dijous, 28 de juliol del 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de Juliol



Buenas noches señor Forns


Dijous, 21 de Juliol. 20:30h.

Sona la fanfàrria i el cronòmetre marca el compte enrere.... Cinc, quatre, tres, dos... la càmera s’acosta.... s’il.lumina el plató, i una timbrada veu en off anuncia : el Telediario de Intereconomia, con Pilar Garcia de la Granja, Eduardo Garcia Serrano y Jorge Javier Esparza. I allí estan. Ella flanquejada per ells, arrenca amb una salutació del tipus, posem per cas, señoras y señores, muy buenas noches, esto está fatal pero Zapatero no se marcha.. El d’Intereconomia no és un telenotícies com els altres. No diu el que diuen els altres, potser perquè també diu el que els altres no diuen. És un telenotícies obertament i explícita militant, punta de llança -amb programes com Dando caña, El gato al agua o Más se perdió en Cuba- d’una televisió orgullosa de ser de derechas, i que cada Diumenge transmet la missa des del Valle de los caídos. No no. No cal que ningú s’exclami. La ideologia, d’un costat o d’un altre, i expressada de manera més subtil, subliminal o abraonada, amb intenció propagandística o sense, o amb objectius finals o sense, pot formar part dels mitjans de comunicació com a obra humana i negoci que són. I el cas que ens ocupa no és, ni vol ser, una excepció, encara que, sovint, calgui un digestiu potent quan la desqualificació s’apodera del discurs dels tertulians i dóna exemples colpidors com aquells guarra, puerca i zorra repugnante que Garcia Serrano, periodista cultivat de prosòdia barroca, dedicà a la consellera Geli i dels quals l’endemà se’n penedí amb resignació cristiana. El cas és que, de manera habitual, a l’informatiu del vespre d’Intereconomia -on no hi surt el desèrtic, faraònic i ruinós aeroport de Castelló, que per això hi ha La Sexta que el treu més sovint- dedica un espai a aquells ajuntaments –en especial als no governats pel PSOE- que viuen amb l’aigua al coll. Certament, la secció, titulada Tu Ayuntamiento en quiebra, té munició per eternitzar-se tal i com estan les coses. En aquest context, era previsible, doncs, que una setmana després d’aquella roda de premsa de Jordi Mas que acabà convertida en un titular cridaner arreu de l’estat, la cadena del toro truqués a la casa gran per a parlar amb l’alcalde.


Probablement, hagués preferit que la primera intervenció pública televisiva arreu de l’estat de Miquel Forns s’hagués produït en un altre canal, però la vida és així, i un càrrec públic pot buscar mil i una justificacions per a evitar l’encàrrec, però no pot negar perpètuament la petició de la premsa, tot i que, en aquest cas, el fet d’acceptar la invitació pugui suposar, col.lateralment, la millor excusa per a la causa que persegueix qui el convida. És l’hora de la veritat i l’alcalde apareix circumspecte. Amb una expressió al rostre que sembla delatar un pensament íntim del tipus a veure com acabarà tot això. Superat el moment inicial de confusió sobre el pacte que ha dut Forns al càrrec –pero usted es de CiU no?- durant quatre minuts els periodistes l’inquireixen sobre la situació econòmica –oiga, pero han saqueado Sitges?- i la possible demanda de responsabilitats als anteriors administradors. L’alcalde contesta amb mesura i no va més enllà de les argumentacions exposades els darrers dies. L’entrevista finalitza amb una exhortació al turisme com a cataplasma dels nostres mals, amb una cordial invitació a que l’audiència visiti la vila, i amb un que tenga suerte señor Forns. Això mateix. Buenas noches y buena suerte que diria Clooney. En queda de tot plegat una sensació rara, perquè la previsible circumstància ha deixat una mínima escletxa per a l’optimisme o la confiança en les paraules de l’alcalde. Sitges pot haver donat una imatge de realisme victimista, esplèndida per a l’estratègia comunicativa d’Intereconomia, però qui sap si tant rendibilitzable des del punt de vista dels interessos del municipi a l’hora de captar inversions externes que poden espantar-se.


Dilluns, 25 de Juliol. Vespre.

A Convergència i Unió li comencen a pesar les promeses electorals, i al PSC li pesa l’ombra d’un passat recent, la ressaca del qual arrossegarà durant força temps. Els primers perquè han hagut d’empassar-se la convicció que la situació econòmica de l’Ajuntament podia redreçar-se sense tocar massa la pressió fiscal, i els segons perquè, desarmats argumentalment per la contundència de les xifres del deute, i enutjats pel fet d’haver d’assumir que poden convertir-se -almenys en els primers mesos- en l’ase dels cops d’aquesta legislatura, es veuen obligats a apostar per unes cartes molt marcades per l’herència de la pròpia gestió. Així, és lògic que els regidors del grup municipal socialista s’agafin als mals del present –retallades a la sanitat pública- o a l’oferta de col.laboració amb el govern per a redreçar els comptes, com a base d’una oposició que, de moment, no pot agafar-se a massa coses edificants que no siguin el fair play convivencial, si no vol que l’adversari respongui amb un reguitzell de greuges. En canvi, la CUP juga en la divisió del nouvingut amb ganes de fer coses i de posicionar-se, sense haver de patir per a justificar decisions pretèrites. Òscar Ortiz sonà sòlid en les seves intervencions, i marxà a casa amb el trumfo d’haver aconseguit que la moció impulsada pel seu partit, sobre el retorn de Sitges a la plataforma pro vegueria Penedès, fos aprovada. Dilluns passat, CiU va haver d’arriar una de les banderes pre-electorals a cop de circumstància, obligada per una solució que ha emprat un joc de paraules per a explicar que s’implanta una taxa i no es toca l’IBI, quan, de fet, la taxa s’afegeix a un IBI que, almenys en el meu rebut d’enguany, importa la mateixa quantitat, si fa no fa, que la de l’any passat quan duia la taxa d’escombraries incorporada. O sia que, de facto, és probable que al Setembre paguem el mateix IBI que pagavem, però hi afegirem a posteriori un rebut d’escombraries de 140€, que s’assegura que disminuirà, o fins i tot s’anul.larà segons va respondre Lluís Marcé a Òscar Ortiz, si la futura revisió cadastral –de la qual Sitges no se n’escaparà tard o d’hora- dispara la quota de la contribució. Veurem…


El cas és que l’Ajuntament necessita diners, per si algú ho dubtava, i, amb exempcions, compensacions o bonificacions socials incloses, ha buscat el mal menor, o la sortida directa inevitable en l’aplicació d’una taxa que el portaveu del PP, Jorge Carretero, va intentar vendre com una col.laboració dels ciutadans davant la crítica situació de les arques de la casa gran, que ara intentarà pagar les factures pendents de quantitat propera als 1500€. Jordi Mas esmentà que Fecsa ha estat a punt de tallar la llum a les dependències municipals –es deuen més de 200.000€- i Marcé reblà el clau amb la xifra actualitzada del deute a Cespa: 9.060.000€ i 518.000€ d’interessos. Per a glaçar la sang de qualsevol. Vist així, encara gràcies que netegin. El regidor de via pública reconeix que Sitges està fet una porqueria. En plena dialèctica comptable, s’estrenà Pau Pérez de Acha, una bona persona segons Carretero, com ho deuen ser tots afegeix servidor de vostès. I a l’edil novell el traí alguna cosa, perquè potser no volia dir el que va dir, però, conegudes aquestes dades demencials, la literalitat de la seva declaració dirigint-se a Marcé va fer mal a l’ànima: “Si la neteja a data d’avui té deficiències, home, serà cosa seva, no serà cosa dels que ja no estan”. Traducció en llenguatge planer i simplista: Et deixo el gec, i que salga el sol por Antequera. Per fortuna, hi va haver rectificació ràpida.

dijous, 21 de juliol del 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de Juliol


Digue’m per on retalles...


I et diré qui ets. Malgrat tot, es pot fer valer la reciprocitat de la frase. Digue’m per on vas gastar, i també et diré qui ets. Abans de ficar-me dins de la polèmica sobre la minva dels serveis d’urgències, un benvingut incís per a deixar constància de l’inici del ritual emocional de la Festa Major, amb la presentació en societat dels pendonistes i la pregonera. Per molts motius, la comissió ha fet una elecció excel.lent escollint Isidre Pañella, Elena Ferré i Loreto Almirall. Temps hi haurà per a dibuixar alguns trets destacats de la personalitat de cadascun dels protagonistes, d’aquells que poden raonar el perquè el seu merescut nomenament ha despertat la satisfacció general. Superada la primera estació, la propera parada –tradicionalment esperada amb espectació de fa anys- serà la presentació del cartell –un encàrrec singular- i del programa. Mentrestant, la rumorologia –a més de donar voltes sobre les possibles, probables o hipotètiques rebaixes pressupostàries que poden afectar a la festa gran- comenta que el resultat final de la restauració del Drac no deixarà indiferent. En Pep Pascual treballa en el marc d’un secretisme absolut. Gairebé ningú no sap, gairebé ningú no diu, o no gosa dir per si es desfà el secret. Serà, asseguren, un impacte dels que recuperen les essències... El titular de la Festa Major d’enguany ja està assegurat. I si no.. ja m’ho... diran.


La setmana passada es parlava dels nous horaris del CAP a Sitges amb un titular prou gràfic : La Generalitat de Catalunya pren aquesta mesura després de detectar una demanda molt baixa. Vet aquí, i tenint en compte la veracitat inquestionable de l’estadística, la forma eufemística de disfressar que han arribat les retallades, mal que siguin de caire estacional, per bé que a casa nostra la estacionalitat tingui una especial trascendència que no hauria d’ésser menystinguda. Sense necessitat d’afegir aigua al vi, servidor creu que la decisió més preocupant de les preses pel departament de salut a la comarca és la que afecta al nucli de Garraf, que es quedarà sense consultori sine die. Els seus veïns, per tant, hauran d’anar al CAP de Sitges, i, fins al 30 de Setembre, si tenen una urgència entre les nou de la nit i les vuit del matí, caldrà que posin a prova el neguit per arribar als Camils. Emprant la política dels fets consumats, la Generalitat ha fet un pas enrere, perquè, quan es tracta de serveis públics essencials, l’anul.lació absoluta mai no pot ser prou excusada per la manca de demanda, perquè aleshores s’obre la porta a futures decisions impròpies del criteri que hauria de regir les institucions públiques. I Sitges ho ha viscut des de la perspectiva d’uns grups municipals que només s’han mostrat unànims a l’hora d’expressar la seva insatisfacció per la mesura, sense arribar a ser capaços de conciliar un posicionament col.lectiu davant de la Generalitat. Decebedor. Deixant de banda la part del debat polític, sovint massa polaritzat a l’hora d’abordar assumptes com aquest, la inevitable polseguera que ha aixecat la mesura, afegida a la preocupant vaga del servei d’ambulàncies, i a la poca –o nul.la- sensibilitat que sembla haver demostrat la conselleria, a l’hora de delimitar els àmbits concrets d’aplicació de les mesures dràstiques, no he pogut evitar tornar a recordar –i no és el primer cop- una frase lapidària del doctor Sebastià Lorente –gran persona i metge per damunt de tot, i militant del PP a continuació- que el temps ha demostrat que fou premonitòria. La pronuncià fa molts anys, quan la crisi no es vivia amb aquesta contundència, i deia : S’estan carregant els metges de capçalera. Lorente fou un dels recordats especialistes de la nostra generació. Un grup apreciat, valorat, diria que fins i tot estimat pels seus pacients. Els poden posar en l’ordre que vulguin : Serramalera, Celis, Ortí, Antón... Hereus de Benaprès i Padrol, i predecessors dels professionals d’avui, immersos dins d’un sistema que molt sovint no permet que els valors humans intangibles, que són inherents a la relació entre facultatiu i pacient, i importantíssims per a l’èxit del diagnòstic, siguin tant presents en la vida diària com ho eren aleshores.


Lorente, doncs, alertava dels mals que patim ara fent valer els èxits d’un periode en el qual la majoria dels ciutadans només posava els peus a les urgències de l’hospital quan en passava una de molt grossa. Si no, tot es guaria a casa: refredats, angines, xarampions, grips i febrades diverses rebien la visita periòdica dels metges de capçalera, o el seu suport telefònic a l’hora que fes falta. Sense radiografies o analítiques a la primera de canvi, i sense necessitat d’anar a petar compulsivament a l’antibiòtic de torn... I si calia, arribaven els practicants amb les injeccions a punt i un somriure desdramatitzador. En Josep Carbonell i la Juanita Torremorell, o fins i tot en Pere Sanahuja, sabien tranquil.litzar els ànims mentre la sensació freda del cotofluix amarat d’alcohol presagiava que la fiblada era a punt d’arribar. Estavem tranquils perquè d’aquell conjunt experiències casolanes amb els doctors la família en treia recursos i coneixements bàsics per a poder salvar la majoria de dolències quotidianes de petits i grans sense perdre el món de vista... Es pagava una quantitat mensual mínima i hom se sentia tranquil de saber que, donat el cas, a casa sabien on trucar, i el metge tenia un coneixement profund de l’expedient de salut dels malalts de la seva consulta, que el permetia poder garantir solucions en un percentatge elevadíssim dels casos. Segur que no era l’ideal, i que el context no és extrapolable, però a fe de Déu que funcionava. Quants llençols hem perdut pel camí? Un grapat, i alguns de fonamentals per al manteniment del sistema sanitari que no ha pogut suportar les demandes d’una societat paradoxalment parafarmaciada però menys acostumada a espavilar-se davant de contingències de salut –com a conseqüència de l’erradicació del paper del metge de família, entre d’altres- i a qui la mala assumpció del necessari equilibri entre els drets assolits i els deures que neixen de la pròpia responsabilitat han convertit en garantista, malfiada, i exigent des de la intransigència fins a nivells de paranoia. En paral.lel, molts han cregut –o els han fet creure, perquè la gratuïtat o la promesa de l’ajut sens mida ha estat l’arma perfecta per a la captació del vot acrític i fidel- un axioma pervers, com és el de considerar gratuït qualsevol servei que tingui la condició de públic, quan es tracta, simplement, de garantir l’accés gratuït als serveis només a tots aquells ciutadans que no se’n poden beneficiar perquè no disposen dels recursos suficients. Gràcies a aquesta mitja mentida o mentida sencera de la gratuïtat universal, tothom ha acabat pagant l’ús, o l’abús, dels avantatges d’un reconegut sistema de salut que no ha sabut purgar, com en tants d’altres àmbits, les males pràctiques de molts dels seus usuaris, i vagin a saber si d’alguns facultatius. Quants avis jubilats han aconseguit medicaments o material farmacèutic per encàrrec dels seus familiars? Seria un exemple proper del reguitzell que podriem enumerar i que, possiblement, explicarien bona part de les angoixes motiu de controvèrsia. Sóm víctimes de la mà trencada dels aprofitats. La culpa? la culpa és fosca i no la vol ningú. A Itàlia, que es veu que estan pitjor que nosaltres, el govern ha tirat pel dret i ha decidit cobrar 10€ per visita mèdica i 25€ si es tracta d’una urgència. Quan el conseller Castells i la consellera Geli proposaren el 2010 el copagament dels serveis públics per als nivells de renda més elevats –amb l’exemple d’1€ per visita si mal no recordo- els crits se sentiren des de Mallorca... i ara ho proposa el conseller Boi Ruiz... El debat de fons és, com tots els de la crisi, un debat de valors estructurals. La resta són pedaços.

dijous, 14 de juliol del 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de Juliol



VentdelCau 3 i 1/2


Dilluns, 11. Matí

Si a Bergman i a Bogart sempre els quedà Paris, a nosaltres sempre ens quedarà el turisme i l’hostaleria, amb tots els matisos i questionaments que hi vulguin afegir a l’entorn d’aquest Sitges que vol i dol. El Sitges que vol sobreviure a la crisi i a qui li dolen – o s’empassa amb l’estoicisme propi de la convicció o de la obligació- algunes de les conseqüències de la pressió extensiva i intensiva que les multituds imposen en els espais públics. Del preu, en definitiva, d’ésser, o de voler ser, etern pol d’atracció del lleure. La celebració de la Gay Pride ha estat, en aquest sentit, un bon termòmetre de l’ambivalència. En un plat de la balança hi ha l’èxit indiscutible d’assistència, que deuria repercutir, o almenys així cal suposar-ho, en l’economia local. A l’altre, la reflexió que em deixava un antic gestor públic sobre si es fan els números com s’han de fer, o si tenim una certa tendència a deixar-nos enlluernar pels esdeveniments que s’organitzen a la vila sense analitzar-ne massa el sentit final dels mateixos, o les obligacions i contrapartides que suposen per al municipi, des del punt de vista de la seguretat, la neteja o la cessió o lloguer d’espais per exemple.... No és un mal pensament, sempre i quan s’utilitzi per a fer una anàlisi equilibrada de la realitat, i no únicament per a mossegar la que, després de l’ensulsiada del totxo, torna a ésser la principal font de l’economia local, agradi o no. Més enllà de l’experiència dels grans esdeveniments, seria bo destacar una dada esperançadora. D’un temps ençà, estan obrint o reobrint un seguit de petits establiments en l’àmbit de la restauració -que no goso relacionar per a no deixar-me a ningú- regentats per sitgetans amb empenta i ganes d’apostar pel producte, l’entorn i el servei de qualitat. I això feia anys que no succeia amb la cadència del present. Sembla, doncs, haver-se trencat una perillosa tendència que el sector havia assenyalat amb molta preocupació en la trobada anual del gremi, pel que tenia d’expressió gràfica d’un incert futur franquiciat per la manca de renovació generacional. Tant de bó l’esforç de tants emprenedors es vegi recompensat amb els bons resultats que mereixen.


Dilluns, 11. Vespre

Punt d’inflexió en el projecte de remodelació dels museus, segons es despren del comunicat de la plataforma, on fa balanç de la reunió amb l’equip de govern i l’arquitecte municipal Albert Bargués. Abans de posar-m’hi, on ho havia deixat? L’u de Març, en vigílies de Carnaval, quan els mitjans de comunicació foren testimonis d’una visita d’obra presidida pel delegat del govern Joan Rangel, on autoritats i tècnics es mostraren visiblement complaguts d’haver guanyat el primer pols judicial, arran de la decisió del fiscal d’urbanisme de Barcelona d’arxivar la denúncia de la plataforma, que manté oberta la demanda contra l’Ajuntament interposada al jutjat contenciós administratiu de la capital el passat 8 de Juny. El 29 de Juliol del 2009 un grup de sitgetans, convidats pel Consorci del Patrimoni, tingueren l’oportunitat d’assistir a la presentació del projecte de reforma de Josep Emili Hernández Cros i de veure per primera vegada la representació virtual dels canvis que l’arquitecte plantejava per la façana de mar. Una imatge prou coneguda i questionada. Des d’aleshores han passat força coses que la secció ha intentat relacionar amb la intenció de reflectir dos posicionaments públics molt clars, i un de personal que també vol ser-ho, no sense questionar alguns aspectes de la proposta ni sense que això suposi caure en la militància o el maximalisme. No reiteraré les meves preferències ja manifestades vers el projecte actual, ni tampoc el meu respecte, que continua inalterat, cap als representants de la plataforma que sempre han defensat allò que consideren de llei, des d’una posició de coherència conservacionista perfectament legítima i respectable des del punt de vista del criteri metodològic. Comptat i debatut, el millor que li ha pogut passar a Sitges és haver tingut l’oportunitat única d’intervenir en l’imparable degradació ruinosa que vivia l’entorn del Cau Ferrat i el Maricel, i el pitjor, com els fets ho demostren, és no haver pogut, volgut o sabut resoldre el pecat original d’una solució nascuda des de la manca de consens, i que avui les circumstàncies potser possibilitaran reconduir no sense d’altres complicacions tècniques i/o administratives. La perseverància i la tenacitat de la plataforma, unida a l’opinió majoritària contra el mur-cortina de vidre, i, per sobre de tot, la clau de volta que ha significat el canvi polític propiciat per les eleccions del passat 22 de Maig, han obert un nou camí. La nota de premsa és prou clara: Tant l’alcalde de Sitges com els altres membres presents a la reunió es van mostrar predisposats a modificar el projecte per tal de retornar als edificis del Cau Ferrat, la Casa Rocamora i el Maricel de Mar, l’esplendor i la bellesa original que els van convertir en elements primordials del patrimoni sitgetà. El retorn als origens es basaria en tres línies d’actuació bàsiques, que enumero sense entrar en detall, perquè són prou conegudes. Primera: eliminar l’elevació de 35cm del terra del primer pis del Cau Ferrat, pel que suposa d’alteració de l’espai interior. Segona: reconstruir Can Rocamora tot recuperant la façana de l’any 1915, en el que podria interpretar-se com la proposta més historicista, atès que estariem parlant d’un element que va ser molt modificat a mitjans dels 70. I tercera: eliminar les rampes i la galeria exterior de vidre que el projecte contemplava pel Maricel, i que la plataforma sempre ha considerat innecessària, irrespectuosa, antiestètica i atemptatòria als objectius que exigeix una actuació com la que ens ocupa. Què passarà a partir d’ara? Difícil de respondre. Les noves intencions semblen definides, i hi ha el compromís ferm de reconduir les obres sense aturar-les. Malgrat tot, a la vida real, i en el context d’incertesa general en el qual ens movem, i on concorren vàries institucions, qualsevol canvi, per benintencionat que sigui, no deixa de generar respecte. Hi ha compromisos per escrit, un projecte aprovat -i de moment no questionat legalment- adjudicacions signades, i qui sap si possibles indemnitzacions que puguin generar-se...


Dimecres, 13

Es fa pública l’herència enverinada de l’Ajuntament: 65 milions d’euros de deute. Gairebé 11.000 milions de les antigues pessetes. Un disbarat, vaja, i això que és una mica menor –i no és cap consol- del que havia assenyalat CiU a finals de la passada legislatura, quan assegurà que tenia fòrmules per a redreçar-lo sense tocar els impostos, més enllà de la revisió cadastral emparaulada pels seus antecessors, que mai el quantificaren amb aital magnitud quan manaren. I així ens ha anat. Mentre els mitjans ho resumeixen amb un Sitges en quiebra, Jordi Mas es trenca la closca per a fer quadrar allò que sembla inquadrable, i davant de les càmeres de TV3 deixa anar un ens en sortirem amb l’ànim del qui s’agafa a un inevitable ferro roent. No és l’únic marrón de la setmana. L’Eco del passat dissabte afirmava: 429 aspirants a sis places de policia local. I a l’exàmen, que no hi assistiren tots, n’aprovaren 4. Des de fora, no cal tenir dos dits de front, ni tant sols un, per a encuriosir-se o malfiar lliurement. O bé la policia cercava doctors honoris causa per a la comissaria, o bé el sistema educatiu ha fet estralls durant dècades, o bé.... vostès ja m’entenen. Ningú del tribunal es va sorprendre? S’ha obert una revisió del procés.

dijous, 7 de juliol del 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de Juliol


El primer ple


« L’organització que ens hem trobat té molts càncers, té molts forats. »

Jordi Mas, 4 de Juliol.



Dissabte, 2. Nit.

Nit bulliciosa. Poetes al Retiro, revetlla a les Cases Noves, l’Atlàntida oberta de nou –amb vulneració de precinte inclosa- i... i una multitudinària vetllada als jardins del Prado, que fou sensacional en el vessant artístic i memorable en l’emocional. Es començà recordant Deli Carbonell –ja han passat sis mesos i el moment balcó s’acosta- i s’acabà brindant per Josep Vadell, mentre Ricard Gili entonava el What a wonderful world d’Armstrong al capdavant d’una Locomotora negra en plena forma. Pel que ha fet i pel que fa, i pel que ha estat i pel que és, Vadell va rebre una pluja d’aplaudiments i mostres d’afecte sinceres, que responen a tot allò que ha sembrat a partir de la seva passió per la música en general, i pel jazz en particular. Lluny de l’esnobisme que massa sovint acompanya als entesos, en Josep ha tingut la vocació d’acostar la cultura musical de qualitat al gran públic, fins i tot quan fer-ho suposava obrir camins inexplorats i haver de convéncer als recelosos. En el context actual es troben a faltar persones així.


Diumenge, 3. Matí.

Els acampats han aixecat el campament, i a la Fragata aterra la viva expressió de la seva antítesi: la caravana luxosa i descaradament hedonista dels vehicles del ral.li de milionaris six to six motor day. Quilòmetres enllà, Joan Tutusaus deixà a Campdàsens un pregó-manual de bones i males praxis en la gestió i l’actitud vers els entorns naturals, que cal rellegir i subratllar, perquè ve d’algú que ha estimat la muntanya, i el Garraf, des d’una actitud activa i compromesa, heretada dels qui l’han acompanyat des de les beceroles.


Dilluns, 4. Vespre.

Quants i quins càncers deuen ser aquests que el regidor d’hisenda manifesta haver trobat a l’organització municipal? S’enumeraran algun dia? Fins a quin punt afecten al moll de l’ós del funcionament de la institució? Són extirpables? Com?. Vet aquí la declaració més cridanera del, per altra banda, molt tranquil ple del cartipàs, que abordà algunes de les primeres mesures relacionades amb l’aprimament de l’estructura de la casa gran, que, per altra banda, han permès començar a satisfer els deutes compromesos amb els petits proveidors. Les dades sobre aquest cop de cap necessari i elogiable les han pogut veure publicades a l’Eco de la setmana passada, i també varen ser motiu de debat al saló de plens, amb petit ball de xifres per variar. A la primera sessió de qualsevol legislatura –que enguany ha vingut acompanyada d’una excel.lent decisió sobre l’administració dels torns de paraula- li correspon, entre d’altres assumptes, posar sobre la taula les dedicacions dels regidors, els seus sous, o aquelles (poques avui) contractacions immediates que formen part del que se’n diu personal eventual d’assessorament especial, o, en llenguatge col.loquial, càrrecs de confiança. De manera inevitable i recorrent, cada any de canvi en el govern aixeca una comprensible curiositat –salpebrada de morbo- sobre com poden haver quedat les coses en aquest àmbit. Em permetran un paral.lelisme. Sovint, tinc la sensació que això de les reduccions de les estructures organitzatives té punts de contacte amb els règims per a aprimar-se. Qui més pesa més quilos pot reduir i, en conseqüència, pot mostrar la seva satisfacció pels resultats obtinguts per petits que siguin, tenint en compte que el procés serà lent i el pes ideal potser no s’aconseguirà mai. Com ja s’ha comentat amb escreix aquí, la casa gran sitgetana estava més inflada que el globus dels Montgolfier, pel que les iniciatives preses pel govern de la nova majoria han esdevingut, a més d’imprescindibles, protagonistes dels primers balanços positius que l’estratègia demana publicitar. I, com era previsible, la questió de les remuneracions dels càrrecs electes o de lliure designació no ha estat aliena a aquesta benvinguda política de recessió. Així, i per a simplificar l’assumpte, hem passat de les pagues estratosfèriques i en alguns casos siderals del passat, a uns sous entre elevats, generosos i raonables a seques del present, la qual cosa significa una evidentíssima millora, però permet encara reflexionar sobre si la mesura pot respondre al context econòmic i social que vivim, on els ciutadans demanen als polítics gestos contundents d’austeritat i contenció. Per enèsima vegada ens trobem, doncs, en la tesitura de valorar allò que pot ser molt, poc o suficient, en base a casuístiques molt diverses. O si no, vet aquí la pregunta repetida: és molt o poc un sou brut anual de 53.426€ per un alcalde? i un de 47.727 per un tinent d’alcalde a dedicació plena? o un de 42.954 per un tinent d’alcalde amb una dedicació del 90%? I un de 50.000 i un altre de 64.000 per dos càrrecs eventuals? o un de 40.205 per un regidor a dedicació plena, o de 20.102 per un regidor a un 50% de jornada? En xifres absolutes, dóno per segur que vostès ja han fet la valoració, però compte perquè tampoc no seria justa sense ponderar altres factors que hi intervenen i singularitzen cadascun dels casos.


Malgrat tot, la secció es permet plantejar tres desideratums conceptuals que, amb tots els matisos incorporables, creu que seria bo perseguir. Tres pensaments en veu alta, que poden agafar-se o llençar-se sense problema, perquè tampoc la seva execució depèn d’una sola competència. Primer: abans, ara i sempre, i llevat d’aquells casos on la remuneració vingui establerta per un procés de selecció extramunicipal, ningú a l’Ajuntament no hauria de cobrar més que l’alcalde. Fes-t’ho com vulguis que diria aquell. Mal que sigui per una simple questió de valoració de les responsabilitats jeràrquiques davant d’aquelles petites o grans coses que succeeixen al municipi. Qui més responsabilitat té és qui més ha de cobrar. Així de simple, i, en principi, relativament senzill d’aplicar en aquest cas. Delimitat el sostre, només cal marcar el límit inferior, que, en el cas del govern de la nova majoria, ve donat pels tres regidors sense dedicació, que cobraran per assistència a plens o a d’altres obligacions del càrrec. Segon: més enllà del barem de la dedicació –i admetent que l’eufemístic 90% d’un bon sou no deixa de ser un bon sou- en el futur seria bo que, a l’hora de proposar retribucions, el sistema prengués major consideració a l’equilibri entre el valor de la condició i el valor de la capacitació dels càrrecs electes. Ningú no neix après. Per tant, podria plantejar-se que cobréssin més aquells que, o bé per expedient acadèmic, o en el seu defecte per experiència professional, puguin demostrar un coneixement suficient per a desenvolupar amb garanties les seves funcions en les àrees competencials que els corresponguin, davant d’altres que encara estiguin per foguejar, i que ja tindran temps per a ser recompensats si demostren meréixer-ho. Tercer: arribarà el dia en que la llei haurà de considerar sancions vers aquells gestors dels béns públics que, d’una forma manifesta, hagin menystingut les conseqüències per a la col.lectivitat de les seves actuacions poc mesurades o poc escrupoloses. Cal erradicar la lleugeresa amb la qual l’expressió « ja pagarà el qui vingui » va irrompre en el discurs de la gestió pública, pervertint-ne la gènesi.