Eco de Sitges, 1 de juny
La delgada
linea...... roja
Dijous, 24 de maig
Sitges ha estat escenari promocional d’un munt de coses, i escenari en
general de moltes altres que han tingut, o volgut tenir, impacte mediàtic aquí
i arreu. De begudes refrescants a automòbils premium, de cupons de
l’ONCE a les transmissions televisives
de Carnaval, les campanades de cap d’any de TV3, les persecucions de Sálvame
a Victor Sandoval, els serials televisius de major o menor fortuna,
o produccions cinematogràfiques de tota mena, classe i condició. Per tant,
estem més o menys acostumats a tot, o, com a mínim, ens sorprenem de ben poques
coses a 60 anys vista de la baixada de les escales d’Erroll Flynn i Anna Neagle
a l’inefable i kitsch “Rapsodia real”. El cas Bisbal és un altre
assumpte, però. El fenòmen té antecedents, tot i que ha estat especialment els
darrers anys quan el futbol ha depassat l’àmbit estrictament esportiu per a
esdevenir el vehiculador perfecte de les fílies i les fòbies col.lectives, el
sobreeixidor emocional, la teràpia dels caps de setmana, i la xafarderia dels
dies feiners d’un país traumatitzat a cop de crisi, que viu amb passió visceral
qualsevol declaració que envolti la disputa d’algun partit d’interès
nacional. He dit interès nacional? Vatua l’olla. Vet aquí el moll de l’ós
del debat a l’entorn del videoclip promocional de la selecció espanyola als
peus de la nostra estimada Punta. No estem parlant de la promoció d’un
iogurt, ni de qualsevol Audi d’alta gamma. Tampoc penso que la questió sigui si
la productora ha pagat o si l’Ajuntament ha cregut, amb bon criteri, que podia deslliurar-la
d’abonar les taxes corresponents per entendre que el retorn econòmic que suposarà
la difusió del producte serà infinitament superior a la quantitat exonerada. Tal
i com està l’economia ens podem agafar a un ferro roent per mor d’aprofitar
qualsevol oportunitat d’ingressos extres per petita que sigui? On és el límit
en cas d’existir? El problema de fons del que succeí aquell dijous, sense
precedents fins avui perquè no s’ha donat el cas de rodatge semblant, és més
aviat de caràcter emocional, i rau en el fet de plantejar una associació visual
on es combinen dos simbols de gran potència, i no per a tothom complementaris,
ans al contrari. I els símbols –atiats avui per les circumstàncies que vivim- han
estat, son, i seran material molt sensible. No cal entrar ara en una
interpretació de l’esdeveniment des de la semiòtica. Tenint en compte
l’eficàcia del producte a nivell pragmàtic –i deixant els escrúpols, el singular marc legal vigent en matèria de
seleccions esportives, l’estira i arronsa que hi hagué entre la policia i el
jove amb samarreta estelada o la pell fina de cadascú- a alguns no els ha fet
gens de gràcia aquesta manifestació d’espanyolisme
pop al Baluard, com potser a d’altres
no els hagués fet gràcia poder testimoniar l’exemple contrari. Estirant del
fil, és fàcil, doncs, apelar a possibles contradiccions ètiques, morals, programàtiques
o ideològiques dels qui han donat el permís per a aquest rodatge amb l’objectiu
d’exportar la imatge de la vila, mentre que, en el fur intern, qui sap si en reneguen
del contingut mentre prenen bicarbonat per a l’acidesa... En qualsevol cas, no
cal patir. Si la façana de la parròquia pogués parlar estic segur que
n’explicaria de pitjors. Deixo l’anàlisi aquí. Quan vegi el producte final el
remato, o em remato de veure’l que tot pot passar.
Dilluns, 28 de maig
Constatació inicial, que, d’alguna manera, referma
el que insinuava en el balanç de la setmana passada. Ricard Vicente haurà de
prémer l’accelerador si no vol que Òscar Ortiz li manllevi de facto el
paper de cap de l’oposició al saló de sessions, malgrat que cada dos per tres
esquitxi el discurs amb l’anacronisme de la condició de classe. El ple de maig aprovà
bones coses –com el carnet blau, que ha de servir per a recuperar els
ajuts a pensionistes i a persones sense recursos, tot evitant la picaresca dels
abusos que no es controlaren en el seu dia- i, a la vegada, es tensionà molt en
el debat d’altres afers, on de nou aparegueren les herències del passat
combinades amb les misèries del present. Finalment, el pressupost del 2012
incorpora el crèdit del pla Montoro i s’eleva a 60 milions d’euros, dels
quals en segueixen essent operatius uns quants menys, perquè un bon grapat es destinarà
a eixugar deute a curt i a llarg termini. Més enllà de la discutida sobre si les
promeses de campanya s’han fet fonedisses o no –l’alcalde es referí al programa
electoral dinàmic (sic) en una novedosa filigrana eufemística que volia
respondre a l’evidència del que no s’ha complert i es deia que es compliria- o
de si la rebaixa dels sous dels regidors ha arribat als nivells promesos,
desitjables, raonables o argumentables, de la sessió en sortiren dues línies de
debat interessants, atesa la situació actual. La primera té relació amb el
rosari de casuístiques diferents que envolten els contractes d’externalització
de serveis públics a empreses privades, i que presenten un balanç que, segons
les dades, provoca calfreds i serveix per a questionar fins a quin punt ha
sortit a compte aquest model de gestió respecte al de la municipalització. A l’escola de música l’empresa va assumir a risc i ventura decisions que contravenien
els acords signats i afegien càrrega al gec del dèficit. Al Rusc l’Ajuntament
va deixar de pagar el servei, i els socis de l’empresa van partir peres. A les
llars d’infants s’esdevé una situació kafkiana. Enmig del deute que es va
eixugant, la iniciativa d’un regidor que es va ficar on no li demanaven –per
molt bona intenció que tingués- ha acabat generant una carambola particular:
les educadores han denunciat l’empresa, i aquesta ha denunciat l’Ajuntament. Si
les treballadores guanyen la demanda, ja veurem qui apunta a qui a l’hora de
pagar, quan sigui l’hora de treure els diners d’on sigui. I a Cespa, la negociació
ha aconseguit rebaixar en 2 milions d’euros el deute total contret amb
l’empresa, que afegits als 5,8 milions que s’han pogut acollir al pla d’ajust,
deixen la partida final en una quantitat més assumible per a l’Ajuntament i
l’allunya dels processos judicials. Amb tot, Lluís Marcé enfilà una història
que pot vincular-se a la de les llars d’infants, quan explicà que, arran d’una
vaga dels treballadors de la companyia de la neteja l’any 2007, l’aleshores
alcalde Baijet es va comprometre a augmentar-los el sou un 59,9% sense que la
promesa tingués consignació pressupostària. Què se n’ha fet d’aquell augment?
Els treballadors el continuen cobrant? Fou el procés tan il.legal com il.legal
s’ha considerat el de Javier Fernández amb les llars d’infants?. Sigui com
sigui, tots els casos tenen un fil comú. Una coincidència claríssima. Tampoc
aquí s’han controlat els processos, i controlar-los o no res té a veure amb una
gestió pública o privada. Te a veure amb la competència.
La segona línia de debat neix de l’alegació
treballada conjuntament entre el PSC i la CUP que plantejava la possibilitat
d’utilitzar la partida econòmica del denominat fons de contingència, xifrada en uns 300.000€, per a dedicar-la,
entre d’altres propòsits, a la reobertura del Rusc i la regularització del sou
de les educadores de les llars d’infants. S’obrí un diàleg interessant sobre
allò que pot considerar-se prou urgent avui com per a justificar el trasllat o
no d’uns diners sovint associats a les conseqüències dels desastres naturals
sotmesos al càlcul de probabilitats sempre intangible. Durant la deliberació,
en alguns moments em va semblar que l’oposició s’acostava al llindar de la
demagògia argumental, i en d’altres vaig copsar un equip de govern massa inflexible
davant la demanda. Veritablement, ningú no tindrà temptacions de tocar aquesta
partida?. La sessió acabà amb el comiat del secretari. Mai tants aplaudiments
han amagat el desig d’una marxa que més d’un desitjava de fa temps. Visca la
cortesia i el fair play.