dijous, 25 d’abril del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 26 d'abril



L'altra veritat

Divendres, 19 d’abril
Ataco com en anteriors ocasions. Vinga, sense respirar i sense xarxa contestin: a qui creurien abans, a un alcalde o a una monja superiora provincial d'una ordre religiosa? Al primer? A la segona? A cap dels dos? No és una pregunta menor. Recupero aquell assumpte moral-ètic subjacent en el discurs del batlle durant el ple del 25 de març, perquè és aplicable a la carta de Maria Eulàlia Freixas publicada a l’Eco del passat dissabte, i que ha cridat l'atenció pel que diu, i per com ho diu, tenint en compte la proverbial discreció associada a la vida religiosa. Un en el moment de jurar el càrrec, i l’altra en el de professar els vots, es comprometeren, de facto, a no mentir sota pena de trair la ciutadania o a Déu. Per tant, és interessant tenir això en compte quan es comparen les manifestacions públiques de Miquel Forns i de sor Maria Eulàlia, perquè no coincideixen en el sentit final de la controvèrsia de l’hospital. Com si no haguessin viscut la mateixa realitat l’un i l’altra. I l’evidència de la no coincidència és un problema quan es vincula a persones que tenen compromisos amb la veritat que depassen el paper escrit. Per tant, és lícit interpel.lar-se sobre si algú dels dos menteix. O, si més no, sobre si no diuen tota la veritat, o si la diuen a mitges. Pot mentir un alcalde? Pot mentir una monja? De poder poden, evidentment, però quan dos testimonis no coincideixen l’únic que pot assegurar-se, més enllà de la confiança o la malfiança vers qui els pronuncia, és que la percepció de la ciutadania serà d’una confusió intranquil.litzadora sobre el que s’ha viscut i sobre el que queda per viure.

Mentre l’Ajuntament perfila el renovat grup de patrons veïnals i cerca un nou administrador, he tingut ocasió de parlar amb alguns dels portants de l’altra veritat. Amb els qui, des de la legítima llibertat individual, no han parlat encara i seria bo que ho fessin, mal que sigui per a atendre a les exigències que imposa el fet d'haver format part de l’òrgan rector d'una institució de referència a la vila, davant del que s'ha pogut escoltar i llegir. D'entrada els confesso sentir-me incapaç de prendre partit dins de la polaritzada polèmica de l'hospital. Bàsicament perquè segueixo sense tenir prou elements com per a posicionar-me a l'entorn del moll de l'ós de la controvèrsia, que no és altre que el que insinua que en determinats moments hi ha pogut haver intencions mogudes des del benefici personal. Com poden suposar, aquesta secció vulneraria les essències si es convertís en portaveu dels qui poden parlar per ells mateixos i defensar les pròpies paraules si convé. El que ve a continuació son, només, les sensacions finals d'una conversa. Els portants de l'altra veritat admeten errades, i que determinades operacions poden no haver-se desenvolupat en el marc de l'ortodòxia regulada de procediment, però les contrapesen en el context d'una situació econòmica límit que exigí mesures d'urgència amb urgència, atès que els homes de negre eren punt d'executar l'embargament del centre. Els portants de l'altra veritat creuen que s’ha mentit i que s'ha estat molt insensible i injust amb els esforços posats per a redreçar els comptes, afirmen que el llibre de majors se li va donar al president de la fundació i no al funcionari que el demanava, i ensenyen les actes per a justificar el vist-i-plau de la casa gran al pressupost i al positiu balanç econòmic del 2012. Els portants de l'altra veritat també diuen que no tenia sentit que el senyor rector figurés amb veu i vot en una junta a la qual no hi venia massa sovint, malgrat que no puguin defensar amb tant d'èmfasi la redacció gairebé clandestina d'uns nous estatuts que l'alcalde va veure quan estaven amanits, i que arraconaven la part pública de la junta. En el fons, als portants de l'altra veritat els dol sentir-se envoltats per un núvol de sospites sobre l'honestedat de la seva gestió, i que l'alcalde no sempre hagi mostrat l'actitud dialogant que es vol fer creure... Comptat i debatut, servidor només els pot assegurar que, escoltant l’argumentari d’ambdúes parts, l'hospital necessita, a més de rebaixar la tensió a cop de diàleg constructiu, una reorganització millorada que permeti establir un sistema de funcionament que, en el sentit metafòric del terme, el deixi amb les parets de vidre davant de la ciutadania, i esborri qualsevol dubte a l'entorn de la governança de la institució, de l'administració del seu patrimoni, del seu personal, del servei assistencial, i de tot allò, en definitiva, que pot neguitejar amb coneixement de causa. Aquest, i no cap altre, hauria d'ésser l'objectiu final, davant del qual caldria arraconar fílies, fòbies, inèrcies inadequades o posicions poc flexibles. Hores d'ara, si la veritat només té un camí, hi ha massa camins que només coincideixen en assenyalar problemes.

Dimarts, 23 d’abril
Sant Jordi arriba per a segar les males herbes, a cop de llibres, roses, amor i alegria de viure des de les petites coses que no tenen preu, i que la crisi no pot vèncer. Corpus serà la propera i necessària aturada de teràpia col.lectiva. I enmig de l’enrenou de la diada, la il.lusió d’un emprenedor té un nom: Malvasia dels llibres. A Sitges naixerà una nova llibreria-espai cultural en una cojuntura complicada i paradoxal: encara que costi de creure s’obren més llibreries que no pas es tanquen. Al final del dia em quedo amb “Charles Deering y Ramon Casas: una amistad en el arte”, el magnífic volum d’Isabel Coll que explica, des d’una acurada investigació documental, la veritat del perquè el milionari nordamericà, un dels grans valedors i apassionats de Casas, deixà Sitges dolgut i entristit, quan s’hi volia quedar per sempre…

Dimecres, 24 d’abril
Bones notícies. Intentaré explicar-ho fàcilment. L'ajuntament tenia un dèficit de 22M€ en números rodons i un deute d'uns 40 llargs. A 31 de desembre de 2012, el dèficit ha pogut eliminar-se a canvi, en part, d'augmentar el deute a llarg termini, que se situa en 53M€. Això ha estat possible gràcies a la combinació del caramel enverinat del pla Montoro per a pagar factures pendents, amb el resultat d'una sentència de l'IAE tramitada durant l'anterior legislatura, i que ha suposat un ingrés extra de 6M€, que s’ha afegit a l'esforç de ciutadania, treballadors i proveïdors, i a la contenció de la despesa corrent. S’ha premut tant l’accelerador que han quedat 4M€ de romanent a la caixa que, per llei, haurien d'anar íntegrament a eixugar més deute, a no ser que pugui renegociar-se el seu destí per a altres finalitats. El regidor Jordi Mas reconeix que a partir d'ara caldrà afluixar els cargols de la pressió fiscal, tot i que adverteix que, malgrat les bones xifres, només s’ha guanyat una batalla i no la guerra. Ho diu mentre el seu rostre expressa aquella sensació d’inestable equilibri sobre una corda fluixa que es pot trencar en qualsevol moment.

Dijous, 25 d’abril
I acabo. La darrera campanada del 2012 ha deixat de bategar. Era l'única que cavalcava entre una realitat constatable i un desig per un futur que mai no es pot preveure. I el desig s'ha esgotat. La ciclotímica i contradictòria jungla de Lankaran va poder amb Carles Martorell fa dos mesos, i ha pogut amb Èrik Roqueta aquesta setmana. Quan els desitjos s'esquerden l'ànima sempre trontolla una mica. A canvi, poques vivències poden oferir la incomparable oportunitat d'aprenentatge, professional i personal, continguda en els moments difícils. L'èxit de l'aventura dels dos sitgetans a la quinta forca rau en el vessant humà. El fonamental. El que quedarà marcat de per vida. Una vegada més Nietzsche tenia raó, allò que no et mata et fa més fort, i el calendari col.locarà noves campanades en el camí.

dijous, 18 d’abril del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 19 d'abril




Primavera a Terramar


Les mimoses tornen a florir amb aquell groc potent i cridaner atiat pel sol. Ha arribat de debò la primavera als jardins de Terramar. Passejar-hi desoxigena. Relaxa. Tonifica l’ànima i, si es vigila de no girar la mirada vers Miralpeix, permet fins i tot creure en l’esperit idíl.lic que inspirà la ciutat-jardí noucentista, veritable referent de bellesa insostenible, de quan la sostenibilitat era un concepte absolutament desconegut. Una mica de llum i color, doncs, per a fer un recés i trencar tanta grisor mediocre del dia a dia, i per a que els instagramers gaudeixin a desdir del paisatge urbà encara no del tot envaït per les incontrolables multituds estiuenques, que tornaran a posar a prova la resistència dels parterres i la paciència dels comerciants davant de l’imparable top manta. La popular App fotogràfica per a dispositius mòbils també ha esdevingut una de les principals eines de difusió dels atractius de Sitges, en un mon que genera imatges gairebé de forma compulsiva i les crema a la mateixa velocitat, sense temps a pensar en campanyes, lemes i eslògans publicitaris esgotats. És difícil superar l’eficàcia de les xarxes socials quan es tracta d’amplificar un missatge, bo o dolent. Pels puristes, desenganyem-nos, Instagram és a la fotografia el que la carn arrebossada és a la carn, o el que els tres tenors a l’òpera, però ningú no li podrà negar a l’invent un atractiu estètic que captiva per la facilitat d’aconseguir-lo sense trencar-se la closca, i que fa que molts aficionats s’hi fiquin, sense deixar de banda les possibilitats d’experimentació que ofereix als qui els vingui de gust explotar la seva creativitat des dels coneixements tècnics. Agafant-se a l’evidència inicial, l’Àrea de promoció turística de la Diputació de Barcelona, amb la col·laboració de l'Agència de Promoció Turisme de Sitges convocaren als igers, com se’ls anomena cordialment en l’argot, per a donar el tret de sortida el passat dissabte a la campanya Barcelona és molt més. Els passejaren pels entorns habituals i s’inflaren de fer fotografies. La resta, tenint en compte la febril activitat dels usuaris, cal esperar que vingui gairebé sola, a través del boca-orella de l'espai virtual. El segle XXI global permet plantejar campanyes de publicitat que creixen d'acord amb la complicitat de la gent. Una inversió molt rendible...

El sènior A del Club Bàsquet Sitges ja és equip de primera catalana, i el juvenil del Rugby Club Sitges també ha pujat de categoria. Un aplaudiment gran. Bastant més gran que el que mereix el pòster del festival de cinema. Hom recorda el sensacional treball de l’any passat, mentre contempla la banalitat acabada de presentar, i li costa comprendre que hagi sortit de la mateixa agència. A diferència del referent al qual s’homenatja, on l'element del cotxet de criatura destacava amb aquella potència gràfica de les obres de finals dels seixanta, aquí l'evocació al clàssic de Polanski La semilla del diablo queda enxiquida per el nostre tòpic paisatge de sempre. Son els riscos conceptuals inherents a un encàrrec que ha de servir a tants interessos a la vegada. Per si no fos suficient, cal afegir-hi la indigestió compositiva de la versió en vertical del cartell, on la tipografia congestionada intenta respirar entre la imatge de la Parròquia, a la vegada encaixada amb calçador, i els límits físics de l’obra. Millor fortuna ha tingut la variant horitzontal, on els elements de la postal queden reposicionats amb major coherència. En fi, el festival no deixarà de ser un èxit, més enllà de les virtuts del pòster que s'ha escampat com la pólvora, demostrant, una vegada més, que no hi ha esdeveniment en el calendari que projecti amb més potència la imatge de Sitges a l'exterior.

I amb el bon temps, paga la pena donar un tomb per baix a mar, on res no sembla canviar en aparença… Acaba de deixar-se en estat de revista una de les torres més antigues del passeig marítim. De les que van erigir-se quan gairebé estava tot per a fer. És la casa Casimiro Barnils (1919) del gran Josep Maria Martino, situada a l’alçada del número 71, i identificable per la singular disposició de volums rectangulars que configura un seguit de terrasses a diferents alçades. Fa temps l’immoble estava en venda per un preu estratosfèric. Ara ja no apareix a cap portal del sector. En consten d’altres no menys singulars, a preus bastant més baixos arran de la crisi, per bé que igualment inaccessibles per a la majoria de mortals. A primera línia el rètol de se vende penja del balcó de Villa Carmen, al passeig marítim, 37. Hores d’ara, amb 6.450.000€, li escau la distinció d’ésser la casa amb el preu de venda més alt de Sitges. A 150.000€ de distància, i més d’un milió d’euros de diferència respecte el preu al que es venia inicialment, la singularíssima i moderna torre triangular, que, situada discretament al carrer Llopis i Bofill, 31, destaca per la seva façana en una combinació de grans peces de geometria irregular blanques i transparents. Qui la vulgui necessitarà 6.300.000€. Tanca el podi d’honor, la penúltima casa abans d’arribar a l’hotel Terramar. Una altra torre d’aparença clàssica amb porxo de columnes dòriques i frontons sobre finestra, que es ven una mica per sota dels 1.000 milions de pessetes d’abans. Malgrat tot, d’entre el parc de vivendes en venda, m’han cridat l’atenció dos exemplars destacables especialment pel pedigree de l’autor, Josep Antoni Coderch, i perquè apareixen, sobretot una d’elles, a la majoria de llibres d’arquitectura catalana del segle XX. Darrera l’hotel Subur Marítim, al carrer Josep Carbonell i Gener, 2, s’alça el xalet Garriga Nogués, datat el 1947. De planta baixa i pis, i jugant molt amb la dinàmica visual de porxos, terrasses i persianes, es tracta d’una de les obres primerenques del que molts crítics anomenen etapa mediterrania de l’arquitecte barceloní, després d’haver estat durant un periode fugaç arquitecte municipal de la vila. Aleshores, feia ben poc que s’havia establert amb Manuel Valls, formant un tàndem molt apreciat durant dues dècades. Preu de venda: dos milions i mig d’euros. I si tenen ganes de passejar, a la cantonada del carrer Josep Carner amb Torres Quevedo, Terramar endins, s’alça discreta, darrera les verdisses, una de les peces històriques del Coderch dels cinquanta, al costat de la referencial i bellíssima Casa Ugalde de Caldes d’Estrac. Em refereixo a la casa Catasús. Una racional, blanca i lluminosa planta baixa en forma de T, que defineix les zones de dia i de nit amb el jardí com a espai comú, en un conjunt de sobrietat extrema carregat d'harmonia amb l'entorn. Una peça d'història que surt per 2.290.000€. Son les cases que mai no podrem comprar, però Sitges necessita que algú les compri. Formen part del nostre patrimoni, encara que algunes quedin lluny de moltes mirades.

I acabo amb dues recomanacions. Si tenen ordinador a la vora, gaudiran de dos fons documentals que demanen un pitet i unes quantes hores de visió obligada. RTVE i la filmoteca espanyola han penjat a internet les 4000 edicions del No-Do, completament indexades per a que els seus continguts siguin fàcilment accessibles, i acompanyades dels programes de mà. Si cliquen al cercador Sitges descobriran un munt de petits tresors fílmics de l'època. Per altra banda, l'Institut Cartogràfic de Catalunya ofereix als internautes una altra joia. El fons fotogràfic de l'empresa SACE (servicios aéreos comerciales españoles), on hi ha un àlbum impressionant de fotografies de Sitges, el Garraf, les pedreres o Vallpineda, fetes entre el 1960 i el 1980. Un tresor impagable.

Bon Sant Jordi!

dijous, 11 d’abril del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 12 d'abril


Viure on no toca


Amigues i amics. Han passat 18 anys. La secció arriba a la majoria d’edat sense haver deixat de pensar, en alguns moments, que això seria més fàcil del que és en realitat. M’ho he buscat, no passa res. Per a celebrar-ho, vet aquí un mea culpa arran d’un oblit imperdonable que l’inexorable pas del temps no em va permetre esmenar abans que la crònica local  fos engolida per les màquines de la impremta de l’Eco. Va venir d’una hora. L’article de la setmana passada no deixà constància de la comunitat de monges de l’hospital en la llista de col.lectius que cal tenir molt presents a l’hora d’entomar el futur. Si em permeten la metàfora, aquell article es va escriure sobre un paper de fumar, pendent d'esberlar-se en qualsevol moment. O sobre una petita i tremoladissa corda fluixa. I els dóno la raó. Hi ha una història per a escriure, i una corrúa d'interrogants que caldrà contestar quan la tensió minvi, i que no podran quedar sense resposta ni conseqüències. Com era previsible, arran de les reflexions escrites els darrers dies he tingut la fortuna, vull dir-ne fortuna perquè no puc definir-ho d'altra forma, de conversar sobre el particular des d'una confiança que mai pot traïr-se. O que a casa m'ensenyaren a no trair mai sota pena de no dormir tranquil. També des d'aquesta mateixa confiança puc assegurar que he escoltat testimonis de forta intensitat emocional, que agraeixo profundament i que ajuden a contextualitzar un cert estat de la qüestió. Dues reflexions finals, de moment, sobre l'assumpte. Primera: tinc la sensació que les raons estan repartides. Que cadascú en té, malgrat que, fins avui, només s'hagin escoltat les d'una de les parts. Segona: També tinc la sensacíó que potser l'Ajuntament, amb tot el pes que li atorga l'obligació de fer complir la norma, li està demanant a l'hospital una ortodòxia i una escrupolositat en els processos, que pot ficar a la casa gran a la galleda de la paradoxa, atès que tampoc pot l'administració municipal vantar-se d'haver demostrat, en moltes ocasions, ser referència en matèria de gestió, amb la llista d'exemples que l'han o la poden questionar i que son coneguts per a tothom.

No hi ha bones notícies? Per descomptat que si. I venen, en la majoria de casos, de l’anomenada societat civil que es mou per organitzar coses, i de l'empenta personal en d'altres.  Aquí en tenen unes quantes d’espigolades. Joan Duran ha guanyat l’acreditat premi Bernat Ribas de poesia. La primera edició del festival Jazz Antic Sitges –fet amb un pressupost testimonial- ha estat un èxit rotund. Les caramelles es mantenen en plena forma, o en una forma infinitament superior que fa vint anys enrere. El restaurant La Nansa celebra el cinquantenari en una època on per a molts establiments ja és un èxit arribar a la dècada d’existència. La 22ª edició del Concurs de mestres xatonaires va demostrar, un any més, que els júniors pugen amb força, però que cal, amb urgència, donar un cop de cap general si es vol que la participació en el certàmen respongui a l’anomenada que té Sitges, si és que encara la té. Oriol Monzó s’ha proclamat campió de Catalunya de tennis taula. L’IES Vinyet va guanyar el concurs de Lipdubs per la pau, obert a totes les escoles de Catalunya. Esther Morales ha aconseguit 3 medalles d’or en els campionats d’Espanya, i el nedador del Club Natació, Toni Ponce, aconseguí el rècord d’Espanya dels 50 esquena en la categoria S6 de natació adaptada. I aquesta setmana coneixiem, a través del portal visitsitges.com un cas de salvament protagonitzat pel jove Germán Bravi, que rescatà sense pensar-s’ho a una dona que s’ofegava a la zona de la platja de l’Estanyol i la Riera Xica. Fins i tot, algú ha picat el 15 de la quiniela a l'administració del carrer Sant Francesc, i li han tocat 97.000 euros. I seguiria...

En l’àmbit institucional, i deixant de banda les píndoles estratègiques que anuncien baixades de taxes i preus de serveis, el darrer titular positiu és recent. Dilluns passat, a través de les xarxes socials, l’alcalde anunciava l’acord de tots els grups polítics municipals per a la creació d’una comissió mixta, on hi participaran tècnics, juristes i també una representació de la societat civil, amb l’objectiu d’analitzar el drama dels desnonaments a la vila, i cal creure que posar-hi solució en la mesura del possible. Ha costat posar en marxa aquest grup de treball. Molt. Massa donades les circumstàncies, i tenint en compte la tensió generalitzada que es viu al carrer arran del sens fi de casos que han acabat a les pàgines de successos. Em cal ser positiu i pensar que, des dels estaments públics, sempre es podrà fer més força a l'hora de reconduir situacions que els particulars no poden afrontar.

Malgrat tot, la secció pensa que la comissió podria encarregar-se d’un altre problema no menys sagnant, nascut de la picaresca, dels qui viuen a costa dels altres, dels espavilats de torn que s’aprofiten de la inoperància d’un sistema que no vetlla prou. I el problema fa temps que s’arrossega. I és constatable. I seria denunciable per pocs mitjans que es posessin per a controlar-lo. Tant important com donar suport als casos de desnonament, és tenir un control de l’ús que es fa de la vivenda pública que en el seu dia s’adjudicà. I a Sitges, com a tot arreu, hi ha propietaris als quals els tocà un pis de l’Ajuntament i no hi viuen. No hi viuen perquè viuen en un altre lloc, i en el seu pis hi viu algú altre, sigui parent, sigui amic, sigui qui sigui, pagant o sense pagar. Hi ha una normativa molt estricta i específica que regula l’ús dels habitatges de protecció oficial, i que condiciona al vist-i-plau de les administracions –que poden exercir els drets de tempteig o retracte, per exemple- bona part dels plantejaments de futur que en vulguin fer els seus propietaris, per mor de tractar-se, precisament, d’un bé públic sobre el qual hi juguen tot un seguit de requisits que en garanteixen la seva condició amb el pas del temps. A Sant Cugat del Vallès s’han convertit en uns petits experts en el tema, arran de trobar-se amb situacions que clamaven al cel. Fa tres anys fou notícia que l’empresa municipal Promusa, encarregada de construir i gestionar la vivenda pública, obrí un procés d’investigació per escatir pressumptes irregularitats d’aquesta mena. I ho va fer per la via directa. Amb una bona colla d’indicis sobre la taula es contractà un detectiu privat que demostrà sobre el terreny que hi havia adjudicataris que no posaven els peus al pis que els va tocar. Com era previsible, els informes certificaren el que era un secret a veus, i l’empresa envià les proves concluents als jutjats, que sentenciaren als espavilats propietaris amb la pèrdua del pis que en el seu dia els fou atorgat. En conseqüència, l’immoble quedava lliure per a poder adjudicar-se als següents candidats de la llista d’espera. Així de simple. I l’actuació tenia precedents. A finals del 2006 s’obriren 25 expedients i es varen tramitar 12 denúncies. Se’n facin més o menys, l’objectiu de totes era el mateix: no permetre que algú s’aprofiti del que molts necessiten.

La pregunta és, quants de vostès son coneixedors de casos semblants a Sitges? De pisos de protecció oficial on no hi viu qui hi ha de viure? Ho ha vigilat l’Ajuntament? Ho ha vigilat la Generalitat? Ho ha vigilat algú? Molt em temo que, de fer-se una mínima anàlisi, més d'un s'enduria una sorpresa....

dijous, 4 d’abril del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 5 d'abril


Foc nou

"L'hospital de Sant Joan Baptista fou instituït el dia 20 de febrer de 1324 rebent tal nom del seu fundador, Bernat de Fonollar, senyor de Sitges, i d'acord amb la disposició oficial de data 6 de març de 1933, és de fundació privada propietat del poble de Sitges i, per tant, amb la protecció del seu representant legal, l'Ajuntament de la Vila"

Les finalitats de l'hospital de Sant Joan Baptista són:
a/ L'atenció geriàtrica
b/La col.laboració amb els estaments adients (Ajuntament, cos mèdic, Generalitat, etc) per tal de treballar, en la mesura de les seves possibilitats, per a la defensa i promoció de la salut del poble de Sitges i la seva zona d'influència
c/El conreu i la promoció de la Malvasia de Sitges, seguint el desig del llegat Llopis."

       Dels Estatuts de la fundació de l'hospital. Agost 2004

Fins aquí, tothom d'acord. Segur. O almenys així ho vull creure. Els paràgrafs inicials dels estatuts de l'hospital de Sant Joan es fan respectar quan es llegeixen. Invoquen a la responsabilitat que exigeix la història d'una institució amb gairebé 700 anys de vida. El passat 26 de març, després d’una tensa reunió en la qual el vot de qualitat de l’alcalde fou decisiu per a desempatar un estira i arronsa entre patrons veïnals i institucionals -arran del cessament de dos dels primers- s’esdevingué una circumstància que no té precedent immediat. Un petit castell de cartes que ha escapçat la meitat de la junta de l’hospital. Així, entre persones cessades i dimitides, han marxat l'administrador, Antoni Baqués, i els tres representants de la societat civil, Jordi Matas, Jordi Ragon i Joan Butí, i han quedat els càrrecs institucionals: l’alcalde, com a president de la fundació, el senyor rector, la regidora Vinyet Lluís, i el regidor de benestar i família Marc Martínez. Vuit son els components d’aquest grup d’escollits, tot i que fa ben pocs anys -i no em facin dir el perquè- s’hi va incorporar -amb veu i vot- la secretària, malgrat que els estatuts no especificaven per cap banda que tingués cap dret a formar-ne part. La seva presència fou fugaç, encara que al web de la fundació hi segueix constant. L’anècdota, si volen, podria afegir-se a les grans questions que s'han posat sobre la taula els darrers dies, i a tantes d’altres que cauen de l’arbre arran de la patada. Ara s’imposa la recerca de quatre substituts que, gratis et amore, agafin les regnes d'una maquinària complexa, que combina la gestió d'una important quantitat de patrimoni, amb la logística requerida per un centre assistencial que ha de respondre als estandards del segle XXI, sense oblidar el conreu de la malvasia, entre d'altres reptes del dia a dia. Tot plegat exigeix, s'hi posi qui s'hi posi, capacitació professional, sensibilitat emocional, ortodòxia procedimental, ètica monolítica i humilitat cristiana, per a servir amb la màxima exigència i transparència possible a l'esperit fundacional del centre. M'insinuen que, tot i que la digestió encara està païnt-se i els ànims per refredar, ja hi ha hagut persones que s'han postulat per a ficar-s'hi. Deuen tenir una vocació molt impacient.... o potser altres interessos. No pensin malament. Si pensen malament ara, els podran dir que perquè no pensaven malament abans. I tindran raó. En qualsevol cas, d'històries sobre l'hospital en corren moltes, i la gran majoria es mouen en una forquilla àmplia que va des dels testimonis de persones de confiança, que no parlen per parlar, fins a la xafarderia malintencionada, tot passant, no cal ni dir-ho, per les que poden justificar-se documentalment. I abans de caure en la temptació d'assenyalar amb el dit a suposats culpables inculpats d’entrada des de les inefables, esmolades i, de vegades, vidriòliques i immisericordes converses de carrer, la secció vol anar amb peus de plom i creu que val la pena agafar aquest brau des de la mera posició de l'espectador que escolta i llegeix. Prefereixo que sigui així perquè no podem oblidar el caràcter de referent de l’hospital i la consideració que mereixen residents, familiars, treballadors, voluntaris, la comunitat de monges i l’equip directiu, a qui, per altra banda, també s’hi ha fet referència implícita davant de l’existència d’algunes queixes per part de familiars d’interns, relacionades amb el tracte o els serveis rebuts, o sobre el clima laboral en el col.lectiu de treballadors.

Fins avui, la denúncia pública l’ha feta l’alcalde, prenent una decisió que alguns qualifiquen de valenta i necessària, d’altres d’incomprensible, temerària i influenciada per tercers, i qui sap si una majoria la titllaria d’arriscada, políticament i personal, per allò d’enfrontar-se a un cert stablishment. En cas de fer-ho, l’últim lloc on un alcalde podria mentir seria el plenari municipal. D’aquí que l’exposició de fets que realitzà Miquel Forns el passat 25 de març cal que es prengui amb la trascendència que s’escau al moment. És evident que l’alcalde explicà la seva veritat, però que la seva veritat no és una veritat qualsevol, perquè ve marcada per les obligacions del càrrec. D’entrada, doncs -i més si es té en compte la consubstancial prudència del primer regidor de l’Ajuntament a l’hora de pronunciar-se sobre el que sigui- aparcant fílies i fòbies costaria de creure que estessim davant d’un petit suïcidi polític, nascut d’una rebequeria d’autoritat sense fonament. Costaria de creure que s’hagi obert la caixa dels trons per caprici sense pensar en les conseqüències d’obrir-la. Una vegada i una altra, Forns es referí de manera prou eloqüent als conceptes de pèrdua de confiança i deslleialtat institucional per a definir el context dins del qual l’equip de govern proposava la no renovació de dos patrons veïnals, el cessament dels quals ha desembocat en la crisi actual. I ho va fer a través de tres arguments de considerable pes específic. Primer: la convicció que, per una questió d’ètica i estètica (sic) no es pot ser patró i a la vegada partícep d’una operació de compra-venda de patrimoni. “Si una finca es ven a un familiar d’un patró, el que ha de fer aquest patró és dimitir” sentencià Forns apuntant a dues operacions que tingueren lloc durant el periode 2009-2011. Segon: la impossibilitat manifesta que l’alcalde, com a president de la fundació, hagi pogut accedir als estats de comptes, i al llibre de majors, en el marc d’un escenari ple d’impediments i obstacles. I tercer: que l’hospital, per iniciativa pròpia, obrís un procés de modificació dels estatuts, amb l’objectiu d’adaptar-los a la nova llei de fundacions, que deixava en minoria la representació dels patrons institucionals a la junta –i en conseqüència del poder públic- en una maniobra de la qual la casa gran diu que no en tenia cap mena de coneixement.

Mentre intento fer abstracció de tanta casuística, pregunto: ha fet bé l’alcalde? El cert és que és difícil contrapesar els motius que s’exposaren en el ple municipal de fa quinze dies. Fins que ningú no digui el contrari, i des del supòsit de la certesa de les seves afirmacions, el pas endavant de Forns respondria a la funció bàsica d’un cap de govern: defensar l’interès públic. A la vegada, hi ha una part de la història que, de moment, no es coneixerà. Exercint un dret legítim, i a la vegada força interpretable, l’exadministrador prefereix no pronunciar-se, de moment, sobre les pàgines viscudes, les paraules escoltades i els fets consumats, en una mostra de silenci adolorit que no permetrà saber públicament l’altra versió dels fets. Vet aquí els danys col.laterals. Les ferides emocionals que han quedat obertes a ambdós costats de la taula, entre persones que son veïnes d’un poble petit anomenat Sitges on gairebé tothom sap qui és qui. A aquestes alçades, per exemple, qui és el maco que vol ficar-se a l’hospital? La història continuarà…..Desconec quan.