visceral que em recordà aquella malaurada entrevista a l'Àgora de TV3 l'Octubre del 2009, i a la qual vaig fer referència en un article del maig del 2010. Aleshores, en plena vigília de la operació pretòria i la ressaca del cas Millet, Pujol, davant d'un Xavier Bosch que no li va saber replicar, despatxà l'assumpte del finançament dels partits polítics amb un si entrem aquí prendrem molt de mal.... que sonà a veritable presa de pèl. Ara tot sembla més fàcil de contextualitzar.

I la ploma va deixar-se caure sobre el decret 129/2014 amb la força del 'ara ja està fet'.

Dissabte, 26 de setembre

I Artur Mas, invocant -espero que amb reserves- el transcendental Churchill de Their finest hour, signà i, després d'uns instants on es tallà l'ambient, deixà caure la ploma sobre el decret 129/2014 amb aquella força del qui en el seu fur intern pensa Ara ja està fet. S'ha obert un nou capítol en aquest llibre que no es pot deixar d'escriure. Diumenge a la nit, i segons el programa previst, el consell d'estat avalà per unanimitat els dictàmens que han servit al govern espanyol per a presentar els recursos d’inconstitucionalitat a la llei de consultes aprovada pel parlament de Catalunya i, en conseqüència, també a la del nou de novembre. I un cop assumida l'anunciada, previsible i qui sap si induïda suspensió cautelar del constitucional, la consulta estarà al lloc on tothom, d'un costat i de l'altre, preveia. Les lleis s'han de complir, però les lleis serveixen de ben poc a la societat que han de regir si els qui les han de llegir, interpretar, administrar i aplicar esdevenen cecs i sords davant d'una realitat quotidiana que cal saber percebre des del seu sentit genuí, per a poder encaixar-la com cal en el marc normatiu existent. Així ha passat a tot arreu des que el mon és mon. Fou la consciència social la que ajudà a superar la segregació racial a la democràtica nordamèrica, o la que conduí a les dones d'Europa a poder votar quan encara no fa cent anys no se'ls permetia fer-ho a moltes nacions del vell continent. Entre allò que és de llei i allò que és legítim cavalca el moment històric que vivim ara. El problema no és la pregunta, ni, si molt m'apuren, la certificable legalitat o no de la consulta que la incorpora. Poden estar segurs que no passaria res si ens preguntessin sobre la recepta tradicional del pa de pagès. El problema de fons rau, simplement, en la por a les conseqüències de la resposta a la qüestió que se'ns formula. I la por és la pitjor consellera, per això ens ensenyen de petits a superar-la en la mesura del possible.