Crònica local

Eco de Sitges, 20 d'agost

La Festa Major del Drac

I així quedarà pels titulars de la posteritat. Passi el que passi, agradi o no agradi, i es digui el que es digui. Amigues i amics. Ara sí. Enmig de la estiuenca xafogor sitgetana, de les delirants denúncies dels nouvinguts intolerants amb el nostre folclore tradicional, dels botiguers molestos per la permissivitat davant de la pressió dels manteros, dels manteros que comencen a sentir-se pressionats per l’aplicació de mesures menys permisives, i de la impagable fotografia de quatre membres dels cossos policials a la portada de l’Eco de la setmana passada -publicada amb l’objectiu de tranquil.litzar la nostra ànima, comprensiblement intranquil.la a determinades hores del dia, sigui al carrer Parellades, a la plaça d’Espanya o al Primer de Maig- arriba la Festa Major. Aturem les màquines, doncs, mal que sigui per quatre dies. I si la gran festa de Sitges té una geografia física-emocional per a cadascú –la que ve marcada per indrets vinculats a records personals inesborrables- enguany la primera etapa del recorregut d’un servidor té l’emoció marcada des de la passada diada de reis. De nou, l’acollidor balcó de Can Janio s’obrirà, i la Silvia i jo sortirem sabedors que, quan mirem fit a fit a les persianes de fusta del davant, ella no ens tornarà la salutació de sempre. Ella no hi serà. Vatua l’olla quin inici de vigília no per menys previsible menys dur de pair!. Serà questió d’un instant. L’instant just per a agafar aire i interpelar-nos mutuament amb la mateixa pregunta que s’escoltà fa un any: què hem de fer? I de nou retrobarem la mateixa resposta: seguir endavant i desitjar una bona Festa Major, per començar, als qui l’estimaren de més a prop i dimarts ens saludaran des d’on ella saludava. Als qui ens continuaran acompanyant en aquest petit ritual domèstic, volgut i necessari. Per llavors, tot estarà a punt de començar. Benvinguts als absents tant presents, i fins un altra ocasió més propicia als presents tant volgudament absents, per les circumstàncies que siguin.

He volgut començar per aquí, qui sap si empès pels anys que passen, i per la consciència que cadascú viu la diada del Sant com vol, o com pot, d’acord amb circumstàncies vitals que deixen marca i que cal respectar sempre. Tots en coneixem casos. Sitgetans que marxen, o que es queden sabent que s’enfronten en solitari als mateixos dies que havien viscut en companyia. D’altres s’esforçaran en empassar-se els mals moments per a no perjudicar al seu entorn, o d’altres hauran d’assumir que mai no els viuran com els visqueren, i els tocarà gaudir-los d’una nova manera, en un costerut procés d’adaptació a les noves circumstàncies ... Admiro als sitgetans que superaran les exigències d’un periode en el qual la celebració col.lectiva no deixa escapatòria pels qui, més enllà de l’empatia o no amb l’esperit o la manera de celebrar la festa, no tenen motius per a celebrar gran cosa, o per a celebrar res, quan potser ho havien celebrat a desdir. Per aquests, pel grup que no entra dins els cànons de l’alegria continua i emocionada de les 36 hores, una salutació del qui signa, amb els millors desitjos per a qualsevol moment del futur. Isidre Pañella també viurà, i faig valer el tòpic, una Festa Major diferent. Al pintor del cel li ha arribat la condició de pendonista en un moment especialment delicat. Difícil. Dels que esquerden l’ànim de qualsevol. Els trasbalssos professionals han esquitxat una vida dedicada en cos, ànima i passió a la feina. Les circumstàncies –em permetran l’ús de l’eufemisme- no han permès que la recta final de la relació entre Pañella i l’empresa Igual estigui a l’alçada d’una trajectòria comuna plena de bons moments per ambdues parts. La història que explica l’Isidre em recorda a la d’un altre pregoner il.lustre –i millor persona- a qui, en acabar una nit de... deixem-ho córrer, embolicaren en una jugada empresarial indigna que li féu trontollar l’ànima. Avui, l’Isidret és testimoni de quelcom semblant, i reconeix que la situació ha afectat a aquella perpètua vena humorística amb la qual amania les converses. No l’ha perduda, però no està per orgues. En qualsevol cas, el foc és viu, i el nostre il.lustre pirotècnic no deixa d’il.lusionar-se amb el disseny de nous espectacles, que espera que arribin un cop pugui tancar aquest final amargant d’una etapa creativa que ha arribat a nivells d’excel.lència en nombroses ocasions.

I el programa? I el cartell? No en defujo no. Instal.lat, per segona vegada consecutiva, en l’àmbit del gran format, el programa ha sabut maquillar amb original habilitat les poques invitacions a la lectura d’articles d’opinió que ofereix, per a prioritzar una llampant i eficaç presentació gràfica que es desmarca de l’ortodòxia, arriscant-se a oferir un producte sense enquadernar i de lectura de sobretaula. 9 làmines que reprodueixen una selecció de cartells festamajorencs, des del 1935 on l’Ajuntament republicà promocionava la més típica i tradicional de Catalunya, passant pels exemples gairebé turístics del Sitges playa de Oro dels 50 i 60 que resulten d’un kitsch atractiu, l’intemporal plasticitat del d’Agustí Albors del 1981, sàviament combinada amb la tradicional bellesa de la tipografia Bodoni, o la ingenuïtat del gegant envoltat de canalla de la Flori Coll. Tots serveixen de base per a l’exposició, en el seu dors i a través d’un disseny net i acurat, dels perfils biogràfics dels protagonistes, les salutacions protocolàries de rigor, i un article imprescindible d’en Pep Pascual. El conjunt s’incorpora dins d’una carpeta de dibuix decorada amb els motius geomètrics romboidals que han servit de fons al cartell de Pere Stämpfli. Ai el cartell..... agafo aire. Amb tot l’apreci i l’admiració que, per multitud de motius, em mereix en Pere, confesso que veig molt poc de la seva personalitat estètica en el cartell de la Festa Major. El trobo d’una banalitat absoluta venint d’algú a qui no cal ensenyar res que no hagi demostrat amb escreix a aquestes alçades de carrera artística. Vaja, que passaria per un encàrrec d’última hora a un impressor. Cop de foto, retallada informàtica, copiar i enganxar i pim-pam-pum, cartell. Tinc la sensació que alguna cosa no ha acabat d’encaixar en la concepció de l’obra, o en la interpretació de l’encàrrec, o en amdúes coses. I ho sento.

Hores d’ara, alguns pateixen. No hi ha gaudi sense patiment previ. El Drac és a punt de descobrir-se. Abans de veure’l in situ, Pep Pascual ha deixat per escrit una declaració d’intencions que l’honora, pel que té de coherent i d’honesta amb els criteris d’un professional d’inquestionable ofici –com ho va demostrar amb els gegants centenaris, el retaule de l’hospital, o la sensacional restauració de la gitana del Albaicín per a posar tres exemples-, i per la dosi d’humilitat que desprenen alguns paràgrafs. N’agafo dos, que defineixen fins a quin punt cal confiar en els responsables del projecte, i en la sensibilitat demostrada, tot i la valentia de la decisió presa: “sóc conscient que el canvi d’imatge és total, i que hi haurà moltes generacions de sitgetans que pensaran ‘aquest no és el meu drac’, però a la vegada crec que era una oportunitat per a recuperar una peça molt estimada i molt emblemàtica de la nostra cultura popular (...) Espero que sigui del grat de la majoria dels sitgetans. En el cas que el descontent sigui generalitzat sempre estem a temps de recuperar l’aspecte més tradicional, verd amb escates grogues i vermelles.” . Personalment, penso que el Drac no podia tenir millor cirurgià, com Francesc Suárez millor artista pel seu cabeçut. En Roby ha fet un treball magnífic, carregat de tendresa.

Benvingut de nou, Nadal d’estiu. T’esperava, malgrat tot. Bona Festa Major!

Crònica local

Eco de Sitges, 13 d'agost

S’acosta

Delerosos com estem de bones notícies en general, enmig del bombardeig constant d’embogides i violentes imatges, la diada del Vinyet marca un compte enrere que ha de servir per a agafar una mica d’aire i desempolsegar momentàniament aquest estiu tant carregat de males vibracions, de les quals fins i tot s’ha encomanat la meteorologia. 10 dies només i ja estarem dins del parèntesi de la Festa Major. L’entorn de la casa de la vila fa setmanes que bull d’assajos. A les nits, la tronada llarga i sorda dels timbals s’escampa per arreu des de baix a mar. Ja ha arribat el programa i es presenta dimarts. També són a punt la portada de l’Eco de Festa Major, la revisió de fotos i vídeos del passat, i les xerrades, discutides i petites-grans polèmiques del present. Paradetes, objectes, preparatius, músics que fan morro, colles i families que plantegen la intendència de la setmana, els nervis del qui s’estrena, i la sensació de buidor del qui ho ha deixat després de molts anys, qui sap si per a recuperar el fil en un millor moment... Els pastorets han tornat satisfets de fer un gran paper a Grenoble, la reinterpretació històrica del Drac ja és a punt de descobrir-se, i ha tornat l’inconfundible esgarip que, des de darrere els vidres empaperats de blanc, provoca en Josep Marcet quan, tot provant si les inxes han sortit com Déu mana, espanta als turistes i barcelonautes acostumats a estridències menys tradicionals. Que cadascú hi fiqui allò que falta, i si és bo millor, perquè avui la crònica va de les petites o grans coses bones de la vida. Per començar, dues. Primera: L’esplèndida maqueta de l’hospital que, amb paciència infinita, ha fet en Ricard Ruiz durant els caps de setmana del darrer any i mig, i que poden veure exposada a l’aparador del carrer Àngel Vidal de Can Gassó. Ho té tot: proporcions afinades, encant, respecte i atenció als detalls, materials i color... una expressió de sitgetanisme en miniatura que embadaleix tothom que s’hi acosta a veure-la. Segona: Les simpàtiques xapes de Festa Major que s’han empescat la Judith Paretas i la Iris Salamé, a partir dels molts elements que formen part del vestuari festamajorenc, i d’altres inspiracions nascudes de la estimació per la festa. Fetes amb una base de feltre de colors curosament retallat i embotit dins la matriu de metall, l’aspecte final d’aquests complements és perfecte per acompanyar samarretes, bosses, o qualsevol cosa que permeti punxar-hi un imperdible.

Dimecres, 3 d’agost. Nit. Janio’s

Els diners no fan una festa gran, la fan grossa. El qualificatiu gran apela al moll de l’ós del sentiment. Les festes grans ho són per les emocions que generen i no pels diners que costen. En conseqüència, serà bo recordar que la crisi no podrà amb els valors fonamentals que ens arrosseguen a viure els dos dies més assenyalats del calendari sitgetà. Vist així, que és com caldria veure-ho, la solució sembla lògica, s’apliqui a nivell col.lectiu o individual, i vindria a dir que si aquest any no es pot gastar, ja es gastarà l’any vinent, i si no es pot el vinent, ja es gastarà l’altre, i si no... podem seguir en una periòdica pura. Per no gastar com es gastava no es morirà ningú, i vagin a saber si les circumstàncies ens permetran retrobar-nos amb la veritable mida d’algunes coses, que semblaven no tenir-ne. L’alcalde i el regidor de tradicions i festes han fet públiques a la primera xerrada del Janio’s les primeres xifres de la retallada festamajorenca, que semblen no haver generat massa controvèrsia, si haig de fer cas al seu testimoni, fins al punt que Magí Almirall afirma que potser haguéssin pogut collar una mica més, tenint en compte que el personal no va donar massa simptomes de revolta quan fou informat de la mala nova. Es rebaixen 50.000 euros de la factura general de Sant Bartomeu i Santa Tecla, que pujava a 350.000. El castell de foc en costarà 37.000 (o 40.000 si s’apreta una mica) i les colles han hagut de cordar-se el cinturó, i tirar de veta de les aportacions particulars, si convé amb més esforç que antuvi. I el 2012 el Sant dirà... probablement dirà que caldrà tornar a agafar les tisores, o, potser millor, reformular quines són les festes que ha de subvencionar el municipi i quines no. Així de simple. Quan es tracta de deixar llast, la llista de celebracions de capçalera és curta... molt curta.

Divendres, 5 d’agost. Vespre. Santuari del Vinyet.

El Vinyet –enblanquinat gràcies a un prohom que ha pagat la pintura- és ple com un ou, i el rector està content perquè l’alcalde ha vingut a l’ofici amb la vara de mando i gairebé tot l’equip de govern. Té més motius per a no perdre el somriure: ha trobat una il.luminació prou adequada pels retaules barrocs de la Parròquia –que ha substituït aquell malaurat bany de tarongina que amarava ornacines, figures i altars, contaminant el seu aspecte original-, i al santuari comparteix protagonisme amb l’orgue restaurat la rèplica exacta de la despedaçada creu del campanar que Nacho Rubí i Ferran Vicente han construït amb exactitud i que fa goig de veure d’aprop. Finalment, mossèn Pausas ha estat convidat a la darrera xerrada del Janio’s, on estarà acompanyat dels pendonistes, en el que s’espera sigui una nit singular de proselitisme amb tocs hilarants del club de la comedia, o potser a l’inrevés segons l’ànim del personal. Vaja, que davant de tal corrúa d’esdeveniments la màxima autoritat eclesiàstica sitgetana arribarà a l’ofici de Festa Major sobre un núvol tan eteri com el guarniment floral del Vinyet, que a més d’un l’obligà a netejar-se les ulleres per a comprovar si veia tèrbol. Una mena de volado que esgarrifà als devots de les espectaculars ornamentacions florals amb les quals tradicionalment s’ha guarnit l’altar, però que servidor defensa per l’elegant i sobri contrast que oferia enmig de l’entorn barroc del conjunt. En qualsevol cas, els comentaris sobre la decoració no han de prendre protagonisme a l’èxit organitzatiu de la diada ni a la meticulosa i excel.lent restauració que l’equip de Gerhard Grenzing -el professional que ja es responsabilitzà del projecte de l’orgue de la Parròquia fa 25 anys- ha fet en l’orgue del Vinyet, datat a mitjans del segle XIX, i carregat de tribulacions i cataplasmes funcionals per a suportar les vicissituds dels temps. Al programa de la vetllada, destinat a copsar les virtuts de l’instrument, només li va mancar un puntet de repertori popular. Mal que fos un Ave Maria o una marxa nupcial que retrobés la funció primordial que l’orgue ha tingut en la majoria de celebracions a l’indret. Malgrat tot, una iniciativa absolutament rodona, que honora administradors i societat civil.

Dimecres, 10 d’agost. Matí.

Loreto Almirall és tot nervi. Aquesta mestra d’escola, d’esquerdada veu, gesticulació expressiva, verb locuaç i conviccions cristianes fermes i no tancades en el vaticanista immobilisme jeràrquic, espera el pregó amb tota la intenció d’assaborir-lo i no deixar que els nervis traeixin un discurs que vol planer i directe. D’ella ha sortit una reflexió meridiana, que arrela en la pròpia experiència personal i professional. La Loreto no recorda que de petita la Festa Major es visqués amb l’entusiasme d’avui. A la memòria li ve la imatge d’un ofici gris, eixut, poc concorregut... I defensa l’empenta revulsiva dels joves. Dels d’abans, dels d’ara i dels que vinguin. I ho exposa amb una frase que no admet discussió. En la majoria d’ocasions, tots hem fet el que hem vist fer als nostres pares, per a contextualitzar-ho en els referents immediats. Ara, molts joves no tenen referents d’actuació tan ferms, per mil i una causes. Així, no ha de ser difícil comprendre la resta...

Crònica local
Eco de Sitges, 6 d'agost

A Moià estan pitjor

I ens guanyen de carrer. No és cap consol. Amigues i amics, abans no arribin les cròniques d’una nova Festa Major, pagarà la pena acabar de tancar, o de mig tancar, la primera part del cantellut assumpte del deute. És probable que assistim d’aquí poc a l’exposició pública de la segona o la tercera, tenint en compte la rumorologia que apunta a aquelles dades cridaneres que alguns voldrien dir i no han dit, i potser diran quan creguin que toca dir-les. Mentrestant, pel carrer, la frase que escolto té un aire de comèdia d’enredo: Morando, hi ha un palangre... em diuen posant una expressió de cara i una entonació de veu de serial televisiu. M’ho agafo amb un pèl de relativisme perquè el temps, i la documentació acreditada, seran els millors consellers a l’hora d’analitzar les coses, malgrat que ara mateix tot plegat espanti una mica. Factures, despesa de Vises, decrets de darrera hora, promeses pendents emparaulades….

Dijous, 28 de juliol. Vespre.

Mentre l’alcalde presidia la inauguració del complet l’arxiu casteller de la Jove de Sitges, que s’acompanyà amb una molt enriquidora, entretinguda, cordial i divertida xerrada sobre els origens de la colla -amb Ricard Baqués, Tito Suárez i Òscar Farrerons- el regidor d’hisenda Jordi Mas compartia reunió al departament de governació de la Generalitat, amb representants d’alguns dels ajuntaments més endeutats de Catalunya. I la màxima institució del país no s’ha trencat massa la closca a l’hora de proposar una solució que qui sap si sempre ha estat la única possible, perquè no hi ha més cera que la que crema. Pel que ha trascendit, la consellera Ortega va oferir acompanyament i col·laboració en el particular dol econòmic que han d’administrar els convidats a la trobada, sense deixar de pronunciar la frase lapidària que aconsella -ai làs!- l’augment dels impostos i la mancomunació de serveis entre municipis per a redreçar la situació. La sopa d’all vaja. La quadratura d’un cercle que vol resoldre els números de les corporacions locals en un pim-pam, sense perdre bous ni esquelles. El govern de Catalunya marca pel 2011 un límit d’endeutament pels ajuntaments del 75%, quan l’any passat el situava en el 110%. Nosaltres estem vora el 103%. Aquest 35% de rebaixa exemplifica fins a quin punt és fàcil modificar les regles de joc d’una tacada, mig oblidant la dificultat de posar-les en pràctica en la condicionada vida real, on ningú ja dóna res perquè tothom deu alguna cosa. L’endemà, l’alcalde de Moià –a qui sense conéixer asseguro no envejar- apareixia a TV3. Amb 6000 habitants, el poble nadiu del patriota Rafael Casanova, del tenor Ricard Viñas, i bressol de l’Escola Pia de Catalunya, arrossega una factura pendent de 25 milions d’euros i un impossible nivell d’endeutament del 400%, que ningú va controlar, ni des del propi Ajuntament, ni des de la Generalitat, ni des de la sindicatura de comptes... Avui, cadascun dels seus habitants hauria de pagar prop de 4500€ per a fer net, i tothom és ben conscient que passaran generacions abans no pugui eixugar-se l’herència que ha deixat el senyor Josep Montràs, alcalde de CiU durant 27 anys, entre el 1983 i el 2011. Valgui la dada per als il.lusos que creuen que la ignorància o la incompetència tenen color polític. Hores després, el conseller Mas-Colell demanà no ser alarmista amb la crisi a les corporacions locals, en un nou capítol d’aquesta equació complexa. En conclusió, estem fotuts, però no ho podem dir en veu alta, i a la vegada ho hem de resoldre sense perdre l’optimisme mentre els ciclotímics mercats esgoten les reserves de prozac amb la vista fixada en els balanços que pugen i baixen...

Divendres, 29 de juliol. Migdia. Ajuntament.

Visita protocolària del flamant vicepresident de la Diputació de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, per a intercanviar impressions amb el regidor Jorge Carretero, el president del Gremi d’Hostaleria, Joan Anton Matas, i el de la FECES, Enrique Fuertes. Per variar, la institució provincial també dóna suport moral –sense càrrec- i es compromet a emprendre accions promocionals per a espavilar el mercat turístic, que acostuma a passar de llarg per la nostra franja costanera, inexistent als cercadors d’internet davant del poder de marques com la Costa Daurada o la Costa Brava. Sitges es vendria sola, però la costa del Garraf no. I, com és obvi a l’hora de parlar de recursos públics, aquí cal conciliar la singularitat amb l’estratègia de grup, encara que les poblacions que el formen puguin despertar interessos molt desiguals des de l’estratègia de captació de visitants. Sigui com sigui, l’eterna pregunta sobre el finançament dels municipis turístics és la que segueix pendent de resoldre. Passen els anys, els partits, els governants, els pressupostos i no hi ha manera d’entomar aquest greuge que el pas del temps ha anat fent creixer de manera inexorable. Amb 48 hores al càrrec, Fernández Díaz exerceix la diplomàcia sense establir massa compromisos. Si es mullarà en el futur està per veure.

Dissabte, 30 de juliol. Tarda.

A cada canvi de legislatura la pregunta es repeteix de manera cíclica. Quin Sitges volem promocionar, o quina imatge de la vila vol publicitar-se a l’exterior? I la cançó del turisme de qualitat amb un toc de glamour torna a ser recurrent en els discursos. Una intenció que, paradoxalment, no té massa a veure amb la imatge poc edificant dels nostres caps de setmana estiuencs al rovell de l’ou. Passa per l’apedaçada, llambordada i bruta cruïlla-de-carrers-antigament-dita-Cap-de-la-Vila una batucada acompanyant un comiat de solteria. I avall que fa baixada. A veure si tindran raó aquells que em digueren que la vila s’està lloretitzant en una preocupant progressió imparable que té el seu climax dissabtes i diumenges, on el ventall d’escenes al carrer i en els entorns patrimonials constitueix un catàleg per a la reflexió, que pot començar amb les terrasses que han arrebassat impunement l’espai per als vianants, fins a les estàtues humanes, que són la darrera atracció popular, tot passant, obviament, pels top manta que no sempre mostren una actitud pacífica davant de la policia... Més enllà de qualsevol campanya de propaganda, no hi ha res com el boca-orella a partir de les pròpia experiència viscuda per a prestigiar, o denigrar, una destinació turística. Atenció, doncs, perquè Sitges no pot jugar-se el crèdit permetent un cert campi-qui-pugui mal que sigui en els indrets emblemàtics que sempre hem respectat.

Dijous, 4 d’agost

La regidora d’ensenyament explica el conflicte que enfronta les treballadores de les llars d’infants sitgetanes amb l’empresa concessionària Educare XXI. L’Ajuntament deu uns 300.000 € que començarà a eixugar poc a poc, però el problema és un altre. Vinyet Lluís es refereix a l’existència d’una carta signada per l’antic regidor, que garantia a les treballadores un augment de sou. Els serveis jurídics de la casa gran entenen que aquest document no té cap mena de validesa legal, perquè no va seguir la tramitació corresponent, i, en conseqüència, la promesa és paper mullat. Demano disculpes ara. Em costa de creure que ningú abans, des de la pròpia empresa concessionària fins als serveis jurídics municipals, no questionés la validesa de l’hores d’ara polèmica misiva. O es va pecar d’ingenuïtat, o del contrari...