dijous, 30 d’abril del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 2 de Maig


Hèrnia fiscal

“L’any 1840, l’Ajuntament decidí construir la Ribera, des del Cafè de la Marina fins al Fortín. Per l’estat crític de l’Ajuntament en qüestió de cabals, ja que els seus pressupostos se saldaven amb un gros dèficit, decidí que el poble fes les obres. L’Ajuntament decidí fer treballar en la construcció del passeig un dia a la setmana tots els fills de Sitges, rics i pobres. A fi que tothom hi prengués part, el municipi de Sitges disposà que el qui no pogués treballar pagués el jornal d’una persona que ho fes. La proposició de l’Ajuntament fou contestada amb gran entusiasme pel nostre poble, i totes les classes socials contribuïren amb llur esforç als treballs de construcció de la Ribera”


“Sitges dels nostres avis”, Emerencià Roig (1934)

De la reedició del GES (1994) Pàgina 22.



Temes pendents, per començar. Passo ràpid pel Cap de la Vila. Dia rera dia els operaris continuen embetumant-lo de ciment –o del que sigui perquè ja no m’hi fixo- potser amb l’esperança que, a més de vorar-lo, s’enfosqueixi una mica, i que el maquillatge aconsegueixi el miracle de fer maco un paviment que té ben poques possibilitats d’embellir-se. Si per Sant Jordi l’alcalde fou obsequiat amb una fotografia de la cruilla de carrers tal i com estava a principi de segle, em cal una mica d'esperança. Esperaré a veure si amb unes quantes jardineres i un bocí de color natural s'ajuda a desviar l’atenció de les mirades i la cosa es recondueix, mal que sigui una mica. En canvi, la part final del carrer Sant Francesc, la que mena cap a Espalter i a una de les cruïlles eternament transitades de la vila, aquella que fou escenari d'embussos cronificats, aparcaments maldestres, i caos circulatori, s'ha reconvertit en un petit oasi de pau, tenint en compte d'on veniem. A través d'una intervenció ben simple, centrada en la reforma de les voreres i el canvi en el sentit de la circulació, és evident que la zona ha guanyat en aspecte, tranquil.litat i comoditat per a veïns, vianants i establiments. És cert que, a primer cop d'ull, sobta l'exagerada amplada de les voreres, però és probable que el conjunt agafi coherència amb algunes peces de mobiliari urbà, i la presència de les terrasses col.locades de manera menys atapeïda que han estat fins avui. Finalment, a la platja Sant Sebastià s'hi exposa -o almenys allí hi estava la setmana passada- el model de barana definitiu que caldrà col.locar per a que l'obra passi el vist-i-plau de la normativa. És discreta, moderna, lleugera. Vaja, que costaria trobar-ne una que concilïi millor la obligació de col.locar-la, amb el desig de molts que no s'hi col.loqués res. Malgrat tot, estem lluny del final encara.


I ara, recupero el paràgraf inicial. Així, amb una evocació a l’esperit de superació col.lectiva, testimoniada per un dels llibres de capçalera d’allò que en venim a dir sitgetanisme, finalitzà l’alcalde la presentació de la memòria del 2008, i del Pla d’Acció Municipal per enguany. De la combinació entre la mega crisi global i la victòria de Barack Obama n’ha sortit una mena de corrent igualment globalitzat, que vol enaltir els valors fonamentals de la societat civilitzada, a través de glosses, prèdiques, i arengues diverses que volen esdevenir antídot per un món malalt d'ambició. No falla. Quan les autoritats es dirigeixen als nostres sentiments, tot apel.lant a la necessitat de l'esforç de tothom, senyal inequívoc que van maldades. No és res de nou. La història és plena de periodes difícils, on els polítics, seguint el manual, han cercat el recurs sempre eficaç de motivar l'empatia ciutadana. La segona legislatura de Baijet -com la dels seus coetanis aquí i arreu- s'escriurà amb C de crisi. En aquest sentit, el batlle reconeix que el text d'Emerencià Roig pot considerar-se metàfora d'una demanda personal d'ajut davant la delicada situació que vivim. Una demanda que va dirigida als ciutadans i a la resta de forces polítiques, talment com si les circumstàncies instéssin a la concòrdia i la conciliació, o a la complicitat i la col.laboració en els temes capdals, per allò d’haver de sumar esforços, en un missatge proper als que s'utilitzen en els governs de concentració. Sigui com sigui, l’insigne sitgetà autor del text es referia, el 1934, a uns fets ocorreguts el 1840. O sia, ara fa gairebé 170 anys, el suficient per a poder concloure que les coses han canviat molt, i determinats valors, costums i tradicions -de ser-hi- han estat bescanviats/des de lloc en la llista de prioritats de cadascú. Hores d'ara, se'm fa difícil pensar en la vigència d'aquella iniciativa del passeig de la Ribera, per moltes raons, que no cal enumerar per òbvies i sabudes. El fragment de referència conserva en ple segle XXI un sentit solidari intemporal aplicable als mals moments i, a la vegada, un parany interessant, en el qual val la pena aturar-se. Caldria saber, d'una banda, fins a quin punt des de l'àmbit polític pot demanar-se la col.laboració dels ciutadans, en un moment on la desafecció sovinteja, i, de l'altra, quines contraprestacions poden exigir els ciutadans a la classe política, i la classe política a ella mateixa, en un context on l'autocrítica i les solucions han de prendre camí comú, quan, precisament, d’autocrítica n’hem anat molt mancats de fa temps. De moment, Baijet promet portes obertes al diàleg, i confessa que no li cauran els anells si es tracta d'arribar a pactes en temes trascendentals amb qui sigui. Ho diu convençut, caldrà veure si els fets li donen la raó.


Mentrestant, en el rerafons dues questions que, de nou, propicien el debat. Arran dels impagats que moltes corporacions locals mantenen amb autònoms i petites empreses –ofegats per la demora en el cobrament de factures- l’estat ha posat en marxa un pla per a facilitar als Ajuntaments la resolució de bona part d’aquests deutes. En el fons, un nou pegat, revestit de pòlissa de crèdit, que resoldrà el problema d’avui, sense assegurar com podrà ser resolt en el futur. Vivim l’època de les urgències. Cal suposar que ben aviat podrem comprovar si les receptes han estat bones. Parlant de receptes, segueixo copsant, amb una certa insistència, que la hipòtesi del retorn de la taxa d’escombraries pren força. Des d’aquell daltabaix de l’IBI i de la revisió del cadastre a inicis dels noranta, ningú no havia parlat del tema, qui sap si perquè, segons em diuen, Sitges és, avui, un dels pocs municipis on la taxa d’escombraries està incorporada a la mare de tots els impostos de l’Ajuntament. I ara que la millora del servei ha suposat una inversió importantíssima, el desequilibri dels números canta, com canta la brossa incívica. No s’espantin. De moment, l’assumpte no passa de reflexió en veu alta….

dijous, 23 d’abril del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 25 d'Abril





















El pati interior del Palau Maricel, acabat de restaurar. Magnífic.


Celebracions



“Crec que quan la política es converteix en la forma de viure i el polític no té perspectives de guanyar-se la vida en una altra activitat professional, la qualitat de la política es deteriora.”


Jordi Serra, 18 d’Abril del 2009




Divendres, 17. 16h. Hospital de Sant Joan


On és la consellera? A _ _ _ _ _ _ _ dinant , em confirmen, quan ja passa mitja hora respecte la que marca el tarjetó oficial d’inauguració. No envejo la senyora Capdevila, ni tampoc paga la pena el comentari perquè avui es tanca un cercle iniciat fa vuit anys. Aleshores, la fundació de l’hospital va escometre la rehabilitació del pavelló Deering, fins llavors centre d’atenció primària en precari. L’arquitecte Oriol Pascual ha estat també el responsable d’aquesta darrera rehabilitació, que s’ha centrat en l’ala de l’edifici de Josep Font i Gumà que quedava pendent d’ésser intervinguda. Malgrat la proverbial discreció que exerceix sense esforç, Pascual no pot amagar la satisfacció per una feina singular, allunyada dels patrons de la quotidianeitat professional, on ha pogut desenvolupar, amb menys restriccions de les habituals en el dia a dia, aquell esperit meticulós a l’hora de respectar les exigències d'un bé patrimonial d'aquesta categoria, fins arribar a les petites coses a simple vista desaparcebudes, com ho demostra el fet d’encarregar de bell nou alguns dels elements decoratius que coronen la teulada. Dins, l’àmbit respira la funcionalitat i els criteris que els protocols especifiquen per a les residències del segle XXI, en la mateixa línia, com és obvi, de les directrius establertes en els treballs de renovació anteriors. Només arribar ens espera una benvinguda musical: “La coral Sant Joan de l’hospital, venim contents i feliços a cantaaaaaar……” Un nodrit grup de residents recorda a la concurrència que la veritable importància de l'equipament depassa les parets escatades i rejovenides. La responsable d'Acció social del govern de la Generalitat es mostrà molt explícita a l'hora de proposar una reflexió pública sobre cadascun dels aspectes que queden pendents de resoldre pel que fa a l'atenció a les persones mancades d'autonomia individual. I la llista és llarga. S'està ben lluny, encara, de l'ideal que, pels qui ho desitgessin, suposaria poder passar la vellesa atesos a la casa on han viscut tota la vida, però les prioritats i els recursos no sempre van de bracet. Ho demostra l'aplicació atzarosa de la llei de dependència. Dues xifres serviran per a copsar la importància de la reforma assumida per l'hospital, amb l'ajut de les institucions. El centre ha augmentat el seu nombre de places de 81 a 102, i acabar-lo de posar al dia ha costat prop de dos milions d'euros. Ara només queda la cirereta del pastís. És molt probable que, pels vols de Sant Joan, i gràcies al conveni establert per la fundació amb el Consorci del Patrimoni, Pep Pascual ja tingui enllestida la restauració del retaule de la capella, que demana una delicadesa extrema, tenint en compte que està nafrat de dalt a baix.


Ja al carrer, em resulta inevitable dirigir la mirada Camí Capellans amunt. El pas del temps ha deixat empremta a l'altra gran residència d'avis de la vila. Fa dos anys, circumstàncies de la vida m'acostaren a Les Magnòlies, conscient que l'estada seria curta. Fou fugaç. Malgrat tot, en els dies previs hi va haver temps suficient per a constatar una evidència, que podria resumir-se en aquesta ambivalència tan positiva com preocupant, que representa el fet de trobar-se acollit per un equip humà sensacional, que, a la vegada, es desenvolupa dins d'un immoble carregat de limitacions, on l'enginy ha salvat les múltiples dificultats degudes a la manca d'espai i de recursos. És ben cert que aquí les coses poden ser complicades de resoldre, perquè Les Magnòlies no compta amb béns immobles per a poder tenir el coixí econòmic suficient, que permeti plantejar una sortida de futur viable i equiparable, en concepte, al sensacional projecte de la seva homòloga. En qualsevol cas, és evident que la funció social és idèntica, i igualment imprescindible, i de ben segur també ho deu ser en el cas de El Jardí. El rellotge no s'atura, i cal trobar sentit a la vida sigui quina sigui la circumstància que es visqui.


Dissabte, 18 Abril. 19h. Saló d'Or


El que han fet tres pintors de Sitges al vestíbul del Palau Maricel no ha estat una simple emblanquinada general. La venerable escala d'accès al saló d'Or i el seu entorn llueixen com feia temps que no veia. Servidor es treu el barret, davant d'una feina efectuada des del respecte i la sensibilitat vers un dels nostres escenaris més representatius, perquè els autors no s'han deixat ni un detall. Ni un sol perfil de blauet. Per Corpus farà goig de veure. Més amunt, és probable que el panorama no hagi canviat massa respecte allò que els vaig explicar arran dels aiguats a la biblioteca. Dissabte era igual, perquè no es veia. Ojos que no ven….


La part final del discurs de Jordi Serra mereixeria ésser emmarcada i penjada al despatx d'alcaldia. L'ex-alcalde reblà la conferència inaugural dels 30 anys d'Ajuntaments democràtics amb un seguit d’edificants pensaments ben enfilats que li servirien a qualsevol governant del passat, del present, i del futur. Probablement, qui sap si li haguéssin servit a ell mateix, abans de caure, en posteriors legislatures, en aquell punt de displicència -un pelet impertinent- amb el qual acostumava a ventilar les questions que no li feien el pes, tot comptant amb l'ajut inestimable d'un entorn que li posà el camí planer, mentre segava l'herba dels voltants. Amigues i amics, les paraules de Cruyff són certes. L'entorn ha ajudat a aixecar -i a ensorrar- més d'un alcalde. Em permetran si apel.lo a la sinceritat personal per a expressar-ho tal i com ho crec, després de prop de vint anys de viure-ho. Tornant a la conferència, Serra se centrà en el primer quatrienni de la democràcia municipal recuperada, assumint les llacunes inherents a l’evocació dels records, i sabent desgranar amb ritme i gràcia un discurs farcit d'anècdotes interessants, entretingudes i definitòries d'una època on la il.lusió salvà bona part de les adversitats, començant per les ferides polítiques de la transició, seguint per la inexperiència justificada dels qui accediren per primer cop a la gestió pública, i acabant per les penúries econòmiques de tota mena. Especial menció tingueren els resultats electorals i les primeres estratègies que els partits posaren en marxa, amb l’objectiu de situar als alcaldables de torn. Es parlà del respecte a la llista més votada, tot i que, vist a tres dècades de distància, el valor del concepte s’ha diluït, en bona part gràcies als pactes lícits i legítims que permet el sistema, i que han protagonitzat les pròpies forces polítiques que intenten argumentar-los a través de l’ètica i la raó, mentre als ciutadans ens costa d’entendre pel que tenen de contradictori. Deu ser cosa de la condició humana, perquè passà a Sitges, ha passat a Vilafranca, Salou, a la Generalitat, i al País Basc.


divendres, 17 d’abril del 2009

A la corda fluixa

El funambulista que travessà les torres bessones del WTC de Nova York ha inspirat aquest guardonat documental.



www.manonwire.com

dijous, 16 d’abril del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 18 d'Abril



Segona joventut


S’agafin per separat o en conjunt, ni la crisi ni la meteorologia no han aconseguit aigualir una setmana força plena de bones sensacions. No s'entenguin aquestes paraules com a mostra de voler menystenir les dificultats manifestes dels moments actuals. Més aviat les proposo des de la voluntat de contrapesar una mica la càrrega de males notícies amb algunes de bones, mal que no puguin ser considerades amb la mateixa trascendència. Per exemple, el nou rector està content. Després d'uns quants mesos abocat a penjar quadres, a recuperar de l'ostracisme les casulles dels seus antecessors, i a fer dissabte en profunditat a les dependències de l’església -talment com si vingués de família dedicada a les mudances- aquest home d’esperit engrescat, veu poderosa i metàl.lica, avesat a cantar per poc que l'ocasió li ho permeti, de moviments enèrgics i nerviosos, i certa tendència confessa a l'insomni, ha viscut uns dies sants satisfet per vàries coses que, en el seu conjunt, han ajudat a fer més lluïdes les celebracions litúrgiques, que, en el fons, és del que es tracta. Potser caldria començar per la que, per a molts, ha estat una veritable descoberta, tot i que faci dies que és en marxa. Em refereixo a la il.luminació dels retaules, una iniciativa que cal aplaudir pel que té de propòsit de posar en valor un patrimoni de categoria inquestionable i reconeguda pels especialistes. Amb tot, no puc deixar d'expressar les meves reserves vers la tonalitat i la intensitat de la llum que incideix en les obres, atès que es menja de manera implacable el seu color original, amarant-les d'uns matisos ataronjats massa artificials i exagerats pel gust, sempre subjectiu, de qui signa. L'exposició dels passos de la processó a la Parròquia, i la presència dels cantaires de les colles de caramelles en finalitzar la vetlla Pasqual també han merescut el vist-i-plau general. Sembla que, en pocs mesos, mossèn Pausas s'ha immergit de ple en la vida sitgetana, fins al punt de començar a ésser coneixedor d'aquells petits matisos que l'envolten, a l’hora de posar en pràctica les primeres estratègies d'equidistància, quan es tracta de posicionar-se entre els qui li diuen que el que s’ha fet a la Parròquia hauria de repetir-se, i els qui no volen ni pensar en que l'ermita de Sant Sebastià quedi òrfana de la exposició anyal de la nostra imatgeria religiosa. Veurem si el rector sap nedar entre dues aigües, perquè el ministeri acaba de començar, i no es pot negar que l’ha agafat amb embranzida, o amb major embranzida que els esforçadíssims –i meritoris- portants del Sant Sepulcre a la processó. Sigui com sigui, hores d’ara pot constatar-se, sense massa esforç, el progressiu encaix del seu tarennà entre els joves i, en especial, entre aquells als qui els enfarfega força l’encarcaramenta general en la qual segueix movent-se l’ortodòxia de la jerarquia eclesiàstica. És comprensible.


Mentrestant, lluny del brogit vacacional els veïns de Garraf han viscut el gaudi de deslliurar-se d'una faixa que els ha tingut atenallats des que el món és món. La construcció del nou túnel d'accès ha suposat la definitiva resolució d'un greuge arrelat, cronificat des de temps immemorial. D'un deute reclamat a tots els Ajuntaments des de la restauració de la democràcia. D'una necessitat entesa per tothom. Va tenir raó, doncs, el regidor que, la mateixa tarda del dia de la inauguració, em digué cofoi que avui hem fet història a Garraf . No es poden treure mèrits als qui ho han fet possible. Fins fa ben poc, entrar al nucli suposava quelcom comparable a la clàssica imatge del pas del temps a través de la gorja d'un rellotge de sorra. Els camions de repartiment no hi podien accedir... els bombers tampoc... una dissort en ple segle XXI. Avui, és d'esperar que la infraestructura ajudi a fer la vida millor als veïns. Aquí, els foranis, cansats com els autòctons de viure acompanyats d'una meteorologia pròpia de latituds superiors -i no ens queixarem pas de la pluja, perquè fa un any algun que altre ciri volia fer pessigolles a Sant Pere- han vagat pels nostres carrers sense trajectòria definida, seguint el patró de l'ociositat avorrida. És cert, no hi ha res pitjor que un visitant sens rumb fix. O potser si. Encara és pitjor dos visitants sense rumb fix arrebossant-se a la gespa del passeig, darrera el popularíssim rètol de prohibició dels 750 euros. Ha començat la temporada, sens dubte.


Per una vegada, les alegres cantúries arribaren just finida la mullena del dissabte. Es pot afirmar en veu alta que l'evolució en positiu de les caramelles durant els darrers anys ha estat importantíssima. Gairebé podriem parlar d'involució, perquè esdevé necessari recordar que penjaven d'un fil, de la mateixa forma que és just palesar fins a quin punt les noves generacions han estat les responsables d'aquesta segona joventut, viscuda feliçment a cada casa. Amb tots els matisos que s'hi vulguin posar, i tenint en compte que mai no es pot deixar de banda el caire popular de la tradició, les tres colles han demostrat encarar el repertori d'una manera digníssima. Dilluns, la festa culminà al palau del rei moro, combinada amb una -diuen, i m'ho crec- esplèndida proposta de cuplets catalans, organitzada per l'Agrupació, i protagonitzada per Mercè Garcia i Òscar Ferret, que evocaren, des de l'ofici i l'humor, l'època daurada de la Mercè Serós i companyia en el Paral.lel, que, a mitjans dels setanta recuperarien Núria Feliu i Guillermina Motta, a través d'uns discos que arribaren a moltes cases, gràcies a les caixes d'estalvis...... Tornant a les caramelles, entre les anècdotes públiques d'enguany, una de molt òbvia i simpàtica: Escolta -em comenta una sitgetana de doble nacionalitat- a tú no t'ha semblat sentir que les calces s'esberlen? Si, li contesto. I penso que això ha estat una maledicció fonètica en tota regla que, segons m'apunten, fins i tot Lluís Curtiada ha maldat per a resoldre. Pels qui no ho han viscut de la vora, vet aquí l'origen de l'embolic, que rau en un text ple de lirisme d'en Josep de l'Eco, corresponent a l'americana Primaveral: Cristal.litzades flors pel ruixim tendre de matinada, ses calzes esberlen, l'aire embalsamen. Bonic oi? Una imatge metafòrica que utilitza la analogia formal entre la copa de metall pròpia de l'eucaristia, i el copall de les poncelles que s'obren a la nova estació. Ves per on, a peu de carrer, i en virtud de l'eterna confusió entre la pronúncia de la s sonora i la s sorda, allò que resulta evidentíssim sobre el paper es convertí en un equívoc que, sense cap mena de malintenció, no deixà de provocar algun somriure còmplice. Sens dubte, no genera el mateix impacte en la sensibilitat de cadascú imaginar-se una flor que esclata en aroma, o unes calces que s'esberlen. Anècdota, repeteixo.


Per la resta, llegeixo del web www.hoyesarte.com: “Hoy se inaugura en el Ayuntamiento de Sevilla la exposición itinerante “Homenaje a Vicente Aleixandre” (...) En el acto de inauguración participaran el alcalde de Sevilla, el director de proyectos de la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales, y el teniente de alcalde de cultura del Ayuntamiento de Sitges, y comisario de la exposición, Gabi Serrano”. Mare de Déu! Aquesta no la tenia controlada.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Crònica Local
Eco de Sitges, 11 d'Abril





















Presentació del llibre "Les meves lletres de Caramelles (1943-2009)"
Sala d'actes del Retiro. 4 d'Abril



Amb la mà al cor


Nostres records

són com l’estela sempre viva

d’una nau que té el port a l’infinit,

i com la fulla perenne, sempre verda,

que a tothora ens ombreja el camí.


De “Nostres records”

Americana (Josep M. Soler, 1954)



En el relat de la crònica social cal passar de puntetes, amb prudència i delicadesa extrema, abans d’arribar a explicar-los el feliç esdeveniment de la vigília del Diumenge de rams al Retiro, perquè la setmana prèvia a la presentació del llibre Les meves lletres de caramelles no ha estat fàcil. Una fatalitat, d’aquelles que el destí envia immisericordement per a recordar-nos que sóm éssers vulnerables -encara que a alguns els costi de creure- ha colpit unes quantes famílies, afectades, directament o indirecta, per la pèrdua sobtada, imprevista, traumàtica, d’una vida a les beceroles. Per fortuna, no estem acostumats a aquestes coses, perquè sinó ens costaria d’anar passant l’existència. Resulta paradoxal. És, justament, aquesta mateixa manca de costum la que ens dificulta trobar les paraules adients davant d’una patacada emocional, que depassa la nostra capacitat de trobar explicacions raonades a les causes que l’han produïda. Com d’habitud, he escoltat comentaris de tota mena. La secció vol oblidar els malintencionats –fruit de mentalitats malaltisses- i afegir-se als de la majoria, que, com poden comprendre, són de suport a les persones que han patit quelcom que a ningú no li agradaria patir en cap circumstància. Cal seguir.


En l’àmbit municipal, i en espera de poder-los comentar altres questions d’interès, relacionades amb obres i projectes diversos del present i del futur, les tertúlies de carrer han ficat l’ull a la dimissió del responsable de premsa –definida per l’alcalde en el ple de dilluns com a una mera rescissió de contracte, tot i que hagi existit una carta de renúncia comme il faut- i a l’assumpte de la parella de guàrdies urbanes que han denunciat un cas de vulneració dels drets laborals, amb l’agreujant de discriminació per raons de sexe. Més enllà dels arguments de cadascuna de les parts, hores d’ara pendents de la definitiva resolució judicial, la discussió s’ha iniciat i mantingut en el terreny dels grans mitjans de comunicació, amb titulars de contundència manifesta -del tipus Dues policies de Sitges denuncien que el regidor de seguretat les assetja perquè són lesbianes- que, escoltades les declaracions de Iolanda Ruiz i d’Antoni Caballero, podrien considerar-se en el llindar de la exageració tendenciosa. Ambdós s’han explicat de manera molt enraonada, però la demora del regidor a l’hora de respondre amb la necessària extensió a la intervenció inicial d’una de les denunciants –en baixa laboral de fa mesos- no ha afavorit gens ni mica la posició de l’Ajuntament al respecte. Si Iolanda Ruiz explicà la seva versió als Matins de TV3 el dijous 2 d’Abril, i als mitjans en general a través d’una roda de premsa a la seu del sindicat de policia de Catalunya la mateixa tarda, Caballero va comparéixer el passat dilluns dia 6, amb posat tens –li costa poc- i incomodat per una situació de la qual se’n va sortir amb convicció argumental, malgrat que no li servís de gran cosa a l’hora de reconduir un debat que, des del punt de vista mediàtic, ja estava explotat –les rèpliques no acostumen a acaparar el mateix protagonisme- i, des del punt de vista del ciutadà, ha deixat massa elements de judici pendents com per a despertar l’interès en desembolicar un capdell que al final, com Lídia Heredia i Cuní afirmaren, desembolicarà el jutge…..Vatua l’olla. Només un punt de coincidència on conflueix tothom: si resoldre el problema era tan fàcil com ha semblat ser-ho a l’hora d’escoltar els testimonis dels afectats o interpelats, costa d’entendre que el conflicte hagi arribat fins aquí sense haver-hi posat remei.


Tampoc Ell ni el seu entorn familiar han passat uns dies tranquils. La presència d’en Josep de l’Eco al Retiro generà un enrenou emocional d’acord amb la espectació repartida entre molts, i inevitables, interessos paral.lels, que s’encomanaren i influiren en els preparatius de la vetllada, a cavall entre les intencions sempre bones, i la difícil obligació de mesurar-les, amb l’objectiu de no forçar un cor tan gran com delicat. Sobre la vinculació i l’aportació innegable del protagonista amb les caramelles, l’entitat i la vila, hom els recomana la lectura dels articles d’Antoni Sella, Joan Yll i Vinyet Panyella, que fan innecessària, per complerts en el fons i acurats en la forma, qualsevol altra aproximació al respecte. Dissabte, al casinet de baix compartirem un fet molt bonic, digne de figurar en la llista de records de la nostra petita, o gran, història recent. Per la profunditat de la vivència, pel sentiment de comunitat, per l’apreci demostrat vers el fill predilecte, pel mer exercici d’un sitgetanisme sincer, franc, i complicat de trobar en el context actual…. I seguiria. Deixant de banda els petits imponderables inherents a la complexitat del moment, l’acte fou conseqüència d’una manera de fer molt Retiro, si ens agafem a les paraules del president.


Qui sap si són aquests els motius que m’han decidit a encapçalar les lletres d’avui amb una quarteta trascendent – o almenys així vull considerar-la- de les moltes que conté Les meves lletres de caramelles, editat per l’Eco i Quaderns de Terramar. És cert, gairebé per concepció, tradició i intenció, el gènere s’acostuma a moure dins l’estil més tradicional, simple i eficaç de la poesia, sense que això esdevingui obstacle per a trobar esplèndides mostres de repertori al llarg de la història de la tradició a la vila. Dins del llibre n’hi ha moltes. I és ben probable que una bona majoria d’elles apareguin com a renovades d’esperit i de valor, mal que sigui pel mer fet d’aparéixer òrfanes d’acompanyament musical. Núes, sense la xarxa ni el complement amb el qual van créixer. Fora del cercle dels veterans col.leccionistes o apassionats, per vàries generacions de sitgetans que no han arribat a tenir mai a les mans aquestes mostres d’inspiració personal, contemplades pel seu autor des de la modesta humilitat, és probable que el recull desperti els mateixos sentiments que es cantaren en les Pasques d’antuvi.


En Josep pot estar ben content del seu nét. L’Albert Soler ha escrit un pròleg eficaç i ben estructurat, que deixa entreveure, des de la subtilesa, el vincle del respecte i l’estimació a l’avi. La celebració acaba, i tornem a la vida real. Em confessa una persona que el coneix bé: “A partir d’ara, el millor homenatge que li poden fer és aconseguir que torni a l’Eco”.


La lira és d’or, com d’or són els bons records.

dijous, 2 d’abril del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 4 d'Abril


Receptes?


Això de BaRcardí era intencionat o ha estat l'Eco? No, aquesta vegada no hi havia intenció. En desgreuge, els ben asseguro que els amics de l'Eco han esmenat més d'una errada pròpia en els catorze anys de secció. Un cap per mans, vaja. Començo amb aquelles dues males notícies pendents. La norma ens ha aixafat la guitarra. I això que l’alcalde era dels qui apostava per la solució del muret a la platja Sant Sebastià. En poques paraules, pel broc gros i sense matisos: Tota obra o reforma posterior al 1998 està obligada a col.locar barana. Ara ja poden enfadar-se si volen. A la norma li és igual, que per això és norma. I en referència a la peça de mobiliari en si, la intenció final és que el Ministeri prengui en consideració el criteri de l’Ajuntament a l’hora de conciliar posicions a l’entorn del model a escollir. Cal mirar-ho en positiu. Tenint en compte d’on veniem, anem a millor, encara que sigui renunciant a allò immillorable. Queda lluny el periode en el qual Sitges tenia potestat damunt dels dominis de la línea marítimo-terrestre, i ara la questió rau en saber si, al final, l'escollida serà la barana amb el passamans de fusta.


Crisi. Aquí la mala notícia és que seguim sense bones notícies. Amb l'IPC de baixada, l'única esperança propera és que la situació permeti reactivar el consum. Per la resta, vet aquí quatre testimonis dels darrers dies


Cas Núm. 1. Xavier Cardona, president de l'Associació d'Empresaris de l'Alt, Baix Penedès i el Garraf, ex-directiu de Pirelli i president del consell d'administració de la seva hereva Prysmian -ara embolicada en un ERO, que s'afegeix al de Mahle i al de tantes altres amb justificació difícil-. Assumint que el sistema ha actuat sense control durant els darrers anys, i, en conseqüència, que no s'ha trobat la fòrmula adequada per a controlar uns abusos dels quals molts se n'han beneficiat, Cardona proposa dues reflexions interessants. Primera: Encara no hem arribat al punt zero de la crisi. Hi serem quan les xifres de l'atur no augmentin més i s'estabilitzin. A partir d'aleshores, el creixement vindrà de manera molt lenta. Segona, i més preocupant: L'economia de la comarca està evolucionant vers el que pot ser una excessiva dependència del sector públic, en tots els seus àmbits. I aquesta és una evidència que albira un futur difícilment sostenible. No hi ha veritable teixit econòmic sense la iniciativa dels emprenedors, però no hi haurà mai iniciativa si els bancs no afluixen. I els bancs –segons expressen els que ho viuen de prop- segueixen sense afluixar, potser perquè ningú no s’atreveix a afirmar en veu alta que l’assumpte de la Caja Castilla La Mancha ha estat una flor que no farà Estiu…. Plana el concepte de la ètica empresarial. Existeix encara? L’ha escombrada la crisi? O, precisament, estem en crisi per la manca d’escrúpols i l’ambició desgovernada del passat?


Cas Núm. 2. Ponga un festival de Patchwork en su vida. Joan Anton Matas, president del Gremi d'Hostaleria diu que la vila necessita més Patchwork. O sia, esdeveniments semblants en concepte, que puguin celebrar-se en un lloc cèntric. Vagin fent llista, a veure si els surt quelcom de profit, des de l’artesania en ceràmica, fins al maquetisme ferroviari, passant pels boixets o el punt de creu, tot és començar. El festival de Pachwork s'ha mirat amb particular interès enguany, i això també per mor de la crisi. Les senyores arreglades i escatades, que no han deixat de fer gastu mentre passejaven civisme i simpatia, han ajudat a digerir el mal moment als establiments assedegats de clientela. Paradoxes de la vida, ara que van maldades, el clima assolellat i la nostra estampa més explotada turísticament tornen a prendre protagonisme, per davant dels congressos i convencions en franca recessió. Sempre ens quedarà el sol, per il.luminar i/o apedaçar la crisi. Amb tot, pel carrer alguns es mostren recelosos amb el president d'un gremi que ara es lamenta perquè les restriccions de pas del dispositiu de seguretat del Carnaval han perjudicat la vida quotidiana de molts negocis del ram. Sense cap ànim de propiciar un debat tendenciós, vet aquí la transcripció de la pregunta que vaig escoltar en una tertúlia de carrer, i que apunta, sense embuts, a la línea de flotació de l'argument expressat pel sector: On era el Gremi quan les coses anaven bé, i les entitats del Carnaval li demanaven col.laboració?


Cas Núm. 3. L'Alcalde Jordi Baijet. Serviria com a imatge metafòrica del paper de l'Ajuntament en l'escenari actual, imaginar-nos a l'escalador que penja de la menys insegura –que no vol dir la més segura- d'un seguit de cordades d'una expedició en perill d'estimbar-se. Al muntanyenc li escau el deure moral i ètic d'ajudar a la resta de companys afegint-los a la seva cordada, tot i ésser conscient que l'excés de pes pot enviar-los a tots al botavant, sense remissió. Fins on, i durant quan de temps, la casa gran pot donar suport financer a entitats o col.lectius professionals amb dificultats, sense posar en risc la caixa comuna? Quins criteris poden establir-se per a no propiciar greuges comparatius, potser inevitables? Difícil dilema de gestió, en un moment on l'administració de les finances públiques ha estat així mateix discutida.


Cas Núm. 4. Tomàs Gracia, president del Gremi de Constructors de la comarca del Garraf, és optimista i manifesta que d'aquesta ens en sortirem. No cal ser honoris causa per evidenciar que un dia o altre això s'acabarà, mal que sigui amb un munt de víctimes sobre la taula. Han tancat més de dues dotzenes de petites empreses del ram, en especial les que s'atreviren amb les promocions immobiliaries, i s'hi han enganxat els dits. No hi ha vendes, no hi ha crèdit, i bancs i caixes es quedaran molts pisos, que, a la vegada, tampoc els serviran de gran cosa, almenys de moment. Si la vivenda és un dret constitucional, la crisi no ha forçat la necessària reflexió. Els preus no han baixat prou per a que aquells que ja no podien comprar-ne abans en comprin ara, i els qui compraren per invertir o especular prefereixen esperar la bonança abans de malvendre. Mentrestant, aquí ha quedat el gec i, amb ell, la corrúa de negocis que s'han vist afectats per la caiguda del castell de cartes.


P.D: Un grup de dissenyadors industrials de bandera ha decidit atorgar al Citroën DS -obra cimera de l'escultor Flaminio Bertoni, en companyia dels enginyers Paul Magès i André Lefebvre, i del director de la companyia, Pierre Boulanger- el títol del cotxe més bell de la història. Ho és. I ja fa 54 anys de la seva presentació al saló de Paris enmig d'una espectació mai vista. Pel poble passeja un Tiburón negre amb matrícula de Madrid, que el seu propietari conserva en immaculat estat de concurs. Si tenen ocasió de veure'l és molt probable que convinguin amb el criteri dels especialistes. Una veritable -i irrepetible- obra d'art, de les moltes que ha donat la indústria de l'automòbil, avui, malauradament, notícia per altres motius menys edificants.