dijous, 27 d’octubre del 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 29 d'octubre






Dietes i quilometratges


Coincidiren dos plats en el menú informatiu del passat dijous. En un d’ells se servia el pla de mandat, o el pla d’intencions i propostes de mandat. En l’altre, les dades de l’informe del departament de control financer sobre les despeses de l’àrea de presidència, serveis centrals i ciutadania de l’ajuntament, entre el 2008 i el 2011, del qual Nou Horitzó en féu públic un resum a través de les xarxes socials, i que he pogut fullejar –que no analitzar- en la seva totalitat. Obligada per l’actualitat, la secció vol actuar amb prudència, perquè res mai és del tot blanc o negre. I l’evidència no es pot menystenir. Sigui com sigui, es tracta d’un plec d’uns 90 fulls, que sota l’epígraf Requeriment documentació targetes Visa més resta de despeses pels mateixos conceptes àrea 1 satisfà la petició formulada pel partit de Lluís Marcé, i al qual s’hi han afegit, fa quatre dies i a través dels mateixos canals i procediment, algunes dades de l’agència de turisme i de la Visa de la regidora Carmen Prat, en el que ha esdevingut un petit degoteig que s’incorpora al rosari de xifres que, de manera més o menys tímida o pública, es van escolant per la nostra quotidianeitat. És la ressaca dels excessos, la constant que, de manera cíclica, està esquitxant la vida politica sitgetana dels darrers mesos, a cavall entre els que purguen la pena, els que n’assenyalen les causes, i els que en pateixen les conseqüències. Per la pròpia condició del treball del departament d’intervenció, aquí no s’interpreten els números, sinó que es presenten als ulls dels qui els vulguin o puguin interpretar, amb tot el detall que permeten els extractes bancaris de les dues targetes de crèdit associades a l’ex-alcalde Baijet, i la llarga relació de despeses vinculades a les bestretes – o sia, als diners en efectiu subjectes a justificació- que tenia l’àrea 1 -dins de la qual, entre d’altres, s’hi encabia l’alcaldia- per al seu funcionament quotidià. A ulls de qualsevol, del global de 278.384,56€ res pot cridar més l’atenció que la facturació consignada a restaurants i càterings durant el periode de referència: 174.239,8€. Si hi afegeixen 74.338,97 en concepte d’hotels i transports, i uns altres 29.805,79 en peatges, taxis, benzina i pàrquings, els sortirà la xifra que encapçalava la informació de Nou Horitzó, que s’acompanya del llistat de noms dels restaurants-raons socials als que s’associen les despeses que s’efectuaren en cadascun d’ells durant els tres anys i mig que abasta l’estudi. Les xifres més baixes ronden els 4500€. Les més altes s’acosten als 15.000€, o, en el cas del càtering, superen els 35.000€. I aturo aquí el relat, perquè serà suficient per a enfilar les reflexions posteriors, més enllà de les quantitats concretes i de la manera de sumar-les i adjudicar-les. M’interessava, també, conéixer dos detalls que entenc importants, malgrat puguin semblar colaterals. Primer, si Nou Horitzó havia demanat mai abans aquesta informació que deixa anar avui, tot provocant considerable polseguera. I, segon, si en algun moment s’havia plantejat fer-la pública de manera conjunta amb la resta de socis de govern. M’asseguren des del partit que la petició no és nova, que s’havia demanat amb anterioritat però que mai no havia estat complimentada fins avui. Pel que fa al segon supòsit, m’expliquen que no es va contemplar en cap moment, i que la formació assumí la llibertat d’actuació a partir del criteri que fou ella mateixa qui demanà la documentació, i que, en conseqüència, en podia fer el que cregués convenient sense encomanar-se massa a ningú. I així ho ha fet, des d’aquella ortodòxia formal sui generis tan valorada com questionada, i a la vegada molt pròpia de qui és plenament conscient que aquest material sensible no deixarà indiferent i li ve de gust treure’l del forn sense esperar massa.


A primer cop d’ull, tres conclusions ràpides, aprofitant que avui aquesta crònica sembla venir estructurada per l’imperatiu d’haver de posar una mica d’ordre. Primera: probablement, a més d’un no li vindran de nou els resultats de la mini-auditoria. Segona: assumint que en un Ajuntament mai no hi deixaran d’haver despeses generades per les obligacions protocolàries, per les d’imatge institucional davant d’esdeveniments d’especial trascendència, o, simplement, per les que poden beneficiar als nostres interessos col.lectius, la sensació que neix de la consideració de les xifres des del seu valor absolut s’acosta al que podria entendre’s com una administració poc escrupolosa del sentit final que ha de tenir el diner públic, per acostar-se a la clàssica imatge de la màniga ampla o la mà trencada, en el marc d’una inèrcia poc o gens controlada. I això, en temps de crisi, fa mal. Vaja, poques coses no fan mal hores d’ara. Tercera: Més prosaica i planera, però simptomàtica: molt em temo que els protagonistes no anaven de menú si haig de fer cas a la llista. Dit això, s’ha comès alguna ilegalitat? En principi no. Diria que es tracta, més aviat, d’un assumpte que, de nou, apela directament a la conducta ètica i moral que ha de regir la gestió dels càrrecs públics, en questiona la credibilitat dels qui tenien l’obligació de conduïr-se amb mesura, obliga als qui ara ocupen el seu lloc a mantenir una conducta a l’alçada -si no volen caure en el mateix parany que ara denuncien amb èmfasi- i referma l’extens convenciment entre la ciutadania de la minsa capacitat que té el sistema per a evitar les males praxis que l’erosionen.


A partir d’aquest punyent pecat original, palesat en els informes, vet aquí la dicotomia, que pot plantejar-se del dret o del revès. On acaba el sa exercici de transparència en els comptes públics i on comença l’estratègia política? A ningú no se li escapa –tampoc a Nou Horitzó- que és indissociable una cosa de l’altra en el cas d’avui. La publicació d’aquestes dades és una càrrega de profunditat a la línia de flotació del partit dels socialistes, però, a la vegada, i malgrat les dificultats per a accedir a aquesta informació, resulta inevitable plantejar-se el paper de l’actual govern quan el més calent era a l’aigüera aleshores. A peu de carrer, al malestar-indignació per el que expressen les xifres, s’hi afegeix un cert rum rum sobre si s’hagués pogut fer més per a evitar la causa de tantes lamentacions d’avui. Si, tot i que es va apretar, s’hagués pogut fer més per a fiscalitzar, limitar o reconduir la gestió del passat que avui és condemnada amb un lapidari ja veus els socialistes!. Ai el passat! No vivim res que no tingui molts punts de connexió amb la revisió dels moments més dolorosos de la història. Des de les engrunes del present, revisar el passat, quan s’és conscient que pot questionar-se, sempre genera tensió. Pels qui n’han estat responsables hi ha l’obligació d’assumir-ne les errades -mal que sigui des de la consciència d’haver obrat amb la millor de les intencions- d’empassar-se l’orgull, i de passar pàgina des de la conciliació. Pels que ho viuen des de la nova i volguda responsabilitat, hi ha l’obligació de resoldre la situació sense caure en el victimisme ploramiques. I, per a tots plegats, hi ha l’obligació d’aprendre de les lliçons que deixa per a no condemnar als contribuents a patir les conseqüències que se’n deriven. Sense necessitat de ferir, ni de fer sang, ni d’anatemitzar ningú -quelcom prou difícil en el molt sovint maniqueu joc de la política- de l’anàlisi crítica d’allò que hem viscut en sortirà el millor full de ruta. Acabo deixant-me massa teca al tinter, qui sap si de major importància. No m’he referit al pla de mandat, o als interessants debats que surten dels plens. Pau Pérez de Acha ho deixa i torna Marc Quero. Mentrestant, Gabi Serrano ha parlat, i tampoc no vull obviar-ho. Isaac Bielsa agafa les regnes del Carnaval, Vinyet Panyella serà la gerent del Consorci del Patrimoni d’aquí un mes, la Jove de Sitges ha aconseguit un altre carro gros fet amb tranquil.litat però amb mala llet i la regidora Mònica Almiñana té tots els números per a convertir-se en senadora... Agafo aire i poc a poc.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 22 d'octubre






VentdelCau (VI)


“Los proyectos evolucionan y se mueven. Y esto es lo bonito de nuestra profesión. La obra va dándote cosas en su propio hacerse.”

                                 Rafael Moneo, arquitecte.
                                Entrevista a “El País”, 19/12/2010



He necessitat contextualitzar una mica les coses a base de lectura. M’agrada l’arquitectura del premiat Moneo, i més encara el seu discurs. És, diuen, l’anti-Calatrava. L’home del museu romà de Mèrida, del Kursaal de Donostia, o del gratacels ajegut de l’Illa Diagonal de Barcelona. Un professional de la sobrietat, amb obres concebudes des d’una mena d’ascetisme monacal que emana grandesa, monumentalitat i, no ho nego, una certa fredor. La declaració de l’únic espanyol guanyador del Priztker (el Nobel del ram) em porta a dos projectes molt discutits: l’ampliació que féu del museu del Prado, que costà 113,2M€ (un 84% més del pressupost inicial) i l’experiència que va viure entre el 1961 i el 1962 al costat de Jørn Utzon, l’arquitecte danès autor de l’icònica òpera de Sidney, des del 2007 patrimoni de la humanitat i en el seu dia protagonista d’un dels episodis constructius més atzarosos de la història, que portà a Utzon a abandonar l’obra i a jurar que no tornaria mai més a Austràlia, i al govern de l’estat de Nova Gales del Sud a la fallida tècnica. L’edifici, inaugurat el 1973 per la reina d’Anglaterra, estava pressupostat en 7 milions de dòlars, i acabà costant 14 vegades més....



No he començat amb aquestes dues històries per caprici, ni tampoc vull que serveixin per a comparar res per altra banda incomparable. Abans, ara i sempre, la creació humana aplicada als grans projectes de qualsevol tipus s’ha mogut en paràmetres on sovint dos i dos no fan quatre, per bé que això no ha d’ésser excusa per a exonerar ningú de la responsabilitat que cal assumir quan hi ha compromisos per escrit, que importen diner públic. Els darrers dies, Diputació i Ajuntament han donat a conéixer l’existència d’una desviació en el pressupost de la reforma dels museus d’1M€ respecte el preu inicial de 6 milions compromés per l’UTE que guanyà el concurs i que, a la vegada, estava tres milions per sota del límit que preveien les institucions que  financen les obres. Es tracta, consideren, d’un cas típic de baixa temerària en el qual, segons sembla, ambdúes parts acceptaren la trampeta d’un cost inferior, quan eren plenament conscients que l’ambició i les contingències de l’actuació el farien, i el faran, pujar. Ara, cal negociar que li correspon pagar a cadascú. El que està per veure és si alguna de les altres empreses que optaren al concurs denuncia l’acord per entendre que s’establí un pacte consentit perjudicial pels interessos dels qui varen fer els números amb realisme i no els hi acceptaren.... Enumerada aquesta nova contingència, que s’afegeix a les no poques existents, agraeixo a la plataforma SOS Sitges la invitació per anar a visitar les obres dels museus el dimarts 11 d’octubre. He tornat a l’escenari dels fets per segona vegada en vuit mesos, i, malauradament, la plataforma hi ha entrat per primer cop després d’un any i mig del tancament del Maricel. Valgui una conclusió inicial que entenc bàsica per a encarar el futur: és absolutament prioritari fer el possible per a que aquest projecte -que afecta al moll de l’ós del nostre patrimoni, amb tot el que això comporta- generi una mínima empatia i complicitat entre les persones que n’han assumit la responsabilitat de gestionar-lo i amb la ciutadania en general, que hores d’ara assisteix espectant a l’espectacle de la neguitosa incertesa sobre el què passarà. Si no s’aconsegueix positivitzar bona part de la negativitat que avui envolta aquesta història, el fracàs està servit. Per tant, s’imposa un acte de contrició que intenti, sense defugir la resolució dels conflictes d’àmbit legal, concentrar les energies en l’objectiu final, que no és altre que el de fer reviure amb dignitat la joia de la corona de Sitges. D’alguna manera sóm espectadors de les conseqüències d’un procés que s’ha demostrat opac des del principi, en un poble que mai ha tingut el patrimoni en la llista dels seus interessos primordials. On han manat la pressa excessiva, on la manca de diàleg ha generat una tensió permanent, i on queden massa aspectes pendents, emmarcats a cavall de la discussió tècnica, la picabaralla política, i els aprecis o desavinences personals. Ens ho hem posat molt difícil per tractar-se d’una iniciativa que ens hauria d’enorgullir col.lectivament. En sortir de la visita era ben fàcil poder constatar tres realitats punyents. Primera: la que viu l’arquitecte Hernández-Cros, esgotat d’haver de justificar-se perpetuament i abocat a reformular un projecte a partir d’uns criteris amb els quals confessa no combregar. Segona: la que viu la plataforma, i Beli Artigas en particular, amb l’expressió pròpia de les tragèdies consumades sense remei marcada al rostre, i corpresa de veure com s’ha actuat en els edificis en una intervenció que, per a els integrants del grup, ha estat traumàtica, irreversible i desencoratjadora. I tercera: la que viuen les administracions, i en especial l’Ajuntament, que esbufega davant d’aquesta patata calenta, on es barregen des de la possibilitat d’haver assumir el gripau de les llicències mal donades, fins a l’obligació de posicionar-se com a institució amb lideratge i criteri propi en l’assumpte, més enllà de l’assumpció dels propòsits de la plataforma.

Mentrestant els paletes segueixen. La màquina no para, llevat de zones concretes pendents de revisió i de la incomprensible manca de projecte museogràfic. Intolerable a aquestes alçades, perquè, que ningú no s’equivoqui, és més important allò que hi ha d'haver dins dels museus, i la forma d’estructurar-ho i explicar-ho, que el que es pugui veure des de fora. Em confirmen que –salvant obviament el full de ruta marcat del Cau Ferrat, o el del mirador i la sala Sert del Maricel- la resta no està ni plantejada ni parlada en ferm. Sigui com sigui, s’estan fent coses, i algunes s’haurien de desfer. Arrufo molt el nas davant de la elecció del paviment de la sala del brollador del Cau Ferrat –que serviria per a una cambra de bany amb jacuzzi però m’asseguren que encara s’ha d’envellir- i m’agafa un cobriment en arribar al primer pis i veure la gran tarima que amaga el sistema de climatització, i que s’eleva uns 30cm respecte el terra original, tot restringint les proporcions de la sala, i creant uns calaixos laterals i una mena d’inenarrables escocells que envolten les columnes que fan fredat de veure. És, sens dubte, la solució més barroera, insensible i banal que s'ha pogut trobar. Impròpia i contradictòria amb les paraules d’Hernández Cros que, des d’una certa displicència, afirmà a l’inici de la visita que Utrillo no tenia idea constructiva i fou un terrorista patrimonial. Probablement, aquesta tarima podriem englobar-la, sense massa esforç, dins la mateixa consideració pejorativa, i diria que estirant de l’ètica de l’arquitecte –que m’ha demostrat prou capacitat de diàleg- arribariem a coincidir, com coincideixo amb la plataforma en aquest cas. Llàstima que ja estigui tota instal.lada, perquè amb un metre quadrat col.locat ja n’hi havia prou per a veure que aquest bunyol és una idea espifiada. En el pitjor dels casos, abans un Cau Ferrat sense climatitzar, que climatitzat de manera tan agressiva. Cal poder defensar davant de qui sigui que l'especificitat del Cau obliga a solucions personalitzades que assumeixin el valor del museu com a obra d'art patrimonial que cal entendre de manera global, perquè així la va concebre l'artista i, en conseqüència, així cal conservar-la i cuidar-la. I acabo amb el recorregut per la inefable passarel.la que, si faig cas al que s’ha dit, ha de desmontar-se. Saben que la defenso, i és difícil no fer-ho atenent a la impressió que causa la sensació magnètica d’estar penjat sobre el mar... Viure per.... veure.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 15 d'octubre




Reescoltant Jànio


“Si aquí hi ha algún metge sabrà la mida que té el cor de les persones (...) el que si els puc assegurar és que en el meu hi caben tots vostès”

                                                                       Jànio Martí, 25 de febrer del 2005.


A qui li pot agradar escriure un obituari? M’ho pregunto cada cop que alguna sotragada ens posa de peus a terra. Avui la crònica estava escrita abans d’escriure’s. Començo amb un exercici memorístic i l’evidència canta: no puc trobar cap mal moment d’en Janio per molt que m’hi esforci. I, en canvi, només me’n surten de bons. Estic segur que coincideixo amb la majoria. Segueixo a la recerca de la cinta de cassette 1444. Si si, recorden les cassettes? Revisar un arxiu de cintes comença a tenir un punt d’arqueologia sonora i de prehistòria tècnica. L’enregistrament del pregó de la Festa Major del 2002 està bastant en precari. Res que no es pugui salvar amb una mica de maquillatge. Premo el play i endavant.... Després d’uns segons d’aplaudiments es fa el silenci. S’insinua una inspiració inicial, i la personalissima veu perpètuament esquerdada arrenca: Il.lustrissim senyor alcalde, dignissimes autoritats, senyor pendonista, senyor president de la comissió de festes, amics tots, benvinguts a aquest emblemàtic Racó de la calma..... Oh gloriós Sant Bartomeu que de Sitges n’és patró, beneiu aquest moment, féu que faci un bon pregó.. Segueixo? Una petita esgarrifança em frena. I perquè no? Vull escoltar una de les declaracions d’estimació vers Sitges més boniques i sentides mai expressades en veu alta. Tant de bó les circumstàncies no m’hi haguéssin portat, però ja que ho han fet no diré que no a la proposta de recuperar un moment de felicitat col.lectiva protagonitzat per l’home que es va passar la vida fent feliços als qui l’envoltaven sense cap mena de distinció, fos des de dalt de l’escenari, fos a Vilafranca o a Sitges, al Retiro o al Prado, fos a peu de carrer o a casa... fos on fos. De L’homenatge a un somni al Sitges Carnaval, de La venganza de don Mendo a les juntes d’entitat, de les memorables nits de ballables a la capacitat d’escoltar i de fer-se escoltar a través de converses i tertúlies farcides de brillant ironia. Escolta Vicenç, no hem tornat a fer el sopar d’ex-pregoners, potser que ens hi posessim no? em preguntava fa no res. Ai Jànio!, som un veritable desastre....

Amigues i amics, el Cap de la Vila es queda sense un altre veí dels de debò. Dels de la militància pro-activa en un indret on exercir-la significa renunciar a bona part de la intimitat casolana durant molts moments de l’any. Es queda sense el veí polifacètic que el proper 22 d’octubre –assegut en aquella cadira de fòrmica atrotinada del balcó de les transmissions festamajoneres- hagués aplaudit amb força un –espero i desitjo- nou quatre de vuit de la Jove de Sitges al costat dels castellers de Vilafranca. Vindrà la Festa Major de l’any que ve i allí hi serem per a repetir un cerimonial entre feixuc, obligat i feliç, que enguany hem viscut fitant a l’altre costat de la plaça. El piano de l’àtic ha emmudit. Ja no brollen les notes d’Albeniz, o les d’alguna de les complicacions de Bach, o les dels estàndards del repertori. Ni tampoc s’escolten Les fúries de l’infern o l’Anem a la guerra. Els veïns hem perdut un gratificant fil musical que ens acompanyava amb delicadesa, mentre assenyalava la presència del músic a casa. Un vincle emocional esvaït, amb el qual tanco el recorregut vivencial a través de les notes al vent de tres pianos que recordo des de la infantesa, vinculats a sengles grans persones: el d’en Jaume Soler Pascaret de la perfumeria Milà, el de Montserrat Almirall i, finalment, el d’en Jànio.

Amb la perspectiva del temps, aquell sensacional pregó –amb part dels Malvasia al balcó del Maricel i l’evocació a Toni Roig- assoleix un significat especial. No només perquè, amb sensibilitat exquisida, aquest vilafranquí d’ànima sitgetana va saber enfilar un discurs honest i emotiu, sinó perquè, al tombant de la seixantena i d’una manera pública i explícita, en Jànio obrí formalment un nou capítol en la seva trajectoria personal i professional, en la qual la música ha estat el centre d’un petit univers carregat d’iniciatives i col.laboracions molt sovint adreçades a l’àmbit cívic o solidari. Fins aleshores, la vida del director de l’orquestra de ball més contractada d’Espanya –no és un parlar, les xifres ho demostren- era la que tòpicament encabiriem dins la categoria de vida de músic, vida d’artista, vida nocturna més que diürna. Una intensa vida viscuda vaja. L’arribada de l’orquestra en el Sitges d’abans del totxo era esperada amb l’espectació dels grans esdeveniments. L’immens tràiler/caravana de la formació entrava amb calçador pel carrer Àngel Vidal fins a la porta del Retiro. De dins sortien equips de so i de llum inhabituals de veure per la seva modernitat. El conjunt sonava a glòria, amb una potència que avui –almenys a l’aire lliure i amb el pa que s’hi dóna- generaria tensions veinals. Amb un trajo fet a la mida, l’artista-entertainer desplegava tot el seu olfacte per a complaure al públic a qui serví fins al moll de l’ós per convicció personal, avantposant les seves preferències a les pròpies. I, per si amb la música no n’hi havia prou, sempre quedava la possibilitat de complementar la vetllada amb un arsenal d’acudits explicats amb la gràcia del qui no vol la cosa i passava per allí. Un segell personal que assolí l’èxit en majúscules arreu, sense que mai li pugés al cap. Un antidivo en un món molt procliu a crear-ne, amb mèrits o sense.

Tot canvià de cop una matinada de panaché del tombant de segle, any amunt any avall no ve d’aquí, quan a en Janio li varen prendre l’orquestra, que era seva sense ser-ho. No calen els detalls. No cal gran cosa per a definir el que, en el fons, va ser un cop baix lapidari, una indigna maniobra empresarial ben disfressada, un episodi traumàtic perpetrat per alguns dels qui després mai no deixaren de publicitar-se prenent la seva trajectòria dins de l’orquestra del mestre com a referència de currículum. Si vostès són dels que creuen que, en determinades ocasions, és aplicable l’aforisme del mentre vivim morim, vet aquí com tombàren l’ànima del protagonista d’aquesta història sense cap mena de compassió, arrabassant-li la nineta dels seus ulls. Només la família (el trio admirable Sílvia-Pinyu-Jordi) i el cercle dels veritables amics saben les conseqüències que tingueren aquelles dissortades hores, i l’esforç que varen fer per a intentar reconstruir els bocins de la trencadissa vital, de la que en sortí una nova i efímera etapa artística fins a la retirada dels escenaris el 2005. Enmig del procés, la decisió de Joan Marsal d’escollir en Jànio pregoner del 2002 va suposar l’empenta definitiva vers un periode on tinc la sensació que molts hem pogut conéixer l’autèntica dimensió humana que hi havia darrera el músic, gràcies a la implicació sense restriccions que en Jànio ha tingut en la nostra vida quotidiana.

De la tristesa d’haver-lo perdut, a la felicitat d’haver-lo conegut. No és habitual que una persona pugui recollir tal quantitat d’empatia. En el cas d’en Jànio Martí –o Janio como Japón en els telenotícies de TV3- la conclusió té un origen fàcil d’esbrinar. Va saber conrear els afectes amb sinceritat, i això no té preu.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 8 d'octubre







Agafem-nos


“Sincerament, no sé que més hi cap ja, apart de flagelar-nos fins al fons”

                                          Ricard Vicente, 26 de setembre.



Amigues i amics, ara va de veres. Assumit que només les xifres del turisme salven els mobles, i contemplant les queixes del personal sanitari, que deu pensar que li han caigut al damunt les plagues d’Egipte sense compassió, els alcaldes de molts municipis que comparteixen ideologia amb el govern de la Generalitat s’han d’empassar el gripau de veure les conseqüències de com els de dalt continuent pelant una ceba que ja fa dies que no té pell. L’encertà Sagarra quan el 1931 posà en boca del rabadà del poema de Nadal aquelles paraules lapidàries? Com ens cou dintre l’ànima el que ens priva de donar el pit i aixecar les mans (...) és mil.lenari el mal que arrosseguem... Serveixi la cita textual per a contextualitzar una situació que, presidida per les angoixes econòmiques, té un rerafons conceptual de valors. És sabut que la culpa, a més de fosca, és òrfana, mentre que a la victòria mai li mancaran pretendents. Assistim, precisament, a un moment on, davant l’evidència, la condició humana té molts punts de contacte amb la primera de les sentències de la dita popular, i el debat polític ho viu amb l’habitual polarització maniquea quan les coses es posen tenses. Abans d’abordar el relat del primer ple de la tardor, seria bo preguntar-se en veu alta si, veritablement, hi ha culpables. Diria que el que mai no hi deixarà d’haver són responsables i, en cas d’haver-hi culpables, aquests ho seran pel fet d’haver estat responsables amb intenció explícita i directa sobre les seves actuacions per acció o omissió.

Res millor que la sessió plenària del 26 de Setembre per a certificar l’actual estat de la questió. Bàsicament, i de manera simplista i sense matisos, l’assumpte podria resumir-se així: Per un costat, l’equip de govern intenta administrar una situació que, tot i posar-lo contra les cordes, li permet, a la vegada, fer valer una posició de força molt explícita davant l’adversari, quelcom que en política sempre serveix, fins i tot per a cobrir les mancances pròpies. Per l’altre, el PSC, obligat per les mateixes circumstàncies a estendre la mà de la col.laboració contemporitzadora, davant de la impossibilitat de rebatre una corrúa de dades vinculades amb la gestió de l’anterior legislatura difícils de posar en questió en la majoria de casos. Així, fa dos dilluns es va poder tornar a escoltar la frase clàssica i universal amb la qual els nous que arriben intenten desvincular-se de les obres dels seus predecessors del mateix color: Jo no hi era. Ai làs!, antuvi la pronuncià Miquel Forns, quan els socialistes li retreien l’època Junyent, i la pronuncià fa quatre dies Pau Pérez de Acha, quan la nova majoria el col.locà en tesitura semblant, per no parlar del difícil rol que li ha tocat a Ricard Vicente, que continua a la recerca esforçada d’un llenguatge polític de partit, sense renunciar al tarannà personal. Finalment, sense ésser àrbitre, la CUP està aprofitant amb habilitat el seu paper de nouvinguda amb la llibertat que dóna el no haver d’assumir actuacions pròpies de l’època recent. Tampoc no hi eren. Deixant de banda les estratègies polítiques, el cert és que cada cop es fa més palès que bona part de la situació econòmica de l’Ajuntament no només ha tingut relació amb la crisi global, sinó que també és fruit d’un cúmul de processos que el temps i les proves s’han encarregat de demostrar que no varen ser controlats pels qui, per la seva condició de càrrecs electes, o d’administradors de la funció pública, o de directius contractats a preu d’or per a salvar la casa gran, tenien l’obligació ètica i professional de fer-ho. Així de simple en la gènesi. La crisi angoixant ha propiciat una nova dialèctica fins ara implantejable a l’hora de fer balanç: el debat ja no gira a l’entorn d’allò que s’ha fet, sinó que cerca el com i el perquè va fer-se. En aquest sentit, tres moments del ple foren especialment exemplaritzants, perquè serviren per a exposar, sense embuts, una realitat que, fins que ningú no contradigui la crònica dels esdeveniments, faria enrogir de vergonya a qualsevol autònom, emprenedor, o petit empresari amb treballadors. Primer. Davant d’una Mercè Espada que es demostrà absolutament buida d’argumentari en la seva rèplica plena de tòpics, el regidor Marc Martinez explicà la surrealista història que ha envoltat la gestió del centre de dia. N’agafo un dels capítols disponibles: l’institut català de la seguretat social entregà a l’Ajuntament 49.000 euros que tenien la destinació finalista de pagar unes remuneracions de les treballadores. Mai no varen arribar a destí. Algú o alguns, vull creure que amb el vist-i-plau d’altri o d’altres, deurien decidir utilitzar-los amb qui sap quina funció no contemplada. Segon. CESPA reclama a l’Ajuntament 9 milions d’euros i la institució li reconeix un deute de 3 milions. En queden 6 que estan al llimb. 1000 milions de les antigues pessetes que no tenen ni pare ni mare i són motiu de negociació. Contestant Rafel Roig, Lluís Marcé afirmà que els serveis jurídics de l’Ajuntament –els mateixos que tenien vostès (sic)-  reconeixen l’existència de factures falses –o son improcedents?- que serviren per a tapar els forats d’un contracte de concessió més apedaçat encara. Em venen calfreds. Se n’adonen? Com interpretar-ho des de fora? Des de la ignorància? Des de la negligència? Des de la intencionalitat? Des de la necessitat? Des de la il.legalitat manifesta?. Tercer. A partir de la moció de la CUP de suport a les treballadores de les llars d’infants coneixem una nova realitat, que permet tornar a reflexionar sobre les responsabilitats implícites de la institució en aquests procediments poc escrupolosos. Pot un regidor amb capacitat de govern intervenir en les condicions d’un contracte de concessió de servei ja establert i validat pels conductes administratius reglamentats? No. Què passa si ho fa, perquè algú o alguns li permeten fer-ho? Que embolica en la seva causa a la institució a la qual serveix i representa. Per tant, essent perfectament raonable el posicionament del govern davant del cas, expressat pel regidor Jordi Mas quan digué que els compromisos fora de contracte no es poden complir, em costa d’entendre que, després d’un any de pagaments al personal, no hi hagi una sortida legal viable a un problema que generà el compromís d’un representant de la institució. Afirmà una voluntariosa Vinyet Lluís dirigint-se a les treballadores: No és que no volguem pagar, és que jurídicament no es pot pagar. Es pot modificar un contracte de concessió administrativa? Se li poden afegir apèndix o clàusules? Es poden aprovar noves condicions? Els informes redactats pels serveis municipals de torn advertiren que el que féu l’ex-regidor d’educació no podia fer-se. Si no podia fer-se, perquè li ho deixaren fer aleshores? Minuts abans, s’afirmà que l’any 2007, en plena vaga del servei de neteja, l’alcalde Baijet intervingué en la negociació entre treballadors i empresa, prometent un augment de sou del 59,9%. S’aplicà? Segueix vigent avui? Fou igualment ilegal aleshores ficar el nas en la gestió d’una concessió administrativa? El muntant econòmic del compromís forma part dels 6 milions pendents de justificar a CESPA? En resum: on eren els qui havien d’assumir el paper que els corresponia com a garants de l’interès públic en cadascun dels tres exemples referenciats? Es pot assistir a aquestes explicacions sense alterar-se ni demanar mal que sigui una actuació consequent amb la significació dels fets?

Acabo d’escoltar el ple i em ve al cap l’aforisme castizo: si quieres ser feliz como tu dices, no analices. No em serveix. Dissabte 1 d’Octubre, a La Vanguardia la regidora de cultura afirmà que a l’àrea hi ha una bossa de 600.000 euros pendents de justificar. És possible?. No segueixo. No cal.