dimecres, 30 de desembre del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 2 de Gener






















El plànol del metro de Sitges (cliqueu-lo per a fer-lo més gran)





Propera parada: Innocents



Benvinguts a l’any 15. Mare de Déu com passen!. Començo. Des que l’incivisme i l’ecologisme militant foragitaren l’arbre del Cap de La Vila, l’ambientació nadalenca de la nostra plaça-cruïlla de camins de referència ha anat a menys amb el pas dels anys, fins a arribar al decepcionant aspecte actual, d’acord amb criteris d’actuació que han seguit una trajectòria erràtica. Es començà amb el bescanvi de l’avet pel pessebre-urna, i, a partir d’aquí, la cosa anà del pessebre urna decorat amb ponsèties -segrestades cada nit per lladres sense escrúpols- a l’estructura metàl.lica d’espelmes caduques que els brètols utilitzaren per emparrar-se, i que ara il.lumina la rotonda de Can Perico, després d’haver trepitjat la fragata. De la piràmide de ciris passàrem al cel lluminós que es despenjava des de les alçades. I, finalment, del cel lluminós a les engrunes de la decoració que, antuvi, embolicava les palmeres de baix a mar -quan les vaques eren grasses i semblava que res no era prou per a enlluernar al personal- i amb la qual ara s’ha mig vestit al rovell de l’ou sitgetà. Avui, allò que es pot veure penjant al Cap de la Vila està en consonancia amb el paviment que es trepitja, o amb les enlletgides jardineres de posar i treure. Un Nadal de tercera, malgrat que l’esperit de la celebració poc hagi tingut a veure mai amb la magnitud de la decoració al carrer. En qualsevol cas, salva els mobles el magnífic i tradicional pessebre dels de tota la vida, que envolta el monument al doctor Robert.


M’ho imagino: Tren amb destinació Nou Autòdrom, propera parada Santa Bàrbara, o Capellans, o Cases del Sord. Amb permís de l’autor, la secció reprodueix el que considera una de les millors i més enginyoses innocentades dels darrers anys, i que s’ha escampat a través del correu electrònic. És brillant en el concepte i en el desenvolupament, perquè conté tots els ingredients necessaris per a deixar al lector immers en un petit oasi de dubtes sobre la seva veracitat, tenint en compte el context de transformacions urbanes que hem viscut. Tot amanint-ho a partir de la visió irònica del particular apreci de l’alcalde pels grans projectes, el titular de la notícia, que apareix en una curosament dissenyada hipotètica edició virtual del Diari de Vilanova, és prou explícit: Metro a Sitges, inversió milionària per al somni pòstum de Baijet. I el text que el segueix, com el mapa, no té pèrdua. Tres línies de metro es dibuixen sobre el plànol del casc urbà. Dues d’elles amb prou coherència, i una tercera –la que encercla el barri antic- plantejada al llindar de la ficció, i que culmina amb un tram d’imaginació desbordada, que permetrà als pares i als avis recordar el projecte de l’autopista sobre el mar de finals dels setanta. Entre les estacions de Ajuntament i Platja Sant Sebastià s’estableix l’única part de la xarxa que no serà subterrània, explicada així: Tot i que encara se n’han de decidir els detalls, el més probable és que un túnel s’obri des del Baluard (sota on hi ha actualment el canó) i, sobre una plataforma especialment dissenyada, es passegi per davant de la façana marítima més coneguda per a tornar a entrar en l’altre extrem del túnel situat sota de la Torreta. Impagable. L’article no es deixa cap detall al tinter. Des de l’empresa adjudicatària -Sitges Model XXI of course- fins a la dotació pressupostària, el calendari d’execució de les obres, les declaracions de polítics, dels representants de l’hostaleria o, fins i tot, la de mossèn Pausas que afirma que espera que la nova línia faciliti l’accés dels fidels a l’Eucaristia (sic). Les dues pàgines de crònica es reblen amb les paraules d’un Ramon Francàs visiblement enutjat per la bona notícia, i amb la incorporació d’un requadre destacat, que recupera l’assumpte del posicionament de l’Ajuntament a l’entorn de la vegueria, questió que només es replantejaria, segons Baijet, si m’asseguressin que jo en seria el màxim responsable quan finalitzi el meu mandat a l’alcaldia. Una excel.lent innocentada, a la qual s’hi podria afegir la del retorn dels cavallets, o la previsible incorporació d’una mulassa als cercaviles de la Festa Major… Qui sap…. Qui sap….


Ja és un fet evident que, d’un temps ençà, de les tres representacions de “El primer Nadal dels pastors”, la del 28 de Desembre és la que congrega el major nombre de públic, fins omplenar el Prado. Del que passa dins el teatre durant els assajos, o en les atrafegades sessions de muntatge i desmuntatge, condicionades per tantes petites coses, Josep Maria Benet i Jornet o Sergi Belbel en podrien escriure una comèdia de situació d’èxit garantit, d’aquelles on darrere de cada porta hi ha algú a punt d’explicar un rosari de dissorts, embolics i malentesos. Ric per no plorar, perquè les nafres són cròniques, les solucions trigaran en arribar, i hi ha persones que lluiten per a que el vaixell no s’enfonsi. Mentrestant, el vent polar segueix aguardant darrere el teló el moment oportú per atacar sense compassió a músics i espectadors de les primeres fileres, que senten com un alè gèlid se’ls fica dins dels ossos i els encarcara les extremitats, just quan el quadre de l’infern enfila les primeres frases. Res de nou, gairebé tan tradicional, diria, com la història del bé i del mal de mossèn Fortunet. Enguany, els directors de l’obra han renovat personatges amb encert, rejovenint l’elenc d’actors en una proposta fins a cert punt arriscada. Cert, els veterans potser trobaran a faltar aquelles veus profundes i la presència rotunda a l’escenari, però hi ha fusta i només cal rodatge. Els protagonistes principals funcionen. Llucifer, Farruc i Grillat, Garrofa i Pallanga estan a un bon nivell i milloraran en el futur, en la mesura que puguin tenir l’oportunitat d’aprofundir en els matisos dels respectius papers. Per la resta, menció especial mereixen les encarregades de l’encertadíssim vestuari. Els Pastorets han tornat, i això, tal i com estan les coses, ja és un petit miracle que cal valorar en la justa mesura.


dimecres, 16 de desembre del 2009



























cliqueu per a engrandir la imatge

dijous, 10 de desembre del 2009

Crònica local
Ec0 de Sitges, 12 de Desembre



Música per a un pont





“Lo digo con todo mi corazón: el día que yo fallezca quiero que me entierren en Sitges (…) Mi Sitges y nosotros. Es nuestro paraíso, nuestra felicidad, para qué decir más”.



Lucrecia, 31 d’Agost




Rescato de l’oblit anotacions que tenia pendents de fa setmanes. Abans, algunes novetats telegràfiques i una fita històrica davant de la qual cal aturar-se i treure's el barret. Esther Morales ha aconseguit el rècord del món en la modalitat de 50 metres lliures, durant els campionats de natació adaptada en piscina curta, celebrats a Rio de Janeiro entre el 29 de Novembre i el 6 de Desembre. Ha tornat amb medalles de les de debò, perquè, almenys a Sitges, ningú com ella pot presumir de tenir-ne tantes. I no en presumeix. De fet, no n'ha presumit mai, perquè l’èxit de Morales, més enllà dels valors inherents a qualsevol activitat esportiva d'alta competició, rau en no haver perdut les arrels d’un caràcter proverbialment discret, humil i positiu. Pregunta estadística: hi ha alguna altra veïna o veí nostre posseidor del rècord del món del que sigui?. Stop. La Jove de Sitges encara una nova etapa amb els relleus ja previstos al pom de dalt. Mentre Santi Terraza i Jose Carrasco poden marxar, és un dir, amb la satisfacció d'haver assolit uns resultats històrics que culminaren amb el bon regust de boca que deixà la diada d'enguany, Quique Costea, a la presidència, i Marc Estrada, al capdavant de la tècnica, agafen el grup amb d'altres objectius a la cartera que permetin mantenir ambicions renovades pel futur. Bona sort en el repte. Stop. Probablement, en el decurs del ple municipal del proper dilluns, 21 de Desembre, es donaran a conéixer els integrants de la també nova comissió de Festa Major i Santa Tecla, per bé que el nom del seu màxim responsable ja corre sotovoce, després que s'hagi comunicat als caps de colla. El president consensuat és un home ben calçat, que ha exercit gairebé tots els papers de l'auca festamajorenca, tan al carrer com als despatxos, fins al punt que el seu periple vital per les diferents comissions del passat i del present, ha arribat a ser motiu d'un renom específic, que no cal explicitar, i que li dedicà algú que té enginy per a donar i per a vendre. Als membres que ja acompanyaren Ramon Soler aquests darrers anys, s’hi afegiran fitxatges d'empenta. Al desig, que és franc, de fortuna en els propòsits, vull incorporar-hi l'esperança que la Festa Major del 2010 no dongui massa motius al cronista per a escriure opinions que posin a prova la sensibilitat pròpia i les alienes. Vaja, que necessito parlar en positiu del programa, si és possible, i passar unes tranquil.les vigílies de Sant Bartomeu. Stop. Tanco la prèvia amb quelcom igualment noticiable. Coincidint amb l'aprovació definitiva de la nova organització directiva pública professional i de comandament de la corporació -a la vegada pendent de la resolució futura de la Generalitat sobre l'assumpte, a partir del recurs presentat per l'oposició- Enrique Pereira, el fins avui representant de l'alcalde a les Botigues de Sitges, s'ha incorporat com a director de l'àrea de promoció econòmica, hisenda i projectes estratègics de l'Ajuntament. Ves per on, si es fan valer els arguments de l'alcalde, en el lloc número 19 de les llistes del PSC a les municipals del 2007 hi havia el millor professional per a exercir aquesta funció, i nosaltres sense saber-ho. El món és un mocador. Stop.


Sóc d'aquells ximples, per no dir burrus, que encara compra discos, quan vivim en l’època en la qual es compra música, si es compra. No obriré pas ara un debat, perquè la tècnica ha permès, i permetrà, coses meravelloses a favor de la difusió del fet cultural sense restriccions. I això no té preu. El pont m’ha servit per a retrobar amb calma dues propostes musicals nascudes des de Sitges, en espera d'una altra que arribarà aviat i que, de moment, ja pot escoltar-se a través de myspace: el flamenc-pop-fusió de 3 son 6 és extrovertit, contundent, expressiu i ben treballat. De ben segur que el disc superarà l’excel.lent impressió que es copsa tot escoltant els temes des de la xarxa.


Lucrecia: Album de Cuba (Warner)

Darrere la declaració de la capçalera d'avui, que té un aire d'epitafi, hi ha un gran disc. Darrere la imatge divertida i lleugera dels Lunnis, hi ha una gran cantant que ha volgut revisitar un repertori intemporal, inhabitual en la seva carrera i, fins a cert punt, obligat. Torna a estar de moda, si mai no ho havia deixat d'estar, el bolero, i és meritori que continuin afegint-se grans versions a les clàssiques de tota la vida. Habillada com si fos la solista de l'orquestra del Tropicana, i fotografiada en el glamurós entorn art-déco del Berlín jazz café de Madrid, a Lucrecia li han fet un vestit a mida, que captiva des del primer moment per la qualitat dels arranjaments, moderns de concepció però respectuosos amb la tradició, i pensats sempre per a estar al servei d'una veu que recita o canta, en un aconseguit equilibri entre poder vocal i sensibilitat interpretativa. És allò que demanen temes com El Manisero, Quizás, quizás, quizás, un Siboney en vocalise o una Guantanamera sensacional, amb la col.laboració d'Andy Garcia. Enregistrat a Madrid i Califòrnia, la concepció d’Album de Cuba ha tingut Sitges com a motor emocional. I així vol Lucrecia que sigui dit.


Vanova: The mellow tapestry (Foehn records)

Teixint idees. Els components de Vanova (pronunciat com vànova) reconeixen en el text interior del sobri, atractiu i elegant digipack que conté el seu primer cd, haver viscut una experiència semblant a la d’aquelles dues amigues que comparteixen vetllades de costura al voltant d’una taula. I és que la història d’aquest disc té molt de manufactura artesanal, de procés de formigueta, que s’ha anat gestant a partir d’uns originals que romanien al calaix, i que necessitaven sortir. Una il.lusió que fa mesos es movia en la incertesa del dubte, i que ara ja és al carrer de la mà d’una petita discogràfica barcelonina, que ha apostat per la idea. Vanova són Jordi Moncho i Ferran Vilanova. Els dos no viuen de la música, i qui sap si no els sabria gens greu que ella ocupés una part més important de la seva quotidianeitat. Mentrestant, des de la prudència i la constància, aquesta suau tapisseria, que ha crescut entre l’atmosfera personal de les auto-produccions realitzades entre les quatre parets d’un estudi particular, i ara ha de començar a expressar-se en directe, respira un intimisme gairebé introspectiu, a partir de temes que evoquen aquelles harmonies vocals i instrumentals que agradaran als seguidors del folk americà de finals dels 60 i principis dels 70. Cançons en anglès que expliquen històries de sentiments trobats, o perduts.



dijous, 3 de desembre del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Desembre




Junyent parla



Pere Junyent ha parlat. Ha parlat qui mai no havia volgut expressar-se en públic sobre allò que va viure en primera persona. Potser no ho hagués fet en d’altres circumstàncies menys obligades que la commemoració del 30è aniversari dels primers ajuntaments democràtics, però el cas és que l’alcalde que renuncià a la política activa després d’un dels fracassos electorals més punyents, i que es reconeix poc amic de la prosòdia, s’ha enfrontat al sempre difícil exercici de capbussar-se en les ferides que deixaren marca profunda. Han passat sis anys i mig, i és evident que el principal motiu d'interès de la conferència Una experiència viscuda i visió de futur residia en la primera part de l'enunciat. El temps no ho cura tot. En qualsevol cas, la distància li ha servit a l’orador per a mirar enrere amb respecte en les paraules, contenció en els fets, i amb un punt de crítica, i d’autocrítica, en les reflexions. És lliure de fer-ho, i és convenient que Sitges revisiti la seva història a partir dels testimonis dels homes i dones que l'han governada, des de responsabilitats diverses. Inevitablement, com tothom, també el cronista mira enrera. Malgrat els seus cops de geni a la italiana i un consubstancial recel vers els mitjans de comunicació –raonat sovint, no es pensin- Junyent és una bona persona, carregada d’escrúpols i d’ortodòxia, a qui el destí li parà sobre el despatx un trencaclosques massa complex per a resoldre, un repte excessiu que el superà en capacitat, li trencà els esquemes i li esquerdà el caràcter. I no fou l'únic esquerdat. No totes les bones persones serveixen per a ésser alcaldes, ni cal ser dolent de mena per a desenvolupar el càrrec amb garanties de no morir en l’intent. Tampoc l'èxit o el fracàs depenen mai d'una persona sola. Ans al contrari. L’exercici del poder demana un entorn humà ben cohesionat, i saber dominar el recurs de l’autoritat amb la fermesa pròpia dels qui tenen un tarennà que no s’arronsa davant de les decisions que posen contra les cordes la sensibilitat individual.


En repetides ocasions el xef m'havia dit que creia que calia cuidar les postres, perquè la memòria d'un àpat molt sovint comença per aquí. He pensat en si aquesta sentència serviria de metàfora encertada per a definir el final de l'etapa de Pere Junyent a l'alcaldia, i, sobretot, per a palesar fins a quin punt el record que n'ha quedat té una relació directa amb el regust amarg que deixà una alterada segona legislatura. Continuo defensant avui que Junyent ha estat el batlle amb més mala fortuna de tots els que ha tingut Sitges en la democràcia recuperada. Ho sé, la sort té un punt d'intangible i de providencial, però també cal cercar-la i no temptar-la. I l'ex-alcalde ja tenia, abans de començar el seu segon mandat el 1999, molts números per a sortir socarrimat de l’empresa. No feia falta ésser cap cervell privilegiat per a intuir que aquella sessió de constitució de l'Ajuntament -celebrada l’endemà d'un correfoc a les Cases Noves carregat de rumorologia negociadora- demostrà ser premonitòria, al deixar prous elements per a augurar el pitjor escenari de futur. Junyent evocà el passat dissabte el pacte d'aleshores com “la continuïtat d'un projecte inacabat, però amb unes relacions entre els socis més deteriorades, i, a partir d'un cert moment, podriem parlar fins i tot de malmeses. Aquesta manca de confiança entre els socis de govern, i la dificultat per actuar conjuntament sota un mateix criteri, es va traduir en un govern amb dèficits evidents en la gestió i en els resultats”. És l'anàlisi correcta, per bé que suposa una certa oficialització del fracàs. El quatrienni 1999-2003 esborrà sense compassió el positiu balanç de l'anterior. El reescollit alcalde va viure sobre una brasa perfecta per a la generació de conflictes, probablement perquè ni el va envoltar ni aconsellar la gent adequada, ni ell no es va saber envoltar ni deixà aconsellar quan les circumstàncies li ho demanaren o li ho exigiren. Qui sap si l'home d’aspecte feliç i il.lusionat en els seus inicis no va ser prou hàbil per administrar els problemes amb la suficient mà esquerra, i generar les complicitats necessàries al seu voltant que li haguéssin permès, a la vegada, treure's del damunt alguns llasts que l'acabaren ofegant del tot, convertint-lo en presoner d’una teranyina teixida per la malfiança i la tensió de molts moments enverinats i convulsos en la vida política i social. I això tenint en compte, per a posar un exemple, que el destí urbanístic de Sitges –veritable pal de paller d’encesos debats- ja havia estat aprovat l’any 1989, abans de la dissortada sentència de nul.litat del 1998, i no pas per un sol partit precisament….


Sense voler travessar el llindar del dolor, ni desgranar el rosari de determinats aspectes, les referències del protagonista de la vetllada apuntaren al regidor del PP que s'abstingué durant la votació d'investidura, en un gest que interpretà com el senyal inequívoc que l'edil aniria per lliure, a la deslleialtat d'un company d'equip de govern –sense esmentar-lo, és probable que a Joaquim Millán li xiulessin les orelles, i no una vegada, sinó dues-, a la destitució sonada del tampoc no esmentat regidor d'urbanisme Lluís Marcé –motiu en el seu dia d'una llarguíssima, apassionada i esgotadora controvèrsia sobre polítics, tècnics, i interpretacions interessades o no de la norma- i al cop emocional que li suposà la mort d'Antoni Garcia. I el que es deixà al bagul perquè no en tinc ganes (sic). Submergit en la casuística del periode, en plena febrada immobiliària i un creixement demogràfic imparable, de poc li va servir a Junyent ensenyar un exemplar full de serveis en matèria de gestió econòmica, perquè la trascendència dels esdeveniments escombraren qualsevol bona notícia o realització de l'equip de govern. L'oposició va saber aprofitar el manifest descontentament social que es va viure al carrer, arran de les errades i els silencis de la casa gran, a base de denunciar tot allò denunciable, i d'atiar, en ocasions propícies, els ànims ja prou exaltats de la ciutadania. En qualsevol cas, i deixant de banda la teoria de la crispació, la llavor de les divergències internes ja havia fet arrels dins l'Ajuntament, i el relleu polític es posà en safata de manera fàcil i inexorable. La nit del 25 de Maig del 2003, Pere Junyent quedà sol davant d’unes xifres concluents, d'una evidència clara. I obrà en conseqüència, o en conseqüència amb la seva manera un pèl quixotesca de veure la vida. Començà, per a Sitges i per a ell, una nova etapa, i per a la federació una particular travessa en el desert que deixaria més malparats pel camí, abans de l'elecció conciliadora de Miquel Forns.


Com féu Jordi Serra en l'acte inaugural de l'efemèride que s'escau enguany, Pere Junyent també va voler acabar la xerrada amb una màxima atemporal i alliçonadora. La trobà en una de les aficions que hores d’ara conrea amb major assiduïtat. En un paràgraf provinent de l’antic Egipte, atribuït a Ptahotep, que em permeto transcriure en versió resumida: “Si ets un guia, escolta amb serenitat el discurs de qui et formula una petició. No el rebutgis, fins que no hagi purgat del seu ventre tot allò que tenia intenció de dir-te (...) Mai no és possible resoldre totes les peticions, però saber escoltar aplana el cor.” El text té 4200 anys, i sembla escrit abans d’ahir, o es podria escriure passat demà.