dijous, 19 de desembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de desembre



Un llibre. Una llibreria. Una promotora.


Un tomet per baix a mar, dels necessaris per a esbravar l’ànima i, en la mesura del possible, escoltar el silenci enmig del brogit prenadalenc. Al pont Domènech encara no s’hi ha produït cap activitat massa destacable. I això que han passat dos mesos des que s’enderrocà la font en un pim-pam. Vull creure que el podrem ficar en la llista de les bones notícies del 2014, al costat de la inauguració dels museus, la reforma de la biblioteca i d’altres fets que, suposadament, han de passar l’any vinent si la autoridad lo permite y el tiempo no lo impide. Millor estan les coses a la transitada vorera dels restaurants de primera línia, que, com d’altres de privilegiades, està rebent una esperada, desitjada i benvinguda renovació en profunditat. Xino xano la passejada segueix per la perllongament de l’avinguda Sofia. Com era previsible ja fa temps que els grafitteros han acabat convertint aquelles antany immaculades i transparents mampares de vidre del pont de la via en una mena de fris d’estètica desigual, per a no aprofundir en la definició del que veuen els meus ulls. Potser pagaria la pena proposar als guanyadors del concurs de grafittis organitzat per la benzinera de les Pruelles, que plantegessin un veritable mural d’art urbà en aquesta gran superfície de vidre. En sortiríem guanyant davant la progressiva degradació d’un espai que ha patit les conseqüències de la suma de l’incivisme i el poc manteniment. A un parell de quilòmetres del Cap de la Vila, on l’arbre lluminós sembla haver estat la idea més ben trobada per a conciliar els interessos de tothom, la Plana Est és un veritable paisatge llunar. Ja ho era però els efectes de la crisi hi han afegit un punt de decadència estètica al voltant dels blocs de pisos. Tot dóna la impressió d’haver quedat a mitges. Un desenvolupament interruptus del qual en son testimonis les bardisses que desborden els límits dels solars que han quedat per urbanitzar, la rebaixa dels preus dels pisos que queden per vendre, i la sensació d’un entorn desangelat i amb ben poca vida.... Sense fer soroll, els diaris han parlat del concurs voluntari de creditors que ha presentat el grup immobiliari Vertix sobre el negoci que compartia amb Catalunya Banc, i que ara està participat al 50% –circumstàncies obliguen- per la Sareb o banc dolent, que no està disposat a refinançar crèdits ja establerts segons afirmen els sol.licitants del procés, que a la vegada han hagut de vendre terrenys a d’altres entitats per a salvar els mobles i redimensionar el negoci a la baixa. Recorden Vertix? Amb la immobiliària Colonial, l’empresa de Felip Massot era el segon grup de Catalunya en promocions de vivendes construïdes i metres de sòl reservats. D’això fa una dècada estirada. Vertix, a més d’estar en el centre d’alguna notòria tempesta política, comprà gairebé tota la Plana Est, i els popularíssims àtics dels seus blocs d’alt estànding foren els protagonistes de la primera modificació de l’actual pla general, per a legalitzar –o normativitzar si prefereixen l’eufemisme- allò que, d’entrada, no era legalitzable amb la norma a la mà. Vet aquí el que ha quedat. El testimoni d’una època. El gec d’un període d’ambició desmesurada on semblava que mai no n’hi havia prou.

El llibre
Sense Rusiñol no hi hagués hagut Cau Ferrat, i sense Joaquim Folch i Torres el Cau Ferrat mai no hagués arribat a ésser un museu públic patrimoni dels sitgetans. En el cinquantè aniversari de la mort del qui fou joveníssim i capacitat director general dels museus d'art de Barcelona i primer director del Cau Ferrat, Curbet edicions de Girona ha presentat El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme. Un recull d'articles d'aquest enamorat del Noucentisme, que serví a la causa modernista de Rusiñol amb vocació militant i respecte absolut, mentre dissenyava els fonaments del sistema de museus de la Catalunya republicana amb una concepció molt progressista de la difusió de l'art, allunyada dels falsos esnobismes i des d'un interioritzat sentit del valor d'allò públic i de la necessitat de fer-lo arribar a tothom. El franquisme anorreà la brillant carrera de Folch i Torres, a qui només la memòria recent ha resituat en el lloc que li correspon en la història. En aquest sentit, el llibre recorda l'acord municipal del gener del 2011, gràcies al qual es va resoldre la decisió de l'Ajuntament, de 9 de juny de 1936, per la qual se’l nomenava fill adoptiu arran del paper fonamental que exercí en l'obertura del Cau Ferrat, i que no va poder executar-se per raons òbvies.

S'agafi per on s'agafi, aquest discret volum és una petita joia que ajuda a entendre, per una banda, el laboriós procés, burocràtic i museogràfic, que es posà en marxa per a poder ensenyar el llegat de Rusiñol al públic, i, per l'altra, el punt d'apassionament amb el qual l'autor descrivia aleshores, emprant un polsim de lirisme poètic, la feina encomanada i el concepte de museu que perseguia. I el cert és que, a més, ho explica amb una meticulositat que, a ulls del lector d'avui, esdevé una font d'informació de primer ordre. Des de les visites a Madrid per a possibilitar l'exempció del dineral que havia de pagar l'Ajuntament per l'acceptació de l'herència del senyor del Cau, fins a la sistematització dels continguts del futur museu, amb l'elaboració de 2593 fitxes de catàleg -corresponents a cadascuna de les peces del llegat fotografiades per Rafael Guinart- tot passant per els problemes de conservació que posaren a prova la capacitat tècnica i pressupostària de l'època, o la significativa i explícita apreciació que apostava per a presentar un Cau Ferrat no momificat, sinó projectat cap al futur sense perdre'n el sentit original. Macià mereix una glossa especialment sentida, i el Maricel de Deering i Utrillo -aquest darrer gran suport per a Folch i Torres, a diferència del seu fill a qui no semblà importar-li gens ni mica el destí que el règim de Franco li tenia previst- capitalitza les paraules més sentides de l'historiador, tal i com les escrivia l'any 1912 amb només 26 anys, des de les pàgines de La veu de Catalunya: "Jo no he sentit moments de delícia tan fonda i tan senzilla en una vida com la que he sentit en aquesta visita memorable (a Maricel) fa pocs dies."

Finalment, menció apart mereix l'estudi introductori de Vinyet Panyella. En trenta pàgines no pot resumir-se millor el què, el com i el quan de la persona i la seva obra. Els agradarà.

La llibreria
Deixant de banda els forns de pa, els bars de tapes i les botigues de roba o sabates, se'm fa difícil pensar -i fins i tot en aquests casos- en negocis que funcionin a Sitges. Si parlem de llibreries en el sentit estricte, el tancament de l’Òpera o La Tramuntana demostrarien la situació del sector, que es manté, en part, gràcies a l’esforç meritori d’alguns quioscos que han maldat de valent per a no deixar de tenir novetats a l’abast dels seus clients. D’aquí que, en aquest context especialment difícil, hagi sorprès positivament l’obertura de Malvasia dels llibres, magatzem de cultura, el projecte personal d’Òscar Ortiz que neix des d’una modèstia carregada d’il.lusió molt compartida. A Barcelona les petites llibreries estan prenent el relleu de les que, durant molts anys, varen ser referents indiscutibles per a generacions. Potser sigui aquest el camí.

Amb Els Pastorets picant a la porta, bon Nadal a tothom. Ple de salut i edificants desitjos. Especialment pels qui faran un gran esforç per a travessar-lo sense prendre mal.

dijous, 12 de desembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de desembre



L'auditoria de l'hospital


"De entrada, no podemos decir que las cosas se hicieran bien o se hicieran mal, o que se seleccionasen bien o mal los proveedores, o que se ingresaran las personas que había que ingresar o no. No podemos decirlo. Lo que si podemos decir es que los procedimientos que había no eran claros ni transparentes, y que, por lo tanto, podían dar pie a sospechas. (...) No puedo decir que las cosas se hicieran mal. Si que puedo decir que se hacían con menos transparencia de la que creo que debería haber."

Fernando Herraiz, 4 de desembre


Aquí em tenen, llegint l'article 333-1 de la llei 4/2008 de 24 d'abril del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, que regula les vendes, lloguers o hipoteques de béns propietat de fundacions i que diu, bàsicament, que els actes d’alienació o gravamen de béns immobles, establiments mercantils o béns mobles que integren la dotació, o son destinats al compliment de les finalitats fundacionals, i tenen un valor de mercat superior a 15.000 euros, s’han de comunicar al protectorat abans d’executar-los. Queda clar, doncs, o potser soc jo que ho interpreto d'una forma unívoca, vagin a saber, mentre em sento com un passant de tercera en un bufet. Serà el darrer petit esforç de l'any abans no arribin les tradicionals campanades. Compareixen davant la premsa l'alcalde i, a la vegada, president del patronat de la fundació de l'hospital de Sant Joan, i Fernando Herraiz, administrador de la institució des del mes de juny. Sobre la taula, els resultats de l'auditoria que l'hospital ha hagut d'encarregar arran d'un requeriment enviat l'agost del 2012 des del protectorat de fundacions del departament de justícia de la Generalitat, en el qual es sol.licitava informació sobre cinc operacions de venda d'immobles, efectuades entre el 2009 i el 2010, i que en el seu dia no varen ser comunicades a l'organisme com era preceptiu. Aleshores, Roland Sierra ostentava el càrrec d'administrador i Jordi Baijet també era, per la seva condició d'alcalde, president del patronat de la fundació. Bàsicament, l'informe, presentat el passat 19 de novembre al mateix protectorat, conclou que l'hospital ingressà 2.838.000€ per el conjunt d'aquelles gestions, i que totes es varen formalitzar per un preu situat un 30% per sota de la mitjana del mercat, arribant al 38% per sota en un cas concret, segons la taxació realitzada per un professional homologat pel Banc d'Espanya. Els auditors consideren que les vendes varen produir-se fortament condicionades per la situació de col.lapse de la tresoreria de l'hospital, que obligà a cercar una solució d'urgència per a millorar la seva liquidesa a curt termini, i vinculen l'origen d'aquesta conjuntura especialment crítica a la incorrecta planificació de les obres de remodelació del centre assistencial, que superaren amb escreix el pressupost previst. Vaja, que la reforma de l'hospital en descapitalitzà la caixa, fins al llindar de l'embargament. A partir d'ara, el protectorat obrirà un expedient informatiu per a escatir si, en algun moment, les accions que es descriuen en l'auditoria –a les quals s'hi han incorporat altres dades relacionades amb terceres persones vinculades o vinculables a patrons de juntes anteriors en la tramitació d'aquestes transaccions-  poden ser constitutives d'haver causat algun perjudici a la fundació de l'hospital. En cas que així s'entengui, li tocarà a la mateixa fundació exigir responsabilitats a qui correspongui. Amb tot, i malgrat que pugui sobtar des del punt de vista procedimental, amb la norma a la mà l'hospital podia vendre aquells cinc immobles sense necessitat de fer-ne una taxació prèvia, ni tampoc de publicitar-ne la venda, ni tant sols estava obligat a cercar compradors alternatius o a considerar si alguns dels qui finalment els compraren podien entrar en algun tipus d'incompatibilitat. Segons es diu, l'únic requisit legal que calia complir era el d'assabentar-ne i justificar-ne el motiu al protectorat.

Herraiz pesa les paraules, evita la temptació d'entrar en qualsevol consideració valorativa respecte les actuacions del passat, i no vol anar més enllà d'entendre que la responsabilitat és de qui va gestionar el procés. No es pot negar que l'actual junta s'ha mogut en una escrupolositat meridiana, exercida des de la discreció, davant d'un assumpte que, barrejat amb d'altres circumstàncies, es convertí en un dels detonants de la tensa crisi viscuda la primavera d'enguany. Aprofitant l’avinentesa, l’administrador exposa les línies bàsiques d’actuació dels primers mesos del seu mandat, mogudes pel leit motiv de la transparència, edificant concepte al qual s'agafa l'alcalde, per bé que al saló de plens Forns no sempre palesi una excessiva intenció de practicar-lo, com ho demostra la seva displicència davant la petició intencionada i estratègica del regidor Carretero, que espera des de l'oposició uns currículums per escrit que mai no va demanar quan estava al govern, i que ara no li arriben de cap manera, ni els tindrà (sic) segons el batlle. Tornant a l'hospital, Herraiz es refereix als eixos de treball actuals, centrats en la difusió pública de les ofertes de lloguer de pisos o de llocs de treball disponibles, i en les revisions dels protocols d’ingressos dels residents i en els de la selecció dels proveïdors habituals.

Resa l’aforisme: la culpa és fosca i no la vol ningú. Amb el relat dels fets a la mà, és evident que les coses no es conduïren de la manera més ortodoxa. I si les presses mai no son bones conselleres, les urgències ho son encara menys. L’hospital va malvendre patrimoni. Probablement, el va malvendre per a sobreviure, i, per a sobreviure, el va malvendre per la via més directa: cercant aquells compradors que sabia positivament que li podien pagar d’immediat. I en el camí per a evitar la visita dels homes de negre es vorejaren els límits de l’ètica. Ara és fàcil dir-ho, mentre s’assenyalen als autors amb arguments fonamentats, però penso que tampoc no es pot obviar plantejar-se si, en aquell moment, hi havia altres alternatives possibles per a sortir del pou amb la mateixa celeritat. Vull creure que el que es va decidir, qüestionable en més d’un aspecte, va respondre en el fons a la prioritat final de salvar una institució que es regeix, val la pena recordar-ho, per un conjunt de persones que treballen gratis et amore, i que no estan soles, o no ho haurien d’estar, en moments així. I és aquí on em plantejo el següent, tenint en compte l’explícit marc legal que regula les fundacions. Vet aquí una junta que no va saber veure que calia informar del procediment al protectorat. Vet aquí un Ajuntament que, tot i que el seu alcalde signava –com a president del patronat- els contractes de venda al costat de l’administrador, tampoc no va saber veure el que ara sembla tant clar. Vet aquí l’empresa auditora a qui tampoc li cridaren excessivament l’atenció l’origen i la justificació de les quantitats que passaren el sedàs de l’anàlisi minuciosa que s’enviava anualment al protectorat. I vet aquí, si molt m'apuren, el conjunt de notaris que, en el seu dia, validaren les escriptures de venda d’aquests cinc immobles i que tampoc varen fer cap comentari en veu alta sobre el que ens ocupa, o almenys cap que hagi transcendit. O sia que, en el fons, des de fora ens han advertit de quelcom que, des de dins, ningú no va saber veure, i disculpin les reiteracions semàntiques. Paradoxal.

Quedem-nos amb el vessant positiu. D’aquesta crisi i de la implementació dels nous criteris n’ha de sortir un servei als residents millorat, i una institució enfortida. Menys les ferides emocionals innecessàries i traumàtiques, tot haurà valgut la pena si l’objectiu final va per aquí.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de desembre




Les conviccions


"L’única línia vermella, si m’ho permeten, és la del respecte als drets humans i a les persones. Per la resta, la nostra obligació és i ha de ser lluitar per a que els que tenen alguna cosa a dir, encara que no s’adigui amb el que pensem, ho puguin manifestar en plena llibertat. (...) L’únic límit és el que marca el sentit comú i la voluntat, en el cas de la ràdio, de servir a un aspecte que sembla més desprestigiat que mai: el valor d’allò públic. Un valor que té en la equidistància el millor camí cap a autèntic objectiu: acostar-se a la veritat. I l’hem de perseguir, malgrat que no agradi a qui tingui temptacions d’amagar-la, controlar-la, desdibuixar-la, o administrar-la en funció dels seus interessos."

Joan Tutusaus, 29 de novembre




Amb el rum rum instal.lat a la plaça de l’hospital per mor del sector crític del PSC, amb el rum rum que apunta a que, probablement, la persona que ocuparà la presidència de la comissió de Festa Major serà una dona jove, i amb el rum rum que envolta el futur de l’Eco, que s’espera assegurar després de mesos d’incertesa, me’n vaig ben abrigat cap al Prado. No vull tornar a passar el fred glacial del matí de les jornades Catalunya contra la discriminació. Una llàstima perquè les ponències varen ser interessantíssimes, però l'escenari semblava una nevera oberta. La darrera estació amb bufanda serà, probablement, el concert de Cap d'any de la Suburband al Retiro. Els fredolics de mena ho tenim magre quan les pantalles dels nostres teatres s’aixequen i el tiratge escampa un calfred generalitzat per les primeres fileres de la platea, que molt sovint obliga a no deixar l’abric. És a punt de començar la Nit de premis Sitges i una gran xarxa decorada amb trossos de roba davalla per davant de la caixa escènica a la manera de teló simbòlic evocador del passat mariner i del present multicultural de la vila, que impregna tots els elements visibles per a l’espectador, inclòs el singularíssim faristol des d’on presentarà la vetllada, amb eficàcia, sobrietat i elegància, la periodista Anna Grimau. El muntatge –limitat pels recursos i per la necessitat d’aplicar solucions pràctiques- és tot un encert i respon a la creativitat de Florenci Salesas, al capdavant d’un equip on s’apleguen Cèlia Sánchez-Mústich, la coral Sitges canta, els alumnes de l’Institute of the Arts Barcelona, una colla de grallers dels Marcets i Josep Milán, que es dedicarà a crear, en companyia d'un retroprojector, uns suggerents i estètics fons a base d’intencionades pinzellades de tinta sobre aigua.

S’apaguen les llums i des de l’espai exterior aterrem al mon, i un cop al mon unes inefables Matinades acompanyades de baix continu sintetitzat ens menen a Sitges. M’agrada l’invent malgrat que sigui dels que pensa que, si no vigilem, la peça més emblemàtica de la nostra Festa Major acabarà com El cant dels ocells o Rosor, servint per a tot i per a tota hora. Arrufo una mica el nas sense pensar-hi massa. La platea és plena de gom a gom, l’espectacle ha començat, la plasticitat de l’escenografia és evident, i tot es desenvolupa a bon ritme. La cadència en actes d’aquesta mena sempre va molt condicionada a l’speech de torn, i, amb molt bon criteri, l’organització mai no ha marcat els límits, perquè els guardonats viuen el que difícilment tornaran a viure i es bo respectar la intensitat del moment. En conseqüència, la gala s’estira o s’escurça d’acord amb les ganes de dir o no dir dels protagonistes, i amb l’existència de tants intangibles que poden allargar o estroncar els discursos. N’agafo tres. Lolita Vilalta no només parlà de dansa. Explícitament si. Implícitament no. Gairebé diria que, assumida l’evidència de saber de fa anys qui és, què ha fet, què ha aconseguit i el reconeixement que mereix per aconseguir-ho, assistirem, en el fons, a una confessió de l’ànima des del més profund agraïment. A un esforç emocional enorme, on les paraules s’encadenaren poc a poc, caminant de puntetes per la corda fluixa que cavalca entre la felicitat i la tristesa, i on els silencis prengueren un caire d’incertesa davant del testimoni que podia escoltar-se a continuació de cada glop d’aire. A un, si m’ho permeten, aquelarre personal sense guió per escrit on, entre línies, era fàcilment interpretable que parlava una dona en algun moment dolguda per les circumstàncies que mouen la condició humana. Més que cap altre dels guardonats, la guanyadora d’una de les distincions especials de l’Ajuntament va baixar de l’escenari alliberada. Alleugerida.

El 2002, quan Carme Ruscalleda va venir a Sitges convidada amb motiu del 25è aniversari del Gremi d’hostaleria, explicà, d’una manera molt gràfica, una realitat punyent. Els terrenys es venien a les immobiliàries perquè a ningú l’interessava la vida de pagès, atès el rendiment que se’n podia treure de la terra cavada. Pisos i naus industrials substituïren als conreus mentre es comprava la fruita i la verdura a l’estranger.... Una dècada després, divendres Valen Mongay sacsejà una mica la consciència des de la tribuna pública: “Avui les persones, i sobretot els més menuts, ens hem convertit en uns experts usuaris de telefonia mòbil i d’informàtica, que ni la NASA hagués somiat vint anys enrere, però som incapaços de distingir un llobarro de piscifactoria d’un de capturat pels pescadors de Sitges”. Al flamant premi Trinitat Catasús, xef de La Salseta i president d’Slow Food Garraf, la vocació per la cuina li va arribar arran de la seva militància en la defensa dels valors del nostre entorn immediat entès en el sentit més ampli del terme. És, per tant, del grup de sitgetans dolosos per haver viscut la progressiva pèrdua del que, en un moment de la història, formà part de la nostra identitat col.lectiva. Darrere dels fogons hi ha, doncs, quelcom més que un creador de plats. Diria que, a aquestes alçades de trajectòria professional, en Valen defensa una manera de viure a través del producte que cuina, respectant-lo amb la mateixa devoció amb la qual hauríem de procurar respectar la resta de coses.

I acabo. Què son les conviccions? Ai làs! Bona època per a retrobar-les després d’una dècada de tenir-les arraconades a cop de talonari. No m’ha estat fàcil agafar un paràgraf del discurs de Joan Tutusaus perquè en té uns quants que mereixen lectura atenta. Qui conegui a l’home de la contra de l’Eco sap que totes i cadascuna de les seves paraules no responen a la convenció social d’allò políticament correcte. Ans al contrari. Les escriu perquè les sent així, i les sent perquè mai no ha deixat de practicar-les des d’un convenciment de pedra picada que l’ha ajudat a assumir-ne les conseqüències, no sempre fàcils de vegades. Benvinguts siguin els qui actuen d’acord amb el que diuen, per davant dels que diuen que actuaran i no acaben de posar-s’hi mai per les raons que siguin, no sempre explicables. En acabar l'acte, la frase pel ploma d’or era sincera a la vegada que recorrent: molt ben dit. Tens tota la raó. El mateix dia que per ordre judicial es tancaren les emissions de Canal 9 a València vaig pensar en les conegudes paraules del pastor Niemöller, falsament atribuïdes a Bertolt Brecht: Primero vinieron a buscar a los comunistas y no dije nada porque yo no era comunista. Luego vinieron por los judíos y no dije nada porque yo no era judío. Luego vinieron a por los sindicalistas y no dije nada porque yo no era sindicalista. Luego vinieron a por los católicos y no dije nada porque yo era protestante. Luego vinieron a por mí pero, para entonces, ya no quedaba nadie que dijera nada.