Crònica local
Eco de Sitges, 26 de juliol

Seny

“Si vols que una cosa no se sàpiga, ni la pensis”

Atribuïda a Mn.Narcís Jubany.

Això és el que faré amb una notícia recent. No pensar-hi. Mossèn Pausas acostuma a pronunciar aquesta frase sensacional, que les circumstàncies m’han posat a mida. Millor no pensar-hi, fins que sigui l’hora. Què seria d’aquesta secció sense una mica de cripticisme? Guardo dins del calaix l'impacte, i guardo per la setmana que ve un espai per a les primeres notícies -bones, per descomptat- de la Festa Major, arran de la presentació del passat dimecres.

Divendres, 12 de juliol

Com era previsible, Altiare -el soci de Sitges Model XXI a Sitges Reference- s'ha enfadat molt arran del pacte entre l'Ajuntament i l'administrador concursal, pel qual la institució i l'actual responsable de la societat pactaren liquidar el contracte de lloguer entre ambdues per uns 600.000€. Una ganga al costat del 1.700.000€ que fins fa quatre dies demanava el senyor Galan a la casa gran. No calia ser cap honoris causa de l'estratègia, doncs, per a deduir que els advocats de la constructora es posarien en marxa per a cercar una solució més beneficiosa per a la seva representada, que ha quedat per a vestir sants després d'un acord que la deixa gairebé òrfana d'indemnització. D'aquí que, a la manera dels serials, s'obre un nou capítol, perquè, no ho dubtin, els bons lletrats no s'aturen fins haver esgotat totes les possibilitats d'esprémer la llimona del client a qui serveixen. Coses de l'ofici. En un escrit enviat al jutjat mercantil número 1 de Barcelona, on pren una especial consideració l'opinió contrària de la comissió jurídica assessora a la intenció de l'Ajuntament de declarar la nul.litat del contracte de lloguer de l'edifici de les Pruelles, Altiare es mostra radicalment contrària a l'acord formalitzat fa tres setmanes, i reitera els seus posicionaments de sempre, tot assenyalant a l'alcalde i a Jorge Carretero com a instigadors d'un procés concursal amb la clara intenció de liquidar la societat. No s'equivoquen perquè ningú mai no ho ha negat, i seria de ximples fer-ho vist el desenvolupament del procés. Altra cosa son els riscos que s'assumien amb aquesta operació, dels quals ja se n'ha parlat abastament i no hi tornaré. A diferència del passat recent, però, avui Altiare afegeix al sac de les crítiques l'administrador concursal, per entendre que no ha respost a les exigències que l'imposa la seva condició, al no haver vetllat prou pels interessos del soci que tenia el 50% de la societat, i que, a la vegada, lamenta no haver tingut coneixement d'aquesta negociació que ha acabat afavorint -amb els matisos que hi vulguin posar a l'utilització d'aquest verb- l'interès públic per davant del del company d’aventura empresarial de l’Ajuntament. Consumat el divorci entre Sitges model XXI i Altiare, ara només caldrà veure si aquesta nova circumstància afecta o no al que caldrà treure de la caixa comuna. I, per si no n’hi hagués prou, Bankia –molt callada fins avui- acaba de presentar al jutjat les seves cartes. Qui sap si, d’aquí uns anys, allò que s’ha acordat avui pot ser declarat nul… Algú no vol que aquesta història es tanqui, perquè no està d’acord en tancar-la d’aquesta manera. De seguir així, ens caldrà un ciri al Vinyet. I dels grans.

Dissabte, 20 de juliol

Definitivament, ja es pot multar per incivisme. O per determinades actituds incíviques. Gairebé podria assegurar-se que, si s'arriba a cobrar tot el que pot cobrar-se, no caldrà patir pel deute, perquè es pot fer un calaix de ca l'ample per poc esforç que s'hi posi. Bé, esforç i estoïcisme davant del rosari de situacions que poden posar a prova la flema de l'autoritat davant de la rauxa dels possibles infractors o infractores, quan se'ls digui que han d'obrir la cartera per primer cop o per conducta reincident. Tal i com havia promès el regidor de governació, Jorge Carretero, s’han desbloquejat els obstacles que impedien la tramitació administrativa de les sancions proposades per la popular –per no aplicada- ordenança, i s’han fet públiques les clatellades a les quals es podran veure exposats els infractors, sempre i quan es donin les condicions per a enxampar-los in fraganti . Des dels 120€ que pot suposar la col.locació d'anuncis o rètols a façanes (vagin comptant els que puguin tenir al costat de casa, i segur que farien caixa) fins als 750€ per als propietaris que portin els gossos sense corretja pel carrer, tot passant pels 600€ a qui grafitegi impunement l'espai públic, o als 200€ que els poden caure a manteros, compradors o encobridors de la venda il.legal. En la llista he trobat a faltar l'estarrossar-se a la gespa, o el fer pic-nic amb taules i neveres als espais verds del passeig, però vull creure que sempre s’estarà a temps d'afegir-hi males praxis susceptibles d'ésser censurades. A partir d’ara, doncs, cal creure que no hi podrà haver excuses oficials per a que no es compleixi allò que ja s’havia d’haver complert fa temps.

Dilluns, 22 de juliol

I mentre l'Ajuntament, en una operació prou valorable, ha rescatat d'un mal futur el casal d'avis de Caixa Penedès, condemnat al tancament arran de la dissolució de la matriu, l'home que ha de decidir quina de les dues oficines bancàries del Cap de la Vila se salvarà un cop consumada l'absorció del mite empresarial penedesenc per Banc Sabadell, fa balanç del seu primer mes com a administrador de l'hospital. A Fernando Herraiz, sitgetà de 42 anys educat a Can Culapi, i actual director de planificació comercial d’una de les entitats bancàries amb major projecció avui, només li mancaria una mica de català en la seva oratòria, per arrodonir la imatge d’home enraonat, de discurs pragmàtic i conciliador, que no cerca culpables ni apunta a males intencions, sinó que aposta per a la millora dels processos de gestió sense deixar de banda ningú, per bé que reconeix que durant les darreres setmanes hi ha hagut un rum rum intens sobre els qui podrien marxar i els qui podrien quedar-se. D’aquí que entre les prioritats immediates s’hi trobi la de realitzar una auditoria que permeti una anàlisi detallada de la situació actual de la institució assistencial, per a reconduïr-la vers on convingui. L’hospital té un deute bancari de 3,4 milions d’euros, un actiu comptable de 13 milions, i tancà el 2012 amb un balanç de resultats positiu, en el qual, probablement, hi va tenir a veure la venda de patrimoni. Herraiz va amb peus de plom al referir-se a una de les controvèrsies obertes en la recent crisi al patronat de l’hospital. Abans no acabi l’any, i d’acord amb el que reclama el protectorat de fundacions de la Generalitat, s’haurà de saber si els immobles que es varen vendre el 2010 es valoraren segons els paràmetres de mercat. Ningú no demanarà responsabilitats si els números de la taxació que es farà corresponen als que es varen moure en l’operació immobiliària d’aleshores. Això és el que espera el nou administrador que, hores d’ara, no vol contemplar un escenari que no sigui aquest. De la mateixa manera, Herraiz no exclou la possibilitat de vendre patrimoni per a controlar el deute.

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de juliol

Curar-se en salut

P: Fins a quin punt us vincula una consulta no vinculant?

R: Si us referiu al procés participatiu de la toponímia del carrer Espanya i de la plaça d'Espanya, no hem d'oblidar que és una recollida d'opinió. És una enquesta que els grups municipals han volgut presentar a la ciutadania (...) perquè es tingui en compte la opinió de tots els veïns de Sitges, i en particular els del carrer Espanya i la plaça d'Espanya (....) És una recollida d'opinió, no és una consulta, no és cap referèndum. Per tant, no és vinculant la decisió, majoritàriament expressada en la recollida d'opinió, i voldria tenir en compte les dues vessants: quina ha estat la opinió dels veïns de la plaça d'Espanya en aquella reunió -contrària al canvi de nom per la majoria dels presents- i quin ha estat el resultat de la recollida d'opinió a tot el municipi, Garraf i Botigues inclòs.

(...) Sempre hem dit en aquest procés que la decisió de canviar els noms del carrer o la plaça d'Espanya no la prendria el govern -perquè si hagués volgut, utilitzant els vots de la majoria del plenari ja ho hagués fet- sinó que seria la opinió que expressarien individualment els grups municipals -deixant de banda si són govern o oposició- i que es tindrien en compte l'opinió dels veïns residents al carrer o la plaça i la del poble de Sitges.

Miquel Forns, 11 de juny

Si el casc urbà de Sitges tingués una ordenació ortogonal com bona part de Manhattan o Barcelona -o avinguda Sofia enllà- haguéssim tingut relativament fàcil batejar els carrers amb números. Per tant, si el carrer Espanya fos el carrer vint-i-cinc, i la plaça d'Espanya la plaça de la verdura, per a posar un altre exemple innocent, no estaríem parlant del que parlem avui. Passa el que passa perquè ens movem dins d'un tens context sociopolític que cavalca sobre coixins emocionals, a la vegada col.locats al damunt d'una realitat de crisi que ofega. El que pot assegurar-se hores d'ara és que, es decideixi el que es decideixi, algú s'emprenyarà. Res de nou per altra banda en un mon on és impossible acontentar tothom, malgrat que aquí el descontentament pot venir per decisions que el poden haver propiciat... Per fortuna, aquí el debat no es mou en el pragmatisme impersonal del nomenclàtor de Gotham, i la vila -ara en stand by després de la ciclotímica polseguera inicial- tornarà ben aviat a obligar-se a parlar en relació a aquest assumpte.

Quan davant d'una decisió res del que es pregunta no vincula prou, però totes les respostes es tenen en compte, hom pot caure en un parany difícil de resoldre sense perdre llençols en la bugada. Sigui una bugada justificada o no, davant d'altres problemes que vivim i que no deixarem de viure. Tenim quatre elements importants sobre la taula. Agafem-nos, per començar i sense ordre de prioritats, a aquest procés de participació viscut, que no es pot dir consulta -per mor d'evitar conflictes semàntics-legals- però que potser tampoc podríem definir-lo com a simple enquesta o recollida d'opinió, perquè totes dues accions es podrien posar en marxa sense necessitat de demanar el DNI ni la confirmació d'empadronament, ni dipositar les propostes en una urna, quelcom que ha donat un especial crèdit, o transcendència a la iniciativa. Vaja, que això tenia un valor afegit que va més enllà de la imatge tòpica de l'enquestador de carrer preguntant si tens internet a casa. Amb un eufemisme de primera, doncs, s'ha vestit el que, de facto, és més vinculant del que sembla. Està clar que si fem cas a les xifres absolutes i objectives, és evident que la participació ciutadana en el procés sobre el carrer i la plaça d'Espanya no ha estat, precisament, per a tirar coets ni ventar-se de l'interès de la ciutadania en el mateix, la qual cosa no deslegitima el posicionament dels qui han respost a una crida que, en cap moment, va establir cap mena de regulació sobre si es prendria més o menys en consideració segons els resultats obtinguts o el percentatge de respostes en un o altre sentit... En conseqüència, l'Ajuntament pot haver demanat als sitgetans que es posicionin vers una opció, i acabar prenent l'opció contrària a la que la majoria, amb tots els matisos exposats, ha dipositat a l'urna... Estaríem, aleshores, davant d'una circumstància que es podria viure des d'una certa, legítima i comprensible, frustració de les que deixen petjada.

Els veïns de la zona també han tingut l'oportunitat de pronunciar-se, i la seva opinió ha pres especial rellevància en el discurs de l'alcalde. Segons afirma Forns, fent balanç de la reunió que mantingueren a l'Ajuntament, una bona majoria expressà la seva negativa al canvi, en base a raons lícites, lògiques i també fins a cert punt comprensibles, que poc tenen de polítiques i si molt d'afectació en la vida quotidiana. Escriptures, documentació per anar pel mon, adreces comercials, papers timbrats... ja saben, les coses del dia a dia que esdevenen un veritable maldecap burocràtic i econòmic quan és hora de refer-les. No és menys cert que hi ha precedents que poden contrapesar aquest argument. La reordenació de la numeració en els carrers també deu haver provocat trasbalsos semblants en el passat, que han hagut d'assumir-se si o si, com ara caldria assumir-se una decisió fonamentada en un inqüestionable suport legal i democràtic. En qualsevol cas, la postura veïnal -o la dels veïns que es reuniren convocats per a la ocasió, que tampoc deuen ser tots òbviament- és la que mostra de manera més evident una postura refractària sense contemplacions a la possibilitat de recuperar els noms tradicionals dels indrets motiu de controvèrsia.

En tercer lloc hi ficaríem el dictamen de la comissió de toponímia, sol.licitat pel ple municipal, que volia una opinió de referència sobre el moll de l'ós de l'assumpte. Un criteri acreditat i desvinculat de qualsevol militància ideològica, o de resultat mesurable. I, com ja és sabut, els experts certificaren que, des del punt de vista històric, la recuperació dels noms de carrer de la Bassa Rodona i de la plaça del pou Vedre és justificable sense escletxes. D'aquí que, de nou, si la decisió final del ple va per un altre camí, l'opinió dels especialistes tindrà exactament el mateix valor que ja tenia, malgrat que el seu paper haurà quedat devaluat per altres circumstàncies que concorren en el còmput global. Valdrà per aleshores formular-se la mateixa paradoxa: perquè preguntar a una comissió si després les seves conclusions irrefutables acaben al calaix?

Finalment, qualsevol hipòtesi de futur no serveix per a res fins que no es conegui el veredicte del ple municipal. La pilota arribarà ben aviat a l'arena política, d'on va sortir d'una puntada la passada tardor arran de la moció presentada per la CUP a partir del cop de cap de l'ANC local. Serà la que ens ocupa una decisió política? De la mateixa manera que pot justificar-se des de l'estricte estudi de la història, es pot assegurar que és gairebé impossible destriar-la d'una connotació o interpretació ideològica. L'alcalde parla d'una majoria que hagués permès executar per la via directa, tot i que servidor no la veu tan clara...I una pregunta més encara: Què és allò moralment vinculant? Allò que pot coincidir, o no, amb el que és legalment vinculant... Ai làs!

Crònica local
Eco de Sitges, 12 de juliol

593.625,49€

I vet aquí com en una xafogosa tarda dels primers dies de juliol, al saló de plens de l'Ajuntament s'aprovà quelcom prou important. Què pot ser tant important com per a aprovar-se amb caràcter d'urgència urgentíssima una xafogosa tarda de juliol? El vist i plau de la corporació a la signatura de l'acord transaccional pel qual es liquida el contracte de lloguer establert el 2010 entre l'Ajuntament i la societat Sitges Reference, ja saben aquella formada al 50% per Sitges model XXI i l'antiga Proinosa avui Altiare. Un pas fonamental, vaja, per a tancar la història d'un dels projectes empresarials més atzarosos mai viscuts a la vila. El cost d'aquesta liquidació s'eleva a la xifra exposada a la capçalera d'avui, no massa allunyada de la que l'alcalde expressà fa setmanes. L'Ajuntament haurà de pagar 593.625,49€. Si els treurà de la recaptació de l'IBI, o del que l'estat li permeti escapçar de la popular guardiola dels quatre milions estalviats, la secció ho desconeix. Ho haurà de pagar i punt. La quantitat és la suma, per un costat, del desbloqueig de  l’aportació de 326.735€ que la casa gran va aportar el novembre del 2012 com a fiança per a una possible indemnització que pogués donar-se arran del procediment de revisió d’ofici del contracte -que decidí interposar-se en el seu dia- i, per l’altre, del pagament de 266.890€ que s'aprovà divendres.Tornem a la frase inicial que em deixaren la vigília de Santa Tecla del 2012: 'Morando, això del Reference acabarà malament, o molt malament'. Vist el pacte assolit entre l'administrador concursal i la institució municipal em quedo amb l'opció de l'adverbi a seques, tenint en compte que es partia de l'exigència inicial d'abonar 1,7 milions d'euros , que ha pogut retallar-se fins arribar a aquesta rebaixa substancial superior al milió. Se li pot atorgar una part del mèrit als negociadors i pensar, a la vegada, que el senyor Galán, o bé ha estat condescendent amb la circumstància, o conscient, des del pragmatisme, que l'Ajuntament no arribaria mai a pagar la totalitat d'allò que deu, i que serviria de ben poca cosa picar aquesta pedra de manera indefinida.

L'aforisme popular diu que hi ha un temps per a parlar i un temps per a decidir. Qui sap si empès per el neguit del signem-ho ràpid no sigui cas que algú s'ho repensi i faci marxa enrere l'alcalde va convocar el ple a toc de pitu. Sense vulnerar la norma, però amb un punt de pistola al pit perquè dilluns passat se signava el paperam i era imprescindible el nihil obstat previ de la corporació. Només així s'explica aquesta precipitació si tenim en compte que, segons l'acord assolit, l'edifici Sitges Reference ha de quedar buit de dependències municipals d'aquí dos mesos, temps suficient per a parlar-ne. O per a parlar-ne una altra vegada. Malgrat tot, si s'escolta la sessió del ple hom pot percebre, sense necessitat d'aprofundir massa, que el debat retrobà els dos mantres argumentals ja escoltats reiterades vegades en anteriors ocasions, des d'opinions polaritzades que no s'han trobat en cap moment, perquè tampoc ningú no ha volgut baixar del burro. Més enllà de la cacera de bruixes i de totes les fílies i fòbies ideològiques o personals que condicionin l'administració d'aquest cas, sobre el paper el PSC diu la veritat quan es refereix al fet que el municipi perdrà patrimoni -com a mínim el terreny públic aportat en el seu dia- i en diu de més matisables quan emfatitza el discurs vers la poca voluntat de l'equip de govern per a lluitar pel futur d'un edifici que tenia, i té, un cost difícilment defensable en el context de l'època que ens ha tocat viure, o quan parla de l'oportunitat fulminada de centralitzar els serveis municipals en un únic indret, quelcom que, des del punt de vista conceptual, és una idea excel.lent si no fos perquè aleshores el plantejament general de la història del Reference ja hagués hagut d'ésser un altre de bon principi. No va servir intentar esmenar una errada amb una altra errada més gran. Amb un volantasso en tota regla que, sense dubtar de la bondat de la intenció, va tenir molt d'autoengany...

A l'altre costat, també l'equip de govern diu la veritat, i en presenta d'altres de matisables. És innegable que fa mal a l'ànima comprovar que s'han abocat recursos públics a desdir per mor de mantenir viva la flama d'una inversió fracassada, i que l'administració d'alguns dels processos de la mateixa no passaria per un mínim exàmen d'ortodòxia, però no és menys cert que bona part de la ciutadania té la sensació enraonada que els governants d'avui no vetllaren prou -més enllà de les intervencions públiques- per a barrar el desenvolupament del palangre que avui es critica amb vehement contundència. A la vegada, tampoc queda massa clar si l'haver forçat la convocatòria d'un concurs de creditors -que en alguns moments va posar contra les cordes la casa gran i els seus responsables- ha acabat esdevenint la millor opció d'entre les que podien contemplar-se a l'hora de trobar una sortida més negociada, o menys traumàtica si volen, entre les parts en conflicte.

Assumint que tothom ha perdut llençols en aquesta bugada, la casa gran encara pot donar gràcies. En el fons, aquests 600.000 euros que haurà de pagar, afegits als que pugui pagar Altiare dels 540.000 que li reclama la justicia, serviran, en bona part, per a que la societat pagui deutes a proveïdors, abans de tancar la persiana definitivament. De facto, doncs, els socis de Sitges Reference en veuran ben pocs dels diners del lloguer pendent i reclamat, la qual cosa perjudica més a Altiare que no a l'Ajuntament, ja que, en el fons, la institució s'havia de cobrar a ella mateixa a través de Sitges model XXI i, en conseqüència, li és ara molt més fàcil menjar-se la quitança d'un pagament que tampoc va arribar a produïr-se mai. Així, la constructora -que semblava espavilada- n'haurà sortit escaldada de la pel.lícula, a no ser que pugui jugar a la carta judicial del concurs de creditors amb intenció d'arruinar-la. No vull pensar-ho. I queda Bankia, antiga Bancaja, a qui li tocarà menjar-se un actiu tòxic d'impagada hipoteca milionària, que pot acabar venut a preu de saldo, si mai s'arriba a vendre....  I, si no hi ha cap daltabaix afegit, la història és probable que acabi definitivament aquí.

Divendres, 12 de juliol

Era cert. L'Atlàntida ha obert....... a Barcelona. Bé, a Sant Adrià de Besòs per a situar-ho amb exactitud. Just abans d'arribar a les tres xemeneies històriques de l'antiga tèrmica. S'anuncia per aquest divendres la gran festa d'inauguració. Mentrestant, aquí ha quedat el testimoni d'un passat que és capaç de generar malenconia a les xarxes socials.. El temps dirà si l'Atlàntida sitgetana torna reformulada.

I dos records, des de l'apreci. Ella anava sempre arreglada. Impecable. De diumenge en dia feiner. Permanentada a la perfecció. De camí cap a casa sovint coincidíem i, després d'un somriure, ens arrencàvem amb un Por el humo se sabe donde está el fueeeeeeeego, del humo del cariño nacen los ceeeeelos, entonat amb discreció per part meva, i de manera brillant per la seva. Aquest és el meu record d'Isabel Magán. M'agrada conservar-lo així. Han passat set dies, i aquest petit poblet on vivim i morim torna a estar colpit per un altre injust cop de la vida, d'aquells que, com més s'hi pensa, més incomprensible sembla. Una abraçada a la família Carbonell.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de juliol

Equador

"Us veieu igual? creieu que us veuen igual que sempre?

Jo he intentat que l'ofici d'alcaldia no influís necessàriament en la meva persona (...) I està avisada la família. Està avisada la parella. Estan avisats els amics, que si en algún moment detecten que això afecta a la meva persona, automàticament m'avisin per a que prengui alguna decisió."

Miquel Forns, 11 de juny.

Cal creure, llegides les declaracions de l'alcalde, que el seu entorn proper no ha donat senyals d'alerta vers una deriva de caràcter que l'obligui a prendre qualsevol determini. Com la secció va apuntar l'any passat, arran de l'audiència pública d'aleshores, el principal risc d'un batlle està en caure en la síndrome del despatx. En la temptació de creure que, fora dels límits físics i intel.lectuals de la casa de la vila, i de les parets de la sala de juntes, les veritats son menys veritats pel simple fet que venen de fora. En molts casos serà així, però en d'altres no, com tampoc la vida ha demostrat que es pugui posar la mà al foc per molts processos emparats per l'administració, pel simple fet que no sempre es poden garantir. Amigues i amics, benvingudes i benvinguts a la travessa de l'Equador. Han passat dos anys de la constitució de l'Ajuntament de l'actual legislatura. Han passat dos anys, doncs, del jurament de l'home que somniava ser alcalde, i d'aquell discurs de la bicicleta que no podia aturar-se. Dos anys que han esbravat la part il.lusòria d'aquella il.lusió inicial en el marc d'una època marcada per la crisi impenitent, econòmica, política i de valors. En aquest Sitges que cavalca de festa en festa sense descans ni temps per a pensar massa, el mecaguntot general ha condicionat, quan no qüestionat sense embuts, la percepció de les coses, les accions i les persones, amarant-les, molt sovint, d'una negativitat justificada però perversa per paralitzadora. Forns i la nova majoria s'han enfrontat, probablement, a un dels períodes més difícils de la democràcia municipal recuperada. I no perquè no s'hagin viscut etapes prèvies amb pressupostos més minsos, o amb una vida política infinitament més crispada que l'actual, sinó perquè venim d'una dècada llarga d'excessos -agafin el mot des del vessant més ampli possible- i posar el fre i la marxa enrera davant l'evidència té quelcom de traumàtic per naturalesa, fins al punt que els mèrits de gestió dels qui governen - que poden ser majors o menors, però que han existit i existeixen- queden i quedaran enxiquits davant de la consciència col.lectiva que creu que qui mana ja sabia on es ficava abans de ficar-s'hi, i dels esforços incompensables, i no sempre justificables, que s'estan demanant a la ciutadania, per no parlar de les petites o grans coses de la vida diària que esperen solució, o de les capacitats dels regidors per a resoldre-les. Més enllà de la valorable i necessària contenció del deute, dels museus, de la biblioteca, del salvavides turístic, de les platges i el passeig Balmins, dels titulars intencionadament positivistes i del que s'hi vulgui afegir, el que ja sembla clar, travessat l'Equador de la legislatura, és que tot es viu amb una sensació de contenció fastiguejada per les circumstàncies que atenallen arreu, i per la manifesta malfiança dels ciutadans vers una classe política en hores baixes -i sense líders que arrosseguin des del convenciment- que cavalca entre la necessitat de donar respostes a un munt de necessitats, mentre segueix incapaç de sacsejar els fonaments d'un sistema carregat d'incoherències i greuges, per acció o omissió dels qui el regeixen. Anys enrere, a aquestes alçades ja es començaven a plantejar estratègies i a posicionar candidats per a les properes municipals. Avui ni això. Pesen massa les herències del passat. Pesen massa les obligacions del present, i l'incertesa d'un futur que ningú no pot garantir, però que estem obligats a veure amb esperança.

Si jo fos alcalde de Sitges, proclamava fa 80 anys des de les pàgines de La Publicitat Carles Soldevila, un noucentista modèlic com el definí Vicenç Pagès, o un promotor cultural, que va participar fervorosament en civilitzar la seva època sense treure's els guants de seda que el protegien del contacte amb la brutícia i la realitat com el va descriure Ponç Puigdevall. El Baluard de Sitges del 10 de setembre de 1933 -l'any de la inauguració del Cau Ferrat o de l'hotel Terramar- publicava a primera pàgina la mateixa prèdica florida sota el títol de referència, pronunciada des de la llibertat del visitant assidu deslligat de compromisos. Només així, Soldevila podia confessar sense cap mena de recança que "tot endeutant l'erari municipal, i tot castigant la butxaca dels veïns directament afectats per la millora, urbanitzaria el Passeig de la Ribera, el pavimentaria amb asfalt, l'anivellaria, suprimiria els indecorosos vaivens". Després de desitjar l'enderroc del desuet, tronat i malencònic (sic) pavelló de mar -el destí l'escoltà i el cremà l'any següent- l'article s'esplaia en la pobra imatge del paisatge que contempla: "Igualment, treuria tots els quioscos i quiosquets, permanents i adventicis, totes les barraques que obstrueixen la vista de la mar. Déu meu, la gent ve a Sitges per a veure la mar, que gairebé és la sola cosa que s'hi pot veure, no pas per contemplar instal.lacions de raval i respirar sentors de bunyoleria (I consti ben clar que no em desplauen els 'churros' ni les patates fregides i que en menjo sovint com qualsevol altre estiuejant que s'estimi. Contra el que protesto és contra l'emplaçament de la fàbrica)".

Han trobat alguna analogia amb el Sitges estiuenc del 2013?. Aquí va un resum de la resta. Tampoc no se n'escapa de la incisiva ploma de l'escriptor el cos de la policia local, a qui li demana una reorganització en tots els seus aspectes, a la vegada que advoca per unes normes de trànsit més rígides. Però és en l'àmbit del soroll a la via pública on la crítica és implacable: "Ah, no podeu imaginar la importància que té aquest capítol. Si estiguéssiu com jo, sotmès a un règim d'altaveu lliure i estentori, durant vuit o deu hores diàries, sabríeu que no exagero. A Barcelona, Déu meu, no tenim pas gaire cura en la repressió dels sorolls, preocupació de tot poble que no sigui mesell. Però, en fí, hi ha límits: hi ha vagues restriccions; Aquí no hi ha res. Un altaveu que raja al bell mig de la vía pública i que quan ja no té emissió a rebre, engega per enèsima volta el disc del 'Lamento esclavo', m'ha fet agafar un odi terrible a la ràdio i a la mateixa música. Napoleó, assegut durant un dia, només un dia, a la Ribera de Sitges no tornaria a dir mai més que la 'música era el soroll que li feia menys nosa'". I, per si no n'hi hagués prou, al càstig musical s'hi afegeix el de la vida fabril de l'època: "És segur també que imposaria silenci a una sirena de fàbrica que sobresalta tota la població, amb el seu crit sibil.lant i amb el seu sometent apocalíptic, a tres quarts de vuit del matí... I que, per si de cas heu tingut la sort de ratrapar el son, hi torna a les vuit en punt..." I l'argumentari de l'article finalitza amb una defensa aferrissada per tots els mitjans, a costa de tots els sacrificis, de la plantació d'arbres arreu que contrapesin el paisatge suburenc que peca d'adust i de pelat.

L'ús del Si jo fos és una figura recorrent quan es tracta d'esbravar-se davant de l'administració pública i dels governants. Soldevila n'era conscient, quan va dir amb ironia que el podrien apedregar... Han passat 80 anys, i entre el voler i el poder continua havent-hi la mateixa distància....