dijous, 26 de setembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de setembre


Ego sum qui sum

Necessito fer una prèvia, arran de la crònica de la setmana passada amb la qual molts de vostès s'hi han sentit especialment identificats. Només afegiré una reflexió. Si Sitges no vigila, pot acabar vivint en el sector turístic una història paral.lela a la que ja va viure en l'àmbit urbanístic. Una història que podria exemplificar a la perfecció la faula d'aquell qui, per acció, omissió o incapacitat, no aconsegueix tenir el poder per a decidir sobre el seu propi destí, i contempla, impotent, com aquest acaba essent controlat per les inèrcies d'una cojuntura econòmica adversa, i, a la vegada, per un mercat implacable mogut per persones o interessos que saben molt bé el que volen, i aprofiten qualsevol escletxa de debilitat del contrari per aconseguir-ho. Del boom de la construcció, del que va generar una facturació mai vista, la vila n'està pagant les conseqüències, tant des del vessant econòmic com paisatgístic. No voldria que de la banalització del model turístic, per mor d'una necessitat totalment comprensible de supervivència, n'acabi pagant unes altres. Ho deixo aquí no sense agraïr-los els comentaris, i reconeixent que, enmig d'aquest trencaclosques, hi ha persones que segueixen picant pedra i conviden a veure el futur amb un mínim d'optimisme. Dilluns es presentarà el Tasta Sitges, la versió replantejada de l'antic menjar de tast, i això és una bona notícia.

Diumenge, 22. Vespre
Amb el convenciment que Loreto Baqués i Anna Mataró estan convertint el teatre de butxaca a l'Ateneu en un petit exercici d'estil digne de veure, començo. Quan la Festa Major aterra als barris passen coses que tenen molt a veure amb aquells esdeveniments que tornen després de molts anys a la vida d’una col.lectivitat, per acomiadar-se fins a data indefinida. Tot es mou des d’una il.lusió semblant a la de la nit de reis. L’any passat aquest ambient ja fou prou perceptible al Poble Sec, i enguany ho ha estat a les Cases Noves, revolucionades arran de la visita de Santa Tecla, magníficament exposada com d’habitud. Des de la plaça dels castellers la perspectiva és magnífica. Una munió de gent envolta la parella de gegants cristians i els moros, que, a molts metres de distància, son els únics elements de la nostra imatgeria festiva que veritablement destaquen de la resta, per raons òbvies. Sota un lluminós cel de setembre, el seguici fa via darrere dels millors gegants del mon. I els millors gegants del mon son, a la vegada, extremadament exigents amb els seus portants. Durant la processó cívica, els geganters agafen els centenaris amb decisió i en surten amb l’expressió de l’esforç marcada al rostre, i alguns esbufecs que es deixen sentir. Molts son a la colla, pocs els escollits que poden suportar el valerós repte amb estoïcisme, i alguns, menys encara, els que poden demostrar una veritable capacitat per a fer-los ballar amb aquella classe i cadència de moviments que genera admiració. Com s’ho feien abans? He escoltat opinions de tota mena, des de les que relacionen la capacitat física dels geganters amb el costum diari de treballar en les feines més dures, fins els que creuen que ara ballen més que mai, i el grau de cansament no és comparable. És igual, el mèrit sempre ha existit. Hi ha, com tots vostès saben o intueixen, una raó de fons que ha motivat que surtin al carrer dues obres d’art incomparables. Només podem celebrar la decisió, agrair l’esforç i demanar, si és possible, que no deixin mai de sortir, mal que sigui en comptades ocasions.

Dilluns, 23. Matí
Inesgotables, vitals, felices, i a voltes centre d’intenses discussions de grup, prop de 1200 criatures surten de matinal. No hi ha Festa Major que pugui assumir els requeriments d’una cantera de dimensions inabastables, però cada any Santa Tecla deixa una lliçó que tampoc no pot menystenir-se: la de procurar que els nens i nenes d’avui no arribin a ser víctimes d’un grapat de frustracions quan es facin grans, no puguin veure complertes tantes vocacions conreades durant la infantesa, i hagin de buscar-se la vida per encaixar en el trencaclosques de la Festa Major a través d’altres vies alternatives que poden topar –i molt sovint així ho fan- amb  la manera de viure, sentir i respectar la tradició de celebrar-la. No n’hi ha prou, doncs, en enorgullir-se de l’edificant significat que tenen les iniciatives destinades a canalitzar i divulgar l’esperit festamajorenc, si després no hi ha possibilitat d’encarrilar-ne les conseqüències, i més en un context on, per a molts, l’única manera de viure la Festa Major és viure-la perpètuament.

Migdia
En una reversió brillant de la popularíssima paràbola dels últims que seran els primers, mossèn Pausas enfilà el sermó de l'ofici tot explicant una exemplificadora anècdota viscuda el dia de Sant Llí. Assegut a la petita trona, el rector féu memòria de la opinió que li confessaren fa un mes dos habituals de missa, en referència a la salutació de rigor a l’inici de l’homilia: mossèn, s’ha deixat alguna persona quan ha anat anomenant totes les autoritats. Sorprès, i amb una certa incredulitat, el rector els contestà que li costava de creure, atès que la llista venia avalada per el protocol de l'Ajuntament i de l'església, i encuriosit preguntà pel motiu de l’oblit. Fou aleshores quan els seus interlocutors apuntaren al moll de l’ós de l’assumpte: us heu deixat a nosaltres, els feligresos…. Un murmuri general s’escampà per l’interior de la Parròquia, fins que des de l’altar s’escoltà un Estimats feligresos d’aquesta parròquia que va ser rebut amb un sonor aplaudiment. L’anècdota, simpàtica, porta implícita una vetllada crítica al moment actual, on correm el risc de bandejar el sentit popular de la celebració. Allò que n’és la seva veritable essència. S’ha oficialitzat, i amb èxit evident, la presentació del programa, la portada de la bandera, l’exposició dels Sants… Hi ha patacades per un lloc al balcó i sudokus per un banc a l’ofici… amb alguns moments de tensió, de paraules que fereixen i de sensació de greuge comparatiu… Volent o sense voler, tot s’ha acabat amarant amb aquella pàtina de convenció social, de cerimonial fotografiat a desdir, que separa emocionalment les primeres fileres de les darreres. Cal no oblidar que no hi hauria parròquia sense feligresos, ni festa sense espectadors. Excel.lents les panderetes.

Vespre
Us he tornat a mirar Santa Tecla, i m'ha semblat veure darrera vostre una àurea de protagonisme innecessari salpebrada amb un polsim de vanitat, m'agradaria pensar que empesa per la passió sense mesura, per la feblesa de l'inconscient de l'ésser humà quan pren consciència i no és capaç d'aturar-se i  valorar ponderadament les pròpies accions. Darrera de Santa Tecla només hi poden anar la pendonista i les cordonistes. O, si volen agafar l’argument en passiva, com molt bé exposà l’endemà el president de la comissió Rafel Font, davant de la pendonista i les cordonistes només hi pot haver el tabernacle. I punt. D’aquí que, o refem el protocol, o repetim la situació l’any que ve sense escarafalls d’ortodòxia, o, simplement, deixem que cada pendonista amb els seus cordonistes vagin on els pertoca quan els pertoca. L’aforisme conclou que tots portem un rei a dins, i, probablement, no li manca raó. En qualsevol cas, els reis han de servir a la festa, sinó la farem malbé…. Sort que la diada acabà amb la impagable imatge de les emocionades pubilles, amb Claudia Sauret al capdavant, i la de Carme Merlos, l’Assun Montaner i la Carme Garcia vives després de travessar el caos del Baluard.

dijous, 19 de setembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de setembre


El parc temàtic


Entre ossos i altres bèsties
Sitges sembla un Parc Natural
Tenim totes les espècies
per qui vulgui fer l 'animal.

Llucifer de la colla infantil de la Jove de diables.
15 de setembre

Començo per una evidència maca, edificant, il.lusionant diria. De les que havien d’arribar un dia o altre i semblava que no acabaria d’arribar mai. Han tornat a posar el cel i el sol al Recó de la calma. Des del Maricel de terra es contempla una ferida horitzontal que delimita el nou i el vell. És la que ha deixat el desmuntatge de l’enorme cel ras del carrer Fonollar al seu pas per davant dels museus. Les obres avancen allunyades de la polèmica. Els hi convenia, tot i que no es pot oblidar que hi ha el serrell de Can Rocamora al jutjat… i Déu-nos-en-guard d'una sentència contrària al que ja està fet. D’aquí una setmana, la directora del Consorci donarà més detalls. Per tant, la secció espera. I un cop aquesta llarga i atzarosa història estigui acabada, al Recó de la calma només hi mancarà que torni la pau que li va donar sentit quan així el batejaren, i que ja fa anys que ha reculat empesa per tot allò que ara identifica bona part del Sitges actual, que a l'estiu gairebé no coneix el silenci, bàsicament perquè creu que el silenci no ven, la calma és avorrida i la discreció cosa del passat. Ara es porta mirar-se i deixar-se veure pels carrers del rovell de l'ou amb un puntet, o dos, o tres, d'hedonisme exhibicionista, sense distinció de classe.

Mentre la festa de la verema vaga errant entre els bears que marxen, la Santa Tecla que arriba, i els inefables homes de negre del fantàstic que encara han de venir –em costa de veure la combinació sui generis de la zombie walk i la font del vi en un mateix cap de setmana, però les sinergies obliguen segons es justifica ara- l’estiu se’n va amb un debat obert sota el braç, del qual aquesta resposta del Llucifer, afegint-hi tots els matisos que hi vulguin posar, en dóna una bona mostra. I no és una controvèrsia nova, potser per a molts ni tant sols sigui una controvèrsia en una vila que ha viscut, viu, i probablement viurà fonamentalment del turisme, però que no pot evitar qüestionar-se el model cada cop que constata situacions que costen de pair i que tenen a veure amb el record d'una manera d'entendre la convivència des de la integració i el respecte a la llibertat individual de cadascú. Superat, o no, el debat sobre quin tipus de turisme volem, què estem disposats a fer o a renunciar per a aconseguir-lo, o sobre quin és, si el tenim, el nostre model turístic, segueix viu -més enllà que ara vinguin russos carregats de diners i que a la vila li convingui adaptar-se a les seves necessitats com li correspon a qualsevol destinació vacacional/residencial- un malestar somort de molts ciutadans, que sobreviuen com poden a l’estampa d’una vila que apareix als ulls dels més crítics com un gran mercadillo a cel obert, ple de terrasses invasives, que a penes deixen espai pels vianants, de sorolls in crescendo i d'actituds incíviques arreu, qui sap si ara més sancionades arran del desbloqueig de l'ordenança de torn. Desenganyem-nos, quan no hi ha diner no hi ha temps per a pensar en un model. Més aviat hi ha la necessitat d’assegurar la supervivència de molts establiments, a partir d’una demanda que ja no té la capacitat econòmica d’antuvi, i que, malauradament, en la majoria de casos ha canviat la carta del restaurant, pel menú de menjar ràpid, el bocata de pernil, o la nevera a la platja. I quan les coses es posen així, per molt que des dels despatxos es parli d’estratègies eternes amb l’objectiu de revitalitzar l’activitat turística, en el dia a dia tot es redueix a la equació de sempre: si fa bon temps i hi ha prou sorra a les platges, Sitges salvarà els mobles de la temporada amb una ocupació digna. Si no, no. Així de simple, des que el cronista escriu. El temps atmosfèric no el podem controlar, i les platges….. l’espera a les platges només la compensa l’esforç dels concessionaris, que continuen desitjant una solució definitiva a l'assumpte de la pèrdua de sorra i les inspeccions inflexibles amb la norma.

Fa 20 anys vivíem la ressaca olímpica, aquella que serví per a modernitzar bona part de la planta hotelera. Alguns no superaren l’esforç d’adaptació, però, sens dubte, ens podem referir a aquell període com el del darrer gran cop de cap relacionat amb el turisme que va fer Sitges, just abans que el boom de la construcció prengués el primer lloc a la llista de prioritats, i molts cambrers deixessin la safata per la pastera, i molts empresaris es convertissin en promotors d’un negoci que generava ingressos amb vertiginosa rapidesa. Ja aleshores era una referència constant en els discursos d'autoritats i experts la necessitat d’atraure el turisme de qualitat, quelcom que, en el fons, no ha deixat mai de perseguir-se des que Sitges viu de la gent que ens visita. El segle XXI és el dels nínxols de mercat, el de les etiquetes que intenten plantejar objectius o polítiques de gestió, a partir d'estadístiques que defineixen probables interessos dels col.lectius que venen a passar uns dies. El que no ha canviat amb els anys, ves per on, és la percepció externa que a Sitges sempre s'està de festa i hom pot fer el que li roti sense massa problema. És en el nostre espai públic on més s’està copsant la dialèctica que vivim. La contradicció entre allò que venem i allò que tenim. O entre allò que voldríem, i el que les circumstàncies ens permeten voler. O entre el que ens agradaria i el que hi ha. O entre el que no permetríem i permetem, per acció o omissió. Es pot maquillar com es vulgui, però els estius a Sitges son, avui, fidel reflex d’una cojuntura econòmica on molts caminen pel llindar de la norma i el campi qui pugui acostuma a imposar-se, per mor de no perdre la mínima, i lícita, raonable i justificada oportunitat de fer calaix, sota pena de banalitzar fins a l’extrem una postal que es vol vestir de glamour, mentre es permet una inflació d’activitats sens fi que no ajuden en aquest sentit. Amb el caràcter amargat per una forta pressió fiscal, la sensació de viure en un greuge comparatiu s’ha apoderat de molts empresaris, que creuen que l’administració hauria de mostrar-se més exigent a l’hora d’utilitzar la vara de mesura davant la presència d'una determinada oferta que malmet la imatge de la vila i ensorra l'economia dels qui tiren del carro tot l'any. I enmig de tot, la plaça de la Indústria. El centre d'un petit univers únic, indivisible i aïllat de la resta, que s'eixampla pels voltants i que esdevé exemple d'una nova forma de vendre Sitges. Un cas d'estudi sobre com l'espai públic pot haver-se convertit, implícitament, en l'apèndix del negoci privat, i, a la vegada, en l'antítesi del que, en ple segle XXI, caldria entendre com a vocació integradora. Arran d'un programa radiofònic emès per la xarxa d'emissores locals en parlo amb Brandon Jones, el president de Gay Sitges Link, i persona d'apreciacions ponderades i tarannà conciliador. Ell coincideix amb el que pensen molts veïns. Els valors que fa anys posaren a Sitges com a paradigma de la integració i la tolerància amb el col.lectiu gay, avui han derivat, o han estat directament arraconats, per la mercantilització, molt explícita i directa, d'una forma de viure la condició sexual. El negoci funciona, però s'estan pagant altres preus....

Bona Santa Tecla!

dijous, 12 de setembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de setembre


Carretero i manta


El regidor, de qui sempre he rebut un tracte excel.lent, em sabrà disculpar la llicència. O almenys així li ho demano. La vena irònica del cronista no ha pogut evitar revestir la clàssica frase feta aplicable als viatges de llarg recorregut, o als comiats poc amistosos, aprofitant el cognom del president del Partit Popular a Sitges. En la setmana que començà amb la relaxing cup of café con leche in plaza mayor -Oh my God!- i que viu encara la ressaca de l'èxit incontestable i el clam multitudinari de la via catalana, també s’inicia una nova etapa a l'Ajuntament. Amigues i amics, no cal donar-hi massa voltes. El context actual està portant mals moments per als unionistes i bons per als sobiranistes, i mals moments pels polítics i bons per a la ciutadania en general, que els està superant per l’escaire. Que ningú no s'estranyi. Si es mira enrere es podran copsar les raons que expliquen el present. I si es mira el present és molt probable que es trobin les raons que permeten albirar el futur.

Dissabte, 7 de setembre
Poques hores després d'haver convocat als mitjans anunciant-los eufemísticament que venia per a parlar de l'actualitat política, desembarcà a Sitges Dolors Montserrat, com tres setmanes abans ho havia fet Enric Millo. Cada vegada que passa una cosa així penso, malgrat les explicacions sempre previstes i previsibles que es donen per a justificar-les, en el flac favor que aquestes presències fan als càrrecs públics locals, que apareixen a la manera de disciplinats alumnes al costat de la professora que arriba amb la lliçó apresa i interioritzada sense necessitat de guió. La senyora Montserrat és vicepresidenta tercera del congrés dels diputats, i vicesecretària d’organització del PPC. Des de la seva condició, reblà l'estira i arronsa dels darrers dies amb una declaració de titular: L'alcalde ha estat deslleial amb el pacte de govern i amb els sitgetans, apel.lant a la història no escrita que es va començar a escriure, inesperadament, l'11 de setembre del l'any passat, quan l'ANC sitgetana rebatejà amb rajoles adhesives la plaça d'Espanya. Els populars han acabat convertint l'assumpte del Pou Vedre i la Bassa Rodona en un casus belli. En una condició sine qua non per a seguir o no dins del govern, utilitzant una estratègia tan arriscada com la que ells han cregut veure darrera del posicionament de l’alcalde, en un escenari on CiU és més independentista que fa dos anys, i el PP igual d’immobilista. La resta de socis del govern eren perfectament conscients que Carretero, Llombart i Castillo es ficaven dins d'un foc del qual en sortirien escaldats. Es ficaven en un conflicte d’ètica ideològica, en un carreró sense sortida, del qual no en sortirien sinó s’arribaven a punts d’acord intermitjos. L’alcalde afirma que s’han contemplat les mil i una variables per a aconseguir-los, però al final s’ha trencat el gerro. Per tant, cadascú pot pensar de l’altre que ha bastit una maniobra per a fer-lo fora o per autoexcloure’s del pacte, quan, de fet, estaríem davant d'un d'aquells casos on les circumstàncies han acabat convertint l'anècdota en un tràngol de difícil digestió per a la majoria de regidors que volen passar pàgina d’un serial incòmode. Dolors Montserrat oficialitzà la presentació d'una moció per a revocar l'acord del ple del 29 de juliol. Ella, que és diputada, hauria de ser la primera convençuda del risc de posar a la picota el resultat d’un procés de participació ciutadana que ha estat validat per l'òrgan de major representativitat de la democràcia municipal. Es pot queixar de la participació i del resultat, però mai podrà negar que d’haver-se donat un veredicte de la consulta contrari al canvi en les mateixes circumstàncies, ara no es queixaria. Avui, la música, encara que vingui d’una jerarquia més elevada, sona desafinada. Massa tard….

Dimarts, 10 de setembre
Acompanyat de Jordi Mas, Vinyet Lluís i Lluís Marcé, l'alcalde Miquel Forns presenta la reforma del cartipàs municipal, amb una clara defensa del compromís del govern i la ferma voluntat, des de la nova perspectiva de trobar-se en minoria, d’arribar a acords puntuals amb la resta de formacions polítiques –inclosa el PP- per a salvar els reptes que venen en forma d’ordenances fiscals o pressupost per a l’any que ve. Tot plegat des del referent dels eixos programàtics del pla de mandat establert en el seu dia. Forns dóna per tancat i resolt l’episodi de qüestionament públic dels regidors del seu grup, i reconeix que fins el passat juliol les coses havien funcionat bé, i que la marxa de Carretero, Llombart i Castillo respon a una decisió presa des de la direcció nacional del partit, davant d’una junta dividida entre la voluntat de diàleg, expressada per Llombart, i la intransigència demostrada per Carretero, de qui diu que li ha retirat la paraula….  Les responsabilitats que deixen els tres s’han repartit com s’ha pogut. Tot i estalviar-se tres sous –o part de tres sous- tampoc podien fer-se gaires extraordinaris. A aquestes alçades de legislatura departaments com la policia o l’agència de turisme podran dir que porten tres regidors a l’esquena. I la vida segueix… o ho intenta almenys.

Dimecres, 11 de setembre
Seguint l’estela marcada per Barcelona, l’absència del Partit Popular a l’ofrena institucional als peus del monument al doctor Robert dóna ales als qui creuen que poc tenen a fer els de baix davant de les directrius dels de dalt, quan es crida a capítol i la tropa es replega. No és excusa. Un representant públic mai no pot menystenir un acte institucional. I no presentar-se també té una interpretació inequívoca, per moltes justificacions que s’hi vulguin posar. En la petita història del dia –deixant de banda la ja prou coneguda, comentada i interpretada via catalana- hi poden afegir l’ofrena de la delegació de Nova Esquerra Catalana, presidida per Jordi Serra. Se’l miraven els companys i amics del PSC local, qui sap si pensant en que, un dia o altre, hauran de decidir candidat, i més ara que se’ls gira feina. L’exalcalde Junyent compartí els minuts institucionals de la diada amb Serra i la resta de la corporació, durant el parlament salpebrat d’èpica de l’alcalde. Un discurs excel.lent en la forma, i molt ben trabat conceptualment, on potser Forns pecà en ocasions de prendre un paper excessiu. Se sap en el moment en el qual un alcalde en lloc de dir convilatans, repeteix el mot compatriotes talment com si la plaça de la vila fos la de Sant Jaume…. I un dia Baijet haurà de fer un cop de cap. Va ser alcalde.

Dijous, 12 de setembre
I ara què? Ens podem preguntar aquí. Davant del que pugui venir, l’alcalde reconeix que ha trobat una bona predisposició per part del PSC i la CUP, malgrat que la formació d’Òscar Ortiz ha convocat una assemblea per a decidir quin posicionament exercirà. En qualsevol cas, el cert és que és probable que la nova oposició aconsegueixi conciliar postures en alguns temes que amb anterioritat es batallaren sense aconseguir-se, per mor de l'antiga correlació de forces al plenari municipal. De nou sentirem a parlar del Rusc, o de les despeses en comunicació, o dels càrrecs de confiança. I aquesta vegada diria que, fins i tot, en alguns aspectes molt concrets PSC, CUP i PP coincidirien més enllà del posicionament ideològic. Forns assumeix sense recança que caldrà parlar del que sigui i amb qui sigui. Comença la segona part de la legislatura, on esdevindrà obligat, utilitzant la terminologia de moda, cercar sinèrgies. Sort a tothom, una vegada més.

dijous, 5 de setembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de setembre


El regidor número 11


I als dos anys de legislatura, i amb l'empenta d'una decisió que anava més enllà d'un canvi de nom de carrer, l'equip de govern viu un sotrac. I aquestes coses, segons l'estadística recent, acostumaven a passar en les segones legislatures i no en les primeres. I a Miquel Forns li ha passat ara. Sense que res estigui oficialment decidit, hom pot proposar-los una juguesca d'hipòtesis sota la pregunta: I a partir d'ara què? Home.... depèn de com es miri. És cert que el mon continua donant voltes però no és menys evident que l'escenari polític sitgetà no convida a l'optimisme excessiu. El veig, més aviat, com la palmera de la rectoria o com el gris perla amb el qual s'ha repintat la façana de La Estrella esborrant una identitat estètica que recordàvem generacions de quan venien les coques de vidre i aquelles copes plenes de fruita confitada per Nadal.... Torno als fets dels darrers dies. En l'estratègia política, perpètuament ancorada en la necessitat d'emfatitzar les errades alienes amb el mateix grau amb el que s’acostumen a negar o a relativitzar les pròpies, a un costat els diran que no ha passat ni passa res. Que el full de ruta està marcat i que la gestió seguirà, com imposa i obliga un dia a dia que exigeix no perdre el temps en baralles estèrils. I a l'altre els diran que la legislatura està esgotada perquè és difícil recompondre les confiances quan s'esberlen. I el cert és que hi ha unes quantes confiances esberlades. I la confiança, aquell valor intangible necessari per a escollir als qui t'envolten al pom de dalt o per a decidir qui segueix o no a l'hospital, esdevé fonamental quan cal superar obstacles en època de vaques magres. El que ve no serà igual, perquè allò que s'ha dit i s'ha escrit -que no és assumpte menor- dit i escrit queda, per a tots els convençuts del valor de les paraules, per davant de la necessitat de contemporitzar-les quan convé fer marxa enrere o un cop de volant, per mor de continuar el que en el seu dia va presentar-se amb empenta i vull creure que amb un cert convenciment.

Per començar a desgranar aquest cabdell de geometria variable, podem agafar-nos a la reducció simplista. Tenen raó els qui creuen que, en el fons, el debat sobre el canvi de nom d'un carrer i d'una plaça, que començà formalment arran de la moció presentada fa gairebé un any, ha acabat per esqueixar un govern. Malgrat tot, la controvèrsia del nomenclàtor sembla haver-se convertit en les fulles d’un rave que depassa el ressò mediàtic de la notícia, per a portar-nos al qüestionament de la labor dels regidors de CiU per part de dos dels seus socis, a través d’unes afirmacions que, en cap moment, han estat obertament rebatudes pels directament afectats. Els dos comunicats que publicaren la setmana del ple de juliol el Partit Popular, per un costat, i Nou Horitzó per un altre -un parell de petites càrregues de profunditat a la capacitat de lideratge de l'alcalde per a mantenir els debats interns intramurs- van desembocar, com ja és conegut, en aquell decret d'alcaldia de la Mare de Déu d'agost, a través del qual Forns agafà part de la paraula exposada pel PP, tot retirant les atribucions i el sou a Carretero, Llombart i Castillo mentre no prenguin una decisió definitiva sobre la seva continuïtat a l'equip de govern. Paradoxalment, l'altre soci díscol ha sortit indemne de mesures disciplinàries, tenint en compte que en qualsevol empresa un ciri trencat d’aquesta magnitud mereixeria, com a mínim, un toc d'atenció a l’alçada. Lluís Marcé no ha parlat, i, de moment, prefereix no fer-ho en públic. Espera que el panorama s'aclareixi, o, simplement, espera...... I al cap de llista de Nou Horitzó, que si li puja la mosca al nas pot ser un company de viatge molt incòmode, o un rival encara més incòmode si es té al davant, fa setmanes o mesos que no li està agradant massa el que passa. També aquí hi ha quelcom de cíclic, quelcom que torna sempre en la trajectòria de Marcé, com si ho portés a la sang o com si una conjunció astral marqués la ruta de la seva vida política. En privat, i durant una llarga conversa amb Sant Bartomeu a la llunyania, em defensa sense fissures totes i cadascuna de les línies del comunicat publicat a Facebook la nit del ple de juliol, i reconeix molt d’enuig en les raons que el motivaren a redactar-lo. Al gat més vell del ple municipal no li preocupen les conseqüències, fins al punt que assegura haver posat el seu càrrec i el de Marc Martínez a disposició de l’alcalde, que finalment els ha mantingut a lloc, qui sap si fent el cor fort tot pensant en el que acabo d’explicar-los. Mentrestant, la vigília del pregó, David Garcia i Ricard Vicente es reuniren amb Forns en el que pot ser l’inici d’una emergent relació de col.laboració o conveniència amb el PSC, que s’acosta al despatx d’alcaldia amb l’ànima enfortida gràcies a l’ensopegada del govern, que li pot atorgar major influència en les decisions del futur. Els socialistes li demanen a l’alcalde que no esperi a finals de mes per a prendre una decisió definitiva sobre el destí dels regidors suspesos, un prec que les posteriors declaracions públiques de Carretero poden haver posat més fàcil. Ningú no parla de pactes. Ve més de gust l’eufemisme d’assegurar la governabilitat per a definir el que pot ser el gest de mà estesa que marqui un nou escenari pels dos anys de legislatura que queden, i que el portaveu del govern ha agraït.

De consumar-se la marxa dels tres regidors del PP, Miquel Forns quedaria en minoria. En minoria de 10, que és la minoria del canto d’un duro. La que formarien els 6 regidors de CiU, els dos de NH i els dos del SGI. Els més agosarats apunten, i res no és descartable en aquest món, que Llombart pot ser més procliu a l’acte de contrició que no pas Carretero, i, per tant, que de donar-se una divergència de criteris molt forta entre els dos potser faria un cop de….. i aquí m’aturo perquè m’asseguren que es difícil concebre que pugui repetir-se un episodi similar al que protagonitzà en el passat Joaquim Millan, amb tots els matisos que hi vulguin posar. Llombart i Carretero s’assemblen en poques coses. Tot el que té de sociable el primer ho té de reservat el segon. I de l’exercici d’aquesta capacitat en política, com a tot arreu, se’n treuen rendiments i se’n paguen preus. Així, mentre el president comarcal del PP desitjava retrobar el camí de sortida abans de Festa Major, tot intentant contextualitzar i afeblir les seves manifestacions més compromeses del comunicat del 30 de juliol, el president local i portaveu del grup municipal a l’Ajuntament ha estat molt explícit a l’hora de posar les condicions per a reconduir la situació. Sense compartir les consideracions que el seu company de bancada dedicà als regidors de CiU, el cap de llista popular, utilitzant un dels verbs més repetits en l’àmbit de la premsa del cor, assegura, des de la decepció, haver-se sentit difamat per les formes i argumentacions emprades per l’alcalde per a justificar la signatura del decret, a la vegada que li exigeix disculpes i demana la quadratura d’un cercle: revocar la decisió del ple sobre el carrer i la plaça d’Espanya. Una mena de desideratum retòric perquè dóno per segur que el propi Carretero és plenament conscient que la condició no es complirà, i no perquè no sigui legalment possible –s’ha produït en altres temes amb els vots necessaris- sinó perquè, en aquest cas concret, s’obriria de nou la caixa dels trons…

Creuen que les paraules se les endú el vent?. Soc dels que penso que el foc sempre deixa brasa… I si la brasa no s’apaga sempre pot tornar a encendre el foc. El temps dirà si estem davant d’una crisi no resolta, o si no hi ha prous motius per a entendre com a crisi el que s’ha viscut. Ara, i fins que l’alcalde no es pronuncïi, m’inclino per la primera de les opcions.