Sentiments… contraposats

És dissabte al vespre i al carrer del Retiro una allargassada filera mena vers el vestíbul de l'entitat. Algú fa broma davant la gran quantitat de cares conegudes de l'univers festamajorenc que esperen tot fent-la petar: si s'ensorra el sostre durant la projecció aleshores si que hi haurà una renovació de les de debò, eh?. És broma, repeteixo. Fer cua porta aquestes coses quan la conversa s'anima. Amb la catifa vermella i el photocall de rigor de les grans ocasions, l'entrada del cinema bull de delit davant l'estrena de Sitges, sentiments de festa, el documental dirigit per Jordi Aumatell, Xavi Trilla i Victor Bregante, per encàrrec de l'Agrupació de Balls Populars. La junta presidida per Xavier Salmeron s'embarcà en un projecte ambiciós, valorat en prop de 15.000€, consistent en assumir bona part del cost de la realització d'una producció sobre la Festa Major que, a la vegada, serviria al propòsit de poder comptar, gràcies a la gran quantitat de material rodat, amb un important arxiu videogràfic dels balls i entremesos com no s'havia pogut tenir fins avui. En el rerefons, doncs, també hi ha una clara intenció de difondre el coneixement de la nostra festa gran –que persegueix la incorporació a la llista del patrimoni oral i immaterial de la Unesco- amb les eines de comunicació actuals, sigui a través del propi documental, de micro-videos a la xarxa, o de la possibilitat d'incorporar aquest fons a la proposta del futur centre d'interpretació de la festa, en la qual s'hi està treballant sense data definida per a executar-lo. Per tant, cal felicitar d’entrada a la junta de l’Agrupa per haver tingut una iniciativa que suposa un pas endavant significatiu en la tasca de documentar l’esdeveniment cabdal per excel.lència del nostre calendari.

L’Agrupa s’ha arriscat en un projecte ambiciós. I el mon és dels qui s’arrisquen.

No. No vull afegir aigua al vi. El cronista reconeix que a partir d'ara se situarà contracorrent respecte la positiva opinió generalitzada. I és que l’expectació per la pel.lícula ja era molt gran abans de l'estrena. Les 36 hores generen interès per se, i els mitjans emprats, el pressupost disponible i el ressò del tràiler no han fet més que alimentar la gana de veure un dels elements més perdurables que l’Agrupació ha produït, segons les paraules del seu president. Estem, per tant, davant d'un repte professional important. Condensar la Festa Major en una peça de vídeo d’una hora no és fàcil, mal que sigui perquè mai es podrà complaure el munt de matisos que la subjectivitat de cadascú condicionarà a la percepció de la feina. Exagerant l’assumpte, i parafrasejant la tirallonga de monosíl·labs del gran Pere Quart, hom té la sensació d’haver vist un molt de foc i un poc de tot en finalitzar la vetllada. Res a dir. En allò bàsic, el que es veu és el que viu la majoria. Una altra cosa és que el que visqui la majoria, o la majoria més explícita davant de la majoria silenciosa, respongui a allò essencial. Així, Sitges, sentiments de festa esdevé un retrat generacional impecable on sembla primar la passió i la visceralitat per davant del sentiment. Intento posar-me en la pell d’un forani i, més enllà del relat cronològic, em perdo una mica. Queda clar que vivim el pregó com un esdeveniment social de primer ordre? Queda clar que existeix un pendonista sobre el qual recau una vivència única i irrepetible? Queda clar que, a més de llençar foc, els nostres diables reciten versos des de temps immemorial? I així es podria seguir amb un rosari de detalls de menor transcendència si es vol -que podrien anar des del paper de la banda a les cercaviles, o el dels concerts a les entitats- que, només apuntats de manera subtil, haguessin ajudat a contextualitzar, compensar, o fins i tot relaxar, un discurs visual massa abocat, penso, a ensenyar les mateixes cartes sense descans, amb una estructura narrativa que planteja els diferents capítols de forma gairebé mimètica. Malauradament, per a compensar aquesta mancança tampoc ens podem agafar al recurs de les veus en off, atès que en la majoria d’ocasions les declaracions escollides o bé resulten retòriques davant del que veiem, o, simplement, es dilueixen enmig de la força de les imatges.

Hi ha algunes grans imatges en un documental que abusa de determinats recursos.

I, certament, hi ha algunes seqüències impagables. Absolutament impagables. De les que em salven el documental per ben captades i espectaculars. Per exemple, el pla zenital de l’octocòpter que ensenya els gegants estirats sortint de l’Ajuntament al punt de les dues del migdia. O el de la processó cívica passant per la platja de Sant Sebastià de camí cap a la Parròquia a l’hora baixa. O la visió subjectiva des de la cua de les bèsties de foc obrint-se pas entre la multitud, o els impactants punts de vista que ofereixen els contrapicats de les masses dels diables captats des de l'empunyadura. N’hi ha un grapadet de caramels visuals, però els contrapesen d'altres menys salvables des del punt de vista compositiu, o de qualitat tècnica. I tot plegat amanit, per una banda, per l'abús sistemàtic i obsessiu de la càmera lenta, utilitzada a desdir sense cap mena de restricció a la recerca de l'efectisme perpetu, i, per l'altra, per un muntatge erràtic amb una immoderada tendència a deconstruir la cadència rítmica de determinats balls en favor d'un dinamisme innecessari en molts moments. Surto del cinema amb el convenciment d'haver contemplat el resultat excessivament desigual d'una iniciativa magnífica. No em facin cas. És i serà un èxit. I això és l'important de debò. Per l'Agrupació, per la festa i per Sitges.

"Jamai jamai"

Aquesta setmana em permetran una mica de distensió. Tens el regidor content, em diu un treballador municipal que no puc descriure ni amb un sol adjectiu perquè el definiria de cop. A veure fins quan, li contesto tot pensant en si vaig parlar massa d'hora sobre el pont Domènech. I no. Si el miro mantinc la paraula, però si aixeco la vista més enllà, cap al quadre plàstic del darrere, amb els alçats bancs de fusta blanca encarats cap a mar, combinats amb aquells cossis de potent blauet que hom diria haver vist al carrer del Retiro, la manca d’encaix estètic amb l'obra recuperada esquerda el balanç positiu del conjunt. O sia que, malgrat que en aquest cas tot faci de més ben resoldre si mai es vol canviar, i assumint que vivim l'època del reciclatge de mobiliari urbà, prefereixo marcar distàncies entre ambdues actuacions. Mira-t'ho d'una altra manera, m'espeten dies després, si haguessin posat un altre bancal a la banda de mar del pont, aleshores dirien que no respon a l'original. És que a Sitges mai no en tenim prou!. Potser si que ens sobra un punt de cainisme en determinats àmbits, mentre practiquem el mesellisme condescendent en d'altres.

A l'altre costat del Pont Domènech el mobiliari canta. Un pèl massa....

Ha començat la temporada turística, i, amb ella, retrobem els debats cíclics que no ens deixen mai, la majoria d'ells centrats en si, més enllà del publicitat encant de sempre, a peu de carrer, o almenys en els espais emblemàtics de la vila, costa trobar una imatge real coherent amb la que es difon arreu. I ara vindria una llarguíssima corrua de situacions de complexa solució que s'han cronificat en la nostra vida quotidiana, i que servidor s'abstindrà de relacionar per enèsima vegada. El temps passa i Sitges continua tenint pendent un debat profund sobre el seu tipus d'oferta, i el marc legal que la promou o condiciona, sobre la relació qualitat-preu de la mateixa, la competència deslleial, o la picaresca dels aprofitats de torn; sobre l'ús o l'abús de l'espai públic, i sobre, en definitiva, aquells aspectes que alimenten la sensació de pèrdua de singularitat i qualitat en la qual ens movem en els darrers anys, tot i la gloriosa i benvinguda projecció mediàtica de les tapes. No és només una percepció personal, l'he escoltada per boca de responsables de l'ADEG, o per la dels professionals de l'hosteleria i els de l'oci nocturn, un sector a la vegada victimitzat a cop de denúncia, i víctima de la progressiva degradació de l'entorn on es troba, i de la responsabilitat, sigui per acció o per omissió, dels qui no han sabut, o no han pogut, o no han volgut reinventar-se per a retrobar el nivell de referència assolit en determinades èpoques del passat, quan érem el paradigma de la modernitat cosmopolita. Mentrestant, millor no deixar de donar gràcies perquè, assumint que estem lluny d'haver trobat una veritable alternativa al totxo, altres municipis desmuntats per la crisi voldrien la nostra sort, encara que de vegades ensenyi la seva cara més dissortada.

La revifalla de les caramelles està més que consolidada. I té mèrit.

Quina explicació hi ha en la revifalla de les Caramelles? No és una resurrecció qualsevol. És una realitat consolidada que contrasta vivament amb la imatge desencisadora de fa dos o tres lustres. Els veterans la recordaran. Poca gent, poc públic, poca empenta, poc.... futur. Ara, el canvi resulta entusiasmant, i l'empenta de les colles compensa les dificultats econòmiques que viuen per a tirar endavant. Per tant, cal reconèixer la tasca d’aquells que maldaren per a que la flama de la tradició no s’apagués, i cal aplaudir i esperonar als qui -i a les qui- la mantenen encesa amb una dignitat envejable. El que és evident és que sense la renovació generacional res d’això hauria estat possible, i per aquí han vingut bona part de les alegries emmarcades en un nivell musical molt digne, d’entre el que destaca l’assolit pel Retiro. En un grapat de fulls que conservo amb estima s’hi troba l’esborrany de Cant a l’aimada, que el meu pare va escriure el 1946 amb una caligrafia maquíssima, d’estètica gairebé publicitària. El tema, musicat pel mestre Torrens, s’estrenà la nit de dissabte de Glòria del mateix any per la colla de la Schola Cantorum. El pare tenia aleshores 23 anys i, com tants sitgetans de la seva generació, acabaria amb un mostrari de sabateria viatjant per tot Catalunya. El darrer cop que les caramelles del Prado interpretaren Cant a l’aimada encara les va poder escoltar des de la terrassa de casa, mentre en Rafel Marcet les dirigia amb aquella impulsivitat vital de sempre. A en Rafel li agradava recordar-li al pare la tornada de la cançó: el cel és blau, és cel de Pasqua, com el d’avui ja mai ja mai, i en especial aquest final que acabà convertit, per mor d’una contracció sui generis, en un nou mot que m’ha servit per encapçalar la crònica d’avui. Gràcies a la gent del Prado per aquest regal inesperat.

Segons les estadístiques d’Amazon a Espanya, Sitges és la població de Catalunya de més de 20.000 habitants que més llibres –en paper o en format digital- compra a través del portal. Ens segueixen Cambrils, el Masnou, Lleida i Igualada. També som la primera població de Catalunya en comprar manuals de cuina, guies de viatge, i llibres d’assaig. Si estan sorpresos, els sorprendrà més saber que el llibre més venut a casa nostra ha estat “Men’s search for meaning” que recull el testimoni i les teories sobre la importància de trobar el sentit a la vida que va escriure el psiquiatra austríac Viktor Frankl, arran de la seva vivència al camp de concentració d’Auschwitz. Poca broma...

La demanda

Els convocants ho desmentien, però era inevitable respirar en l'ambient un aire d'argumentari de defensa avant la lettre. Amigues i amics, benvinguts a la crònica d'una roda de premsa incòmoda, sobre un assumpte incòmode. Qui sap si perquè encara no ens hi havíem trobat mai, o perquè la tradició avui defensada amb fermesa ha servit per emparar des d'obres mestres de l'enginy versaire críptic fins a mostres maldestres i ofensives mogudes pel ressentiment, dilluns al palau del rei moro assistírem a quelcom fins ara poc visualitzat en públic: la història d'una demanda contra el Llucifer d'un ball de diables, i de forma solidària contra l'entitat que l'aixopluga, i la lògica preocupació dels presents -inclosos els membres de les altres colles de diables sitgetanes- per les conseqüències d'aquest procés judicial, que té prevista la celebració de la vista pública el 16 d'octubre. El demandant és l'arquitecte Ramon Artigas Poch, i els demandats Lluís Artigas Masdeu i l'Agrupació de Balls Populars. Del relat dels fets, almenys de l'explicat per la part demandada, atès que el demandant ha preferit no pronunciar-se de moment, se'n pot extreure una conclusió ràpida. Vet aquí un tema privat, que res te a veure ni amb la Festa Major ni amb els seus administradors, ni amb Sitges ni els seus governants, ni tampoc, d'entrada, amb qualsevol dels possibles i probables temes susceptibles de ser motiu de rimes sornegueres. Un conflicte que enfronta a nebot i oncle pel pagament del cost de la construcció d'un mur de separació entre finques, valorat en 1500€. De tot plegat no en sabríem res, ni tampoc en tindríem cap necessitat de saber-ho, si no fos perquè, en un moment determinat, el Llucifer de l'Agrupació aprofità l'avinentesa de la representació dels versos dels diables, per a assenyalar al seu oncle com a responsable d'un impagat. I així un any, i el següent, i l'altre.... fins que l'oncle se'n va cansar i va decidir interposar una demanda el mes de setembre del 2012, que ha acabat anant més enllà del protagonista inicial dels fets, obrint un debat a cavall entre el necessari respecte al valor i al sentit final dels versos satírics dins de les manifestacions festives, i els innegociables límits de la llibertat d'expressió, quan voregen la dignitat personal de cadascú.

Assistírem a una roda de premsa incòmoda, sobre un assumpte incòmode

Des d'aleshores, el procés judicial ha viscut algun estira i arronsa. Em confirmen que, fins i tot, s'arribà a posar sobre la taula la baixa d'Artigas de l'Agrupació com a condició per a retirar la demanda, quelcom que es va creure inacceptable. L'entitat ha obert un expedient disciplinari al Llucifer, que no es tancarà fins la resolució del cas. L'expressió dels rostres dels intervinents en la roda de premsa al palau del rei moro no permetia intuir un excessiu optimisme sobre la possibilitat que s'arribi a una solució consensuada entre ambdues parts en els propers sis mesos. Segons el comunicat oficial emès per la junta directiva, Ramon Artigas sol.licita que es condemni solidàriament als demandats a pagar-li 17.248,10€, a més de publicar la sentència als mitjans i eliminar els àudios subjectes de la denúncia que es penjaren a la xarxa en el seu dia. Una ofensiva en tota regla que sembla no contemplar atenuants de cap mena, i que hom pot entendre desproporcionada atès que en el passat es poden trobar exemples de verb molt més gruixut que el que ha estat motiu de l'actual controvèrsia. Però no es pot menystenir que l'interpelat té tot el dret a collar fins on la ferida emocional li ho demani i la justícia li deixi. La tresoreria de l'Agrupació també té els peus en remull per si de cas, i la junta diu en veu alta que no veu cap base legal que pugui fonamentar la responsabilitat de l'entitat en unes manifestacions nascudes de la intenció particular de la persona que les pronuncià.....Tot plegat, repeteixo, per un desencontre familiar que només hauria, o hagués hagut, d'importar a qui l'importi, o a qui li toqui d'a prop.

Els versos satírics s'han de protegir, sense oblidar els límits de la llibertat d'expressió

Es pot denunciar un vers dels diables? La llei ho permet, com permet denunciar qualsevol intromissió a l'honor, sempre i quan el jutge de torn l'accepti. Té sentit fer-ho si considerem el context en el qual es pronuncia? El cronista no té resposta unívoca a aquesta pregunta, segurament perquè la transcendència de les paraules es proporcional a la subjectivitat pròpia, i, d'acord amb ella, a uns els pot relliscar un vers, i no recordar-lo al cap d'uns minuts, i a d'altres els pot marcar de per vida. Per tant, tot és mal que mata, malgrat que els més avesats acostumen a aconsellar carregar-se de relativisme i no fer-se mala sang. Mai no es deixaran de recitar versos, perquè la festa i nosaltres com a col.lectivitat els necessitem. Sense cap intenció d'establir un paral.lelisme, m'ha vingut a la memòria el que va succeir el 2007, quan la junta encapçalada per Joan Molina retirà -després d'un acord amb els afectats- l'edició del llibre del 25è aniversari de la colla de diables, arran d'una qüestió que, com ara, també voltava a l'entorn de l'honorabilitat de les persones. Lluís Artigas va temptar la paciència de Ramon Artigas. I potser al Llucifer li hagués resultat més fàcil denunciar de bon principi al seu oncle als jutjats, si creia que tenia proves per a fer-ho, enlloc de repetir cada any la mateixa invectiva durant la representació del ball la vigília de Sant Bartomeu. L'evidència demostra que, d'aquest frec a frec familiar, l'Agrupació n'està patint injustos danys col.laterals. Bona Pasqua!!.

El pont, a punt

Divendres, 4. Passeig

Benvinguts al dinovè any de la secció. Gràcies, un cop més, per la seva confiança. Segueixo. No en soc massa de les recreacions historicistes. Prou que ho sap Lluís Marcé que m’ha recordat sempre la Crònica local sobre els gegantins, en preu i grandària, fanals de la fragata. Avui ho tinc més fàcil. Sense haver-lo vist encara completat en els seus detalls, crec poder afirmar que m'agrada el reconstruït pont Domènech. Força. Sí, potser té aquell aspecte un punt artificial dels materials prefabricats, que la pàtina del temps ajudarà a integrar en l'entorn, però venint d'on veníem, i separant el resultat de la controvèrsia sobre si era o no necessària l'obra en les magres circumstàncies que vivim -quelcom que respon a un debat que va més enllà de la mera percepció estètica- el que es veu és, sens dubte, millor que el que hi havia, incloent-hi la font de la sirena a la qual la manca de manteniment tampoc no ajudà a viure amb una mínima dignitat. Els paletes de la brigada han estat els encarregats d'encaixar aquest mecano amb mestratge, on l'únic que resulta exagerat de l'estructura, dissenyada a partir d'aquella ornamentació de revival gòtic tan propi de l'època, son els prominents, i una mica kitsch, gerros de les pilastres exteriors. D’aquí que l’obra s’hagi pogut desenvolupar amb celeritat. De fet, tot en aquest projecte ha anat molt ràpid quan ha anat. El nou d’octubre la font s’enderrocà d’una revolada, i després de cinc llargs mesos de silenci, l’endemà de dimecres de cendra els paletes tornaren a l’indret per a començar el que ja és a les acaballes. Tenen raó els qui creuen que, des del punt de vista funcional, el que s'ha perdut amb el canvi és el nombre de metres lineals de bancal. I al passeig la possibilitat de poder seure és tan important com la de poder tenir serveis sanitaris a l'alçada d'una destinació turística de qualitat. D'aquí que hom demanaria alguna solució per a compensar la mancança deguda a la reforma. Per la resta, només cal creuar els dits per a que no passi allò que vostès i un servidor ja intueixen que pot passar. L'estadística demostra que hi ha prou exemples a Sitges de paisatge urbà embrutit com per a patir una mica per  l'acabat d'estrenar pont Domènech. Malgrat tot, benvinguda sigui l’aposta, un coup de coeur del regidor.

M'agrada el pont Domènech. Ara només cal resar per a que aguanti l'incivisme

Divendres, 11. Estudi Vidal

L'escena que retrata la foto és impagable. Una estampa quotidiana del Sitges autàrquic dels 50. Agraeixo molt a Beli Artigas que m'acostés aquesta imatge de la col.lecció de la família Bartés-Marsal, emparentada com poden suposar amb les sensacionals dones de casa meva. És estiu, i dos nens amb calça curta emmarquen la rotunda i barroca silueta d'un Cadillac Coupé De Ville 62, model del 1951, de quan els americans havien deixat enrere la guerra i s'embarcaren en el camí de l'ostentació pura i dura repartint pels cinc metres i mig de cotxe embellidors cromats sense contenció. Un veritable miratge aleshores trobar-se amb una haiga així a qualsevol dels nostres carrers. No he vist mai aquest Cadillac fins avui i, en canvi, n'havia sentit molt a parlar a casa. Un vehicle blau cel propietat de Josep Maria Bartés, el germà petit de Francesc Bartés, un dels sitgetans que a principis del segle XX s'embarcà a Cuba a fer fortuna, i a fe de Déu que ho aconseguí. D’aquí que el 1931 encarregués a Josep Maria Martino la senyorívola casa de la cantonada entre els carrers Illa de Cuba i Jesús.

I d'aquell Cadillac Coupé de Ville en va sortir un bagúl carregat de dòlars...

Sense gairebé temps per a gaudir-la, amb la guerra en Francesc marxà a Cuba i ja no en tornaria. Aconseguí arribar a la presidència del Ferrocarril de Guantánamo y Occidente i morí el 1954 als 60 anys. Per la seva banda, en Josep Maria, que passà llargues temporades a l’illa i als Estats Units, on aconseguí el títol d’odontòleg, tornà a Sitges per a establir-se i formar una família. Per tant, vist des de la perspectiva sitgetana d’aquell temps, era lògic que la meva àvia Mercè expliqués l’episodi del retorn a la manera dels grans esdeveniments. I l’anècdota del Cadillac ho fou. En Josep Maria la convidà, amb les seves filles Mercè i Montserrat, a un passeig en aquest barco que recordarien tota la vida. En acabar el tomet, quan ja tothom era fora del cotxe, obriren el maleter i aparegué un bagúl…. ple de dòlars…. Com a les pel.lícules vaja. En el marc de la setmana Catalunya-Amèrica organitzada per Joventuts Musicals, avui s’inaugura l’exposició Viatges d’anada i tornada. M’ha agradat retrobar la imatge verídica d’aquell Cadillac que només vaig poder dibuixar a través del record de casa.

Marca registrada

Dissabte, 29. Miramar

Per uns minuts, l'artista es troba desprotegida. Tensa. Nerviosa. Fora de l'estudi. Del mon particular. Exposada a les mirades encuriosides i expectants dels qui han vingut a veure allò que mai no s'havia vist en conjunt. Protagonista indesitjada d'un moment que és feliç pel sentit final de la proposta, i a la vegada angoixant per la circumstància que envolta tota inauguració de generosa assistència. Emocionalment esgotador, en definitiva, per a algú que se sent un puntet incòmode davant de les convencions socials. I Anna Monzó no parla en públic. No li cal. Si se'm permet la llicència, tot allò que podria dir no seria capaç de superar allò que expressa la seva obra potent i vigorosa. Agosarada quan agafa El enano de Velázquez i se'l fa seu, i sensible quan les parets del Miramar s'omplen d'imatges metafòriques i poètiques. Son les nascudes d'elements de la natura texturitzats de mil maneres distintes amb una tècnica que sorprèn, on la matèria pren volum i el suport formes irregulars sobre les quals les pinzellades s'esqueixen amb una llibertat conduïda. Colorista en una època, i ascètica en una altra. De contrastos entre contundents negres i intensos ocres terrosos. I, sempre, amb l'expressió desbocada d'uns rostres que es desdoblen sovint i atrapen al visitant en els seus drames particulars. Més que en qualsevol altre cas, hom sent la necessitat del silenci davant d'alguns quadres. De gran vull ser pintora és molt exigent amb l'espectador. Probablement perquè, en el fons, hi ha molta vida penjada a cada sala.

La tornada de “Per molts anys Blanca Subur” té un bonic aire de publicitat nostàlgica.

Diumenge, 30. Retiro

“Devuélveme la vidaaaaaaaaaaaaaaa” canten a cor -mòbil en ma- les fans d’Antonio Orozco aprofitant que el seu ídol les convida a fer-ho. Les té a la butxaca i no se li pot negar professionalitat i modèstia, quelcom que no sovinteja. Son els minuts finals del multitudinari festival commemoratiu del 50è aniversari de la Blanca Subur, on tot va prendre la mida de les grans celebracions de poble, en el sentit més edificant del terme. Amb aquell punt de desmesura horària de rua carnavalera, contrapesat per moments de platea enfervorida, la vetllada finalitzà amb la presentació de l’himne de l’entitat composat per Lucrecia. Una peça poc encaixable en els tòpics del gènere i d’un innegable aire tropical, que juga amb la nostàlgia evocadora i el mig temps sense estridències. L’encomanadissa melodia de la tornada em fa pensar en els jingles publicitaris de fa dècades:  “Blanca Subur, per molts anys que tinguem Blanca Subur”… Més que un himne Lucrecia ha fet una bonica cançó. El temps dirà si qualla. Per la resta, em quedo amb Josep Delgado –que continua cantant amb molt d’ofici-, amb la força inesgotable de Rumba Salá, i amb l’acústic de Ramon Mirabet.

Pel cas de "Sitges progrés" valdria la dita catalana del blat al sac i ben lligat.

Dimarts, 1. Seu PSC

A la llista dels alcaldables ja oficialitzats, iniciada el passat 21 de març amb l’elecció d’Aurora Carbonell, s’hi afegeix Ricard Vicente. Carbonell sembla tenir el pati tranquil i una perspectiva falaguera perquè l’ERC d’Oriol Junqueras té tirada. Mentrestant, a la plaça de l'hospital el successor de Baijet es confessa militant de base que ha anat fent camí poc a poc, i il.lusionat des d'un compromís social lliure d'hipoteques del passat, malgrat que reconeix que no va rebre l'aval d'algun dels seus companys de bancada a l’Ajuntament. Diu que no li va venir de nou. La vida és llarga i complexos els viaranys de la política. L’endemà del primer ple municipal celebrat fora de la casa de la Vila –en una decisió tan interpretable des del punt de vista estratègic com des del de la sensibilitat davant de la realitat de Les Botigues perennement oblidada- també ha cridat l’atenció una història vinculada amb el col.lectiu Sitges progrés. Avís a futurs navegants: no diguin mai en públic que fundaran un partit polític sense haver-ne registrat abans el nom. O, per extensió, no diguin mai en públic res –sigui el que sigui- que no tinguin al sac i ben lligat. Recordaran que, pels volts del 15 de febrer, Armand Paco anuncià que aquest corrent crític nascut a l’empara de la secció local del PSC, volaria sol arran de la iniciativa presa per ell mateix, al costat de Josep Orriols i d’Antoni Caballero, de donar-se de baixa del partit per a començar un camí nou en l’àmbit de la política municipal. El cas és que, sense perdre temps, el 28 de febrer la marca Sitges progrés quedà registrada al llistat del ministeri de l’interior, gràcies a una hàbil i intencionada jugada de l’executiva local que no va perdre temps quan va veure tanta alegria difosa en els mitjans. Rafel Roig es mostra taxatiu: “Això és patrimoni del partit. No volem que ningú pugui manipular ni malversar aquest bagatge i aquesta experiència, i, per tant, ho registrem i aquí està per a qui ho necessiti. I punt”. Armand Paco mira avui amb enuig la tàctica emprada pels seus excompanys, per entendre que s’han apropiat d'una feina que des del principi fou assumida pels regidors ex-militants, i en defensa la propietat intel.lectual. Vet aquí el clàssic dilema entre una acció sense objecció legal però èticament situada en el canto d'un duro. Son els serrells d’un divorci poc amistós. Ricard Vicente ja és candidat, i Armand Paco candidat sense sigles, per ara. Roma no paga traïdors digué Escipió. I aquí, a cada costat hi deu haver algú que s'ha sentit traït. Uns pel que ha passat, i els altres pel que va passar quan la bugada de casa es va estendre al carrer, a través d'unes cridaneres manifestacions públiques.