Crònica local
Eco de Sitges, 2 de Juliol

Parèntesi floral

Abans la secció no retrobi la crònica política, amb algunes notes prou interessants que ocuparan l’espai de la setmana vinent, necessitava desoxigenar una mica l’assumpte. Em vindrà bé, doncs, aprofitar el relat del sempre benvingut Corpus. Vagi per endavant una conclusió: per no haver-hi ni un euro –que no hi és- la festa ha sortit digníssima, i vull creure que, com en la majoria d’ocasions, on no han arribat els diners ha arribat la voluntat d’aconseguir-los, o de maldar per a que almenys no anem enrere en allò fonamental. Potser valdria la pena, ara que s’ha encetat una època de reflexió sobre les prioritats, intentar saber de debò què en vol fer Sitges del Corpus, en el marc dels recursos públics que es destinen a tots els esdeveniments del nostre calendari anual, i en el d’aquest perenne rum rum de mig desencís, que torna cada Juny i que només acostuma a contrapesar els evidents esforços que un grapat de vilatants estan fent per a mantenir-lo, i la joia de reviure alguns dels moments impagables de l’any, que en alguns casos -llegeixi’s l’enorme espectació generada per la primera sortida dels gegants- van més enllà de la litúrgia. És o segueix essent el Corpus una de les nostres festes de capçalera? Si ho és, val la pena donar-li l’impuls que mereix? La pregunta no du la resposta implícita. Es pot pensar que les coses ja estan bé com estan, i punt.

Dissabte, 25. Vespre. Rovell de l’ou.

Entre les tres parelles de gegants, les autoritats, i un alcalde que inexplicablement descuidà la sempre aconsellable disciplina amb les normes del protocol, Núria Carbonell clamà amb un puntet d’emoció «Lluiteu per la festa », en el que esdevingué l’enèsima crida pública i motivadora vers la potenciació del que ha estat un dels leit motiv de la seva vida personal i familiar, per tot un seguit de motius que desgranà en un pregó molt proper en el plantejament, directe en la vivència i sense escarafalls semàntics. Mentrestant, al carrer, davant l’impacte de les inefables multituds dels dissabtes al vespre, hom diria que no cal promocionar res enlloc, perquè la gent ve sola, sàpiga o no les raons que l’han portat a Sitges. Són els miratges de les massificades tardes d’estiu. Al Cap de la Vila, ben aprop dels primers elements de l’altar a punt d’ésser col.locats, en Fal.luch i la Laia esperaven, avorrits, l’engrescada arribada dels gegants de la vila i els cubanitus ballant pel carrer Major. De nou, l’inici de la cercavila de la vigília ha tingut anècdota, relacionada enguany amb la confusió sobre el punt de partida del recorregut, que va permetre fer-la petar amb els comentaris de sempre sobre el què, el qui, el quan i el com.

Diumenge, 26.

Una reflexió anecdòtica: Què hagués pensat Ventura Gassol si, el 14 de Juny del 1936, algú li hagués predit que, setanta-cinc anys després, una de les taules de la biblioteca que inaugurava aquell dia serviria d’altar per a una cerimònia religiosa? Altres preocupacions deuria tenir l’aleshores conseller de cultura de la Generalitat republicana. Segurament per tot el que va venir després, la memòria històrica no ha fet prou justícia al paper fonamental que tingueren els responsables d’aquell govern de Catalunya, a l’hora d’establir un sistema nacional d’escoles, biblioteques i museus, conceptualment impecable i nascut d’una veritable convicció del valor insubstituible que la cultura, el coneixement i l’educació té per a una societat. La seva visió encara deixa més en evidència on poden estar els fonaments socials de la crisi de que vivim avui. En qualsevol cas, i assumint com a bastant insuperable el Cap de la Vila retirista del 2010 -des de la inevitable comparació amb el referent immediat- l’equip de les biblioteques, amb l’ajut inestimable d’una colla de col.laboradors bregats amb solvència en questions artístiques, ha bastit un disseny que respon molt bé a l’esperit de l’equipament: una elegància relaxada, discreta i (molt) sòbria, desplegada sobre un motiu floral inspirat en les rajoles del veterà paviment hidràulic de la sala de lectura, i sota una gran rèplica d’un dels finestrals de l’edifici, que, de fa anys, serveix de logo identificatiu en el material de difusió de la biblioteca. Excel.lent, tenint en compte les circumstàncies.

Xino xano, faig camí cap al romàntic. Tres constatacions més. Primera : els dos trams del carrer Jesús tomben d’esquena. Segueixen essent el model a seguir en mestratge catifaire. Segona : sort té la festa de la canalla de les escoles. Tercera : tantes simpàtiques tisores de flor al carrer de la Palma poden interpretar-se d’alguna manera?. Ja al pati de la casa Llopis, un dels pocs petits oasis urbans que ens queden, l’ou balla. No amb l’impuls del seu company del Maricel, però hi posa intenció i fa l’efecte. Dins, a la sala dels magnífics diorames amb escenes costumistes de la vida burgesa, es projecten dues filmacions prou interessants. La primera es deguda a la proverbial inquietud fílmica de Fric Malagelada, que captà una gran varietat d’instantànies del Corpus de 1964, impossible de passar inadvertides a la curiositat dels ulls d’avui, pel munt de detalls i de personatges que les generacions de més edat identifiquen sense complicacions. Entre ells, un Josep de l’Eco 47 anys més jove posant clavell. L’ambientació musical de les imatges, feta, com l’edició, per Josep Maria Alegre, és magnífica i es basa en una versió a piano sol del popularíssim himne del congrès eucarístic internacional, celebrat a Madrid el 1911. Sí, el « cantemos al amor de los amores, cantemos al señooooooooor », amb lletra original del pare agustí Restituto del Valle i música del mestre Ignacio Busca Sagastizábal, ha complert el centenari, i continua essent el referent tradicional per aquestes dates. Finalitzada la pel.lícula de Malagelada, complementà el programa doble un documental produït per l’empresa Herga Films, dirigit per J.A. Rivero i que podriem situar en la mateixa època dels Corpus en dijous, de la venda de manats de clavells en parades de carrer, i, obviament, de l’eclosió del turisme de sol i platja. En rescato un diàleg protagonitzat per dues veus d’home sense identificar. La primera pregunta: Cuándo empezaron a construir las alfombras con dibujos? La segona respon: Seguramente, después de la guerra de liberación. Comprensible, Espanya vivia els 25 años de paz...

Al vespre, una altra estampa clàssica, la de la processó tallada. Molt tallada, talladíssima. Un petit desastre que deixà les senyores perdudes en ple carrer Jesús. O sia, sense poder fitar ni els gegants davant ni la custòdia darrera. Qui diu que les processons van tallades només per Festa Major? A l’altre extrem, un motiu per a l’esperança: a les nenes i els nens de la comunió ja no els disfressen de mariner arriat i de núvia precoç, i es presenten com el que són, nenes i nens. I el dia es clou amb la primera ballada final de l’any, que és, a la vegada, una de les més maques per l’actitud de tothom, per la llibertat de moviments, o pel retrobament d’il.lusions renovades... Ha començat el compte enrere en el rellotge de la Festa Major.

De tornada a casa em trobo amb la dona a qui alguns assenyalen -arran del canvi de truita- com a possible, probable, hipotètica titular d’una cadira amb important responsabilitat patrimonial. Ella m’assegura, i la crec, que no ha parlat amb ningú d’aquesta especulació. Seguim sent un poble petit per a la rumorologia equívoca. En qualsevol cas, la interessada ha hagut de tornar a obrir velles carpetes de documentació. Seran necessàries sembla. Arrieros somos.....

Crònica local
Eco de Sitges, 25 de Juny

Questió de confiança

Amigues i amics lectors, imaginem-nos per un moment que algú els encarrega una feina de responsabilitat trascendental per a la seva trajectòria professional, i que, pel que sigui, no poden fer-la sols. Probablement, la lògica els aconsellarà que cerquin algú amb qui confïin, per a poder assolir els objectius amb un mínim de garanties, i li paguin en conseqüència. D’entrada sembla senzill, i en el fons ho és. El cert és que en la vida real, com també en la política, no han canviat tant les coses com per a poder dir sense embuts que, en un món ple de malfiances, ningú no necessita al costat persones en qui confiar a l’hora de poder tirar endavant determinats projectes. Malgrat tot, en l’època on la indignació ha substituït l’eufemística desafecció, les males praxis i les inèrcies endogàmiques del sistema han devaluat a la mínima expressió la consideració vers les/els càrrecs de confiança o de lliure designació en l’àmbit de les institucions públiques, fins al punt que, durant la passada campanya electoral, alguns partits abogaven per a eliminar-los sense dubtar, tot posant en evidència que la confiança, com assenyala la dita, pot fer fàstic si es banalitza utilitzant-la d’argument per a fonamentar contractacions o trasllats que no sempre poden justificar-se, i que poden acabar convertint allò inicialment raonable en un pou descontrolat de coneguts o saludats amb més càrrecs que capacitació per a exercir-los. No dic res de nou, i la temptació mai no deixa d’assetjar l’ètica dels governants, que, per mor d’una confiança mal entesa o pervertida en el seu valor original, poden esdevenir responsables d’una llista molt llarga de persones de la corda que, des de fora, no seran vistes amb la mateixa empatia que des de dins, i permetran manifestar molts dubtes sobre fins on arriba la línia d’afinitat successoria de primer, segon, o tercer grau a l’hora de designar-los o ficar-los en determinats llocs claus, pagats amb diner públic. El secret, per tant, és trobar la mida justa i necessària en un món que l’ha mig perduda.

Serveixi per a continuar una mitja sentència: la confiança –aquella que, per coherència, pot decidir alguna contractació però no moltes- no s’atorga, es guanya. O, si més no, no és convenient atorgar-la a ningú que no se l’hagi guanyada a pols, perquè tampoc no es pot comprar ni vendre com a virtut que és. Si no ho creuen, provin a comptar el nombre de persones per les quals posarien la mà al foc, i és probable que els costi formar un grup minimament nombrós. Sigui com sigui, en aquests dies de recol.locacions i relleus, volguts per uns o decidits per altres, i superada la curiositat de la difusió del cartipàs municipal –temps hi haurà per a parlar-ne un cop s’oficialitzin responsabilitats i dedicacions en el primer ple de la legislatura- ha sorprés gairebé més que el propi cartipàs la composició del pinyol que envoltarà Miquel Forns, tot i que no s’ha fet públic en cap moment. Partint d’un dels cinc punts prioritaris del programa de CiU, com era el de reduir dràsticament la despesa en càrrecs de confiança (sic) vet aquí un alcalde que, com tots els governants d’abans, d’ara i de sempre, pot ser esclau de les promeses o declaracions categòriques fetes amb anterioritat a la presa de possessió, cercarà complicitats de projecte amb persones que li mereixen crèdit, i farà els passos administratius necessaris per a tenir-les al costat. D’entre elles, la gran majoria de la casa, una ha despertat certa, i lògica, sorpresa. O almenys així ho he copsat en un grapat de converses de les que demanen opinió, des d’una pregunta intencionadament encarrilada vers el recel. L’alcalde, a qui no li ve de gust parlar del passat -quan mai no es pot arraconar en l’anàlisi del present- ha mogut una fitxa arriscada, tot incorporant de mà dreta a la mateixa persona que, en la Santa Tecla del 2007, fou epicentre del debat públic arran d’uns fets que encara es mantenen vius en el record de molts, i que l’abocaren a passar amb estoicitat una solitària travessa en el desert, gràcies a la qual servidor va poder conéixer la veritable personalitat que s’amagava sota el paper d’aquell Llucifer transgressor i d’actituds poc o gens defensables en alguns casos. Des d’aquesta experiència subjectiva -que no expresso amb la intenció d’exercir la pública defensa de ningú, sinó perquè entenc que no seria just obviar-la per part meva- el cronista només els pot confessar que l’alcalde s’ha buscat un secretari de pedra picada, conviccions personals fermes, i allunyat d’actituds impostades i falses hipocresies, però a qui li caldrà lluitar, a la vegada, contra una imatge questionada bastant extesa que, hores d’ara, no l’ajuda ni a ell ni al seu mentor. En conseqüència, aquí tot també està per a demostrar a partir d’ara, segons es faci, o no, allò que es va assegurar que es faria, o s’actui repetint, o no, aquelles maneres de fer tan explícitament criticades quan les exerciren els altres amb anterioritat. De moment, a dues setmanes de l’onze de Juny, es respira molt de silenci, salpebrat amb alguna petita notícia: l’alcalde tornarà al despatx de l’Ajuntament. Els veïns en parlen. No es pot estar lluny del rovell de l’ou si hom vol tocar de peus a terra. Ai, si el mostrador de Can Quildo parlés!

Dissabte, 18. Tarda

Tot i que vivim dins del periode dels 100 dies consuetudinaris de gràcia pel nou govern, fora de les parets de la casa gran, o de les del Sitges Reference/Pruelles-o-el-que-sigui, la vida segueix, i, per enèsima vegada quan arriba el bon temps, posa contra les cordes la nostra sensibilitat. Dos detalls només. El primer de paisatge. La façana és grisa, molt grisa, horrorosament grisa. D’un gris clergyman llis, monòton i sense màcula que ofèn la retina i torna a mostrar la debilitat de la norma, en cas d’existir. A la cantonada Parellades/Bonaire ha arribat un núvol amb poques ganes de marxar, i no és, precisament, discret en el tamany ni en presència dins del paisatge urbà. No es tracta ara de fer valer l’esgotadíssim renom de la Blanca Subur per a emprenyar-se, només cal lamentar que qui ha escollit el color no hagi mirat al seu voltant amb la mínima, desitjable o exigible atenció. Segon. Tot i el pas dels anys, continuem tenint una assignatura no resolta: evitar la progressiva degradació dels nostres espais públics, víctimes d’actituds incíviques cronificades de fa temps. Deixo sobre la taula el debat sobre la presència dels acampats a la Fragata, perquè crec que, per moltes raons, no es pot contemplar des de la mateixa perspectiva que la que donen les sensacions que es desprenen d’una passejada que, en el fons, no difereix en excès de la de fa un any. Per exemple, aquella quincalleria que es va començar a vendre al recó de la calma, als voltants de la parròquia o a les escales de la Punta, ha consolidat la seva expansió de la manera més impune al davant de la Sirena, mentre segueix al carrer Parellades, i ja ha arribat…al Cap de la Vila, configurant un espectacle ben poc edificant. A baix a mar, tampoc no hi ha hagut canvis, de moment. Àpats amb taula, cadires o estora als parterres, automòbils aparcats per tot arreu i una vegetació que demana a crits que la podi qui pugui, si algú pot podar-la, perquè hom diria que fa mesos que les tisores no passen per allí. I acabo amb una evidència malaurada: el bus marítim és una andròmina de xassís inflat pintat de blau celestial, que té l’encant on Sitges té els diners. O sia, enlloc.

Bon Corpus !

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de Juny

L’home que somniava amb ser alcalde

Sitges comença en les persones, en cada persona concreta, en cada família concreta. Una societat avançada es mesura també per la capacitat de millorar la vida de les persones. Aquesta serà la nostra voluntat d’esdevenir.

Miquel Forns, 11 de Juny.

En dos dies he vist plorar dos alcaldes. Bon promig. No passa res, el plor no té color ideològic, i la secció el defensa, dins d’uns límits es clar. Fins i tot en faria un elogi en aquells casos on s’esdevé d’aquesta manera tan sentida, sincera i poc raonada, perquè ens fa més humans, mal que sigui davant d’aquells dissortats que gairebé no ploren mai. El primer dels plors correspon a un home despullat del càrrec i revestit de ciutadà de peu, en un procés ràpid, inusualment accelerat per la difícil assumpció de les circumstàncies i de les responsabilitats questionades, que han deixat marca a l’ànima. El segon prové d’algú feliçment desbordat pels esdeveniments, que avui es troba en aquella posició anhelada de fa anys, i a la qual hi ha arribat amb els colzes sense blaus. L’un tornarà a l’escola, i l’altre deixarà la biblioteca per a ficar-se de ple en una etapa vital tan dura com volguda. Baijet s’acomiada defensant el dret a que sigui compresa la seva legítima llibertat individual, i sorprenent una vegada més als qui ja se sorprengueren en el seu dia, quan l’escoltaren dient que desitjava que arribéssin les eleccions perquè Sitges necessitava un canvi de dinàmiques, o quan presentà una llista que encara alguns intenten entendre, o quan marxà a casa perquè estava molt trist (sic) la nit del 22 de Maig, mentre part de la militància s’indignava amb l’actitud del cap de la llista més votada. Qui sap si el candidat/alcalde cremà massa aviat la seva condició, tenint en compte que li quedaven, des del punt de vista orgànic, papers per a desenvolupar i explicacions per a donar. Un final agredolç, per una carrera que ha acabat com la carrossa de la Ventafocs.

Avui, però, el protagonista és Miquel Forns. L’home del qui més o menys tothom té anècdotes per a recordar, i que fa quatre anys -en una comentada portada de l’Eco- se’l pogué veure rebent de mans de Jordi Baijet les claus del pis d’un dels motels de carretera que “La Caixa” construí a la Plana Est, ja és alcalde. Ho somniava, com aquell que pot somiar ser Llucifer, Carnestoltes o pregoner del 2025. Ens trobem, doncs, davant d’un cas singular, vist que la imatge dels polítics passa per hores baixes, i, en conseqüència, les vocacions, almenys les tan primerenques, no deuen sovintejar. Més enllà dels resultats, les travesses i els pactes ja analitzats, la persona que ha il.lusionat de sempre ser alcalde, i que s’ha guanyat a pols una bona imatge pública, té dret a ser-ho si les circumstàncies li ho possibiliten? La secció creu que si, mal que sigui per a posar de manifest els valors fonamentals de la perseverança i la tenacitat a l’hora d’intentar assolir els objectius que hom vulgui proposar-se a la vida, vingui d’on vingui. El dissabte feia un bon dia, no excessivament calurós, i, ja de bon matí, s’intuïen les sensacions inherents a l’inici d’una legislatura de canvi. S’acostuma a notar perquè, en aquest impasse entre governants, les inèrcies són unes altres, però no són noves. Ni noves ni velles. Són cícliques com tantes d’altres que mouen la condició humana. Així, els que treien pit fins fa quatre dies ja no el treuen, perquè el comencen a treure d’altres. Els qui creien que ja no valia la pena reivindicar-se amb els que han marxat, es reivindiquen amb els que acaben d’arribar. Els qui havia costat de veure en els darrers dotze anys es tornen a fer visibles i, finalment, hom s’adona sense esforç que desembarquen per a prendre mides els qui, a partir d’ara, assumiran noves responsabilitats, des de dins o des de fora, o des d’ambdós costats de l’òrbita dels qui manaran. De la mateixa manera, la lògica de les estratègies inicials de qualsevol nou govern es desenvolupa sota aquella extrema prudència dels qui no volen donar un pas en fals, ni deixar anar una declaració fora de lloc, ni mostrar signes externs d’inexperiència, per no vessar-la i evitar judicis des de la malfiança. Llei de vida.

Respecte les anteriors, la del 2011 va ser una sessió d’investidura més carregada d’emotivitat, i l’alcalde, obviament, hi va tenir molt a veure, perquè ell mateix, i a plena consciència, va posar la pròpia sensibilitat contra les cordes. Abans, vet aquí un petit, i desordenat, anecdotari. Primer: si mai volen quedar bé en públic, i no saben a què o a qui recórrer, pensin en Martí i Pol. L’insigne poeta tant ha servit a Guardiola per a expressar la seva filosofia, com a Antoni Caballero per a acomiadar-se o al nou alcalde per a presentar-se. No falla. Segon: Dels 21 regidors només dos juraren, Llombart i Castillo, la resta prometeren, i dels que prometeren dos ho varen fer per imperatiu legal, Mireia Rossell i Magí Almirall, i dos més hi afegiren una apel.lació al sentiment nacional, Elena Redondo i Òscar Ortiz. Tercer: A diferència del detall que tingueren CiU i PP amb Sandra Rubí, Isaac Bielsa i Ramon Artigas, en un perfecte exercici d’abstracció el PSC oblidà tothom. Ni una paraula d’agraiment pels regidors sortints de la plaça de l’hospital, i ni una sola referència vers Jordi Baijet després de vuit anys. Vaja, que algú va pensar que calia un sever càstig verbal, i l’aplicà immerescudament i sense condescendència, mentre assistiem al desconcertant episodi de la glossa de Mercè Espada com a inesperada candidata del partit a l’alcaldia. Així fou com, paradoxes de la vida, les millors paraules vers l’exalcalde van venir de part del seu successor, que tampoc no va oblidar als predecessors en el càrrec, d’un costat i de l’altre. Quart. Per primer cop, o almenys des que el cronista recorda, la mesa d’edat ha estat constituïda per dues dones. La presidenta, Carmen San Miguel, protagonitzà un impagable instant quan, a l’hora de demanar la presència dels regidors per a votar als candidats a batlle, rebatejà el segon cognom de Magí Almirall amb la pronuncia anglosaxona de Hill. Oh my God! Where is the soca-rel of that lady? deuria pensar més d’un. Cinquè: bon nivell general dels discursos, on la majoria de portaveus expressà, des del fair play, les raons del vot i el posicionament de futur. Amb tot, no se jo si Ricard Vicente es trobà especialment còmode en el paper de lector d’un text de raonable argumentari, però excessivament eixut pel tarannà del regidor. O potser m’ho semblà. Sisè (anecdòtic): la sessió no es tancà, o l’alocució de l’alcalde la tancà de facto. Una intervenció, aplaudida per tothom i formalment impecable, en la qual si es descuida la segona part escombra la primera a cop de pàgines viscudes. Per un moment, la imatge del pregó de Festa Major es barrejà entre els records de la polleria del carrer Sant Pau, i el ressó dels morterets que saludaren l’elecció de l’alcalde. Excessiu? Deixem-ho en una concessió permisible vista la càrrega entendridora del matí. M’estimo Sitges sense mesura diu l’alcalde, que, en una visió contemporitzadora de la gestió pública, reblà el clau amb una declaració mig lapidària i comprometedora: Hem de deixar enrere altres temps. Fora partidismes, models sectaris i endogàmies de partits. Queda bonic, sens dubte. Veurem si la vida real ho confirma.... o no.

Sort a tots. La seva, en el fons, serà la nostra.

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de Juny

Foc (relativament) nou

Tot fent temps pel ple d’investidura, i mentre m’interpelo sobre si -salvant totes les distàncies- el futur pot portar a la secció a una situació semblant a la que exemplificava Joseph Cotten a Ciudadano Kane, començo avui constatant que Sitges tindrà alcalde nou amb un vell repte sota el braç: no fer-se malbé en l’intent, ni deixar que els altres el facin malbé en l’intent. Sembla fàcil, oi? Doncs no ho és gens, perquè en la consecució d’aquest objectiu raurà bona part de l’èxit o del fracàs en la trajectòria de Forns, com ha influït en la dels seus predecessors en major o menor mesura. A partir d’aquí s’hi podran afegir els contextos, els escenaris, la capacitat de gestió i la mica de sort necessària per a que les coses surtin. Vaig per parts, tot fent abstracció del que passa a d’altres municipis, per allò de no prendre mal. Ha estat Convergència i Unió la llista més votada? No, per 282 vots no ho ha estat. Altra cosa, més enllà de la declaració-boomerang lapidària i comprometedora que ha hagut d’empassar-se Oriol Pujol, és negar l’evidència: la suma dels vots dels partits que, o bé han estat oposició, o bé acaben d’ésser escollits després d’una campanya electoral on, de manera explícita, s’han posicionat en contra de la política del fins avui equip de govern, és superior amb escreix als 2415 sufragis aconseguits pel PSC. En conseqüència, no ha de resultar forasenyat, almenys en el nostre cas, que es plantegi un acord programàtic de govern, que els signants han definit com de la nova majoria. Tenen raó els qui creuen que, massa sovint, la política comença a les urnes i acaba als despatxos, i encara en te més qui defineix als partits com estructures de poder que, com és obvi, ambicionen aconseguir-lo amb un nivell d’èmfasi determinat per les intencions dels qui els governen, afegides a les de la militància delerosa de veure’ls al lloc pel qual hi han deixat molts esforços. O sia, que es tracta, bàsicament i en una reducció simplista de l’assumpte, de negociar al màxim per no haver de tornar a casa amb el cap cot. Res de nou.

La providència, o la casuística -qui sap si desitjada o no pels propis protagonistes de l’actual acord de govern- ha volgut que els resultats de les passades eleccions del 22 de Maig redibuixin una postal ja dibuixada amb anterioritat, que retroba a vells coneguts en una nova circumstància. A ningú no se li escapa que al nou alcalde li caldrà guardar dues vinyes: en una s’hi conrea la prioritària gestió dels béns públics. En l’altra, hi viu l’equip humà que en capitalitzarà la responsabilitat d’administrar-los sota el mandat de l’alcalde in pectore a l’hora d’escriure aquestes línies. Forns posarà a prova la seva capacitat de lideratge a l’hora d’enfrontar-se a les herències emocionals d’un trencaclosques que caldrà recomposar, o fins a cert punt oblidar si es vol tirar endavant. A peu de carrer, pot copsar-se una certa consciència d’això. La lletania del “pobre Miquel” sovinteja entre aquells qui, apreciant-lo des de la coneixença personal, pateixen per un home que es defineix patidor, i que, tot i sent-ho, ha volgut donar aquest pas des de l’òbvia consciència dels riscos personals que suposa. El candidat de CiU relativitza la questió dels hipotètics desencontres apelant als resultats electorals com a avaladors d’un futur sense tensions, mentre Vinyet Lluís defensa que cal partir de zero i oblidar un passat que, quan passà, passà factura. És legítim i raonable la defensa d’aquest argumentari, i dels compromisos que poden adquirir-se sobre el paper per part de tothom. Sens dubte, el paper ho aguanta tot, però els obstacles de la vida real posaran a prova als 13 regidors que formaran part del nou equip de govern, i a la capacitat que tinguin alguns de mantenir a ratlla els records d’èpoques pretèrites. Forns, que ha volgut fer valer la necessitat d’un pacte de quatre per a l’estabilitat, ha de defensar-se, d’entrada, de tres questionaments que apareixen gairebé sense gratar massa. Per un costat, l’enuig dels qui creuen que, sobretot d’uns anys ençà, l’actitud del Partit Popular davant de temes d’especial trascendència per al país –llegeixi’s, sobretot, estatut- desafia, o impossibilita, qualsevol intent de pacte a priori per part de CiU, amb el nas tapat o sense. Per l’altre, el roda al món i torna al Born de Vinyet Lluís, acompanyada d’un Ignasi Garrigó que també en el seu dia rondava pel carrer Sant Bartomeu, resulta desconcertant a ulls dels qui recorden que fa quatre anys els camins de Lluís i de la federació nacionalista se separaren entre plors, sanglots i retrets diversos. La candidata del Sitges-GI reconeix avui que no ha tingut cap mena de problema a l’hora de retrobar les converses amb un dels seus ex companys de viatge. Tornarà al niu d’on va sortir socarrimada?. Ara és massa d’hora per afirmar-ho, perquè prou feina tindrà. Finalment, en el cas de Lluís Marcé s’ha imposat una pregunta: És millor tenir al cap de llista de Nou Horitzó a l’equip de govern o a l’oposició? La incertesa en la resposta es deu, sens dubte, a les conseqüències de la ferida oberta fa una dècada, que el temps només ha mig apedaçat i de la qual Miquel Forns se’n pot defensar davant dels recelosos perquè no esquitxa directament a l’actuació dels actuals companys de la seva llista –incloent-s’hi ell mateix- tot i que seria de ximples no prendre consciència que aleshores es perderen bous i esquelles en picabaralles dialèctiques, que alguns convergents encara duen marcades amb foc. Per tant, a l’aposta ecumènica a 13, on CiU pot quedar en minoria o pot renunciar a algún dels socis petits si es tensen les cordes -sense preocupar-se per a perdre el quòrum necessari- li caldrà superar el tòpic de la frase feta sobre els galls en el galliner. De fet, no seria el primer cas de pacte a quatre, si es considera que al 2003 s’establí un pacte de tres, amb un quart, IC-V incorporat a la llista del PSC, i amb l’arribada posterior de Joaquim Millán ad libitum. O sia que, tampoc res de nou.

Amb els acords programàtics -molt coincidents entre les diferents formacions polítiques incorporades al pacte a l’hora de considerar un canvi de model en la gestió municipal- no n’hi haurà prou per afrontar els problemes del Sitges d’avui. Farà falta un esforç d’empatia i confiança entre els futurs governants per a poder salvar algunes de les sensacions negatives que arrossega la nova majoria abans de començar, i per a deixar de banda els inevitables comentaris sobre la distribució del cartipàs, que s’intenten contraposar amb un voluntariós, i no dubto que sincer en alguns casos, no hem vingut per la cadira sinó per a treballar per Sitges. Sigui com sigui, i en espera de comentar les accions bàsiques, m’agafo a dues promeses contundents. Miquel Forns ha dit “seran acomiadats aquells que van entrar per la seva militància política” fent referència als qui no passaren per concurs públic per arribar on arribaren. I CiU ha garantit que, d’arribar al govern, reunirà als 1500 aturats que hi ha a Sitges per a posar l’Ajuntament al seu costat per a trobar feina, i activar les primeres mesures per a generar ocupació, com és el cas del recinte firal. Poca broma. Em veig el Meliá ple de gom a gom i un alcalde curullat de peticions. I seguiria: què passarà amb Qualia?, o amb les obres dels museus, després que el PP n’assegurés la reversió amb un categòric: Conservar aquesta imatge és possible. Només cal un nou projecte?....

En Miquel Forns a seques hi confio. En l’alcalde Miquel Forns està per veure. El segon no existiria sense el primer, però dóno per segur que la consideració vers el primer no sempre coincidirà amb la valoració de la gestió del segon. La secció està obligada a separar escrupulosament les dues condicions de la persona si no vol trair el sentit que l’ha moguda fins avui. I així ho farà. El meló està per obrir. Baijet renuncia. Quin final, fatal. I la vida segueix.

Crònica local
Eco de Sitges, 4 de Juny

Paciència

És més difícil pactar que escriure. I, malgrat la casuística, acostuma a ser més difícil posar d’acord trenta persones que vint, i vint persones que deu, i deu persones que cinc. I també és més difícil governar que pactar. I governar bé que governar a seques. I així seguiriem. Els voldria agrair les opinions arran de l’article de la setmana passada, i, sobretot, el fet que totes hagin coincidit en assenyalar el seu veritable sentit, que anava bastant més enllà de la intrascendent porra de la darrera línia. En espera d’esdeveniments, avui em cal desoxigenar una mica i proposar-los altres assumptes no menys importants.

Dissabte, 28. Nit. Cap de la Vila i voltants.

Pólvora, foc, fum, carretilles, trons, traques i timbals. El Cap de la Vila ja fa anys que no té font, però no per això ha deixat de convertir-se en el nostre Canaletes particular. El futbol és el gran –i momentani- bàlsam de la crisi. El reducte que monopolitza les alegries i les veritables satisfaccions d’una societat en permanent estat de cabreig vers el sistema. El que quadra agendes i obliga a suspendre o a recolocar horaris d’activitats. El que consola penes i uneix a rics i a pobres, a usurers i treballadors, a petits i grans, homes i dones, i a enfonsats i afavorits per la crisi….I dins del bàlsam hi ha el Barça, i dins del Barça, Josep Guardiola. Paradigma i referent de la cultura de l’esforç i de l’autoexigència personal i professional en un país que sembla haver-les bandejat immisericordement per mor del diner fàcil, i ara es planteja si no cal recuperar-les per a reconstruir aquells valors llençats i l’aiguera, i que són la base de la recuperació futura, que no present. Si el Barça fos un partit polític faria por. Com que no ho és, paga la pena aturar-se davant del fenòmen sociològic, carregat d’explosions de joia generalitzades. Són el símptoma d’una societat que, en general, es desfoga més que mai dels mals moments quotidians a cop de celebració futbolística. I això deu poder interpretar-se d’alguna manera…

Dilluns, 30

Gerard Gasset és un hàbil i espavilat estudiant de dret de darrer curs, de presència discreta, notable loquacitat, perseverància de ferro, i un punt o dos d’ironia desmenjada, que ha trobat en l’Atlàntida un cas pràctic de primera, i en l’Ajuntament un sparring amb el qual manté un pols obert a partir de dos assumptes que tenen a la discoteca de protagonista. M’estalviaré el segon, del qual potser se’n parlarà d’aquí poc -perquè pot condicionar de debò el futur de l’equipament- i em centraré en el primer, que té a veure amb la denúncia que el mateix Gasset féu l’any passat, arran de les obres de reforma realitzades abans de l’estiu. Des de fora, Gasset sembla arribar amb suficient munició documental per a no menystenir l’assumpte. Vaig per feina. El director general d’urbanisme, Pere Solà i Busquets, signà el passat 4 de Maig una resolució a partir de la qual la Generalitat sol.licita a l’Ajuntament la revisió d’ofici de la llicència que va permetre la realització d’aquelles reformes, per considerar-la nul.la de ple dret. O sia, que mai no hagués hagut d’aprovar-se. Com a conseqüència de l'informe de la lletrada del servei de protecció de la legalitat i assessorament, la resolució demana l’enderroc de totes les obres que han vulnerat la normativa –algunes de les quals ben perceptibles a simple vista- i l’inici d’un expedient sancionador contra els responsables que, mitjançant les seves conductes o amb incompliment de les seves obligacions, hagin intervingut en la concessió d’aquestes llicències urbanístiques. La resolució, doncs, no sembla que deixi massa escletxes per a d’altres interpretacions que no siguin les de questionar obertament el procés administratiu que envoltà la concessió del permís, pel qual qui sap si l’Ajuntament haurà de negociar una indemnització amb el propietari. A l’estudiant a punt de llicenciar-se i al regidor de territori a punt de deixar-ho només els uneix una conclusió, que no té relació amb aquest procés sinó amb l’altre: el recentment aprovat nou marc legal al qual caldrà que s’adapti la discoteca –i ja no parlo d’altres establiments que hagin de passar pel sedàs- posarà les coses molt difícils a l’Atlántida per a que, en el millor dels casos, la seva activitat pugui desenvolupar-se travessat el llindar del 2012. El que avui molts es pregunten és si podrà o no obrir aquest estiu... Ja m’ho deien a casa: en aquesta vida cal tenir un bon metge, un bon mecànic i un bon advocat. Desconec si Gasset té padrins. Ell només reconeix que tot plegat va començar quan el va ofendre el tracte que li dispensaren a l’Ajuntament davant del cas. Ho hagués denunciat en altres circumstàncies? Sigui com sigui, el punt d’aquest set –que no el partit sencer- se l’endú el futur advocat. Veurem com segueix.

Dimarts, 31

A la vila també hi ha indignats que acampen, a més dels que ho estan i no ho fan, perquè no tenen temps, perquè no en tenen ganes, perquè no s’ho poden permetre, perquè pensen que la nostra postal no és el lloc adequat, o perquè creuen que no serveix per a res, malgrat puguin donar suport i sentir empatia vers els qui, des de La Fragata, s’han afegit a un moviment global que, després de dues setmanes, potser cal considerar més pel que representa que no pas pel que demana, que és molt, molt divers i, a la vegada, contradictori segons l’acampada que es miri, i l’assemblea que es comenti. Ja saben, consejos vendo que para mi no tengo. Quan dissabte de Carnaval vaig comprar Indignaos, el manifest enquadernat del veteràníssim Stéphane Hessel, un sitgetà, que ja l’havia llegit en la versió original francesa, m’advertí que no m’agradaria. És cert que el llibre deixa un munt de serrells oberts, però és innegable que l’alegat de consciència ha fet forat. Dies després de l’eufemística neteja de la Plaça de Catalunya parlo amb Joan Sanchez i Eva Martín, membres de la nostra acampada. És una conversa agradable, respectuosa, assenyada, que posa sobre la taula alguns aspectes que, de ben segur, conciliarien persones de procedència i ideologia molt diversa. Amb tot, no puc evitar un pensament si volen equívoc i excessivament generalista: tinc la sensació que s’està renegant del mateix sistema del qual molts – administradors i administrats des de dalt fins a baix de l’escalafó, i sense generalitzar- se n’han beneficiat fins esgotar-lo, i que bona part de les protestes apelen als drets i no als deures.

Dimecres, 1

Que ningú no s’equivoqui, durant aquests dies el Qualia de debò és al Retiro. L’essència d’allò que s’ha venut amb aquest nom vaja. Amb quatre duros, un munt de voluntat, col.laboracions de tota mena, iniciativa, criteri d’actuació i capacitat d’aprofitar els recursos per petits que siguin, gent d’aquí ha revifat l’espai escènic de La Palla. Darrera la pantalla del cinema hi havia un teatre abandonat, reconvertit en magatzem dels mals endreços, fins que un grapat de sitgetans s’empescaren l’espectacle commemoratiu del 140è aniversari de l’entitat, i els ha servit d’esplèndida excusa per aquesta feina memorable. Ha renascut un teatre gràcies a aquell parell de pebrots que ara estan de moda. Que algú obri els ulls. La veritat no està a les maquetes. La veritat és ben aprop nostre, i respon a un esforç que no té preu, perquè no es pot pagar amb diners. Només per això, aquest espectacle mereix l’aplaudiment d’antuvi.